domingo, 28 de febrero de 2010

CANDIDATURA UNITÀRIA


En els darrers temps es nota una gran crisi de confiança en l’estament polític. Aquest fet és el fruit de la conducta de determinats polítics, alguns dels quals actuen de forma personal o partidista, sense tenir en compte el bé general de la població que representen. Per si això fos poc, cal tenir en comte altres crisis: econòmica, estructural, mediambiental i, sobre tot, de valors morals i personals.
Amb totes aquestes vicissituds s’ha generat una total malfiança de la ciutadania cap els seus polítics, de tal magnitud que qüestiona la seva capacitat i, fins i tot, la seva legitimitat. Majoritàriament, a Catalunya es critica el centralisme del PSC-PSOE i del PPC, les vel·leïtats d’ERC, les ànsies de C i U, la poca concisió d’IC i l’anticatalanisme de C’s, alhora que la poca efectivitat de tots plegats, que no poden o no volen aturar la decrepitud que viu el país.
Definitivament, cada vegada són més les persones que no es veuen representades pels partits polítics de l’actual arc parlamentari, de tal forma que els propers comicis poden ser els menys concorreguts, cosa que augmentaria encara més la distància que separa representants i representats.
Malgrat que pugui semblar una proposta extemporània, aniria bé que a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, al Congreso de Diputados i al Senado a Catalunya es presentés una llista única, encapçalada per una persona de prestigi. Articular-la fóra ben fàcil, a partir i en proporció als darrers resultats electorals.
No cal dir que la candidatura unitària resultaria guanyadora per majoria absoluta, encara que alguns partits que coneixem no en formessin part. I ja no cal no explicar l’impacte que aquest fet tindria a les espanyes. Algú s’hi apunta?

viernes, 26 de febrero de 2010

FINAL DE TRAJECTE


L’Estat de les Autonomies, amb la fórmula del tots iguals coneguda com “cafè per a tots”, ja no dóna per a més en el cas de Catalunya.
Els darrers esdeveniments demostren que la nostra no és una autonomia real, ja que la Generalitat no pot decidir sobre aspectes cabdals que afecten la ciutadania, com són la instal·lació del cementiri nuclear, el funcionament de l’aeroport del Prat, el control d’estrangeria, la xarxa de carreteres o de ferrocarrils de primer rang, la distribució de la riquesa i de la pobresa que aquí es genera o sobre les activitats d’alguns ajuntaments.
Per cada dia que passa els ciutadans veiem la nostra Generalitat com una mena de representació virtual de govern, ja que en realitat no governa. I no cal ni entrar en el tema de l’Estatut, retallat, polit i afinat que encara espera la sentència que el deixarà totalment com paper mullat.
En els més de trenta anys de democràcia Catalunya no ha fet altra cosa que actuar tal com li han marcat el govern i les institucions centrals i centralistes, cosa que ha anat en detriment del seu desenvolupament. Per si algú té algun dubte, s’ha tractat d’uns governs de dretes i d’esquerres que sempre s’han posat d’acord en extorquir Catalunya, sense que aquesta mala feina hagi servit per altra cosa que per situar Espanya a la cua del desenvolupament a Europa. Altrament, s’ha demostrat que la bona voluntat dels partits amb seu a Catalunya per modernitzat Espanya no ha servit de gran cosa, ja que sempre hi han sortit perdent en els pactes amb els partits centralistes, igual com quan la consigna era “peix al cove” com quan s’ha volgut arribar a acords amb governs formats per partits “amics”.
Res no ha servit de res, i és per això que cal donar per finalitzat un trajecte que no ens ha portat enlloc. En conseqüència, s’imposa recollir les cartes de la baralla i plantejar un altre joc.

