Article publicat al Diari de Tarragona el 24 d'abril de 2013

PROPORCIONS I DESPROPORCIONS

Quan érem joves, a l’escola vam aprendre les funcions de la regla de tres simple, un sistema de càlcul que, a partir de tres valors coneguts, permet la resolució d’una incògnita de forma proporcionalment directa o indirecta.

En un altre àmbit, més personal, fins ara sempre havia cregut que els beneficis obtinguts per les persones havien de ser proporcionals al treball realitzat i a una conducta adequada, de la mateixa forma que pensava que els càstigs s’havien d’aplicar de forma proporcional a les malvestats comeses i als perjudicis ocasionats. Santa innocència!

En els darrers anys hem pogut copsar com la major part de la ciutadania que treballem amb una certa empenta i dignitat hem vist com les percepcions econòmiques que rebem a canvi minven, alhora que el nostre limitat estalvi es veu soscavat per un seguit de mesures fiscals i econòmiques que se’ns apliquen sense planye’ns per a res. Paral·lelament, assistim al vergonyós espectacle de la corrupció protagonitzada per unes persones que l’única raó que esgrimeixen en el seu descàrrec és allò de: l’altre encara ho fa pitjor. Per això, em fa la sensació que la regla de tres simple basada en els mèrits premiats i amb infraccions castigades ja no funciona a la nostra societat, en la qual s’ha posat de moda la regla de tres inversa: com pitjor es fan les coses més profit se’n treu.

Fa uns dies, l’Antoni Coll, en la seva precisa i afilada Plumilla, passava comptes del seguit de operacions judicials que hi ha obertes, amb un munt de noms que deixaré de banda per ser prou coneguts. Tots aquests escàndols apunten de ple a determinades persones lligades a alguns partits polítics, a entitats econòmiques relacionades amb els mateixos partits i a institucions de tota mena connectades amb els dos apartats anteriors, les quals se’ns mostren amb conductes molt allunyades moralment d’allò que d’elles se n’espera. 

Al davant de tot aquest desgavell, la ciutadania esperem que s’apliqui la justícia de forma proporcional a les malifetes, malgrat que entre els judicis que s’allarguen en el temps, alguns desenllaços poc edificants i determinants indults poc entenedors ens fan tenir poques esperances de veure sanejada una societat que put a podrit en determinats àmbits.

Ja es ben trist que a una senyora que es va gastar 193 euros de forma fraudulenta s’hagi vist a les portes de la presó, quan tota una colla de presumptes delinqüents que gaudeixen de càrrecs electes o posats a dit, de directius de grans empreses que amb la seva política econòmica han portat el país a la ruïna i moltes famílies al carrer, barruts que han fomentat la falsedat documental en lloc de la transparència informativa, i que han tingut més cura de les empreses amb les quals estan ben relacionats abans que amb la ciutadania, es passegin pel carrer emparats per una forma de impartir justícia que queda ben lluny dels principis bàsics amb els que fórem educats.

En descàrrec de les conductes poc edificants, diverses persones asseguren que els polítics, els banquers i diversos personatges oportunistes reflecteixen fil per randa en conjunt de la societat que els acull. Si això fos així, ens hauríem de preguntar sobre quina mena de societat malaltissa formem part, com hem arribat al punt en el qual ens trobem i si existeix alguna possibilitat de regeneració.

Josep Gironès

Article publicat al Diari el dia 10 d'abril de 2013

I ARA: FRACKING

Abans, quan els paletes dels pobles edificaven les cases deixaven les façanes encarades al carrer, al mateix lloc on donaven el menjador i les habitacions principals; alhora, l’estable pels animals de tir, la soll pel porc, el galliner de l’aviram i el corral destinat als fems animals i a les femtes humanes quedaven al darrere. En conseqüència, amb plena consciència s’establia una jerarquia que situava allò que es considerava bo al davant, en tant que el menys bo o el dolent quedava als espais més amagats de la vista.

