martes, 23 de mayo de 2017

ALS SANTS I ALS MINYONS…


Qualsevol persona que conegui mínimament el nostre refranyer popular, sap perfectament que la total extensió del refrany que s’anuncia al titular és la següent: Als sants i als minyons no els prometis si no els dons. Aquest enunciat és ben aplicable a la realitat, quan postula que les paraules i les promeses –ja siguin prometences religioses, plantejaments comercials, propostes polítiques o simples incentius a la mainada-, per força s’han de traduir en fets.
He cercat aquest refrany a rel de les promeses realitzades pel presidente del Gobierno de España en referència a les inversions a realitzar per l’Estat a Catalunya en els propers mesos, quan resulta que, tot el capital promès i les inversions planificades de les quals havia parlat no s'han vist reflectides en els Pressupostos del mateix Estat o s'han rebatut en una bona part i al cap de ben pocs dies. El fet és greu i deixa en evidència unes promeses que havien estat altament publicitades i sense que ara a ningú li caigui la cara de vergonya per l'incompliment.
Una vegada més i tal com ha passat amb governs precedents, ja siguin populars o socialistes, hem vist com inversions del tot necessàries pel país, que s’han comunicat a través de tots els altaveus oficials, els mitjans afins i els  convenientment afinats (disculpeu l’acudit fàcil, però ja només ens queda la ironia per no agafar un atac d’ira) s’han anat en orris com si fossin aquells bolados que es desfeien entre el cafè calent dels anys cinquanta.
El fet, que tant podem definir com engany permanent o com promeses no complides, també es podria anomenar trasllat sistemàtic i sense retorn dels diners que s’arrepleguen a Catalunya i que fan cap a les arques de l’Estat, des d’on reben destinacions que ben poques vegades tenen Catalunya com a referent i destinació final.
Per desgràcia nostra això continuarà d'aquesta forma, mani qui mani, ja que quan arriba el cas que algun govern proposa mesures per apaivagar el dèficit català, aviat es troba amb un seguici de institucions que se senten perjudicades, les mateixes que ara no han dit ni fava amb l'acord entre el PP i el PNV pels pressupostos. 
Si repassem la història veurem que el desequilibri econòmic no és nou, ans al contrari, ja que fa més de tres-cents anys que el patim. És evident que han canviat les formes, però els resultats són els mateixos i condueixen a un objectiu més que evident: el buidatge sistemàtic de les butxaques dels catalans. Tinc ben gola avall que aquest punt de vista pot ofendre algunes persones de bona voluntat, dones i homes que creuen que les coses ja van bé tal com estan platejades, o altres que interessadament viuen en la plena negació de tot allò que fa referent a Catalunya i als catalans. Dons bé, a tots els desafio a aportar un concepte econòmic, UN DE SOL!!!, en el qual els catalans sortim beneficiats en la nostra relació amb Espanya.
Dintre d’aquesta relació de domini de l’Estat sobre una part del territori i de les persones que hi vivim, algú pot manifestar que vivim molt bé i que ja estem bé tal com estem, i són opinions que cal respectar. Per això cal tornar a les formes de fer política i reconèixer que han canviat en els darrers tres segles. A partir del decret de Nova Planta la força de les armes imposaren als catalans forts tributs, càrregues de treball i l’obligació de mantenir “A pan y cuchillo” les forces d’ocupació, alhora que s’anorreava qualsevol forma d’autogovern i s’intentava dissoldre els signes identitaris, amb la llengua al capdavant.
A partir d'aleshores el sistema impositiu es va adequar als temps polítics, en tant que l'intent d'anorreament cultural continua vigent. En referència a l'extracció de rendes de Catalunya, fins i tot es pot afirmar que va arribar a sofisticar-se, sense perdre el referent de l'empobriment progressiu de la regió que més riquesa crea.
Per acabar i com a mostra, un botó: el desgavell que ha patit l'aeroport del Prat en els darrers dies per falta d'uns mitjans humans que hauria de facilitar l'Estat. Això a ningú ja no se li fa estrany, ja que es tracta d'un aeroport que fa anys que té les ales tallades, de la mateixa forma que ja es troben normals les incidències ferroviàries o la falta d'inversions a les carreteres.

