miércoles, 31 de marzo de 2010

EMIGRANTS


En temps de crisi es posa de moda parlar dels emigrants, sobre si aporten riquesa al país o en són simples consumidors. Hi ha opinions per a tots els gustos, fins i tot xenòfoves. El cert és que poc o molt tots som emigrants, ja que qui més qui menys hem hagut d’anar a guanyar-nos les garrofes lluny de casa.
Ma germana M Josepa, amb divuit anys emigrà als Estats Units d’Amèrica. En aquell moment fou tot un repte, i més per una noia de poble com ella, però el cert és que se’n sortí molt bé.
Ben aviat, juntament amb en Ramon, fundaren una família i tingueren tres fills, les tres persones que apareixen en la foto d’avui. Tot plegat forma part de la meva felicitació a ma germana, que avui fa anys.
Per molts anys i que vinguin bons!

martes, 30 de marzo de 2010

BRIGADISTES


Ara per ara, quan la tendència general és que cada persona s’ocupa dels seus interessos personals, sobta recordar que, quan la guerra, van acudir al nostre país moltes persones que volien defensar uns ideals, en un acte de generositat barrejat amb idealisme.
Els brigadistes que feien costat al govern de la República eren homes i dones ben informades sobre els esdeveniments que s’havien produït a Espanya, quan tingué lloc un cop d’estat protagonitzat pels feixistes que ells intentaren combatre sense èxit.
En aquells temps, les persones amb consciència de classe ja sabien què i cap a on ens portaria el feixisme, cosa que avui, en plena era de la informació que ens arriba per molts mitjans diferents, moltes persones ignoren o no volen saber.

lunes, 29 de marzo de 2010

TARRAGONA DIXIELAND


Aquesta setmana passada l’Ajuntament de Tarragona ha organitzat una edició més del seu prestigiat festival dixieland.
Al llarg i ample d’uns quants dies, s’ha ofert al públic un ampli ventall d’actuacions al carrer i en espais tancats, amb grups de músics nacionals, estatals i internacionals.
Pot ser fruit de la crisi, l’aposta dels organitzadors s’ha basat en grups de la demarcació, formats per qualificats músics que han estat a l’alçada del prestigi de l’organització.
Posats a destacar alguna actuació, ens decantem per ressaltar la presència entre els músics de la Tandarica Orkestar del popular pallasso Jango Edwards. Un espectacle singular!

domingo, 28 de marzo de 2010

MEMÒRIA HISTÒRICA


Ahir, a la Fatarella s’inaugurà un Centre d’Interpretació dels espais de la Batalla de l’Ebre, en aquest cas dedicat a la presència dels Internacionals de l’Ebre, els homes i dones que s’allistaren en un dels dos bàndol contendents.
M Jesús Bono, directora general de Memòria Democràtica; Josep Felip Monclús, director dels Serveis Territorials d’Innovació, Universitats i empreses de les Terres de l’Ebre, juntament amb l’alcaldessa de la Fatarella Carme Pelejà foren els encarregats de conduir l’acte.
Aquest espai dedicat a les brigades internacionals servirà per informar als visitants sobre la presencia a les nostres terres d’unes persones idealistes que deixaren el seu país per cooperar amb el bàndol pel qual simpatitzaven. Alhora, ajudarà a la gent de les Terres de l’Ebre a conviure amb una història que massa sovint s’ha volgut oblidar sense aconseguir-ho.
A poc a poc, les Terres de l’Ebre recuperen la memòria històrica i així ha de ser, ja que només si acceptem el nostre passat podrem afrontar amb èxit el futur.

sábado, 27 de marzo de 2010

ANIMALETS (i 12)