Des fa molts anys, les persones de les denominades Terres de l’Ebre tenim la sensació que vivim als darreres de Catalunya, un sentiment que ha crescut a base de disposar de menys serveis públics i, en contrast, de més espais destinats a la producció de béns, energia elèctrica, sobre tot. Efectivament, del Coll de Balaguer en avall i al sud de les serres de Llaberia i del Montsant s’hi van construir quatre centrals nuclears, tres de les quals encara funcionen, i no n’hi van haver sis perquè la gent de la Cala s’hi va quadrar. També disposem d’unes quantes centrals de cicle combinat, més discretes que les nuclears, i d’un fotimer de centrals eòliques que representen la màxima concentració de tot Catalunya, sobre tot a la Terra Alta.

És evident que la construcció d’aquests equipaments portà una riquesa passatgera a les comarques, la qual s’ha vist minimitzada quan van entrar en producció. Contràriament, també és cert que el rastre que les instal·lacions han deixat en el territori en forma de nafres serà permanent i visible, de la mateixa forma que la contaminació no visible de les centrals nuclears en acompanyarà durant milers d’anys. I ara, quan ja ens semblava que teníem de tot, se’ns amenaça amb un nou sistema d’extracció d’energia: el fracking.

El fracking ─un anglicisme més que hem hagut aprendre─ és una tècnica que permet foradar el sòl a la recerca de les roques, terres, gel o llims que contenen gas metà o gas natural. En els espais on es considera que existeix suficient gas, es perfora la terra fins una profunditat variable, on es troba el material natural farcit de gas. A partir d’aleshores es produeixen altres perforacions en horitzontal en una mena de xarxa subterrània que conflueix a l’obertura vertical inicial. En disposar de les conduccions, s’injecten al terra arena a pressió, lubricants químics i milions de metres cúbics d’aigua, uns materials amb els quals es volen fracturar les roques i permetre que flueixi el gas de forma controlada cap a l’exterior.

Als Estats Units d’Amèrica, pioners en la implantació d’aquest sistema, valoren que amb el fracking aviat passaran a ser exportadors de gas, quan actualment depenen de l’exterior; també  tenen en compte que pel medi ambient és millor cremar gas que carbó; així mateix, consideren positivament els jornals que depenen d’aquesta indústria i els lloguers que cobren els propietaris dels terrenys. Per contra, les persones que defensen el medi natural denuncien l’impacte negatiu de les instal·lacions, les fuites de les aigües residuals procedents de l’atac a les roques i els escapaments de metà que contaminen aqüífers d’aigua potable. Així mateix, a hores d’ara són moltes les famílies que denuncien que per les aixetes de casa seva hi raja aigua barrejada amb gas, amb el perill d’explosió que això comporta; també es queixen perquè, en base als resultats reals de l’extracció de gas, els que tenen terres llogades a les indústries han vist disminuir els seus ingressos en un noranta per cent.    

Altrament, alguns científics valoren positivament la influència del fracking per aturar el canvi climàtic, ja que permet canalitzar un gas que podria fer cap a l’atmosfera i perjudicar persones i animals. Per contra, altres intel·lectuals ─sense renunciar a les bondats pròpies de l’obtenció de gas─ denuncien les conseqüències negatives que porta per l’entorn aquesta indústria que qualifiquen de “altament contaminant”.

Per tot plegat, caldria les autoritats i els científics sabessin del cert què comportarà per la zona de l’Ebre aquesta nova indústria, no sigui que, una vegada més, s’embarqui el territori en una empresa de dubtosa utilitat. Com deien les persones d’aquestes terres: No és bo embarcar-se en barques de canya.

