jueves, 26 de junio de 2014

LA DESAPARICIÓ DE LES CARRERADES


Les carrerades -també denominades lligallos-, són camins ramaders que a Catalunya poden tenir entre sis mil i vuit mil anys d'història. Per sobre seu han vist transitar milers de caps de bestiar i centenars de pastors, en una activitat que fins fa cinquanta anys va ser cabdal per la subsistència de les persones i bàsica per l'economia del país. Malauradament, per cada any que passa es perden més trossos de camí, sense que cap administració pública hi acabi de posar remei.
Els senders i els camins primigenis que donaren lloc a les carrerades els van configurar de forma natural els animals salvatges, quan transitaven a la recerca d'aliments per menjar i d'aigua per a beure. L’instint de supervivència els portava a seguir els passos més segurs a través de les carenes muntanyoses o els espais oberts, per tal de protegir-se dels seus predadors, alhora que buscaven la comoditat dels camins més planers.
A l'inici del Període Neolític, els éssers humans van decantar-se cap a l’agricultura i la ramaderia com a fonts de subsistència. Aleshores capturaren animals que mantenien lligats fins el moment de matar-los per a menjar-se'ls. Més endavant, aquells incipients ramaders van seleccionar les espècies que millor podien sobreviure fora del seu hàbitat natural, fins que trobaren espècies que podien procrear i alletar en captivitat. Aquella transició portà a valorar els espais de pastura on s'alimentaven els ramats, i també els camins ramaders que servien per a desplaçar els animals a la recerca d'aigua i de menjar, d'acord amb el ritme que marquen les estacions.
Al territori que ara denominem Catalunya, a partir del segle IV abans del nostre temps, els ibers, una civilització de pastors, establiren els primers camins que enllaçaven els poblats més importants, sempre sobre la base dels antics camins de bestiar. Més endavant, els romans, els gots, els àrabs i els cristians van utilitzar les mateixes carrerades, donant-les-hi una cobertura legal que les convertia en preferents.
Per la seva importància, la ramaderia fou protegida pels governants. A tall d'exemple, Ramon Berenguer IV cedia a la ciutadania els drets d'herbatge, beuratge i carnatge, uns privilegis que es reflectirien als Costums de Tortosa promulgats l'any 1242. Al llarg dels segles XIV i XV es consolidà la ramaderia, amb grans moviments de ramats transhumants que buscaven les millors pastures al llarg de tot l'any, amb la finalitat d'obtenir carn pel consum humà i la llana que es demandava des dels mercats italians.
A l'edat Mitjana es constituïren les primeres agrupacions de ramaders catalans que s'encarregaven de gestionar els seus interessos, com la conservació de les carrerades, la gestió i la protecció dels herbatges i els abeuradors, el control i eliminació dels llops i altres animals que delmaven el bestiar, la recollida dels caps de bestiar perduts i els preus de compra i venda dels animals. Era el temps de grans moviments de bestiar cap les pastures d'estiu, amb rutes que anaven als Pirineus o al Maestrat, o les planes fluvials i litorals més pròpies de l'hivern, amb punts de pas tan significats com Prades, Santa Coloma de Queralt o la Fatarella.
Malauradament, el final del segle XVIII marcà l'inici de la decadència de la transhumància i, per extensió, de les grans carrerades. Les causes foren l'enfonsament del mercat de la llana, la derogació dels privilegis als ramaders i el foment de l'agricultura. Més endavant, les amortitzacions de Mendizàbal i de Madoz, que privatitzaren els bens comunals, possibilitaren la conversió en espais de conreu dels antics herbatges i deveses. A partir d'aquí, l'estabulació del bestiar, la intenacionalització del preu de la carn i el menysteniment de l'ofici de pastor han portat al límit l'activitat ramadera i, en paral·lel, les vies pecuàries per les quals transitaven bestiar, pastors i gossos.
Amb la pèrdua de l'activitat ramadera s'inicià desballestament del patrimoni que hi anava aparellat: basses, abeuradors, deveses, ferraginars i, sobre tot, de les carrerades i altres vies de pas de bestiar.
Ara per ara, les carrerades, de vegades anorreades per interessos particulars i altres per incompetències de les administracions, perden terreny a poc a poc i, amb elles, una part de la nostra història. En algunes zones rurals encara se'n podrien recuperar alguns trams, cosa que repercutiria en el sector turístic, però per sobre de tot hauríem de pensar en no perdre una part tan important del nostre patrimoni?

Josep Gironès Descarrega