Tal com deia un vell pastor: "Hi ha molta gent agafada a la mamella", per bé que després afegia: "Si les coses no milloren s'haurà de desmamar algú, o engegar-lo a dida".

viernes, 12 de mayo de 2017

ELS FORNS DE CALÇ



Fa uns mesos, mentre passejàvem amb Josep Ramon Correal pel camí dels Montagudells -el qual enllaça la Fatarella amb les Camposines-, ens vam aturar a esmorzar en una cabana de pedra seca que hi havia a tocar del camí. Ben protegits per aquella obra de volta de canó i encarats al sol primaveral, no ens vam adonar que aquella construcció havia tingut diverses utilitats, tal com vaig poder comprovar uns dies després.
Efectivament, quan vaig tornar a veure aquella cabana vaig copsar que, si bé inicialment era una construcció de caire agrícola, posteriorment havia acollit els calcinaries que treballaven en la pedrera i els forns de calç que hi ha ben a prop. A partir d'aleshores vaig demanar a diverses persones que m'expliquessin com funcionaven els forns de calç, i va ser mon pare: l'Andreu de cal Garrit, paleta de professió, qui millor m'ho va contar, tot i que de pas em regalà una reflexió que cal que considerem: "La generació actual de constructors ho poden comprar tot als magatzems, però nosaltres, per poder pujar les parets d'una casa havíem d'arrencar la pedra, per poder bastir els trespols ens calia tallar les bigues i, a més, coure forns de calç i de guix per poder obtenir aquests materials". Quanta raó!
De les converses amb entesos, sabem que la transformació de la pedra en calç gairebé no havia variat des del temps dels romans i fins que es deixà de banda a meitat del segle passat. De fet, per fabricar calç només calia cercar un espai un pèl pendís situat a tocar d'un camí en el qual hi hagués pedra i llenya en abundància, i a partir d'aquí ja hi intervenia la traça del calcinaire. Com és fàcil d'entendre, la combinació de pedra i llenya possibilitava l'obtenció de calç, un producte que s'evacuava pel camí a lloms de cavalleries.
Inicialment i al llarg de tot l'any es podia extreure la pedra, una feina feixuga en la qual s'utilitzaven eines com: pics, aixades, malls, perpals, perpalines, cabassos i cartrons. La pedra es trencava i s'amuntegava a tocar de la pedrera, pendent d'entrar al forn.
Per començar el procés de transformació de la pedra en calç, calia construir l'espai de cocció: el forn, poca cosa més que una construcció cilíndrica, de dos o tres metres de diàmetre i oberta per un costat. Es bastia amb pedra i morter de calç, per bé que la darrera capa de l'interior podia ser de pedra sorrenca, ja que no s'altera tant amb l'escalfor com la de calar.
A partir d'uns dos o tres pams del nivell del terra, a la part interior del forn s'hi col·locaven les pedres en forma de falsa cúpula, a partir d'un relleix. A sobre s'hi anaven posant diverses capes de pedra, de mesures més petites tal com s'anava omplint el forn cap a dalt.
Quan ja s'havia enfornat la pedra era el moment de coure-la, una feina que necessitava tota la tècnica i experiència possible per aconseguir un bon producte final. Per això, per la boca del forn situada a sota de la falsa cúpula s'hi introduïen feixos de llenya de bona qualitat i mitjanament seca. Una vegada encès, el forn aconseguia una temperatura mitjana de nou-cents graus, la qual s'havia de mantenir al llarg de quinze dies. En aquest procés era vital el control del fum que sortia per entre les pedres, que era fosc a l'inici i més clar al final. Per això, quan es començava a veure que sortia fum blanquinós es deixava de posar llenya al forn i, quan el forn ja s'enfonsava, era el senyal que la cocció havia acabat i que calia espera un parell de dies per desenfornar la calç.
Es calcula que es treia la meitat de calç en referència al pes de la pedra enfornada. Alhora, entre els calcinaires hi havia el convenciment de que la millor temporada per elaborar era entre la primavera i l'estiu, quan l'ambient climàtic ajudava a obtenir un millor producte.
Tot seguit, la calç viva obtinguda s'ensacava, per utilitzar-la per desfer els cadàvers de persones i animals, o per desinfectar l'aigua de les cisternes, dels pous i dels aljubs. Aquesta mateixa calç, barrejada amb aigua es transformava en calç morta amb la qual s'elaborava morter de calç o algun producte per emblanquinar parets.
Després de la guerra del trenta-sis, a les Terres de l'Ebre es construïren molts forns de calç, ja que aquest producte era un dels pocs elements a l'abast d'una població que, majoritàriament, havia quedat arruïnada.
A banda, l'obtenció de la llenya necessària per coure els forns de calç -juntament amb la utilitzada per coure el pa als forns o per escalfar les cases-, contribuïa a mantenir els boscos nets, i més quan en aquell temps les ovelles i les cabres també es menjaven les herbes rales i el sotabosc. Però això ja és una altra història.