Josep Gironès

Escriptor

Publicat al Diari el dia 20 de març de 2013

CAPELLES I CAPELLETES

En arquitectura, es defineix una capella com una construcció de petites dimensions i encabida en una altra de mides superiors destinada al culte. En l’àmbit del Bisbat de Tortosa les podem trobar a la catedral de Tortosa o en qualsevol de les esglésies de la zona, i en podem veure de diferents tipus, bastides amb variada arquitectura i complements. Algunes estan dedicades a la custòdia del Santíssim Sagrament, a la Mare de Déu o a qualsevol sant, i totes reben una àmplia veneració per part de la feligresia.

També existeixen capelles en presons, hospitals, hospicis, palaus, castells, masos o comunitats, uns espais de culte que no tenen els mateixos drets d’una església parroquial. En referència a les capelles de les presons, “entrar en capella” recorda la situació dels condemnats a mort que esperaven l’arribada de la seva destinació final. Altrament, “estar en capella” s’associa amb la idea d’estar pendent d’un afer important.

Curiosament, a la Fatarella, l’ermita exempta dedicada a la Mare de Déu de la Misericòrdia rep la denominació popular de: La Capella, de ben segur a causa de la seva magnificència.

La denominació capelletes es pot associar a les ínfimes construccions que acullen els episodis de la vida de Jesús i les Creus que formen part del paisatge dels nostres pobles. També són capelletes les fornícules encabides en les parets mestres d’algunes cases que contenen imatges de sants de forta arrel popular. La guerra del trenta-sis portà la destrucció a moltes creus i imatges de les capelletes instal·lades als pobles, per bé que darrerament algunes s’han pogut refer, amb més o menys fortuna.

Les capelletes situades en cases particulars, ja sigui a l’exterior o a l’interior dels edificis, responen tot sovint a accions de gràcies per la resolució favorable d’una situació complicada, o a prometences efectuades en situacions compromeses.

La imatge de la Mare de Déu del Carme que es mostra a la fotografia està situada a l’interior de ca Xoximot, a la Fatarella. Fou bastida en acció de gràcies perquè els paletes que treballaven en la construcció d’una gran paret que s’ensulsià no prengueren mal, just el dia de la festivitat dedicada a la Verge del Carme. Tot forma part de la història o de la microhistòria.

A banda de definir petites construccions religioses, la paraula capelletes té una accepció de gran utilització popular: es tracta de reduïts grups de persones que defensen aferrissadament una part d’activitats lligades al seu cercle d’actuació.

El president Mas en parlava recentment. L’esperit de la capelleta podria tenir connotacions positives, si fos que les persones que les constitueixen treballessin en benefici de la col·lectivitat, més que per la pròpia satisfacció; per desgràcia, la major part de capelletes practiquen una significada exclusió de totes les persones que no formen part del seu cercle més immediat. I això no és bo.

Amb l’esdeveniment de la democràcia la ciutadania obtingué la capacitat d’associació, un fet que, a partir del moment, significà l’aparició de moltes entitats, clubs i associacions lligades a diverses activitats. La tasca de la major part d’entitats ha destacat al llarg dels anys per actuar en espais de lleure i de cultura inabastables per a les institucions públiques, amb un resultats que han engrandit el patrimoni cultural o han desenvolupat activitats de lleure; tanmateix, les denominades capelletes s’han significat més per l’acotament de les seves activitats que per l’obertura de mires.

A les Terres de l’Ebre hi ha constituïdes moltes associacions, grups de persones que, en general, dediquen moltes hores a finalitats concretes de profit públic. A la majoria de pobles, aquestes associacions realitzen treballs de mèrit, mal que unes poques dediquen una part dels seus esforços a acotar les seves activitats, tancant-les de forma excloent a altres entitats i persones.

No és la finalitat d’aquest escrit senyalar ni criticar ningú, però sí fer notar que la nostra societat pot avançar més i millor amb la unió de forces que amb la segregació d’accions i pensaments. No cal denunciar ningú, per bé que les entitats que reivindiquen l’exclusivitat en actuacions culturals, les associacions que mostres conductes agressives de cara a altres associacions farien bé en analitzar el seu comportament.