TÒC DE GRACIA


Dimecres passat i a primera hora, de camí cap a la Fatarella, a l’alçada de Móra la Nova el temps s’enfosquí i començà a plovisquejar. Els colors del territori van canviar sobtadament i només les puntes de la serra de Cavalls i el Puigcavaller destacaven assolellats entre la foscor. Per si això fos poc, un tros d’arc de sant Martí va donar el toc de gràcia a una imatge insòlita.
En temps canviats, la Terra Alta, sobre tot la part de l’altiplà del nord de la comarca resulta espectacular. Segons els pronòstics meteorològics aquest cap de setmana serà apropiat per poder veure paisatges que es transformen segons el temps. Us recomano una visita.

jueves, 25 de febrero de 2010

ARQUITECTURA (i 7)


Aquests darrers dies hem obert una finestra a l’art de la pedra en sec, unes formes constructives que nasqueren molts segles enrera i arriben fins l’actualitat, més quan l’estil que el pagès emprava als camps es traslladà posteriorment als pobles i a les ciutats.
Certament, la construcció ha utilitzat la pedra amb assiduïtat, amb formes i qualitats diverses. Ara per ara són moltes les empreses que treballen exclusivament amb pedra, de la mateixa forma que algunes entitats i institucions imparteixen entre els seus alumnes les normes bàsiques per col·locar pedra. És una aposta sòlida!

miércoles, 24 de febrero de 2010

ARQUITECTURA (6)


L’arquitectura de la pedra col·locada en sec ens ve de molts segles enrera, quan els primers humans, amb l’ajut de les pedres, van condicionar algunes balmes i coves com habitatges.
De les pedres també en van fer armes i escultures i, al moment d’honorar els seus més il·lustres difunts, igualment era amb pedra que n’obtenien escultòriques obres.
El dolmen que es veu a la foto és un de tants que hi ha escampats per la part mitja i nord del Principat. Està ben conservat i ens mostra la primera creació d’espai aconseguit per les persones amb les pedres com a part integrant.

martes, 23 de febrero de 2010

ARQUITECTURA (5)


L’arquitectura agrària busca la productivitat dels conreus, però també la comoditat de la pagesia. Més enllà de les cabanes, barraques, aixoplucs, refugis i amagatalls que poden acollir persones i animals, altres diversos elements posen a l’abast del pagès una resposta a les seves necessitats i també un cert confort.
Ahir vèiem un gran aljub per emmagatzemar l’aigua de pluja; també podríem mostrar cups pel vi i dipòsits per l’oli, per bé que l’opció d’avui passa per exposar un forn de pa.
Aquest element s’havia utilitzat fins el començament del segle XX, però quan la guerra li van ser requerits els seus serveis davant la impossibilitat de coure pa en els forns del poble.
Esperem no haver-lo de fer servir més per força major.

lunes, 22 de febrero de 2010

ARQUITECTURA (4)


En tot temps la pagesia necessita aigua per regar i per a us de boca. Abans també la necessitava per abeurar els animals de tir, els soferts rucs i someres, mules i matxos, cavalls i eugues que ja fa dies han desaparegut dels nostres camps.
En el territori que ens és més proper, majoritàriament de secà, el pagès desplegà el seu enginy per acumular aigua, i sovint es valia d’uns elements pràctics, alhora que vistosos: cisternes, aljubs, basses, cocons...
La major part dels enginys destinats a emmagatzemar aigua tenen una part excavada sota el nivell del sòl, en roca, preferentment, cosa que ajuda a conservar el líquid. Per sobre del terra queda la construcció que protegeix la preuada aigua, obres bastides amb pedra seca que de vegades resulten espectaculars.
En una de les fotos d’avui es mostra un aljub cobert amb una falsa cúpula. La porta que protegia l’aigua de l’accés de les bestioles és un element sòlid i pràctic, encarat sanitàriament al nord, mentre que la pedra vertical encimbellada hi dóna una certa gràcia.