Tancarem aquestes entrades dedicades als animalets amb una darrera que mostra aquest ànec que viu en un autèntic paradís, just a la desembocadura del riu Gaià, al límit entre els termes municipals d’Altafulla i Tarragona.
L’espai natural, malgrat rebre poques aportacions hídriques del riu, aconsegueix mantenir al llarg de tot l’any una zona humida, un espai que resulta vital per la fauna i la flora més lligades a l’aigua.
Si aquest espai es conserva tan bé com es pot veure si es visita la zona, i si diverses espècies d’animals s’hi troben a cor què vols, és gràcies a l’acció de les institucions i entitats que l’han sabut gestionar. Si tots plegats tinguéssim cura del medi natural tal com es fa a la desembocadura del Gaià, el nostre país tindria un millor aspecte.

viernes, 26 de marzo de 2010

ANIMALETS (11)


A diferència de les persones, la majoria dels gossos rurals i de ciutat disposen d’una gran capacitat d’adaptació al medi, ja que la seva constitució els permet sobreviure en ambients freds o càlids, realitzar grans desplaçaments i, fins i tot, moure’s bastant bé per l’aigua.
Els gossos domèstics han conservat fins ara les grans qualitats dels gossos salvatges primigenis que foren adoptats pels humans com animals de defensa i companyia; contràriament, els humans perdem la nostra capacitat de supervivència en mitjans hostils a mida que ens deixem agombolar per totes les comoditats que se’ns ofereixen.
Per poc que hi pensem, haurem de demanar no viure situacions de temps passats, més que res perquè no les podríem aguantar.

jueves, 25 de marzo de 2010

ANIMALETS (10)


Després dels freds ha vingut una relativa bonança, un bon temps que ha propiciat que alguns animalets iniciessin la seva etapa anual més vital.
Pels camps es veuen sargantanes i llangardaixos que prenen el sol, i també els ocells més comuns a la zona que es preparen per l’estiu.
Ja és conegut que el riu Gaià no arriba a desguassar a la Meditarrània, per bé que de la presa en avall hi ha algunes zones humides, algunes a tocar del poble del Catllar. I és en aquests espais on des d’uns dies ençà ja es pot escoltar el raucar de les granotes.
La granotes tenen un raucar més a menys sorollós, segons les espècies, de la mateixa manera que les seves formes i colors varien.
La granota que es mostra avui té un color verd molt vistós que destacaria sobre qualsevol fons d’un altre color, però que passa desapercebut a sobre dels lliris. Qüestió de supervivència.

miércoles, 24 de marzo de 2010

ANIMALETS (9)


El pardal és un dels ocells més populars, degut a la seva presència als pobles. Se’ls pot veure arreu, especialment a les línies de conducció elèctrica penjades a sobre d’alguns carrers.
De petits intentàvem caçar pardals amb fones que projectaven petits ganxos de filferro. No acostumàvem a tenir èxit.
Fins a mitjans dels segle passat, a les cases de nova construcció s’hi deixaven diferents forats -estrets per la part de la façana i ample a l’interior de les cases-, en els quals els pardals hi feien el niu. En el moment que els ocells hi ponien els ous, algunes mestresses els hi retiraven per fer-se una truita.
Eren altres temps, de misèria, evidentment, etapes que no voldríem veure repetides, per bé que tenim ben present la sentència dels vells que assegura: tot allò que ja s’ha vist, es pot tornar a veure.

martes, 23 de marzo de 2010

ANIMALETS (8)


Alguns ocells es troben a gust en els espais periurbans, per bé que guarden una especial distància als humans. Per què serà?
El sit que apareix a la foto d’avui és un animalet de colors grisencs molt harmònics. De posat elegant i figura gràcil, destaca per la seva forma de caminar, especialment àgil.
El sit, també conegut com pastorilla, és un ocell que recordo de quan jo era petit. Aleshores, quan les polleganes –el conjunt format per un llaurador i la seva mula dotada amb forcat i arada-, anaven a llaurar la nostra finca de les Comes, al darrera dels solcs que obrien hi anaven els sits, que trobaven entre la terra esponjada els cucs que es menjaven.
Molts anys després, els sits em recorden vells temps, a partir dels moviments elegants d’aquest ocell.