Josep Gironès

Escriptor

ESPECTACULAR CULTURA EBRENCA 

Publicat al Diari el dia 1 de juny de 2012

Sota l’organització del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, l’Institut Ramon Muntaner i l’Ajuntament de Móra d’Ebre, la Fira del Llibre Ebrenc arriba enguany a la novena edició. Des de la seva creació, aspira a ser l’aparador dels llibres en llengua catalana que tractin sobre les comarques situades al voltant del riu Ebre: el Baix Cinca, el Baix Ebre, el Maestrat, el Matarranya, el Montsià, els Ports, el Priorat, la Ribera d'Ebre i la Terra Alta, amb autors, editors i llibreters que estiguin vinculats a aquesta zona que destaca per tenir uns molt ben definits vincles culturals comuns.

Els dies 2 i 3 de juny, a Móra d’Ebre, el públic que ho desitgi podrà trobar autors i llibres amb el comú denominador ebrenc, i també persones que produeixen, editen, promocionen i venen una més que variada obra literària. Aquesta reeixida iniciativa compta amb el suport de les principals institucions i entitats culturals de les nostres terres.

Paral·lelament a la Fira del Llibre Ebrenc, la cinquena edició de Litterarum –la fira d’espectacles literaris que organitzen l’Ajuntament de Móra d’Ebre i el Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre-, comença a oferir les seves variades activitats a partir del dia 1 de juny.

En l’edició d’enguany s’ofereixen textos literaris lligats a les arts escèniques en diversos formats: música, lectures teatralitzades, recitals de poesia i espectacles de carrer, els quals tindran lloc en espais tan emblemàtics com el Teatre la Llanterna, la Biblioteca, l’Auditori de l’Escola de Música, el Pub The Factory, la Plaça de Dalt i la Carpa Fira.

Fet i debatut, seran un total de divuit les actuacions previstes en l’edició del 2012. Entre els més destacats espectacles literaris que conformen la programació cal citar, a tall de qualificats exemples que donen mostra d’una selecta totalitat: Sagarra dit per Rosa M. Sardà i Una música de Cavalls Negres.

La forta projecció que Litterarum ha adquirit en pocs anys rau en que és tota una referència en l’escenificació d’arts visuals relacionades amb la literatura catalana, en un seguici de representacions que es mostren als professionals de la contractació d’espectacles i als seguidors de les lletres editades en català.

El seu prestigi li permet comptar amb l’ajut institucional, alhora que el d’un seguici d’empreses que en un acte de mecenatge han adquirir entrades als espectacles, les quals distribuiran entre la seva selecta clientela en forma d’acreditat regal.

Segons Albert Pujol, director de Literatum i de la Fira del Llibre Ebrenc, els espectacles que s’ofereixen són possible gràcies a la dinàmica creativa dels actors literaris de parla catalana, i als artistes que transformen en espectacle les lletres catalanes: “L'objectiu principal de Litterarum és donar a conèixer els espectacles que giren al voltant de la literatura i del món del llibre en llengua catalana, per oferir-los als professionals de l'àmbit de la gestió cultural, als tècnics culturals d'administracions públiques i altres professionals del món de l’espectacle cultural”.

D’aquesta forma i per uns dies, Móra d’Ebre tornarà a esdevenir el més gran mostrador literari català, en català i amb el complement ebrenc, on serà possible trobar llibres i els seus autors, alhora que us seguit d’artistes de gran nivell creatiu que transformen la nostra literatura en espectacle. Tot un espectacle!

Josep Gironès

Escriptor

Article publicat al Diari el dia 17 de maig de 2012

LA FESTA DE LA MEL D’ARNES

El turisme, protagonitzat per les persones que per uns dies viatgen més enllà del seus punts de residència, ha esdevingut durant els darrers cinquanta anys tot un fenomen de masses. Actualment, al llarg de tot l’any -i més intensament en períodes vacacionals i en els caps de setmana-, són moltes les famílies que visiten els més diversos llocs, a la recerca del descans, de la cultura, de la gastronomia o de la diversió.

