jueves, 5 de enero de 2017

EL NOSTRE OLI


Un dels meus records d'infantesa gira al voltant de la recol·lecció d'olives, quan durant algunes setmanes ens quedàvem al mas per tal d'enllestir una feina que ens permetia obtenir oli i, alhora, uns modestos recursos econòmics. Collir i plegar olives era una feina dura que el clima fred s'encarregava d'accentuar, per bé que l'ambient familiar ajudava a tirar endavant, malgrat les penúries. Ara per ara, quan explico que durant la temporada que dedicàvem a arreplegar les olives fèiem vida al mas i que dormíem a la pallissa, algunes persones em mirem amb incredulitat. Però és cert, com també ho és que de nit ens abrigàvem amb les mateixes borrasses que al llarg del dia ens havien servit per posar-les sota les oliveres i recollir el fruit. Quins temps!
La mare, una dona pagesa de soca-rel, estava enamorada de la seva plantació d'oliveres de la varietat arbequina, situada a la partida de les Comes, al terme de Vilalba dels Arcs. L'havia plantat el seu pare, Josep de Carinyo, després de desermar un bosc amb l’ajut de Toni de la Peia i pocs mesos abans de ser assassinat pel faistes l'any 1937.
Cada any, portàvem una part de la collita a un dels molins del poble, ja fos el del Compte, el de Ramonet o el de Xoximot, on ens aixafaven les olives i fèiem un peu que ens procurava oli per tot l'any. I que bo que era el nostre oli! Aleshores no hi feia res que fos el producte obtingut amb olives collides i plegades, ni que fes cap a una gerra que contenia oli d’anys abans. L’oli era nou i molt bo, i a casa ens van ensenyar a valorar-lo com cal.
Per obtenir un bon oli, calia passar pel molí, a moldre les olives. Fins els anys setanta, els molins de roll constituïen una de les poques indústries que hi havia a la majoria de pobles de la Terra Alta. Els obrien pel vols de Tots Sants –sempre s’ha dit que per Tots Sants qui tingui olives que allargui les mans- i els tancaven passat Sant Blai o quan ja no hi havia més olives per moldre.
Els molins eren un bon negoci, ja que els propietaris cobraven per moldre olives, ja fos en metàl·lic, en olives o en oli. Hi treballaven uns moliners, generalment persones lligades clientelarment als propietaris. Alhora, els molins constituïen una mena de centre social on feien cap els pagesos quan no podien anar a treballar al camp o si volien fer petar la xerrada. A desgrat de les persones que hi poguessin haver de visita, la feina dels moliners no s’aturava. En tant que el propietari del moli recepcionava sacs i més sacs d’olives, ells les traginaven d’un lloc a l’altre, fins que les abocaven a la gronsa, des d’on feien cap als peus del roll de pedra que les aixafava. La pasta resultant era encabida en cofins d’espart, i a partir d’una base o peu –per això se’n diu fer un peu- s’anava enlairant a l’interior de la premsa hidràulica que n’extrauria tot l’oli possible. I feia goig veure l’oli regalimar entre els cofins i transitar fins les piles de decantació. Or líquid!
El moment de recollir l’oli per a casa era ben especial. Els propietaris dels molins posaven a l’abast dels seus clients uns càntirs metàl·lics, els qual s’omplien amb altres recipients de menor volum i, ja al final, amb una eina molt plana que recollia les darreres gotes d’oli que suraven per sobre de l’aigua.
Si hi havia sort i coincidíem en el moment que els moliners aprofitaven per alimentar-se, vèiem com es coïen algun tall de cansalada a l’estufa, per bé que el moment àlgid era quan deixaven caure una llesca de pa torrat a dintre d’una pila, d’on sortia ben amarada d’oli. I que bones eren aquelles torrades!
Aquells molins de roll que ja es movien amb energia elèctrica, a partir del primer quart del segle XX havien deixat enrere els obsolets gins de palanca, un conjunt de llargues bigues de pi de melis encastades per un costat a una torre quadrada, mentre que l’altre punt es movia a partir del gir d’un caragol que accionaven les persones. Com es pot entendre, era un sistema ben primari, però molt eficaç per l’acció de la palanca resultant.
Més enrere encara, hi havia els molins de roll de pedra travessats per una biga que movien els animals de tir, sense oblidar que prèviament ho havien fet les persones. Si retrocedim més en el temps trobarem les piques de pedra on s’aixafaven les olives amb l’ajut d’una maça, però això ens faria perdre de vista les bondats de l’oli, del nostre oli.