lunes, 22 de marzo de 2010

ANIMALETS (7)


Diumenge, el Catllar va celebrar la seva particular Festa dels Tres Tombs. En l’acte més de carrer i popular, en acabar la missa major, mossèn Joan Brulles beneí tots els animals que la gent li va presentar: gossos, gats, tortugues.... i també a tots els equins que participaven en la desfilada dels tres Tombs.
La Festa dels Tres Tombs es remunta a uns segles enrera, quan per la diada de Sant Antoni abat els propietaris de tota mena de vehicles estirats per equins abillaven cavalls i carruatges, mules i carros, rucs i someres amb els millors guarniments de bast. Amb els traginers ben pentinats, els equins curosament raspallats i les eines brillants s’iniciava una exhibició de força que constituïa un bon aparador de cara la propera temporada de feina.
Era durant la cavalcada que es lligaven sucosos contractes entre els propietaris i els seus clients, alhora que els traginers, amb el seu posat tibat, amb el surriac a la mà i el caliquenyo penjat del llavi inferior, es mostraven presumits.
D’un temps ençà aquell costum que s’inicià en les poblacions més importants s’ha escampat a altres pobles en forma d’espectacle.

domingo, 21 de marzo de 2010

ANIMALETS (6)


El gat que veieu a la fotografia d’avui és un dels tants que viuen a les cases de forma estable. Aquest, tal com és veu al seu pelatge, és una barreja de colors a base de blanc i atigrat, aquest darrer testimoni dels gats perses que els musulmans portaven amb ells en la seva conquesta de les nostres terres fa uns quants segles.
Els gats són més independents que els gossos, i sovint abandonen momentàniament les llars que els acullen. Als gossos els agrada estar a prop dels seus amos i no s’avenen amb els gats.
Fa uns dies vaig enterrar un gat un que havia mort atropellat per un vehicle a motor. L’animalet ja portava uns dies al carrer quan els serveis de neteja el van llençar en un jardí públic, on ja començava a flairar.
Abans, sobre tot als pobles, les persones enterraven els animals que trobaven morts, just perquè així evitaven males olors i malalties. Ara esperem que ho faci la municipalitat.

sábado, 20 de marzo de 2010

ANIMALETS (5)


En començo a estar tip dels polítics, quan es passen la major part del dia amagant-se les pròpies vergonyes mentre culpen altres dels desastres quotidians.
A Catalunya, les víctimes dels focs d’Horta de Sant Joan han servit perquè l’oposició ataqui el Govern, igual com succeí anys enrera, però amb els partits polítics situats a l’inrevés que ara.
Un altre capítol llastimós és el referent a la caiguda de les xarxes elèctriques, quan els mateixos partits polítics que anys enrera van donar suport a la privatització de les línies i de la xarxa elèctrics culpen ara dels desastres a un membre d’un dels partits polítics que s’hi van oposar.
Fet i debatut, ens dóna la impressió que les tasques de govern i d’oposició, quan haurien d’anar en benefici de la societat, no són altra cosa que activitats encaminades a aconseguir els còmodes llocs de poder. Amb tot, com també reconeixem el sacrifici dels nostres polítics pel salvar-nos dels desastres que ens envolten, els convidem a una suculenta mariscada amb productes qualificats procedents d’uns quants segles enrera.
Vagi de gust!

viernes, 19 de marzo de 2010

ANIMALETS (4)