Per tal de cobrir la cada cop més variada demanda, són nombrosos els pobles que volen donar a conèixer la seva històrica i paisatge, amb l’afegit d’una atractiva oferta de serveis gastronòmics, lúdics i residencials. A més, puntualment s’organitza algun esdeveniment que dóna a conèixer als visitants la realitat passada i present del lloc, amb actes temàtics que recorden antigues activitats que el pas del temps ha acabat de prestigiar.

Entre tot el ventall de propostes organitzades amb major o menor fortuna, a Arnes, la Festa de la Mel ha aconseguit una reputació que s’ha forjat a partir d’una gran participació de productors i de públic assistent.

La idea inicial, única a la comarca, comptava amb la referència del topònim de la població: Arnes. Les arnes, ja fossin caixes bastides amb fusta, suro o canyes, des de temps ancestrals han esdevingut els espais propiciats pels humans on els eixams d’abelles han produït la mel, un dels productes naturals més populars i agradosos.

Properament, el dia 27 de maig tindrà lloc la novena Festa de la Mel, la qual podrà oferir als visitants les més diverses, llamineres i acolorides varietats de mel, repartides entre els seixanta productors que han compromès la seva presència a Arnes. A més, hi hauran actuacions musicals de prestigi, entre les quals destaca la de Joan Chamorro i Andrea Motis, un taller de confecció de candeles i la presentació d’un llibre.

Amb la Festa de la Mel com a reclam, els visitants també podran gaudir de la singularitat arquitectònica del poble d’Arnes, declarat conjunt històric d’interès cultural pel la Generalitat de Catalunya. Entre tots els edificis existents, mereixen especial atenció la Casa Consistorial, un edifici d’estil renaixentista construït l’any 1584 per Joan Vilabona, de Queretes; l’església parroquial, consagrada al patronatge de Santa Magdalena, un dels sants predilectes dels cavallers de l’Orde del Temple; els portals dovellats que abans constituïen l’accés al nucli tancat del poble; les restes del castell i el Povet de neu, sense oblidar l’ermita de Santa Madrona, ja als afores del poble, o els espais naturals de gran bellesa de l’entorn dels Ports. I ja constitueix un afegit turístic important el Vilar Rural d’Arnes.

A més, cal comptar amb que l’èxit aclaparador de les organitzacions precedents de la Festa de la Mel propicià la idea d’anar una passa més enllà, amb la construcció del Centre d’Interpretació de la Mel, un espai inaugurat l’agost de 2008 on es pot conèixer la cultura de la mel i la seva trajectòria històrica. Efectivament, situat a la planta baixa del Casal, el Centre ofereix als visitants un museu modern i funcional, dotat amb les darreres tecnologies audiovisuals amb les quals es pot aprofundir en el coneixement del món de la mel, alhora que permet endinsar-se en l’organitzada vida de les abelles.

De la mà qualificada d’un apicultor i de l’efectista i virtual abella Dolça, els visitants coneixeran els tres tipus d’abelles: la reina, l’abellot o l’obrera; les classes de ruscs destinats als eixams d’abelles productores de mel; veuran les bresques hexagonals que contenen la mel i les larves dels futurs insectes; el procés d’aprofitament de la mel i de la cera, i altres aspectes lligats amb la mel didàcticament explicats.

És evident que Festa de la Mel ha estat un encert pel municipi d’Arnes, ja que, a banda de lligar el present amb les labors i els productes tradicionals, ofereix un complement econòmic a considerar, alhora que un bon motiu als turistes per visitar el poble. L’èxit d’Arnes amb la Festa de la Mel és similar al de Prat de Comte amb la Festa de l’Aiguardent, i també al dels pobles que tenen els seus referents festius en l’oli, el vi o la verema; però només Arnes ha aconseguit bastir el complement del Centre d’Interpretació de la Mel.

