lunes, 31 de mayo de 2010

REFERÈNCIES


Arreu on es troba una persona necessita de referències de tota mena, també geogràfiques.
Quan vivíem a Vila-seca els nostres referents eren la Mola de Colldejou i la Mola de Llaberia, situades a ponent, i la serra de la Mussara, més al nord.
Ara per ara, una mica enfonsats a mig aire de la vall del Gaià, amb prou feines podem veure els cims de la Mussara, on destaquen les antenes que serveixen per alimentar senyals de telecomunicacions. És cert que la nostra perspectiva queda condicionada per la situació del espai on vivim, però també és veritat que des de casa tenim a l’abast la contemplació de moltes hectàrees de boscos d’un color verd que també transmet serenor.

domingo, 30 de mayo de 2010

VESPREJAR


Quan comença a fer-se fosc, en l’espai de la vall del riu Gaià que hem escollit per viure s’imposa la calma. A mida que el sol s’amaga per l’horitzó i la foscúria s’imposa, sembla com si del cel caigués una capa de tranquil·litat que agombola de forma amatent les persones.
Alguns dies, quan es pon el sol el cel es tenyeix de colors cridaners, com si fos el darrer espectacle natural del dia. A partir d’aleshores, algunes persones aprofitem el temps per llegir o escriure, preparar els àpats o descansar. Malauradament, són molts més els qui es dediquen a mirar qualsevol programa des que ofereixen per televisió.
És una altra mena d’espectacle.

sábado, 29 de mayo de 2010

PLANTER


Em comenta un planterista que enguany ha exhaurit molt prompte tot el planter que tenia preparat.
En un tres i no-res, els clients de sempre i altres d’ocasionals li han comprat les tomaqueres, meloneres, pebroteres, alberginieres, enciams i altres plantes que, en condicions normals, li haguessin abastat tot l’estiu.
Pel que sembla, la fal·lera plantadora respon a la crisi. És cert que els gran hortolans continuen amb la feina de costum, però molta gent aprofita el mínim espai per encabir-hi algunes tomaqueres i altre planter.
Els vells del poble asseguren que si la crisi va en augment, ben aviat es tornaran a conrear el munt d’horts deixats que hi ha a prop del poble. Temps al temps.

viernes, 28 de mayo de 2010

TRAVESSERA


Fins fa uns anys, els constructors de cases i masos, abans de posar-se a la feina, volien saber amb què comptaven: com era l’espai a construir, la qualitat i la quantitat de la pedra a utilitzar, si podrien disposar de guix o calç, els gruix de les bigues i cavirons... Amb tot, la peça bàsica que determinava l’amplada de l’edifici a construir era la travessera.
Efectivament, la llargada i la doblaria de la biga principal, sobre la qual descansaven la resta de bigues i els trespols, era la que condicionava tota la construcció.
En la foto que mostra l’entrada d’avui es pot veure la que en el seu temps era una magnífica travessera, malgrat que la ruïna de l’edifici l’han deixat en el precari estat que es veu.
A poc a poc i de vegades de bursada, una part del món que vam conèixer es va esberlant.

jueves, 27 de mayo de 2010

LLIRIS DE SANT JOSEP


Els constructors de cabanes i barraques plantaven lliris de Sant Josep a les cobertes dels edificis. Ho feien amb l’ànim que amb les seves arrels les plantes relliguessin la terra que protegia l’edifici de l’aigua de pluja. Posteriorment, una vegada l’any aportaven terra a les cobertes, cosa que en garantia la seva impermeabilitat.
En els últims anys s’han abandonat moltes barraques i altres s’han enfonsat, com la que mostra parcialment la foto d’avui. Amb tot, els lliris resisteixen el pas del temps i l’abandonament.
Per si fos de l’interès d’algú, les arrels dels lliris ajuden a combatre les molestes hemorroides. Només cal portar-ne una porció encabida en una butxaca perquè faci efecte, això sí, després d’aplicar una correcta higiene a la zona afectada.

miércoles, 26 de mayo de 2010

SANT RAMON


Davant la façana de l’ermita de Sant Ramon hi ha construït un portentós brocal, a través del qual es podia accedir a l’aigua que es guardava en una cisterna soterrada uns metres més avall.
La construcció, de base quadrada, estava protegida per una portella, per evitar que alguna persona caigués a la cisterna o que les bestioles accedissin a l’aigua.
Al primer cop d’ull, sembla que l’aigua de la cisterna de Sant Ramon no era provinent de la pluja, sinó la que baixava per les conduccions del reg.
En tot cas, si ens situem a tocar de la cisterna i ens encarem cap al Catllar, veurem una bona panoràmica del poble, i també de l’antiga fàbrica que cada vegada està en estat més rònec.