L'ENCÍS DE L'EMPELTRE


En un lliurament anterior, el relat del qual situava als anys setanta del segle passat, comentava la recol·lecció d'olives i la seva transformació en oli. Passat el temps i a mesura que la recol·lecció i la molta d'olives s'han tecnificat, ha pujat en paral·lel la qualitat dels olis obtinguts, i molt! D'una banda s'ha notat la mecanització de la recol·lecció d'olives, cosa que permet obtenir un major nombre de quilos amb menys personal i abaratir els costos de la mà d'obra, alhora que permet portar immediatament les olives al molí. També ha estat positiu per a l'obtenció d'un bon oli deixar de banda les olives del terra i evitar barrejar-les amb les collides de l'arbre. Així mateix, les moltes i les centrifugades en fred actuals han substituït les antigues premsades en calent i, en conseqüència, l'oli surt molt més fruitat. A més, es procura que l'oli no envelleixi als magatzems ni que agafi el camí de la degradació que va de la mà del pas del temps. Tot plegat ha tingut com a conseqüència una gran qualitat en la producció de l'oli, un producte que a la comarca de la Terra Alta resta aixoplugat en una Denominació d'Origen Protegida.
Un altre factor determinant per a la qualitat de actual l'oli s'ha produït a partir de la moltura per varietats, amb la separació, sobre tot, entre l'Arbequina i l'Empeltre, un fet que ha permès conèixer les particularitats de cadascun dels productes. D'una banda, l'Arbequí és una varietat que el Duc de Medinaceli promocionà des del seu viver situat a Arbeca, després de la seva estada als Llocs Sants de Síria i Palestina. L'arbequí és un arbre molt productiu i que regala fruit als pocs anys de la seva plantació. Les olives arbequines possibiliten un oli de paladar fi que transmet bones característiques organolèptiques, al mateix temps que són aptes per confitar. Pel seu costat, l'Empeltre és una varietat ancestral que és possible que tingui arrels en els assentaments grecs esdevinguts a la zona, cosa que es pot aventurar al veure el volum i la longevitat d'alguns arbres a hores d'ara ja monumentals. Es tracta d'un arbre força vigorós que triga més que l'Arbequí a donar fruits, per bé que és més primerenc, el seu oli resulta millor en característiques organolèptiques i té una major estabilitat. Com en el cas de l'Arbequina, les olives d'Empeltre es poden confitar.