FUM, FUM, FUM


Ja tornem a encarar les festes de Nadal, Any Nou i de Reis, uns dies que ens porten cap el final d’un any i al començament d’un altre. Són dates en les quals hi és present l’enyor a les persones estimades ja desaparegudes, el record dels temps viscuts amb variada dignitat i l’evanescència d’un present que aviat serà passat.
Amb més o menys gust i intensitat s’han guarnit les cases amb els pessebres tradicionals. També hi són presents els arbres naturals o de plàstic que es combinen amb variades decoracions. Així mateix, els carrers i les places dels pobles i de les ciutats mostren una decoració nadalenca que ha evolucionat al llarg dels anys, i fins i tot en alguns dels àmbits més transitats o comercials es poden escoltar nadales nostrades o de importació, com ara aquesta més tradicional: “El vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum...”
Darrerament les festes nadalenques van molt emparellades al consum, ja que les grans empreses comercials disposen una enorme capacitat de suggestió, amb campanyes que transmeten per diferents mitjans de comunicació, per tal d’ajudar els ciutadans a escollir aquelles compres que els pot fer l’efecte que són imprescindibles i originals.
El Govern de l’Estat també està de campanya i, a nivell estatal, continua amb l’eslògan de costum basat en la indissoluble unitat territorial, en la igualtat de tots els espanyols i en la validesa de la Constitució. En paral·lel a aquesta trilogia que els promotors associen amb la centralitat política, plantegen que tots els grups que s’apartin poc o molt d’aquest pensament són senzillament radicals que allunyen la ciutadania del benestar. En un àmbit més concret, la campanya focalitzada en Catalunya presenta, com si fos una oferta singular i sense precedents, el lema de : Imposar el diàleg.
A primera vista el diàleg pot ser bo, però quan es parla de imposar-lo deixa ben al descobert l’actitud dels darrers anys de democràcia, quan algunes lleis han passat per sobre dels desigs de les persones. També les imposicions ens recorden els temps de Franco, que tenia una forma d’actuar que no ha estat condemnada per alguns partits que es manifesten democràtics. Així mateix, el terme imposició ens recorda inicialment aquell refrany català que els amos aplicaven als seus treballadors més reivindicatius: “Per aquí o per la porta”, sense que a hores d’ara l’Estat hagi obert cap porta a Catalunya per satisfer les seves mínimes reivindicacions culturals i econòmiques. I, tot plegat, que són poca cosa més que paraules que afegeixen pressió a l'olla social, ens torna a recordar la famosa nadala: "Qui dirà més gran mentida, fum, fum, fum".
La proposta de diàleg ha causat molt rebombori, tal com en té acostumats el govern de l’Estat en aquelles qüestions que creu del seu interès. Molt soroll i poques nous, per no dir cap ni una. És cert que hi ha hagut alguna visita ministerial a Catalunya, però poques han estat les trobades amb la Generalitat i, no cal dir-ho, cap el resultat. En conseqüència i al pas que anem, a cavall de la propaganda el diàleg quedarà només en una paraula que agrada tothom, però que estarà mancada de contingut sinó hi ha resultats palpables i a curt termini.
Potser que a base d’aquesta sorollosa proposta de diàleg imposat no es vulgui aconseguir altra cosa que allargar els temps polítics, per bé que caldria tenir en compte que Catalunya fa molts anys que pateix un gran menysteniment per part d’un Estat que l’ha desequilibrat econòmicament, que l’ha limitat culturalment i que no li ha sabut trobar un encaix com a país.
Res, que si no hi ha resultats palpables podrem continuar amb l’estrofa de la nadala abans esmentada: “Fum, fum, fum...”, mentrestant se’ns passa l’arròs. O, fins i tot, es possible que s’obri la porta de cop per l’esclat de l’olla social a pressió que ja porta tants dies posada al foc.



jueves, 15 de diciembre de 2016

VIVIM ENTABUIXATS!