Avui, dia de Sant Josep, hem agafat festa a la feina i amb Dolors sortirem a donar un tomb. Si tot va com cal, tard o d’hora farem cap al Delta de l’Ebre, on intentarem dinar amb els productes d’aquella zona.
La cuina del Delta té com a grans referents els productes autòctons. Entre els que dóna la terra, l’arròs, els cítrics i les verdures són els més populars, com també són agraïts de paladar els animals que viuen a l’aigua: anguiles, granotes, ànecs, tenques, llagostins, galeres,musclos, ostres, catxels... En referència a les postres de la zona, cal esmentar les borraines amb mel, per la seva singularitat i sabor, i també la rebosteria.
Probablement dinarem bé, però no per això oblidarem els dinars que organitzen en Rafel i Lourdes, uns àpats ben arrelats al territori en quan a components. I és en record a un dels darrers menjars que us ofereixo la foto d’avui, que reprodueix un plat d’ous de tenca enfarinats, arrebossats i fregits. Us creix la saliva, oi?

jueves, 18 de marzo de 2010

ANIMALETS (3)


Abans d’ahir, al Catllar, un membre del GEPEC oferí una xerrada per explicar el projecte de conservació de refugis de ratpenats del sud d Catalunya.
En Jaume, el xicot que protagonitzà la conferència, ens oferí moltes dades referents a aquests particulars animals i les espècies més conegudes.
Ramon Rull aportà la seva saviesa, al descobrir que al Baix Gaià als retpenats se’ls anomena ratapatxet, mentre jo informava que a la Fatarella es coneixen com rata panera. A banda de nosaltres dos, assistiren a la xerrada l’Olga, una dona culturalment molt encuriosida; en Joan, especialista en castells humans, i un altre senyor interessat en conèixer la millor forma d’expulsar els ratpenats de casa seva.

miércoles, 17 de marzo de 2010

ANIMALETS (2)


L’insecte pal que apareix a la fotografia d’avui és l’animalet més exòtic que tenim als exteriors de casa.
Només el veiem quan es posa sobre un color clar, ja que contràriament passa totalment desapercebut, com si fos un tros de branca.
Es tracta d’un dels animals més primitius i poc evolucionats. No té ales ni antenes, però es pot moure a salts. La seva defensa contra els seus depredadors és el mimetisme; contràriament, és un bon mastegador que amb la seva voracitat posa en perill la vida de plantes, arbustos i arbres.
De vegades, quan veiem com sobreviuen alguns animalets, per força hem de pensar que nosaltres tenim molts de tot.

martes, 16 de marzo de 2010

ANIMALETS (1)


El pica-soques és un ocell de poc menys d’un pam d’alçada que té el plomatge blau grisenc. És un animal discret, ja que evita apropar-se on hi ha soroll, per bé que quan ell clava repetidament els seu bec recte i fort contra les soques és quan delata la seva presència. El toc-toc dels pica-soques és un al·licient important en una passejada pel bosc.
En els boscos, determinats arbres mostren forats rodons i profunds, fruit de l’activitat dels pica-soques. També alguns pals de fusta de suport elèctric llueixen forats precisos i arrodonits, malgrat que l’orifici afebleix de tal forma el pal que les empreses elèctriques es veuen obligades a substituir-lo.
La fotografia mostra l’obra d’un pica-soques, però també la deixades de l’empresa elèctrica que ha abandonat el pal als peus de la torre metàl·lica que ha plantat en el seu lloc.

lunes, 15 de marzo de 2010

LÍMITS



De passeig pel camp és fàcil veure els excrements de diversos animals què, com la geneta, amb la seva deposició situada a sobre d’una pedra marquen els límits del seu àmbit vital.
Amb molta més profusió i lluny de qualsevol límit de seny o d’estimació pel territori, altres animals, aquests de dues potes, escampen pel terme les runes que no volen gestionar tal com està pautat.

domingo, 14 de marzo de 2010

MENTIDES (i 4)