domingo, 21 de febrero de 2010

DIUMENGE


Diumenge, festa laboral, dia de descans i de lleure per a la major part de treballadors. De bon matí es nota un ambient relaxat, fins i tot per a les persones que feinegen a l’interior dels habitatges, o als jardins.
També a primera hora els camins s’omplen de persones que surten a passejar i grups de ciclistes que transiten amb més o menys forces. Els que van muntats a sobre dels cavalls es fan veure, palplantats i superbs, ja que la majoria no saluden als qui van a peu. També es fan notar els motoritzats, els que condueixen motos i quads, degut al soroll que fan i la forma que alteren la pau del medi.
Cap al migdia s’aixecaran columnes de fum, ja que les calçotades estan de moda, i també és prou agraïda una rostida de carn. Tot fa festa!

sábado, 20 de febrero de 2010

UN ROVELLÓ


Ahir per la tarda, quan vam sortir a passejar els gossos amb en Cisco Ribera, vaig trobar aquest rovelló. La peça era de bon veure, consistent i sana. Malauradament, no n’hi havia cap altre al voltant, per la qual cosa la dita popular: Al rovelló busca-li el companyó, quedava en no-res.
A la nit, aquest bon rovelló, cuit lleugerament amb oli d’oliva i amb un pols de sal, va donar un toc singular a una amanida de gules que vam preparar, un plat ben complet format per enciam iceberg, nous, formatge blau i panses.
Una flor no fa estiu, però mentrestant dóna il·lusió.

viernes, 19 de febrero de 2010

ARQUITECTURA (3)


L’arquitectura agrària de la pedra en sec té com a finalitat principal facilitar els conreus a la pagesia, amb la construcció de marges i murs que ajuden a sostenir les terres, de forma que l’aigua de pluja assaoni al màxim el terreny.
La pedra existent en un lloc condiciona la construcció del marges, ja que no és el mateix aixecar una construcció amb pedra de calar, de soldor, tapàs o amb còdols de riu. A més de la pedra, les mans del pagès margenador hi posa el seu art, de forma que en resultin marges duradors i efectius pels conreus.
Si us trobeu un marge que us crida l’atenció, atureu-vos i mireu-lo detingudament, ja que només així podreu arribar a entendre una feina prou complexa que els artesans del segle passat executaven d’esma, amb una destresa tradicional que s’ha forjat a través dels temps.
És art!

jueves, 18 de febrero de 2010

ARQUITECTURA (2)


En l’entrada d’ahir vam poder veure un edifici alt, una projecció que ajudava a que els fidels aixequessin la vista amunt. L’arquitectura del cel també disposa de finestres per les quals entra una llum que es pot associar a la claror que dimana de la divinitat.
Més a ran de terra, l’arquitectura del pagès és menys voluminosa, si bé no menys sòlida. La cabana de la fotografia és exempta, ja que no disposa al voltant res més que la pròpia estructura Al seu interior s’hi veu una menjadora, en la qual podien alimentar-se els animals de tir que ajudaven la pagesia en les seves múltiples tasques.
Si era el cas, amb una simple paret posada al davant i una porta n’hi havia prou per convertir aquesta peça en un habitatge, i era aleshores quan persones i animals, en perfecta comunió, al seu interior descansaven i s’alimentaven per a continuar la difícil lluita per la supervivència.

miércoles, 17 de febrero de 2010

ARQUITECTURA


(Foto de Rafael López-Monné)
Massa sovint, a força de veure molt les coses ens passen per alt la seva bellesa i algunes de les seves particularitats.
L’església parroquial de Sant Andreu, a la Fatarella, és un edifici ample i alterós que s’aguanta amb una estructura singular. Les parets laterals i posterior, contrafortades, acullen uns arcs formers que s’encarreguen de rebre el pes dels nervis que aguanten la coberta de l’edifici. Senzillament enginyós!
Contra el que es pugui pensar a primera vista, els arcs principals no empenyen les parets laterals, degut a que la coberta nervada transmet el seu pes transversalment, amb una tècnica que contraresta les forces sense que l’estructura de l’edifici pateixi. Genial!
L’edifici que queda a la vista resulta tan auster com espectacular, però de ben segur que la cripta que s’amaga sota la planta ha d’oferir una altra lliçó de tècnica constructiva molt més concentrada en alçada. Pot ser fóra qüestió de comença’ns a moure per descobrir la bellesa que s’hi amaga.