Si de cas desconeixeu el significat de la paraula entabuixar, cal que penseu que és una més de les que s'utilitzen en àrees ben concretes de la Catalunya rural i menys en les àrees urbanes. Segons els llocs es pot pronunciar estabuixar o antabutxar, per bé que el significat és el mateix arreu: entabanar o torbar els sentits.
Ja situats en el significat de la definició, cal argumentar per què afirmo que vivim com si estiguéssim entabuixats i amb els sentits parcialment anorreats, un comportament que afecta, sobretot, els treballadors, els petits empresaris i els joves en procés de formació. Per intentar explicar aquesta percepció, d'entrada, ens remuntarem fins el temps dels romans, quan a base de pa i circ, o més concretament de pa i jocs de circ (paces et circenses) el govern tenia entretinguda la plebs i la mantenia allunyada dels afers controvertits, una forma de governar que, cal dir-ho, beneficiava les elits. I posats a recordar, destacarem que la fi de l'Imperi Romà tingué com a causa principal la corrupció.
Uns segles després i a partir de la industrialització, quedaren establertes les denominades classes socials, entre les quals destacaven els treballadors i els capitalistes. A partir d'aleshores hi hagué una lluita constant entre els obrers que reclamaven drets laborals i socials i els empresaris que cercaven beneficis a partir de les seves inversions, en una competència que van portar la societat a un profitós equilibri que es manifestava de forma evident en la salut de les persones i en la seva capacitat de consum.
Al llarg de molts anys, els treballadors van poder assolir els seus desigs principals: disposar d'un habitatge i poder alimentar la seva família. També s'organitzaren per adquirir un cert nivell cultural. Més endavant i en períodes de bonança econòmica les aspiracions materials s'ampliaren per aconseguir una caseta amb hortet i un cotxe utilitari. Ben aviat les classes dirigents van veure que a través del consum podien tenir controlats els treballadors, i amb l'aparició de la compra a crèdit els van proporcionar una nevera, un televisor i altres electrodomèstics, a més de les vacances familiars d'estiu, una escola qualificada pels nens i diversos productes alimentaris d'un cert nivell. I tot després de la signatura d'unes quantes lletres de canvi o, ja més properament, amb la utilització de la targeta de crèdit, fins el punt que les operacions creditícies esdevingueren una gran llosa que frenava reivindicacions.
A nivell polític, en els països denominats democràtics es permetia el vot general, malgrat que massa sovint l'elecció es limitava a dos partits: un de dretes, que vetllava pels interessos dels poderosos, i un altre d'esquerres que, teòricament, procurava per les persones menys afavorides.
Pel camí de la democràcia, a hores d'ara ens trobem amb que la compra a crèdit paralitza les reivindicacions de molts treballadors, que tenen por de perdre la materialitat que sembla presidir la seva existència. A sobre, s'ha descurat l'interès per la cultura i per la informació qualificada, uns fets que han aprofitat les elits per abocar missatges a través dels diversos mitjans de comunicació que controlen: la televisió, la ràdio, la premsa i les xarxes socials. El contingut dels missatges que tenen entabuixada la població destaquen pel soroll, més que pel contingut, per l'excentricitat en lloc del seny, i pel foment d'un narcisisme pertorbador que fomenta l'individualisme i perjudica la capacitat d'agrupació.
Així les coses, a ningú no se li hauria de fer estrany que els diversos partits de dreta dels països democràtics aconsegueixin els seus principals objectius: copar els llocs de govern, legislar en favor dels grups més rics i tenir entretinguda la població amb programes que els sociòlegs denominen escombraries. Tampoc hauria de constituir cap sorpresa que els teòrics partits d'esquerra que fins ara eren una seriosa alternativa de govern estiguin en ple procés de crisi, dividits entre els que han cercat l'interessat aixopluc del capitalisme excloent, els que no tenen resposta als temps que corren i els que han renunciat, fins i tot, a exercir el dret a vot.
A partir d'aquesta situació que va camí de polaritzar encara més els desequilibris econòmics entre la població, una part de la classe treballadora cerca refugi ocasional en els petits plaers assolibles a curt termini: la cigarreta més o menys carregada de tabac, la beguda alcohòlica, el cap de setmana, els béns de consum, el cyber monday que segueix el black fridey..., mentre es deixa entabanar pels bombardeigs incessants d'alguns mitjans de comunicació que l'allunyen de la cultura i, en conseqüència, de la seva pròpia capacitat per saber per on es mou el món.