Les mentides pesen com una llosa en l’ànim de la societat, i més quan formen part de la conducta usual dels dirigents, els polítics, entre altres.
El Govern de la Generalitat descompta els mesos que li queden de mandat mentre evita prendre cap mesura que trenqui el fràgil equilibri entre els tres partits aliats. Tot plegat no-res.
Amb les enquestes a favor, CiU intenta mobilitzar els votants fidels i els que es van quedar despenjats en la darrera fase del mandat de Jordi Pujol. Els oportunistes de sempre fa dies que han pujar al carro que els permetrà participar del botí i fa feredat veure alguns personatges que treuen pit i estiren el coll a la recerca d’una conselleria.
El Govern de l’Estat ja fa dies que va abandonar la idea de l’Espanya plural i el progressisme, per a refugiar-se en aquelles accions de govern que no li representin pèrdues de vots. Que no ho entenen que mai votarem als que res no fan per por a equivocar-se?
La Llei del tabac, tantes vegades anunciada, continua sense data d’aplicació, mentre el fum continua fent víctimes, no només entre els fumadors. Com ho tenim això, senyora Trini?
Fet i debatut, sembla com si els nostres polítics veiessis el món des de l’interior dels gegants, ben protegits, certament, però amb una visió parcial i esviaixada.
Entre tanta mentida destaca la ineptitud dels capdavanters, el tanmefotisme de la majoria de ciutadans i la resignació de la resta.
Prou de mentides!

sábado, 13 de marzo de 2010

MENTIDES (3)


Dimecres passat va saltar pels aires una de les més grans mentides esportives dels darrers setanta anys: l’equip del Real Madrid FC.
Fins l’any 1940 el Madrid era un equip mediocre, però com el govern feixista d’en Franco necessitava un equip de futbol que l’ajudés a trencar l’aïllament internacional, li toca a la rifa ser l’equip del règim. A partir d’aleshores fou l’equip predilecte del govern i el més afavorit per tots els estament federatius i arbitrals, alhora que altres equips rebien tota mena d’entrebancs.
El Madrid del règim guanyà lligues, copes o copes d’Europa, fins que l’arribada de la democràcia el posà en el lloc que li correspon, malgrat que una darrera revifada a càrrec d’un president del govern sectari li va permetre aconseguir altres títols a partir d’una operació urbanística vergonyant.
Aquest any, el Madrid ha gastat molts milions per intentar assemblar-se al Barça de les sis copes, però a poc a poc s’ha desinflat i ja només opta a la lliga. I de poca cosa ha servit la mentidera campanya del Villarato duta a terme pel conjunt d’empreses de comunicació i de periodistes molt propis del temps de Franco.

viernes, 12 de marzo de 2010

MENTIDES (2)


Algunes mentides poden perdurar en el temps. Més enllà del que asseguren algunes religions, existeixen realitats inqüestionables que diversos dogmes de fe deixen en segon terme. També s’han enquistat en la història mentides de gruix, com la que van fer córrer els funcionaris castellans en referència a Cristòfor Colom, a qui se li va transformar la història personal per tal d’evitar que ell, virrei del Nou Món, passés a engrandir la Catalunya que l’havia vist nàixer.
A força de repetir-les, algunes mentides passen a formar part del pensament majoritari, com la de la Catalunya insolidària, quan en realitat hem de mantenir els excessos d’altres comunitats que se’n diuen menys afavorides.
A les espanyes, darrerament fan molta feina bruta determinats mitjans de comunicació, els quals, aliats dels partits polítics més centralistes, fan tot el possible per evitar que el nostre sigui un país com caldria. I, en la seva cursa per escampar mentides, obliden que atiar l’odi pot crear un ambient que ens porti a allunyar-nos de la pau.
Com pot ser que tantes persones es trobin a gust fent de titelles?

jueves, 11 de marzo de 2010

MENTIDES (1)