Josep Gironès

Article publicat avui, 11 de març de 2013, al Diari

CANVIS CLIMÀTICS

Al planeta Terra, els canvis climàtics s’han produït amb una certa regularitat, tal com constata la ciència Paleoclimàtica en el seu estudi que abasta un ampli període corresponent a uns quants mil·lennis de vida. Aquesta variabilitat natural del clima ha permès veure que, al llarg del temps, hi ha hagut alteracions climàtiques, amb cicles càlids que s’han alternat amb períodes freds; tanmateix, igualment es veu que la Terra està actualment immersa en un període càlid provocat per l’acció humana, cosa que hauria d’encendre les alarmes.

En la dinàmica natural de canvis, un dels darrers períodes càlids tingué lloc entre els anys 750 i 1200 del nostre temps, cosa que resulta fàcil de constatar quan visitem alguns pobles creats en aquell temps, quan els constructors de cases buscaven la part obaga dels pobles per edificar-les. Exemples d’aquest fet els tenim a Ascó, el Catllar, la Fatarella, Torroja de Priorat i altres pobles, on la major part de cases estant edificades d’esquena al sol.

A més curt termini, les persones que tenim més de mig segle de vida hem pogut copsar lleugers canvis en el clima. Fa uns cinquanta anys, durant la tardor hi havia una gran variabilitat en el temps, amb deu o dotze etapes de temperatura estable que precedien dies plujosos. A l’hivern, el fred i la neu es veien sovint, de vegades amb la intensitat del febrer de l’any 1956, quan una fredorada intensa i perllongada maltractà persones, animals, plantes i arbres. Per la primavera el temps també era variable i les pluges arribaven amb regularitat, un fet ben gratificant pels conreus agrícoles. I els estius eren calorosos, sobre tot els mesos de juliol i agost. Fruit d’aquesta regularitat, les terres estaven assaonades i els pantans plens d’aigua; el clima mantenia una variada regularitat i els conreus agrícoles seguien la tradicional cadència que es mostra en el refranyer popular: “Cada cosa al seu temps i les figues per l’agost”, “Al juny la falç al puny”, “Per Tots Santa qui tingui olives que allargui les mans” i tants altres.

En els darrers anys el clima s’ha alterat greument. Ara ja no es tracta dels canvis cíclics mesurats històricament com fins ara, sinó que és una pertorbació provocada pels humans a partir de les emissions a l’atmosfera de CO2 i d’altres gasos que, amb el denominat efecte hivernacle, ocasionen profunds trastorns en el clima amb variacions a l’alça en les temperatures i en la pressió atmosfèrica, cosa que promou de retruc menys precipitacions, la desertització d’amplis espais i la pèrdua de gel al Pol Nord.

El canvi climàtic ens afecta de valent i es ben evident en sectors com l’agrícola. Ja fa uns anys, el pagès Josep Suné, de la Fatarella, advertia que el cicle agrari s’ha alterat, cosa que es nota en les collites d’avellanes, olives, ametlles i cereals, que s’han avançat uns quants dies. Altrament, el canvi climàtic provocat per les emissions de gasos a l’atmosfera d’origen no natural també incideix en el règim pluviomètric, que ha disminuït, i en les temperatures que van a l’alça.

El problema de l’escalfament global és ben evident i la seva percepció fàcilment mesurable. Per això, els científics avisen una vegada rera l’altra que el planeta Terra pot entrar aviat en una gran crisi climàtica. Per evitar el problema, caldria que es produís una acció conjunta a nivell mundial per aturar les emissions de gasos que posen en risc la continuïtat de la vida al planeta, però diversos països i molts polítics estan molt lluny de buscar un acord que ho faci possible.

Al nostre país, els lligams existents entre alguns partits polítics i les empreses responsables de bona part de les emissions de gasos dificulten trobar una solució al problema. Aquesta relació, de retruc, fa possible que els ciutadans tinguem de pagar preus astronòmics pels serveis energètics que rebem en forma d’electricitat, gas i carburants. Per això, estaria bé que es busquessin formules legals que evitessin que alguns polítics mengessin a la mateixa taula que determinats empresaris, alhora que també s’hauria de fer més cas als científics que ens avisen del perill que tenim a tocar.