ELS GOSSOS: UNS ANIMALS MOLT SOCIALS



Els gossos, juntament amb els gats, són els animals socials per excel·lència, unes bestioles que porten molts anys al costat dels humans. Els gossos, per les seves característiques, s'han guanyat un lloc preferent a tocar de les persones, malgrat que no sempre reben el tracte que es mereixerien, ja sigui per falta de sensibilitat o de coneixements dels humans.
Si agafeu un diccionari o qualsevol enciclopèdia, la definició que se'ns ofereix de la paraula gos és, més o menys, tal com raja: Canis familiaris. Mamífer carnívor de la família dels cànids, de mides, formes i pelatges molt variats que ha estat adaptat pels humans a múltiples ambients, en els quals realitza tasques diverses. Disposa d’una cua, sempre més curta que les potes posteriors. Entre les seves característiques naturals destaquen la intel·ligència, la oïda i un olfacte realment prodigiós, a més de la força física i la resistència àmpliament reconeguts.
Segons les races, disposen d’una gran agilitat i rapidesa, ja que poden galopar fins una velocitat de 15 metres per segon, protagonitzar curses en ziga-zaga o realitzar salts de mèrit. Altres races destaquen per una gran resistència a l’esforç, amb recorreguts que es poden ser més o menys llargs, depenent de la càrrega que arrosseguin. En altres castes, els humans n’aprofiten les nostres habilitats, la intel·ligència, una valentia innata i, sobre tot, la nostra inequiparable afabilitat i fidelitat a tota prova.
En un àmbit ja més tècnic, els experts en gossos valoren especialment aquest seguit de característiques psíquiques:
- Capacitat de reacció, ja sigui davant la presència de l’amo o d’un element estrany a l'ambient usual.
- Temple o la capacitat per a suportar estímuls negatius sense que es queixin.
- Agressivitat o l’impuls per la lluita en el moment de defensar el seu territori, a l’amo o a ells mateixos.
- Combativitat o la transformació en agressivitat –més o menys bel·licosa- en el moment de la lluita directa.
- Docilitat o l’acceptació de l’amo, sense cap mena d’imposició.
- Vigilància de l’entorn, en la qual s’inclou la capacitat per avisar d’un perill.
- Curiositat, l’interès pel món que els envolta, una característica que és vital per als gossos, ja que sense això foren incapaços d’aprendre res.
- Sociabilitat, que es manifesta en la capacitat de relació amb els humans i amb altres cans.
- Possessibitat o l'actitud per considerar-se propietaris o comissionats d’un espai i d’unes persones concretes.
Fet i fet, correspon als amos el potenciar i desenvolupar aquests característiques psíquiques, ja que els gossos només tenen instint. D’aquesta forma, els amos experts es faran els gossos a la seva mida, un fet que els omplirà de satisfacció. I serà precisament aquest trobar-se a gust amb els gossos que portarà satisfacció a uns i altres. Contràriament, una persona que no estigui a gust amb el seu gos li traslladarà el desinterès i l’apatia, cosa que repercutirà de valent en una relació negativa.
Històricament, els contactes entre els humans i els gossos vénen de molt enrere, ja que hi ha proves arqueològiques que les situen fa uns 10.000 anys, tot i que l’antiguitat de la raça canina cal datar-la uns trenta milions d’anys.
A partir dels primers contactes i gairebé com ara, els gossos eren els animals de companyia preferits pels humans, els quals els encarregaven tasques de vigilància de propietats i de bestiar, l’ajuda en la caça i altres tasques més lúdiques i familiars.