D’uns anys ençà constatem que la mentida s’ha instal·lat a la nostra societat. La practiquen moltes persones i amb ple coneixement de causa, ja sigui en l’àmbit personal o professional. També hi ha entitats i institucions que a base de paraules volen amagar realitats palpables, i fins i tot existeixen empreses destinades a transmetre falsedats.
Les persones provinents de l’àmbit rural trobem a faltar aquelles persones de paraula única i de recte procedir, homes i dones de fiar que tenien una integritat a tota prova.
És cert que les mentides poden ajudar momentàniament a amagar una falta, però com en el cas del fum acaben per fer-se evidents. I no cal dir que un país basat en la mentida s’encamina cap el desastre.
Si no fos frustrant, fóra còmic veure com els mentiders es mouen per la vida com si fossin titelles, ninots que amb el seu millor somriure són incapaços de manifestar ni una sola paraula que sigui veritat. Però ens hem acostumat a veure’ls i fins i tot ens fan riure.

miércoles, 10 de marzo de 2010

PAGÈS


Josep Maria Calbó, d’Ardenya, és un dels pocs pagesos a temps total que treballen les seves terres, algunes situades al Catllar. És un home d’aquells d’abans, amb les conviccions fermes, bona persona, ben informat del que passa i enamorat de la seva professió.
Amb l’experiència que li han donat els anys, sap que la seva feina, de la forma que ara van les coses, no té futur, i que quan ell no pugui treballar les finques de la seva propietat que ara fan tan goig quedaran ermes. Tot i això, cada dia treballa a gust, degut a que la feina que realitza el compensa dels preus baixos que li paguen, i amb la satisfacció d’haver estat al llarg de la vida el seu únic patró.
Si les coses no milloren, els homes com Josep Maria que ara treballen al camp desapareixeran, com també els productes que aconsegueixen de la terra; aleshores, ja veurem què menjarem.

martes, 9 de marzo de 2010

FRED I FLORS


Diumenge passat aquest ametller se’ns mostrava florit, i a tocar de la seva soca es podien veure els minúsculs amuntegament de terra que produeixen les formigues quan es posen a endreçar els caus.
Segons sembla, aquest animalons tenen un bon sentit d’anticipació en referència al clima, cosa que es demostra a les portes de la primavera, quan obren els caus, i al final de la tardor, quan els tanquen. En aquest cas, només realitzaven puntuals obres de reforçament davant el fred puntual que hem patit.
Si observem la fotografia hi veurem el cel blau tacat dels núvols que anunciaven el canvi que ens portà el temps, i si ens concentrem en l’ametller, ens cridarà l’atenció el color d’unes flors que són promesa de fruit. Malauradament, també hi veurem unes ametlles seques, el fruit de l’any passat que ningú va collir.

lunes, 8 de marzo de 2010

UN MANAT D’ESPÀRRECS


Amb la implantació dels sistema mètric decimal aviat quedaren obsoletes les mesures que s’havien utilitzat fins aleshores, i només en els àmbits més rurals es mantenien les unces, les lliures, els quintars i les quarteres per a realitzar transaccions.
Altres formes encara més arcaiques eren els manats i el braçats, els pams i les braces, les jovades i els jornals.
Tot i això, quan realitzem algunes accions encara fem servir definicions pretèrites, com quan agafem un braçat d’herba o de sarments, o collim un manat de lletçons o d’espàrrecs. El braçat és el volum que una persona abasta amb els braços, amb les mans a tocar, mentre que un manat és el que cap a la mà amb els dits gairebé a tocar.
És cert que no són mesures exactes, però fan de bon esmentar al ser provinents d’un altre temps.

domingo, 7 de marzo de 2010

DINERS


Ens trobem amb en Jaume, un pagès fatarellenc dels de sempre. Li pregunto si diumenge assistirà a la manifestació convocada a Móra d’Ebre per protestar contra la instal·lació del cementiri nuclear a Ascó, i tot d’una em deixa anar: “A mi el cementiri m’estaria bé, ja que potser em donarien feina i em trauria un bon jornal. Amb la construcció de les nuclears, entre el que em van pagar i el que vaig fotre vaig poder arreglar la casa, donar carrera a les dues noies i guardar diners al banc. Ara, amb això dels molins de vent m’han agafat dos trossos de terra, cosa que em permetrà fer caixa. Ja ho veus, per a mi, com si volen posar un camp de mines, mentre paguin...”
Davant tan generosa manifestació d’intencions encarades als diners, evito argumentar-li res en contra, ja que poca cosa es pot fer amb les persones que creuen que allò que no són diners no és res. Amb tot, li pregunto per les noies.
—A Barcelona, ja saps, però tots els caps de setmana tornen al poble.
—Doncs ja els pots explicar què s’hi trobaran.