martes, 25 de mayo de 2010

SANT RAMON


L’edifici que configura l’ermita de Sant Ramon està format perimetralment per una paret de pedra, exteriorment arrebossada amb argamassa, un art propi de fa dos segles.
Com elements arquitectònics a considerar, a la façana destaquen el campanar de cadireta, que a la part final està construït amb maons.
El portal està format per un seguit de pedres ben carejades, amb una llinda partida en tres, la dovella central de la qual fa el cap-i-ample necessari per sostenir la paret.
Altres elements són l’òcul que queda entre el campanar i el portal, i el rellotge de sol, sense fiador ni marques horàries. I també s’hi pot veure una espitllera, l’element defensiu que demostra la inseguretat amb la qual es vivia en temps pretèrits. Com ara.

lunes, 24 de mayo de 2010

LLIGABOSC


El lligabosc —madreselva, en castellà—, és una planta enfiladissa que pot créixer fins uns dos metres d'alçada, amb tiges volubles que es lliguen a altres plantes.
La seva teòrica època de floració esdevé pel mes de juliol, per bé que ja fa dies que es poden veure plantes florides o a punt d’esclatar.
Les flors del lligabosc són de colors esgroguissats i rosats, i es fan notar entre el verd del fullam.
Si alguna vegada us plantegeu muntar un jardí mediterrani i sostenible, per força haureu d’incloure el lligabosc entre les vostres plantes predilectes.

domingo, 23 de mayo de 2010

PORTES AL CAMP


La nostra democràcia coixeja. La Constitució de 1978, elaborada a partir de moltes irrenunciables renúncies, establia un sistema autonòmic que deixava les portes obertes a l’autogovern català.
Anys després, l’intent de involució de Tejero propicià una Lloapa que retallava els nostres drets, i ara no tardarem gaire en veure’ls altre cop retallats per obra i gràcia d’un Tribunal Constitucional format per persones amb càrrecs caducats.
Finalment resultarà que el criteri d’unes persones ―a les que agrada mirar-se els toros des de la barrera―, ha de passar per sobre de la voluntat del poble de Catalunya, i dels seus representats al Parlament, al Congreso de los Diputados i al Senado. D’aquesta forma, al coartar la voluntat de les persones, lliurement i democràticament expressada, serà com si realment estiguéssim posant portes al camp.

sábado, 22 de mayo de 2010

SANT RAMON


L’antiga ermita abans dedicada a Sant Ramon està en obres, per iniciativa de l’Ajuntament del Catllar.
Segons ens diu Ramon Rull, un dels homes savis del Catllar, aquesta ermita formà part dels béns desamortitzats a l’Església, quan la Desamortització de Mendizával, als anys vint del segle XIX.
L’edifici és d’una sola nau, amb l’afegit lateral d’una cambra. L’ermita, que estava amb el sostre ensulsit, ara es cobrirà amb cavalls de fusta, cabiróns i llistons, a sobre dels quals descansarà la teulada.
La recuperació del patrimoni és vital per la memòria dels pobles, ja que sense referències del passat no hi ha futur.

viernes, 21 de mayo de 2010

ESPECULADORS!


No descobrirem res en afirmar que som un país on abunden els especuladors, de tota mena.
Aquí s’ha especulat amb el sòl, quan massa sovint s’ha requalificat a la carta, fins l’extrem que actualment hi ha excés d’oferta de sòl urbà i industrial, i per a anys.
També s’ha especulat amb les infraestructures, quan s’ha dotat d’equipaments espais que no els necessitàvem, com el en cas de l’AVE; també s’han sobredimensionat —per allò del centralisme—, infraestructures com l’aeroport de Barajas, que compta amb un dèficit que arrossegarem anys i panys. I això passava mentre de forma conscient es deixava sense equipaments la zona de major producció de l’Estat: Catalunya.
Igualment i a nivell mundial hi ha hagut especulació dinerària, amb aliances obscenes entre els grans bancs i les agències de qualificació, les quals han repercutit tan negativament en el sistema financer que està a punt de provocar una fallida a nivell planetari.
Definitivament, ja fa anys que vam deixar enrere valors tan significats com el de l’esforç i l’estalvi, per centrar-nos en la pura especulació. En recollirem els guanys!