martes, 16 de febrero de 2010

VI RANCI


En la garrafa que podeu veure a la fotografia fa mesos que hi reposa un bon vi que va camí de ser un vi ranci qualificat.
El repòs a sol i serena durant uns anys és bàsic perquè el vi s’oxidi i adquireixi les característiques principals de color daurat i sabor intents que se li demanen a un vi ranci.
A les cases bones de pagès el vi ranci també s’anomenava vi bo o vi per fer pair. L’elaboració requeria molts anys i el pas per tres bótes diferents, fins que anava a parar a la bóta del racó, que era la millor i la més preuada, la que donava fe de les bones arts del propietari i de la solvència de la casa.
Nosaltres, amb aquesta humil garrafa de dos litres tindrem un vi ranci que anirà a parar a un preciós envàs que ens va regalar la nostra veïna Gisela, en un conjunt que es farà mirar.
A les cases és bo que les coses portin nom i cognoms, d’acord amb la seva procedència, ja que d’aquesta forma ens dóna la sensació que la nostra existència gaudeix de bona i àmplia companyia.

lunes, 15 de febrero de 2010

CADELLS



La Tatxa, la gossa d’en Pere i na Montserrat, fa quatre setmanes va cadellar set gossets, tots ells de pèl blanc tacat lleugerament de negre, com la mare.
Aquest fet que ens ha recordat quan la nostra Salta va tenir al Rot, la Greta, el Peüc, la Peüca i el Cròspio.
D’uns dies cap aquí els cadells de la Tatxa ja comencen a menjar una mica, degut a que tots junts són una càrrega feixuga per la mare, i ven aviat i d’un amb un aniran a parar a alguna casa on ja els esperen.
Fa goig veure esclats de vida com aquest, i també com algunes persones s’estimen i tenen cura dels seus gossos. De fet, la qualitat de les persones es mostra pel el respecte i l’estimació que tenen als animals.

domingo, 14 de febrero de 2010

COMPANYONIA



Cada dia surto a passejar amb les gossetes, una hora, pel cap baix. Alguns dies i el cap de setmana m’acompanya la nostra filla i junts gaudim del passeig, del temps que faci, del paisatge, de les persones que ens trobem i dels fruits que espontàniament ens ofereix el medi.
D’uns dies ença és temps de fredolics i n’hem arreplegat uns quants (com s’ho diuen fer el de Barcelona, que els cullen). Ahir vam arribar a casa amb més de dos quilos, que una vegada cuits ens menjarem amb pasta o amb ous remenats.
El passeig és salut i de vegades té premi.

sábado, 13 de febrero de 2010

LLEI ELECTORAL


Una vegada més, els partits polítics que formen part del Parlament de Catalunya no han estat a l’alçada del que la societat espera d’ells, quan no han aprovat una llei electoral que reflecteixi millor i més democràticament la nostra realitat; en conseqüència, Catalunya és l’única comunitat autònoma sense una llei electoral pròpia.
Segons sembla, CiU hi ha votat en contra perquè amb la nova llei hi podria perdre algun escó, sense parar-se a pensar que resulta poc democràtic guanyar unes eleccions per nombre d’escons amb un menor número de vots, tal com ha passat en algunes eleccions.
Una de les persones que més ha treballat per tirar endavant la nova llei, no amagava el seu desencís amb la no aprovació, mentre assegurava que els diputats del nostre Parlament no disposen de ganes ni de capacitat per organitzar-se. Si això ho diu un expert, què no podem arribar a pensar les persones que ens ho mirem des d’una distància que cada dia resulta més llarga?
La foto d’avui mostra alguns peus, quan m’hagués agradat ensenyar alguns caps. Enteneu per què?