A banda de les dues varietats anteriors, a la Terra Alta també es poden trobar oliveres de les varietats Farga, Rojal, Morruda i altres, tot i que en menor quantia.
A la Terra Alta existeix una certa confusió entre les varietats Farga i Empeltre, ja que són nombroses les persones que anomenen fargs arbres que són d'Empeltre. Tal com afirma Antònia Ninot Cort, investigadora de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària del Centre Mas de Bover: "La Farga es conrea principalment al Baix Ebre i el Montsià, i menys a la Terra Alta. Gairebé totes les Oliveres Monumentals del Territori de Sénia són d’aquesta varietat. La varietat Empeltre es conrea a tota la vall de l’Ebre i és la varietat principal de la DOP Terra Alta". Indiferent a aquesta confusió, les olives d'Empeltre es fan notar per la seva forma ovalada, a més d'un volum considerable molt superior a l'oliva de la varietat Farga. El fruit és molt carnós, apte per aconseguir un bon oli, per elaborar conserves i, ja darrerament, per preparar patés.
En referència a l'oli monovarietal d'Empeltre, cada cop són més les persones que l'escullen per consumir-lo, ja sigui per les seves característiques com per tastar un producte un pèl diferent de l'oli d'Arbequina.
Al llarg dels darrers anys, l'oli de la varietat Empeltre elaborat a la Terra Alta ha aconseguit diversos guardons a nivell nacional i estatal, com en el cas de la marca La Gaeta, de Vilalba dels Arcs, que obtingué el guardó com a Millor oli d'Empeltre amb D.O.P. Terra Alta els anys 2009 i 2010. Així mateix, la marca Rius d'Or obtingué la màxima distinció a l'oli d'oliva fruitat extra en la varietat Verd dolç més equilibrat, dintre els Premis concedits pel Centre de Desenvolupament de l’Oli i la Diputació de Tarragona. Així mateix, ha tingut molt bona acollida la seva melmelada -de gran sabor i complexitat d'aromes- elaborada a partir d'aquest producte que es va presentar a la Festa de l'Oli de la Fatarella, fins el punt que es va exhaurir la producció.
És possible que amb la varietat d'oli Empeltre acabi per passar el mateix que esdevingué amb el vi de la varietat Garnatxa Blanca, que amb la tecnificació dels cultius i de l'elaboració ha esdevingut el màxim referent a la Terra Alta. Si això resulta així serà perquè son dues varietats: la Garnatxa Blanca i l'oliva Empeltre, que estan molt lligades a les característiques del territori i d'una gent que cal que us afanyeu a descobrir, si és que no ho heu fet abans.