A tall d’anècdota, cal deixar constància que a l’Antic Egipte alguns gossos visqueren amb els faraons i inclòs els acompanyaren a les tombes reials, convenientment momificats. De la mateixa forma, a la Grècia mitològica, el ca Cerber era un gos dotat de tres caps i una cua de serp, que tenia encomanada la vigilància del món inferior del Hades, regne dels morts. Altrament, Alexandre el Gran utilitzava els gossos en accions de guerra, igual com ho feien els romans i els bàrbars. I fins i tot en les darreres guerres mundials els gossos formaren part de diferents exèrcits, ja fos com a forces d’atac o de les d’assistència.
A llarg de l’Edat Mitja aparegueren un gran nombre de noves formes de gossos, fruit de la cria selectiva i de l’adaptació dels cans a les diferents condicions mediambientals. En aquell temps, alguns gossos formaven part de la cort reial, i és fàcil veure’ls al costat dels seus amos en pintures realitzades pels pintors palatins. I, finalment, fou al llarg del segle XIX quan es començaren a estabilitzar les diferents races de gossos, amb els seus trets diferencials característics físics i d’intel·ligència que coneixem actualment.
L’astronomia igualment ha aprofitat el prestigi dels gossos per a nomenar algunes constel·lacions. La dels Gossos de Caça o Canes Venatici, representa dos llebrencs que persegueixen l’Ossa Major. D’altra banda, la constel·lació del Ca Major o Canis Majoris disposa entre els seus estels Sirius, que és l’estrella binària més lluminosa del firmament. Per acabar, la constel·lació del Ca Menor o Canis Minoris també conté un estel doble molt lluminós: Proció.
D’uns anys ençà, la civilització opulenta de l’anomenat Primer Món és una gran receptora de gossos, dels quals valora els diferents trets diferencials -físics i de conducta- al moment d’adquirir-nos.
Entre els gossos definits com a domèstics destaquen els de companyia, que acostumen a ser de volum petit i de tarannà amable. Els gossos de mostra –ensinistrats inicialment per assenyalar les diverses peces de caça- són animals molt dòcils i intel·ligents, que actualment es crien destinats a múltiples utilitats. Igualment, els gossos de treball han estat entrenats per a tasques específiques de guarda de bestiar o transport, entre altres feines. Els gossos de caça destaquen per la seva capacitat en empaitar les preses i disposen una gran punta de velocitat, alhora que d’una bona visió. Els gossos d’atura o de pastor han estat especialitzats per guardar bestiar i també per a controlar-ne els seus moviments, en base a la seva gran intel·ligència. Per últim, el terriers són races de volum petit, ensinistrades inicialment per escometre diferents rosegadors i que ara - intrèpids i vitals- han esdevingut uns bons companys dels humans.
Ara per ara, allà on hi ha vida humana hi ha gossos que poden oferir diverses particularitats i qualitats als humans, unes característiques que ens enriqueixen com a persones. A canvi, només demanen una mica d’amor i interès per l’animal que ha esdevingut el seu company més fidel al llarg dels segles. Davant de tot això, fa pena veure com diversos gossos es passen la vida engabiats o encadenats, sense rebre dels seus amos poca cosa més que aigua i menjar. I és una llàstima, ja que l totes les persones haurien de saber gaudir dels seus gossos.