jueves, 20 de mayo de 2010

CANDIDATURA UNITARIA


En les entrades dels dies 24 i 28 d’abril demanava la unió de tots els partits catalans en una sola llista, amb la intenció de formar un bloc sòlid que donés a entendre al centralisme espanyol que a Catalunya estem decididament per la feina.
Dies després, en l’edició de La Vanguardia del dia 18 de maig hi apareixia una proposta similar, en aquest cas proposada per seixanta personalitats de renom.
Si la idea prosperés, podríem veure al Parlament de Catalunya una llista que agrupés uns 132 escons; la mateixa que al Congreso obtindria uns 45 diputats i al Senado igualment una proporció similar. Aleshores, ja només fora qüestió d’utilitzar amb saviesa la força parlamentària que en resultés.
En qualsevol cas, aquesta proposta de unió hauria de posar la generositat i l’amor a Catalunya per sobre de moltes mesquineses.
Com deia la tia Salvadora: “Ja veurem si entre tots els draps podem confeccionar un gran llençol”, o si, com ara, cadascú es conforma amb lluir un pedaç que li deixa el cul ben a la vista.

miércoles, 19 de mayo de 2010

A LA FEINA!


A banda de rebaixar el sou dels funcionaris, el Govern ha decidit prescindir d’alguns alts càrrecs, una altra mesura popular, però que estalviarà poca cosa més de setze milions d’euros l’any, quan el forat a tapar és molt més gran.
Sense que se’n pugui establir cap relació, aquest dies s’ha notat un increment considerable en la venda de guants de treball. Algunes persones asseguren que els han comprat els alts càrrecs acomiadats, per si els surt una altra feina, mal que sigui manual, mentre que altres creuen que els utilitzaran per no deixar empremtes en les seves darreres tasques.
Focs d’artifici a banda, si els governs volguessin estalviar costos a la ciutadania només caldria que acomiadessin els funcionaris improductius, que retiressin el sou a tota persona que té un càrrec polític que no exerceix, i que repartissin els càrrecs que acumulen alguns polítics.
Per això caldria tenir empenta i posar-se els guants, quan potser ja no en queden en el mercat.

martes, 18 de mayo de 2010

A PAGAR: ELS FUNCIONARIS!


Pressionat pels efectes d’una gran crisi que ell mateix ha tardat molt temps a reconèixer, el president del Govern Central va anunciar mesures correctores, entre altres la retallada del sou als funcionaris públics. Certament és una mesura popular, ja que compta amb el suport de la majoria ciutadana, però és injusta.
Quan hi hagué temps de bonança econòmica, qualsevol xitxarel·lo/a sense ofici ni benefici, els especuladors d’àrees diverses i els gran magnats acumulaven diners i els gastaven pel broc gros, mentre que els funcionaris sempre ens hem d’adaptar —la majoria—, a sous discrets, si bé constants. Doncs bé, quan han vingut les vaques magres els primers de rebre hem estat els funcionaris, però no estarem sols.
Els diners que l’Estat ha esmerçat en ajudar bancs i empreses, en fomentar una fictícia ocupació, en repartir confeti de les formes més absurdes, els haurem de pagar entre tots.
Comença una altra època.

lunes, 17 de mayo de 2010

MATES ARRABASSADES



El bon pagès Josep Maria Calbó es queixa de què els guardes forestal vigilin que algun pagès, al moment de llaurar, no malbarati algunes plantes que es consideren protegides, quan en contra, ningú atura la campanya d’extermini de les mates que protagonitzen grups organitzats.
Efectivament, si passegem pels boscos propers a Tarragona, arreu trobem les restes de matissa que deixen els grups de persones que es dediquen a muntar uns rams que sembla ser es destinen als difunts d’una determinada religió.
Pel malbaratament que es veu arreu del territori, sembla que els grups que arranen les matisses siguin nombrosos, alhora que bastant llecos, ja que deixen rastre de la seva poca traça per on passen. Fins quan?