ELS PROBLEMES REALS


Quan veig com el Partido Popular, el Partido Socialista Obrero Español i Ciutadans uneixen esforços per intentar que es mantingui l’actual situació entre Espanya i Catalunya, em ve al pensament un acudit del gran humorista Miguel Gila Cuesta. Ell l’explicava, més o menys, així: “Un dia en què passejàvem amb la meva esposa, agafats de bracet, ens vam trobar amb un grup de sis homes que n’atonyinaven un altre. Aleshores, la meva dona, que em coneix bé, evitava deixar-me anar, ja que tenia gola avall que intervindria en aquell enutjós afer, però les meves ganes de fer justícia i la valenta forma de ser que m’és pròpia van poder més que la seva prudència. Fet i de batut, avui puc afirmar amb rotunditat que a aquell desgraciat li vam clavar una bona pallissa, entre els set”.
Suposo que ja li heu vist la gràcia –o la poca gràcia-, a l’acudit, però la situació descrita no deixa de tenir una certa similitud amb el que passa a Espanya, quan en l’actualitat gairebé tothom es veu amb cor de anar o de pronunciar-se contra de Catalunya, ja sigui des del convenciment de que per mantenir a ratlla els catalans tot s’hi val, o des de la ignorància que no permet veure la profunditat de la situació. Sigui com sigui, al llarg dels anys i per tal de distreure l’opinió pública d’afers poc decorosos o de malifetes de gruix, a Espanya s’ha creat un enemic postís que es diuen Catalunya i els catalans, dos bocs expiatoris que rebem una barroera forma de fer política, molt semblant a les que en el seu temps ja van perjudicar grups com els musulmans establerts al país molts anys després de la conquesta cristiana, o els jueus, dos col·lectius que van patir l’afany homogenitzador del regne i la falta d’escrúpols dels governants.
És evident que a l’Estat Espanyol hi ha algunes coses que grinyolen, ja sigui perquè s’actua malament o perquè tal com es governa se’n treu un clar benefici per part de diversos sectors socials. Sigui com sigui, s’aconsegueix que no tots els espanyols estiguem igual de ben tractats. D’una banda, una de les frases més pronunciades pel president del Gobierno de Espanya, en Mariano Rajoy, quan vol evitar referir-se a la problemàtica catalana, és que ell només vol ocupar-se dels problemes reals que preocupen els espanyols. Si això és d’aquesta forma ja cal que repassi que l’atur és considerat el primer problema per a moltes persones que han vist com en els darrers anys es destruïen llocs de treball qualificats per crear-ne altres de mal pagats i precaris. La corrupció és la segona causa de neguit i, per molt que ens destaquin els casos Pujol i Palau, no poden amagar que els afers Bàrcenas, ERE, Gurtel i uns quants més de gruix, van suposar un desfalc enormement superior als que van tenir lloc a Catalunya. També es parla dels problemes econòmics familiars d’entorns que gairebé viuen a crèdit, contraposats a un Estat que acumula un dèficit de més de mil cent bilions d’euros, amb el percentatge que això significa per a cada espanyol. I, per acabar de reblar el clau, els funcionament dels partits polítics és el quart tema en importància, ja que una part de la població els associa amb l’actual deriva social i econòmica del país.
I Catalunya? Per molt que s’esforci el Gobierno en voler fer veure que el desencís de la majoria dels catalans és flor d’estiu, o la simple acció d’alguns polítics i partits catalans per tapar les pròpies vergonyes, a poca gent se li escapa que han estat les formes de governar centralistes basades en la judicialització de la política i el menysteniment constant de la nostra identitat alguns dels factors que ens han portat on som, tot i haver-hi d’afegir la constant sagnia econòmica que pateix Catalunya, la qual es combina amb la privació dels serveis bàsics que ajudin a que en Principat continuï com a locomotora econòmica de l’Estat.
Si en el seu afany de subestimar Catalunya l’Estat Central vol fer veure que aquí no passa res o que tot es resoldrà a base de lleis, potser caldrà entendre que per a ells ja no signifiquem gran cosa, o que directament ja ens tracten com a no espanyols.