jueves, 4 de marzo de 2010

PASSEIG


Passejar per terme fatarellenc pot esdevenir un plaer, ja que permet gaudir de bons aires i d’un territori amb característiques singulars.
En molt poca distància es poden trobar boscos mediterranis d’alzina, pinars, rouredes i garrigues; erms procedents d’antics conreus abandonats; finques de secà plantades amb olivers, ametllers o avellaners; bancals frescals i feixes eixarreïdes, i també alguns horts.
La mà de les persones es nota en els marges i en les cabanes, en els conreus i en alguns masos, però també en els rastres d’altres temps que ens poden sorprendre.
La fotografia d’avui mostra el punt de control sobre un camí, un espai que algun militar va fortificar mínimament amb pedres amb la pretensió que el protegissin.
Ja ho veieu, en moltes circumstàncies les pedres poden esdevenir una bona companyia.

LA CAPELLA


L’ermita dedicada a la Mare de Déu de la Misericòrdia està situada en un dels punts més alterosos del municipi de la Fatarella. Popularment se la coneix com La Capella. Al seu interior, en el cambril, es guarda la talla d’alabastre que representa la marededéu, una imatge que des fa molts anys rep la devoció dels fatarellencs.
El paisatge que es veu des del petit altiplà que envolta l’ermita és ampli i bell, encara que en segons quines circumstàncies climàtiques resulta corprenedor, sobre tot en dies de tempesta. En dies clars es poden veure els Pirineus, per bé que normalment es pot contemplar una bona part del territori de la comarca i de comarques veïnes.
Anys abans, de nit, la Capella era un lloc ideal per mirar-se els estels i distingir les diverses estrelles i constel·lacions del firmament; malauradament, l’enllumenat recent de l’espai i la intermitència brutal dels enginys eòlics ens han arruïnat aquell plaer.
Sortosament, ens queda la Capella i la Mare de Déu de la Misericòrdia, a qui li haurem de demanar que l’entorn no vagi a pitjor.

VIURE DEL PAISATGE


Fins els anys setanta del segle passat, la gent Fatarella havia de viure de la terra, d’uns conreus molt treballosos que just asseguraven la subsistència. A partir de la construcció de les centrals nuclears d’Ascó, la precària economia agrària es complementà amb forts ingressos econòmics, fruit del treball assalariat. Amb l’acabament de les nuclears i amb el desenvolupament de turisme rural, la Fatarella tenia la possibilitat de continuar vivint de la terra, a base de conreus selectius i el foment del turisme rural.
El turisme rural està basat en el paisatge, el clima i la gent, juntament amb el manteniment de les tradicions que ofereixen al visitant aspectes singulars. A tall d’exemple, els municipis d’Horta de Sant Joan i Arnes han sabut optar per aquest sistema de vida, mentre que a la Fatarella ara per ara veiem com la ferralla que s’escampa pel terme condiciona fortament l’opció turística.
La construcció de l’electroquímica de Flix i la seva existència fou possible gràcies a la ignorància de molts i la permissibilitat d’uns pocs, de la mateixa forma que la implantació de les nuclears tingué caire dictatorial; tanmateix, ha estat el sistema democràtic centralista el que ha impulsat la construcció de centrals eòliques en espais poc poblats, una operació que per a més taca ha rebut selectes col·laboracions.