viernes, 12 de febrero de 2010

LLIBRES


Una de les meves poques obsessions és tenir llibres de variada temàtica i diferent format. És cert que els llibres grans i acolorits llueixen en els prestatges, però també és veritat que, igual com passa en els pots petits —on hi ha la bona confitura—, es poden trobar autèntiques joies en llibres de poc volum.
He acabat de llegir tres llibres que em recomanà Olga Xirinacs.
Resurrecció, de Lleó Tolstoi, s’inicia amb una primera pàgina trepidant, colpidora i apocalíptica, per desgranar una història també densa.
Los huevos fatales, de Mijail A. Bulgákov, és una tan despietada com irònica crítica de la burocràcia soviètica.
Darrera la porta, de Giorgio Bassani, resulta una narració molt lluïda i descriptiva que tracta de l’adolescència amb un llenguatge que ja m’agradaria poder emprar.
Després de llegir aquests llibres un arriba a la conclusió que, més enllà de les campanyes publicitàries de les grans editorials, necessitem els consells dels experts al moment de seleccionar les nostres lectures.

jueves, 11 de febrero de 2010

MÚSICS


Fullejo el llibre “Tradicions, mites i creences dels catalans”, una edició en gran format d’Edicions 62 obra d’en Xavier Fàbregas, que compta amb nombroses fotografies de Jordi Gumí, entre altres la que ara es mostra.
En l’apartat de les tradicions s’hi veu una de les bandes de música de la Fatarella, quan amenitza amb la seva música una cercavila. Entre altres hi reconec mons cosins Josep i Pere, de ca Feltret; Terreto i Peo; i també a Josep del Xillon, Emilio de Rafel i Toni de Pellissa, tots tres ja traspassats. Entre el públic que acompanya els músics s’hi veu Bienvenido, Felip i la Tere de Futxo, Eulogi d’Adrià, la Roser de la Portalera...
Per un moment penso que el pas d’una banda de música per un carrer té algun paral·lelisme amb la vida, que en un no-res arriba i de seguida se’n va. Però malgrat que tot sigui tan fugisser, la memòria dels grans músics que van ser Josep, compositor de sardanes; Emilio, cantàire religiós i recol·lector de música tradicional, i Toni, membre fundador del Grup d’Animació Mas de la Solfa ens acompanyarà per molt temps.

miércoles, 10 de febrero de 2010

QUALITAT I QUANTITAT


Quan la nostra filla Vicky em posà en marxa aquest blog, pensava que es tractaria només d’un exercici d’autoreflexió, però va més enllà.
Ben aviat va treure el nas entre les meves entrades Jesús Tibau, el blocàire número u de casa nostra; també des del primer moment Olga Xirinacs hi entrà per quedar-s’hi, igual com l’il·lustre amic i periodista Sisco de Paco. La republicana Rosalia i el fotògraf 6Q també hi van fer cap, i són colla els amics de lletres que hi donen un cop d’ull: Ignasi Revés, Arare, Mercè, Francesc Mompó, el Príncep de les Miloxes... També hi entren experts investigadors, com Salvador Masip i Francesc Burjachs, amics idealistes com Rafel Serret, un il·lusionat Terradefoc o un enigmàtic Streetmachine, que a més de Vicky s’han constituït en qualificats seguidors.
Més enllà d’aquest grup animosos amics i companys he tingut la sorpresa de retrobar-me amb ma neboda, una artista que transita entre el rock i el disseny, l’Albert i el seu ideari, i altres persones que m’han obsequiat amb la seva atenció. A més, a partir de la instal·lació d’un comptador de visites hem descobert que són moltes més les persones que ens visiten, un fet que anima a escriure a diari.
I és per a tots vosaltres que enlairo la meva copa, plena d’un curiós cava de color blau, per agrair-vos la vostra atenció i desitjar-vos molts anys de bona vida.

martes, 9 de febrero de 2010

EL DELTA DE L’EBRE (i 2)