lunes, 20 de marzo de 2017

ELS FORNS D’OLI DE CÀDEC O GINEBRE


L’activitat investigadora dels Amics de Riba-roja d’Ebre -dones i homes estudiosos del patrimoni cultural del municipi-, ha permès que es trobessin a la zona vint-i-quatre forns dels denominats l'oli de ginebre. Aquests elements provinents del passat, un cop desbrossats i catalogats, onze han estat declarats Bé Cultural d’Interès Local, juntament amb un pou de gel molt ben conservat.
La tipologia arquitectònica dels forns que servien per extreure l’oli de determinats arbustos era una construcció de pedra posada en sec en la modalitat de falsa cúpula, a l'interior de la qual hi havia l'espai on es disposava la fusta de la qual s'havia d'extreure l'oli, separada amb pedra del lloc de combustió. Estava situada a sobre d’una llisera de pedra natural a la qual s’hi practicaven unes incisions que ajudaven a conduir l’oli a les piles –també excavades a la pedra- on es depurava. Les construccions disposaven d’un espai lateral obert a través del qual s’introduïen els troncs i les soques, a més d’un altre forat situat al capdamunt tapat per una llosa que ajudava a regular la combustió, que havia de ser somorta.
En temps pretèrits, quan les persones estaven obligades a subsistir només a base dels productes que tenien més a l’abast al territori que habitaven, l’oli de ginebre era un element a considerar per les seves utilitats terapèutiques.
A la zona que podem situar entre les ermites de Santa Madrona i Berrús, a Riba-roja d’Ebre, i la de Sant Francisco, a la Fatarella, l’oli de referència s’elaborava a partir dels trocs de càdec, que no de ginebre. El ginebre i el càdec es distingeixen per seu fruit, de color blau el primer i marronós el segon, i també per les fulles estretes de tots dos arbustos, ja que les del càdec mostren dues fines línies, per una sola les del ginebre. Tot i les diferències d'aspecte, tots dos tenen àmplies propietats curatives.
El procès d'extracció d'oli tenia una certa complexitat. Tal com van escriure l’any 1999 J M Suñé i X Rebés al Butlletí d’Estudis de la Terra Alta, número 29: “El temps entre tallar les rames de ginebre i la combustió havia de ser el més breu possible perquè l'oli resultant fos de bona qualitat. El mes de març era el més indicat per a que sortís més oli. La pileta estava dividida en dos de manera que a la primera es dipositava tot l'oli que desprenien les branques. A la superfície flotava una capa més espessa de color marronós, segurament contenint impureses. Després s'hi abocava aigua calenta per dissoldre aquestes impureses i amb una peca ceràmica es passava l'oli més pur cap a l'altre compartiment, i d'allí amb algun altre estri ceràmic (no es podia fer servir cap estri metàl·lic, doncs l'oli ho feia malbé) es recollia per envasar-lo”.
L’oli de ginebre i de càdec és de color fosc, espès de consistència i de sabor amarg. S'utilitzava per curar malalties de la pell del bestiar, com la sarna, alhora que era depuratiu i fomentava la sudoració. També era útil a les persones que havien patit ferides superficials o lesions musculars amagades, malalties de la pell i fins i tot resultava un antídot efectiu contra la mossegada dels escurçons i la picada dels escorpits. Així mateix, se li atorgaven propietats diürètiques, ja que estimula les funcions dels ronyons, alhora que ajuda a combatre el reumatisme i la gota. A nivell de l'aparell digestiu, resulta un bon remei per combatre els cucs del sistema digestiu,
És probable que algunes persones es sorprenguin per la utilització de productes naturals, però abans no n'hi havia d'altres a l'abast. A tall d'exemple, la reïna -el líquid espès que s'extreia del cor dels pins, de la teia-, s'usava per fixar els ossos trencats, ja que s'enduria com si fos un guix. Altrament, el fonoll marí, ric en vitamina C, era emprat pels navegants per combatre l'escorbut; la regalèssia ajuda a mantenir les propietats de l'aparell digestiu i del respiratori, igual com la farigola. Aquests i altres productes es distribuïen per tot el país per algunes persones com les trementinaries, que a lloms d'un ase els feien arribar a tots els racons de Catalunya fins ven entrar el segle XX.
Diversos reculls notarials, com un datat l'any 1786, recullen la història d'alguns forns d'oli de ginebre i les persones que n'eren propietàries, de la mateixa forma que fonts històriques ajuden a entendre la feina de les persones que es dedicaven a aquest ofici des de l'Edat Mitjana.
A partir d'ara i gràcies a la bona feina dels Amics de Riba-roja, es podrà accedir a aquests forns que són testimonis muts en el present de part del nostre passat, el qual, com en tants altres aspectes de la nostra història passada, només es poden entendre gràcies a les construccions de pedra en sec que els donen forma. I és per això que pels dies tres i quatre de març es van organitzar a Riba-roja actes que expliquen com es construïen els forns i com s'elaborava l'oli de ginebre.