domingo, 16 de mayo de 2010

CINC SENTITS: EL TACTE


Tot el nostre cos està revestit de pell, que és la part encarregada de percebre el sentit del tacte. La pell, que està formada per dues capes: l'exterior o epidermis i la derma, conté també les glàndules sudorípares.
A través de la pell rebem les sensacions de tacte i de temperatura des de l’exterior, una informació que es enviada a la medul·la espinal i a l'encèfal a través dels nervis.
El sentit del tacte ens ajuda a conèixer el relleu, la textura i la temperatura de les coses, de la mateixa forma que ens aporta sensacions plaents o de rebuig.
La textura de la pell canvia amb el pas del temps; és llisa en la joventut i solcada en la vellesa. Curiosament, en la zona dels dits de les mans dibuixa unes empremtes del tot personals, unes marques que ajuden a identificar les persones en àmbits de seguretat.

sábado, 15 de mayo de 2010

CINC SENTITS: L’OÏDA


L’oïda és el sentit que ens ajuda a percebre els sons, però no només això, ja que és clau pel nostre equilibri dinàmic.
Les orelles constitueixen la part externa de l’aparell auditiu i ajuden a captar els sons que arriben al timpa, des d’on es transmeten als diversos ossos i cartílags de l’aparell auditiu intern, fins que fan cap a l’encèfal conduïts pel nervi auditiu.
El cervell és l’encarregat d’analitzar tots els senyals que percebem i la majoria es recorden amb bel pas del temps.
A la nostra societat, quan naix un infant, és costum mirar-li les faccions a la cara, per veure a qui s’assembla, però poques vegades es miren els pavellons auditius, els quals ens donen una pista del tot fiable, consistent pels clots i relleus que marquen les orelles.
A les orelles hi conflueixen un seguit de terminals nerviosos, els quals, quan se’ls manipula amb agulles, permeten millorar la funció d’alguns òrgans. Per això, és costum foradar els lòbuls de les orelles, ja que d’aquesta forma es fomenta que els ulls estiguin més humits i, en conseqüència, més bells.

viernes, 14 de mayo de 2010

CINC SENTITS: EL GUST


El sentit del gust es basa principalment en la capacitat de percepció de la llengua, un òrgan que queda a l’interior de la boca.
La llengua disposa de papil·les gustatives que ajuden a establir els cinc sabors bàsics: dolç, amarg, salat, àcid i glutamat. Tot sovint, la llengua s’ajuda del paladar per establir els sabors, quan prem cap a dalt els elements, per tal de forçar-los a deixar anar el seu gust.
Una vegada que la llengua ha captat els sabors, aquests es transmeten al cervell a través del sistema nerviós, que els rep amb major o menor intensitat.
La boca, que conté la llengua —la gran receptora de sabors—, exteriorment se’ns mostra amb els llavis. Els llavis, tal com passa amb el nas en el cas dels homes, poden tenir formes i gruixos diversos, cosa que també s’aprofita en el cas de les dones per lligar-hi la seva relació amb altres configuracions més íntimes.

jueves, 13 de mayo de 2010

CINC SENTITS: L’OLFACTE


Diuen que l’olfacte és el sentit que compta amb l’òrgan més complet de tots. La part exterior i més visible és el nas, que té una forma i un volum divers en cada persona. A l’interior, a baix queden els dos forats que donen a l’exterior, mentre a dalt s’hi troben les foses nassals que s’encarreguen de determinar els aromes que reben.
L’olfacte és capaç de reconèixer i classificar els aromes i associar-los a determinats productes, una funció per la qual només necessita que els productes desprenguin aromes volàtils que siguin solubles en la mucosa olfactiva.
La nostra civilització tenim el sentit de l’olfacte bastant atrofiat, degut a que no en cultivem la seva utilitat, amb l’agreujant que a l’atmosfera s’hi troben productes agressius que ens fan perdre capacitat olfactiva.
De sempre, s’ha associat la forma del nas d’un home a l’òrgan masculí, un fet al que hi fa referència un dels refranys més irònics que conec: “Qui té un bon nas, té un bon detrás”. I ja crec que heu percebut la sorna de referir-se als darreres quan es pensa en el davant.