El Delta és bellesa i paisatge, però el millor de tot són les persones que l’habiten, amables i hospitalaris, gairebé tots ells.
Sovint Rafel i Lourdes, d’Amposta, ens conviden a dinar, hi ho fan amb un plantejament força lloable: a base de productes autòctons.
La protagonista del dinar del passat dissabte era una tenca que Sergi, el fill de Rafel i Lourdes, havia pescat en els Ullals. La tenca és un peix de carn reeixida que, al viure al marge de les aigües de l’Ebre, té una notable garantia sanitària, cosa que permet gaudir del seu sabor sense por a carregar-se l’organisme amb metalls procedents de riu amunt.
A mig matí, Rafel ja havia posat a bullir unes patates i altres verdures del Delta, fins que al moment adequat hi afegí la tenca tallada a rodanxes. D’aquesta barreja en sortiria el primer plat: tenca amb verdures, i també el segon, ja que el suquet serviria per elaborar l’arròs a banda.
Bon dinar i excel·lent companyia. No és pot demanar més.

lunes, 8 de febrero de 2010

EL DELTA DE L’EBRE (1)


El Delta de l’Ebre és un espai molt particular, format en els darrers segles per l’aportació de llims procedents de terres situades riu Ebre amunt.
Fins fa pocs anys era un territori inhòspit, ja que la salubritat del terreny, la humitat, els paràsits i diverses malalties en condicionaven la seva habitabilitat. Malgrat això, les habilitats humanes van acabar per adaptar-se a les característiques del territori, el qual van convertir en un dels espais agrícoles més fèrtils d’Europa.
A més, el Delta ha configurat un dels paisatges més bells de Catalunya, amb una singular barreja formada per aigües i terres, flora i fauna que té un gran atractiu turístic. Els Ullals de Baltasar que es mostren a la fotografia en són un bon exemple.
Però per sobre de tot, el Delta de l’Ebre té el seu més gran atractiu en les persones que hi viuen, homes i dones molt lligats al territori, el qual estimen i defensen com ningú més. El riu és vida!

domingo, 7 de febrero de 2010

EXPRESSIONS


Algunes expressions murals són políticament interessades. A l’inici de la passada legislatura al Parlament de Catalunya, quan encara no estava clar si ERC donaria o no suport a C i U, es va poder veure arreu un missatge que proposava aquesta coalició de forma ben gràfica: C i U ┼ ERC ═ CAT.
D’un temps ençà, quan cada cop és més evident -fins i tot pels catalans menys independentistes-, que l’únic futur amb garanties que podem tenir passa per la independència, apareixen missatges que intenten neutralitzar les ganes dels catalans a governar-nos.
La pintada que es veu a la foto, molt mal feta i pitjor acabada, mostra el que podria ser el resultat de la nostra independència, quan en realitat la cada cop més accentuada pobresa que patim rau precisament per estar lligats a una Espanya que no té un rumb que ens agradi.

sábado, 6 de febrero de 2010

EXPRESSIONS


De tant en tant, en algunes parets i murs es veuen dibuixos i pintures. Alguns són prou vistosos, altres enginyosos pel missatge que contenen i un altre grup no són més que borralls als quals no els hi sé veure la gràcia.
En tot temps la humanitat ha deixat el seu missatge en forma gràfica. Les pintures rupestres ens donen testimoni de l’art dels nostres avantpassats i alguns detalls de la seva existència. Ara per ara tot és més efímer, ja que sovint una pintura es superposa a l’anterior, però això noi treu que sempre hi hagi persones que ens mostrin el seu art.

viernes, 5 de febrero de 2010

UN ALTRE SIS


Fa uns mesos vaig mostrar el sis de la fotografia amb motiu del triomf del F C Barcelona en les sis competicions en les quals participava, però ara l’exposo per la patacada de sis punts que la Borsa va baixar ahir.
És una mostra més que testimonia que l’economia espanyola està malalta, després d’haver passat un període de bonança que no s’ha sabut aprofitar per a realitzar reformes estructurals —econòmiques i polítiques—, que tanta falta ens fan per poder tirar endavant.
Fins fa poc, semblava que el país nedava en l’abundància, quan circulaven els diners provinents dels fons europeus i de les especulacions de tota mena.
Ara s’ha acabat la festa i toquen les vaques magres; caldrà estrenyés el cinturó i encomanar-se als nostres dirigents perquè el sis d’ahir no s’acabi convertint en un set.