martes, 31 de enero de 2017

ELS FETS DE LA FATARELLA. EN MEMÒRIA


Les persones que visiten el Memorial de les Camposines -un espai que arquitectònicament recorda un búnquer i una trinxera propis de la guerra-, poden veure tot un seguit de plaques penjades a la paret. Cada placa conté una relació de persones desaparegudes en la batalla de l'Ebre i, es vulgui o no, a hores d'ara el nom de la persona constitueix un dels pocs referents materials existents, més enllà del record personal que cada família tingui dels seus avantpassats. I són aquests noms el que lliga els militars desapareguts amb la història i les seves famílies.
El dia 28 de gener de 2017 tindran lloc a la Fatarella us seguici d'actes commemoratius dels Fets de la Fatarella de 1937. Les activitats s'han repartit en tres vessants complementaris. El primer serà l'apartat tècnic, en el qual alguns dels més prestigiosos historiadors tractaran els Fets de forma acadèmica. Tot seguit intervindran els representants institucionals, i es posarà cloenda a la jornada amb un acte religiós. Tot això tindrà lloc en dos espais ben especials: la Capella i l'antic cementiri. Pels fatarellencs la Capella és un edifici ben emblemàtic, malgrat que en el seu moment constituí una mena de presó en la qual els faistes hi tancaren centenars de pagesos als que tenien previst matar. I el cementiri vell, que va ser el lloc on van ser afusellats alguns pagesos i en el qual van ser sepultats la majoria, en la fossa comuna que els acull.
Vuitanta anys després d'haver-se produït aquella gran calamitat, per primera vegada l'Ajuntament de la Fatarella ha organitzat de forma oficial uns actes amb els quals vol passar full al pitjor capítol de la història local. Passar full sí, però després d'haver assumit la història i la dignitat de les víctimes dels Fets.
En la mateixa jornada històrica, a l'antic cementiri s'hi enlairarà un monument. Es tracta d'una construcció ben humil bastida amb pedra del país, per bé que el seu significat és incommensurable per tot el que representa. A la placa explicativa s'hi podrà llegir: EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES DELS FETS DE LA FATARELLA, 24-26 DE GENER DE 1937. Tot d'una: les explicacions dels historiadors, els parlaments dels polítics i el monument han de servir per tancar per a sempre les ferides morals que van obrir els luctuosos Fets de la Fatarella, quan la violència descontrolada dels anarquistes segà la vida a més d'una trentena de pagesos fatarellencs.
És evident que ni el monument ni els actes que s'han organitzat no tornaran la vida a les persones que van morir en aquell dramàtic esdeveniment, però si més no serviran per oficialitzar una part de la història que fins ara havia quedat oculta per un seguit de motius de vegades poc raonables. Així mateix, quedarà fora de dubte la bonhomia d'uns pagesos que, en un moment donat, van haver-se d'enfrontar a la barbàrie que se'ls presentà des de fora vila en forma de mil homes armats.
A partir d'ara es tancaran els dubtes sobre la honorabilitat dels nostres avantpassats víctimes dels Fets. Així mateix, els Fets s'hauran d'entendre en clau històrica i, en conseqüència, caldrà deixar de banda les interpretacions més o menys interessades o esbiaixades que, al llarg de gairebé vuitanta anys, han mantingut la incertesa d'uns esdeveniments que avui ja tothom pot estudiar i comprendre.
A més de la certesa d'una història que no té volta de full, amb els actes que s'han organitzat es vol evidenciar que el consistori fatarellenc -els homes i les dones que representen el municipi de la Fatarella-, ha pres una iniciativa que ajudarà a enterrar metafòricament un morts que ara només tenen terra al damunt, i també a oficialitzar una germanor entre tots que ja fa anys quedà fora de tot dubte.
En referència a les persones que es poden considerar víctimes dels Fets, a l'acte públic de l'any passat, quan es dipositaren unes flors a sobre de la fossa comuna que aixopluga la majoria de cadàvers d'aquell desgraciat incident, es va dir que van ser moltes les persones que van resultar directament afectades. En primer lloc i per sobre de tots, els pagesos assassinats de diverses formes en foren les principals, en companyia dels seus familiars que a partir d'aleshores patiren la seva absència. També foren víctimes indirectes la resta de fatarellencs, quan el poble es quedà sense una part del seu capital humà. Així mateix, cal considerar víctimes els familiars dels faistes fatarellencs, ja que al llarg de molts anys es van veure injustament senyalats per unes accions que ells no havien dut a terme.
Més enllà del dia 28 de gener, quan rebem la visita de familiars o de turistes els podrem continuar mostrant els diversos atractius paisatgístics, gastronòmics i culturals del poble, però també els podrem ensenyar el monument que recorda el capítol més sagnant de la història de la Fatarella, amb l'avinentesa que ja ho farem amb rigor històric i en memòria de les víctimes, de totes les víctimes.