LA FESTA DEL TREBALL

Article publicat al Diari el 3 de maig de 1012

El dia 21 d’abril de 1856, un important grup d’obrers australians, de forma organitzada, van deixar d’acudir al seu lloc de treball. Alternativament, disposaren algunes reunions i diversos entreteniments, per tal de reivindicar la jornada de treball limitada a vuit hores diàries. En contra de totes les previsions, aquell atur programat que reclamava millors condicions de treball fou un èxit, i la diada dedicada al treball quedà instaurada en aquell país.

Als Estats Units d’Amèrica, l’any 1886, dos-cents mil treballadors van decidir que el primer dia de maig fóra el dia universal per demanar millores laborals, malgrat que les pressions patronals, judicials i policials dificultaren força el plantejament inicial.

A la vella Europa, en el Congrés de la Internacional de Treballadors celebrat l’any 1889 a París, quatre-cents delegats també acordaren demanar escurçar la jornada laboral fins les vuit hores. Alhora, reivindicaren millors condicions de treball i que el dia u de maig es celebrés una diada dedicada al proletariat, alhora que s’homenatgés els denominats Màrtirs de Xicago, condemnats injustament per uns aldarulls.

A partir d’aquells moments històrics, les condicions dels treballadors van millorar bastant, just perquè al llarg de molts anys els nostres avantpassats, treballadors com nosaltres, van lluitar de valent per aconseguir que la seva vida fos alguna cosa més que treballar contínuament.

Encara que això sembli molt llunyà en el temps, fins fa relativament pocs anys un treballador era poca cosa més que un element de treball al qual s’explotava tant com es podia, des la infantesa fins que ja no podia valer-se per ell mateix, un extrem que ocasionava que la seva vida tingués una curta durada carregada de penalitats.

Amb el pas del temps i a base d’aferrissades reivindicacions es va poder arribar a la jornada de quaranta hores setmanals, un fet que possibilitava el repartiment gairebé a parts iguals del temps dedicat al treball, al descans i a la formació personal.

La consecució de les quaranta hores significà un gran èxit pels treballadors, ja que a partir d’aleshores podien gaudir d’una millor salut, dedicar-se a formar-se culturalment i a estar amb la família. També significà un èxit per a les empreses, que van poder disposar de treballadors més qualificats i saludables, i per a l’Estat, que veia com s’allargava l’esperança de vida laboral dels ciutadans.

En els darrers anys, des del Parlament Europeu es fomentava una millor conciliació entre el temps dedicat al treball, a la família i a la formació personal. En concret, la Comissió d’Ocupació i Afers Socials demanava que s’empressin nous models en matèria de temps i d’organització del treball, per aconseguir, entre altres fites, que les dones i els homes tinguéssim les mateixes possibilitats i responsabilitats a casa i a la feina. Malauradament, les darreres mesures implantades per alguns governs europeus –l’espanyol, entre d’altres-, ens han fet recular en els nostres drets laborals més de cinquanta anys. A desgrat de les noves lleis que perjudiquen els drets dels treballadors, sembla que des de diversos sector que s’autodenominen liberals es vulguin més retallades, i la pregunta que queda a l’aire és: fins on?

Pel que sembla, es vol carregar sobre les espatlles dels treballadors la disbauxa econòmica que alguns sectors han fomentat i altres han permès, sense tenir en compte que el progrés es deu, en molt bona part, a la força del treball que ara es vol maltractar.

És d’esperar que ben aviat els nostres dirigents s’adonin que l’economia descansa sobre la base de la producció fomentada pel treball humà, més que no pas sobre el sistema especulatiu que ens aclapara. Mentrestant això no passi, tirarem enrera, i sense que l’economia aixequi el cap.

Josep Gironès

Escriptor