jueves, 4 de febrero de 2010

Artistes


Abans d’ahir em vaig trobar una agradable sorpresa al blog en forma de missatge. Era de ma neboda Nina, que viu als Estats Units.
La nostra filla Vicky ens tradueix el missatge que ens dóna la noia, la imatge de la qual il·lustra d’entrada d’avui. Es veu que forma part d’un grup de rock, que s’ha format en disseny gràfic i que treballa pel govern. Doncs vaja una artista!
Ma germana Maria Josepa, la mare de Nina, ja va ser una persona molt avançada al seu temps, ja que va tenir la valentia d’anar-se’n a treballar als Estats Units de ben jove, un fet a considerar per ser filla d’una família humil i d’un poble en aquell temps molt endarrerit.
Sempre s’ha dit que el món pertany als agosarats i als artistes.
L’entrada d’avui va dedicada a Ramon Segura, un altre artista rocker que tinc ben a prop.

miércoles, 3 de febrero de 2010

SANT BLAI


L’església catòlica dedica el dia d’avui a Sant Blai, personatge reconegut per tenir cura dels mals de coll.
Per Sant Blai són festes majors d’hivern a la Fatarella, encara que la demografia i l’economia les hagi concentrat en el primer cap de setmana de febrer. Abans, les festes es celebraven en el dia que queien, i es deia:
El primero no hace dia,
El segundo Santa Maria,
El tercero San Blas,
El quarto nada i
El quinto Santa Àgueda.

En record de les darreres nevades us oferim la fotografia d’avui. És obra d’en Jordi Panadès, qui sembla haver heretat de son pare la traça en l’art fotogràfic.
Va dedicada al també bon fotògraf Vicenç Roca i a la seva esposa.

martes, 2 de febrero de 2010

ANIMALETS


Es fa de dia. Les primeres llums ens permeten veure alguns ocells que han passat la nit ajocats en les antenes de les cases, igual com altres ho han fet en les branques dels arbres o en qualsevol altre indret.
Igual que les persones, els animals s’adapten fàcilment al medi, malgrat que les persones modifiquem. En el cas d’aquests ocells negres, van ser introduïts a Catalunya perquè es mengessin els ous dels pardals, uns animals que sembla molesten en algunes instal·lacions industrials. Passats els anys, els pardals i els ocells negres es poden veure arreu, sense que a hores d’ara se sàpiga si la mesura humana tingué l’impacte desitjat.

lunes, 1 de febrero de 2010

POMS DE MATISSA


Durant unes hores de dissabte i de diumenge hem passejat pel terme. Ens hem parat a buscar fredolics i n’hem trobat, això sí, envoltats en algunes zones de qualitats industrials d’ampolles, bosses de plàstic i brossa de tota mena.
Quan parlem amb els pagesos ens diuen que la brossa la generen els excursionistes, per bé que ens consta que la majoria tornen cap a casa seva la brossa que generen; altres pagesos diuen que són els ciclistes i els motoristes els qui llencen els envasos, ja que no els volen portar a sobre. Amb tot, se sap que els majors generadors de deixalles són els pescadors que acudeixen al pantà del Catllar, ja que consumeixen molta cervesa, licors altament alcohòlics, menjar envasat i molts paquets de tabac. Res, que entre els uns i els altres resulta difícil transitar pel bosc sense trobar deixalles.
Darrerament es veuen grups de persones que es mouen pels boscos tallant-hi branques de matissa, les quals agrupen en poms que lliguen amb gomes. Els qui ho saben asseguren que es tracta d’un material que posteriorment s’empra per oferir-lo ritualment als difunts.
En la foto es mostra dos poms que els seus elaboradors deixaren oblidats al bosc, juntament amb unes quantes gomes.