jueves, 5 de enero de 2017

EL NOSTRE OLI


Un dels meus records d'infantesa gira al voltant de la recol·lecció d'olives, quan durant algunes setmanes ens quedàvem al mas per tal d'enllestir una feina que ens permetia obtenir oli i, alhora, uns modestos recursos econòmics. Collir i plegar olives era una feina dura que el clima fred s'encarregava d'accentuar, per bé que l'ambient familiar ajudava a tirar endavant, malgrat les penúries. Ara per ara, quan explico que durant la temporada que dedicàvem a arreplegar les olives fèiem vida al mas i que dormíem a la pallissa, algunes persones em mirem amb incredulitat. Però és cert, com també ho és que de nit ens abrigàvem amb les mateixes borrasses que al llarg del dia ens havien servit per posar-les sota les oliveres i recollir el fruit. Quins temps!
La mare, una dona pagesa de soca-rel, estava enamorada de la seva plantació d'oliveres de la varietat arbequina, situada a la partida de les Comes, al terme de Vilalba dels Arcs. L'havia plantat el seu pare, Josep de Carinyo, després de desermar un bosc amb l’ajut de Toni de la Peia i pocs mesos abans de ser assassinat pel faistes l'any 1937.
Cada any, portàvem una part de la collita a un dels molins del poble, ja fos el del Compte, el de Ramonet o el de Xoximot, on ens aixafaven les olives i fèiem un peu que ens procurava oli per tot l'any. I que bo que era el nostre oli! Aleshores no hi feia res que fos el producte obtingut amb olives collides i plegades, ni que fes cap a una gerra que contenia oli d’anys abans. L’oli era nou i molt bo, i a casa ens van ensenyar a valorar-lo com cal.
Per obtenir un bon oli, calia passar pel molí, a moldre les olives. Fins els anys setanta, els molins de roll constituïen una de les poques indústries que hi havia a la majoria de pobles de la Terra Alta. Els obrien pel vols de Tots Sants –sempre s’ha dit que per Tots Sants qui tingui olives que allargui les mans- i els tancaven passat Sant Blai o quan ja no hi havia més olives per moldre.
Els molins eren un bon negoci, ja que els propietaris cobraven per moldre olives, ja fos en metàl·lic, en olives o en oli. Hi treballaven uns moliners, generalment persones lligades clientelarment als propietaris. Alhora, els molins constituïen una mena de centre social on feien cap els pagesos quan no podien anar a treballar al camp o si volien fer petar la xerrada. A desgrat de les persones que hi poguessin haver de visita, la feina dels moliners no s’aturava. En tant que el propietari del moli recepcionava sacs i més sacs d’olives, ells les traginaven d’un lloc a l’altre, fins que les abocaven a la gronsa, des d’on feien cap als peus del roll de pedra que les aixafava. La pasta resultant era encabida en cofins d’espart, i a partir d’una base o peu –per això se’n diu fer un peu- s’anava enlairant a l’interior de la premsa hidràulica que n’extrauria tot l’oli possible. I feia goig veure l’oli regalimar entre els cofins i transitar fins les piles de decantació. Or líquid!
El moment de recollir l’oli per a casa era ben especial. Els propietaris dels molins posaven a l’abast dels seus clients uns càntirs metàl·lics, els qual s’omplien amb altres recipients de menor volum i, ja al final, amb una eina molt plana que recollia les darreres gotes d’oli que suraven per sobre de l’aigua.
Si hi havia sort i coincidíem en el moment que els moliners aprofitaven per alimentar-se, vèiem com es coïen algun tall de cansalada a l’estufa, per bé que el moment àlgid era quan deixaven caure una llesca de pa torrat a dintre d’una pila, d’on sortia ben amarada d’oli. I que bones eren aquelles torrades!
Aquells molins de roll que ja es movien amb energia elèctrica, a partir del primer quart del segle XX havien deixat enrere els obsolets gins de palanca, un conjunt de llargues bigues de pi de melis encastades per un costat a una torre quadrada, mentre que l’altre punt es movia a partir del gir d’un caragol que accionaven les persones. Com es pot entendre, era un sistema ben primari, però molt eficaç per l’acció de la palanca resultant.
Més enrere encara, hi havia els molins de roll de pedra travessats per una biga que movien els animals de tir, sense oblidar que prèviament ho havien fet les persones. Si retrocedim més en el temps trobarem les piques de pedra on s’aixafaven les olives amb l’ajut d’una maça, però això ens faria perdre de vista les bondats de l’oli, del nostre oli.