miércoles, 3 de marzo de 2010

OLIVERS ESCLOPATS


A la Vall de Sant Francesc s’hi poden veure conjunts d’oliveres multicentenàries, amb troncs gruixuts i rames que han sobreviscut a temps meteorològics de tota mena.
En els que mostra la fotografia se n’hi poden veure alguns que tenen branques esclopades, fruit de les darreres nevades, quan la càrrega de neu dipositada a les rames significà un pes impossible de suportar.
A desgrat d’aquest inconvenient, els pagesos s’han armat de coratge i han esporgat les branques delmades, cosa que afavorirà una nova embranzida per l’arbre.
La mà de la pagesia farà possible la continuïtat dels conreus, però els pins que s’han trencat a les garrigues, si no es netegen aviat, no faran altra cosa que subministrar combustible pel proper estiu, amb el perill que això comporta.
I pins i olivers, marges i masos, cultius i erms, ja s’han posat sota la custòdia dels generadors eòlics. Si tornés mon iaio...

martes, 2 de marzo de 2010

EL FORN D’OLI DE GINEBRE


El denominat popularment Forn d’Oli de Ginebre és un element constructiu que sempre he associat, amb raó o sense, als ibers.
A favor d’aquest pensament hi ha la seva situació a tocar una carrerada, en un punt alt que controla dos camins principals i que alhora té contacte visual amb la Capella, on en temps pretèrits hi havia una important torre de guaita. També el seu parament extern, similar al de construccions ibèriques antigues en forma de torre de planta absidal, com la de Gandesa o bé la de Batea, hi té a veure.
Aquest diumenge passat, els arqueòlegs Núria Rafel, de la Universitat de Lleida, i Francesc Burjachs, de l’ICREA, van visitar l’antic forn. Els amfitrions vam ser Juan Rius, propietari del terreny; Ramon Gironès, president del Centre d’Estudis de la Fatarella; Josep M Clua, regidor de Cultura i jo mateix.
En veure el forn, els tècnics van mostrar reticències sobre l’antiguitat de la peça, degut a vàries raons: d’una banda, la seva planta, aproximadament circular, coberta cupular i el fet que el parament intern estigui fet amb carreus ben escairats, trets aquests dos darrers impropis del període ibèric antic i corresponents a un art més propi de fa dos segles; de l’altra banda, el basament, vinculat a una bassa de recollida del producte (oli de ginebre?) fet a l’interior i que no presenta indicis de refacció; és a dir, que sembla correspondre a l’estat original de l’edificació. Tot plegat, indicant més aviat una construcció moderna, la forma i funció originals de la qual foren ja les de forn. Amb tot, l’estructura presenta un marcat interès etnològic i, per altra part, caldria confirmar que no tingué una fase constructiva anterior. Per això es van comprometre a ajudar a dinamitzar treballs d’anàlisi, de consolidació, d’informació i de difusió sobre aquesta singular construcció.

lunes, 1 de marzo de 2010

NOUS CONREUS


Quan s’arriba a la Fatarella per la carretera TV-7331 —la que en diem de les Camposines—, sorprèn la profusió d’enginys eòlics plantats a l’esquerra del camí, uns generadors que, juntament amb les torres de transport d’energia elèctrica, han transformat profundament el paisatge.
Algunes persones asseguren irònicament que es tracta dels nous conreus que han de canviar els hàbits tradicionals de la pagesia, però el cert és que l’impacte visual dels parcs eòlics instal·lats fins ara és més que considerable.
Segons sembla, aquests conjunts eòlics pertanyen als municipis de Corbera d’Ebre i deVilalba dels Arcs, malgrat que estiguin més a prop del nucli urbà de la Fatarella.
És cert que no s’hi pot fer res contra les instal·lacions que cada municipi realitza en el territori que administra, però estaria bé que l’ajuntament de la Fatarella evités col·locar generadors a la dreta de la TV-7331, a les partides dels Hospitals, les Paumeres i les Cometes, ja que contràriament ens trobarem totalment encerclats.