AFEGIT: Els amos van trucar al masover del regne per advertir-lo que la masada amenaça ruïna. El masover, que és un sabatot, per tallar la sagnia ha rebaixat el sou dels treballadors, però ha deixar que els dropos que cobren sense treballar continuïn vivint a càrrec de la feina d’altres.
Pels habitants del mas, el missatge és clar: cal viure sense treballar.

miércoles, 12 de mayo de 2010

CINC SENTITS: LA VISTA


Ens diuen que els cinc sentits del cos humà són: la vista, l'oïda, l'olfacte, el gust i el tacte. També hi ha qui assegura que existeix un sisè sentit que va més enllà de les sensacions bàsiques.
Els ulls són els òrgans externs del sentit de la vista. A través seu ens entra la llum i la informació visual que, a través de la pupil·la i el cristal·lí, es projecta sobre la retina. La informació, ja feta imatge, s'envia a l'encèfal a través del nervi òptic.
La vista és un sentit meravellós que ens permet copsar la bellesa que ens envolta, el mateix encant que tenen els colors d’alguns ulls encisadors.

martes, 11 de mayo de 2010

FELICITATS!!!


La natura, en el seu trànsit vital, ens regala bellesa, aire pur i fruits.
La fotografia d’avui mostra unes flors silvestres que em van semblar de tan gran com humil bellesa. I és aquesta foto la que dedico a la nostra estimada Olga qui, avui sí, compleix anys.
Ella, com a bona observadora que és, ens farà notar que, just a tocar de les flors, s’hi veu la mà de l’home, que ha afegit a l’entorn barreres. La vida també és igual, però ens esforcem en veure les flors.

lunes, 10 de mayo de 2010

PLOU I PLOURÀ


Quan ens pensàvem que la primavera ja escalfaria amb bonança de debò, ens hem trobat amb que fresqueja, plou i, a estones, també fa vent. I sembla que continuarà així!
Enguany hi ha la previsió que serà un any climàticament complex. Si us ve de gust us podeu mirar la predicció dels dotze mesos de l’any que vaig penjar el dia 16 de gener, anotats amb tècniques ancestrals per la Florència Àlvarez. Són uns auguris que, de moment, van pel bon camí.
Mon iaio de Garrit era un predictor del temps eficient. Un dia li van preguntar pel temps que faria al llarg de la setmana de festes, i ell, molt solemne i mirant-se el cel, respongué:
“Aquest temps, d’ací a dijous no sabem què farà i, a partir de divendres... ja ho veurem”.
I es quedà tan ample!

domingo, 9 de mayo de 2010

CARDS


Alguns cards, per la seva imatge de planta cuirassada, s’assemblen als dracs llegendaris coberts amb dures i impenetrables escates.
De petits ens entreteníem a pelar les flors dels cards com si petites carxofes fossin, i a menjar-nos el seu interior. En contra d’aquesta pràctica infantil s’aixecaven les veus d’algunes persones d’edat, que consideraven el card con una planta maleïda.
Molts anys després vaig assabentar-me que l’església considerava els cards com a planta demoníaca, degut a que les bruixes les utilitzaven per a pràctiques diverses. En concret, es deia que si la vespra de Sant Joan una parella de joves tallava una flor de card i la deixaven a la serena, si l’endemà apareixia oberta era senyal dels millors averanys; contràriament presagiava desgràcies.

sábado, 8 de mayo de 2010

CAMPS PERDUTS


El binomi vinya i barraca ha estat present en molts camps al llarg dels darrers segles. A diferència de les barraques que podien estar habitades al llarg de tot l’any, les barraques de vinya només constituïen un refugi ocasional per la pagesia i els animals durant el temps de conreu i de collita.
Al començament del segle XX, la fil·loxera va obligar a abandonar alguns conreus, de la mateixa forma que la fugida de la pagesia a la recerca de jornals “segurs” en el camp de la indústria i dels serveis va fer que altres es deixessin perdre.
La foto d’avui mostra una vinya que porta tres anys abandonada i que ja és pràcticament irrecuperable. Al fons, la barraca que tants anys aixoplugà les persones que treballaven la vinya, s’ho mira. Rèquiem.

viernes, 7 de mayo de 2010

CAMINS TALLATS


D’ençà les fortes ventades, alguns camins van quedar obstruïts per la caiguda d’arbres. És cert que les autoritats es van ocupar de netejar el més transitats, de la mateixa forma que algunes famílies que tenen llar de foc van fer la llenya a alguns dels arbres caiguts; tanmateix, alguns dels camins menys transitats continuen tallats, per bé que els senderistes ja hem optat per obrir un camí alternatiu.