martes, 25 de octubre de 2016

PA



La paraula pa és un substantiu monosíl·lab que defineix un dels productes alimentaris més populars arreu del món, el mateix que té un reconeixement inversament proporcional a la seva humilitat.
Quan som a la Fatarella i per poc que bufi el vent de cerç, cada dia, quan obro alguna finestra de casa m’arriba nítida l’olor de pa recent desenfornat. És un dels avantatges que té viure a prop de cal Pastisser!
Normalment em poso en marxa ben d’hora, i més si tinc al cap algun tema que he de convertir en lletres. I és aleshores, envoltat amb el càlid aroma del pa que s’escampa pel carrer, quan em poso a escriure, just quan fa pocs minuts que l’Andreu de cal Pastisser fa una pausa en la seva jornada de treball.
Ja se sap que els flequers tenen una bona part de la seva activitat en horari nocturn, i més quan d’uns anys ençà els clients volem gaudir del pa recent acabat i sortit del forn, cruixent i ben presentat.
Pel Pasti, treballar durant una part de la nit és un dels condicionants per poder obtenir un bon pa i posar-lo a l’abast dels clients a primera hora del matí, però n’hi ha altres dos de ben importants: preparar la massa i tenir el forn de llenya a punt.
Amb el foc del forn de l’anterior pastada apagat, a mitja tarda el forner hi entra la quantitat de llenya que millor considera. La llenya és de la qualitat que ha elegit, perquè ja sap que el pi crema ràpid, però són la fusta d’olivera i la d’ametller les que tenen més poder calorífic i capacitat per transmetre aromes als productes cuits. La llenya, amb l’escalfor del forn es torrarà de valent, per bé que difícilment s’encendrà, ja que a l’estar tancada la porta d’accés no hi entra oxigen. I serà cap a la mitjanit quan el forner l’encendrà, al mateix moment que inicia la preparació de la massa amb farina, aigua, llevat i sal.
Pastar és tot un art, per bé que cal recordar que va ser de casualitat que es descobrí que la pasta reposada i amb l'afegit de la massa mare genera un pa més esponjat. Segons afirmen els experts, va ser a l'Antic Egipte on un pastisser que s'oblidà de coure una part de la massa que havia preparat, descobrí l'endemà que en passar-la pel forn sortia més esponjada.
Amb la massa a punt, cal trossejar-la a cop de creixidera, pesar-la d’acord amb les característiques que es vol donar a cada modalitat, funyir-la amb força i donar-li la forma desitjada. I cap a les caixes de fusta, a reposar. Sembla fàcil, oi? Doncs ben lluny de la realitat. Sense entrar en el complicat món de les farines procedents de diverses varietats de cereals, en la seva moltura ni en la seva variada composició, pastar és prou difícil, ja que l’evolució de la massa respon tant a factors propis com externs. Entre altres possibles incidències, s'ha de pensar que la temperatura exterior i el grau d’humitat ambiental acceleren o retarden l’evolució de la massa, i això en cap cas és una ciència exacta!
Quan la massa, ja convertida en pans, xuscos, barres o barrots, és a punt, cal apartar les brases a un racó del forn, escombrar les cendres i netejar les pedres de la solera amb draps humits, el pas previ a introduir les peces de pa al forn i esperar que es coguin. Superat aquest punt el forner pot tenir uns minuts de descans, si bé estarà pendent del seu forn de llenya, un element tan primari com efectiu que s’ha de mantenir en una temperatura entre dos-cents i dos-cents trenta graus perquè cogui bé el pa i li deixi la crosta dobla i cruixent, tal com agrada arreu.
Quan els pans són cuits s’han de desenfornar, i és aleshores quan torna a entrar en acció el pastisser, ara armat amb la pala de fusta de mànec llarg que li permet arribar als punts més allunyats del forn.  A mesura que treu les peces i en raspalla els fons per netejar-les de cendres i carbons, vigila que totes li hagin quedat grenyades, obertes pel lloc que les ha marcar, com si fossin caps de persona ben clenxinats. A continuació el pa s’encaixa en paneres de vímets i canya o en recipients de fusta, on queden a la disposició del públic que els adquirirà.
La flaire del pa em recorda els anys cinquanta i seixanta, quan moltes famílies pastàvem a casa i portàvem la massa a coure en algun dels quatre forns del poble que hi havia aleshores: el forn de cal Bessó, el forn de Depell, el forn de Bep i el forn de Baix. Com si ara fos veig la meva progenitora encabida al pastador mentre preparava una bassa amb farina, a la qual hi afegia aigua, sal i massa mare. La recordo quan tapava la massa amb un mandil, quan després la trossejava, al moment que marcava els seus pans abans d’entrar-los al forn i quan tornàvem a casa amb la panera de pa tapada amb el mateix mandil de ratlles.
El temps ha passat i els usos han canviat, però per sort l’olor del pa és la mateixa.


ESPAIS PER A LA FELICITAT (i 2)