jueves, 6 de mayo de 2010

DEIXADESA



A rel de l’entrada en la qual denunciava que les companyies encarregades de les conduccions elèctriques es deixen el material abandonat, un conegut em va dir que aquell cas era l’excepció, ja que en realitat eren molt primmirats amb el medi. Mentida!
En l’entrada d’avui es mostren dues fotos. En una es veu un munt de formigó, abandonat de quan van plantar les torres elèctriques, mentre en la segona es mostra una part de les torres que porta uns anys al ras.
A la Fatarella, del les persones deixades se’n diu que “Allí on es caguen es deixen la merda”. Doncs això.

miércoles, 5 de mayo de 2010

GRUPS DE CICLISTES


El nostre amic Rafael Mena assegura que els grups nombrosos de persones són bons per a la guerra, però no per relacionar-s’hi amb tots alhora.
En contradicció amb el seu postulat, són moltes les persones que acostumen a realitzar pràctiques esportives en grup. I és fàcil trobar pels camins ciclistes i excursionistes que transiten plegats.
Com en tantes coses, aquí també hi trobem opinions diverses.

martes, 4 de mayo de 2010

SEMBRATS


A la zona del Camp de Tarragona es veuen pocs sembrats, però els existents es mostren ufanosos, per la bona traça dels pagesos combinada amb les pluges a temps.
Quan érem petits ens agradava jugar a perdre’ns entre els sembrats, més quan la nostra curta alçària provocava de que difícilment traguéssim el cap per sobre de les espigues.
Abans i ara els camps de cereals ens semblen mars de color verd que conviden a navegar-hi, això sí, actualment només amb el pensament.

lunes, 3 de mayo de 2010

FLORS D’ALZINA


Les alzines o carrasques també floreixen per primavera, amb flors que tenen bastant paregut amb les dels avellaners.
Fa molts anys, a la ruralia es pensava que les carrasques i els roures podien curar el trencats —les hèrnies—, de les criatures. Per això, la vespra de Sant Joan, les famílies que tenien un nen amb alguna hèrnia buscaven un arbre jove i es situaven al seu voltant, fent una rotllana. Aleshores, amb l’ajut d’una destral clivellaven el tronc de dalt a baix, fins que podien obrir un forat pel qual passava la criatura. Tot seguit, el nen, —que anava protegit per una faixeta de lli, degut a la seva dolença—, era agafat per la seva mare, qui el passava a través del forat, alhora que pronunciava una frase ritual: “Trencat te’l dono”. El pare, situat a l’altre costat del forat, agafava la criatura i responia: “Curat te’l prenc”. La maniobra es repetia tres cops i acabava quan el forat de l’arbre es posava en el seu estat originari, això sí, embolicat amb la faixeta que portava el nen, recobert amb argila i lligat amb una corda de cànem.
Al cap de tres mesos, si l’arbre havia sobreviscut es considerava que el nen estava curat.
A casa nostra recordo que mon pare explicava que un dels seus germans havia estat “passat pel roure”, i també tinc present haver vist algun roure amb una bona ferida, de dalt a baix, al tronc.

domingo, 2 de mayo de 2010

MONTSERRAT A MONTFERRI


La il·lusió del jesuïta Daniel Maria Vives, fill de Montferri, de construir un santuari en un turó proper al poble animà la població a comprar el terreny i a posar-lo a disposició de l'arquitecte Josep Maria Jujol, deixeble i col·laborador d'en Gaudí.
Les obres s’iniciaren l’any 1925, amb blocs fets a peu d'obra a base de morter de ciment pòrtland, sorra i carbonet procedent del ferrocarril, unes peces que resultaven resistents lleugeres i grisoses com les de Montserrat.
Malauradament, les obres es van interrompre l’any 1931 i part de l’edifici va caure l’any 1984 a causa del vent. Per sort, una nova empenta de la població, unida a la intuïció de l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell, la tècnica d’un equip d'arquitectes especialitzats en estructures i materials lleugers i l'assessorament de la Càtedra Gaudí van aconseguir a partir de l’any 1990 que l’obra arribés a fi de bé.

sábado, 1 de mayo de 2010

TAMARIU


El tamariu o gatell és un arbust de poca alçada que es ramifica molt fàcilment. Les seves fulles són estretes i en el temps que estem mostra extensos rosaris de flors de colors rosats més o menys pàl·lids.
Aquest arbust propi de riberes properes al mar i d’alçades inferiors als quatre-centes metres, pot viure en sols arenosos o pedregosos, per bé que necessita força humitat
El trobem al voltant de la Mediterrània i sovint es cultiva com a planta ornamental.