Fa uns dies comentàvem en aquest mateix mitjà els beneficis físics i emocionals que es poden trobar als que denominem espais per a la felicitat, els llocs on practiquem alguns esports i activitats sols o en companyia d'altres persones. A rel d'aquell escrit, diverses persones m'han preguntat on es poden situar els esmentats espais i la resposta és: gairebé arreu. I és així, ja que pot ser en qualsevol lloc on les persones ens trobem a gust i hi practiquem una certa activitat física, caminar, més que res.
Les persones que ens apropem a l'edat de la jubilació, de petits teníem els nostres propis espais on érem feliços: el carrer on vivíem i la plaça del poble, preferentment, i també a algunes zones que tenien unes característiques que les feien aptes per determinats jocs.
Al carrer ens trobàvem per jugar a la pilota, essencialment al futbol, o a les bales, essent el guà el joc favorit. A la plaça tenien lloc els jocs més multitudinaris, com el mocador, la bandera, estirar corda, amagar-se per les cases, arremetre i tants altres. Qui no conegui com es vivia als pobles a mitjans del segle passat es probable que es sorprengui quan s'afirma que es jugava a amagar-nos per les cases, però és que aleshores totes les portes dels habitatges eren obertes, tancades només amb picaport i sempre amb la clau posada als panys. Altres espais per jugar eren el Convent, les fonts i la Capella. Al Convent, enderrocat pels bombardeigs de la guerra del trenta-sis, hi jugàvem a guerra, a indis i vaquers, i aleshores tenia un gran avantatge tàctic qui es podia situar a sobre de la roca que controlava el pas al recinte. A les fonts hi anàvem a beure i fins i tot ens hi banyàvem a l'estiu, en tant que la Capella era el lloc on anàvem a buscar fang per jugar a esclatar la clotxa.
De joves teníem espais de trobada als locals que el mossèn o la municipalitat havien habilitat per a nosaltres, sense oblidar els cafès, els cinemes o les sales de ball. Tanmateix, una excursió al coll de la Salvadora, a les sénies o al cementiri tenien molt bona consideració, i més si podíem comptar amb alguna noia entre els participants.
Ja a la maduresa, hem gaudit d'espais per a la felicitat a la serra del Montsant, entre els barrancs i les carenes que configuren un lloc ben pintoresc que compta amb diverses ermites, coves, fonts i racons més que preciosos. Als Ports, a Cardó i a la serra del Montmell també hi hem trobat una gran tranquil·litat d'esperit que hem combinat amb l'activitat física. Sense haver de grimpar tant, igualment hem aconseguit assossec a qualsevol de les ermites que hi han situades al llarg i ample de la nostra geografia: l'Abellera, a Prades; la Fontcalda, a Gandesa; sant Jeroni, a Móra d'Ebre; el Remei, a Flix; la Pineda, a Vila-seca; sant Magí de la Brufaganya, a Pontils; la Consolació, a Gratallops; la Pietat, d'Ulldecona; Puigcerver a Alforja; la Roca, de Mont-roig i tantes altres.
A banda, podem situar les nostres activitats a llocs tan especials com les Olles del Baubo, a la Terra Alta; els Muntanyals, a Torredembarra; la cova de les Gralles, al Baix Camp; el camí de Ronda, a Salou; la cova Meravelles, al Baix Ebre; la Foradada, al Montsià; la platja del Torn, a l'Hospitalet de l'Infant o el Pont del Diable, a Tarragona, amb l'avinentesa que en el seu especial entorn hi trobarem l'acolliment necessari per passar-nos-ho bé.
A desgrat que cerquem un lloc emblemàtic on practicar l'exercici físic que ens ajudi a ser feliços i de pas a adquirir i compartir alguns coneixements, la realitat és que la consecució de la felicitat rau en nosaltres mateixos, en la forma que tinguem organitzades algunes activitats de lleure, però sobretot la nostra pròpia existència. I és en aquest apartat on cal que tots i cadascú hi esmercem tota la nostra saviesa.

TORNEM-HI, AMB L’IDIOMA



A Catalunya, el dia 6 d’abril de 1983 el Parlament de Catalunya aprovà la llei de Normalització Lingüística, la qual comptà amb el suport de tots els partits polítics representats al Parlament.
Com ja se sap, amb aquella llei es volien deixar enrere més de dos segles i mig d’opressió i quaranta anys de dictadura feixista, uns anys de plom que havien portat al límit la supervivència l’idioma català. A partir d’aleshores i fruit del consens polític –al qual s’hi sumaren els sindicats de classe i associacions de caire ben divers-, el català tornà a l’escola amb tots els drets, com a primer pas perquè el seu coneixement i utilització pogués arribar a tots els àmbits de la ciutadania.
Aleshores, la progressiva reintroducció del català fou determinat per a la cohesió de la societat catalana, ja que tothom sumava esforços per preservar una part comuna de la cultura. A nivell acadèmic l’èxit fou espectacular, ja que la majoria dels alumnes sortien de l’escola amb el domini del català que aprenien a classe i del castellà que s’utilitzava majoritàriament en diversos espais socials i de comunicació.
Al llarg de molts anys la coexistència del castellà i del català a Catalunya ha estat qualificada d’exemplar. Amb aquesta situació d’equilibri ja gairebé ningú volia recordar situacions passades i es mirava el futur amb optimisme, amb l’avinentesa de creure que ja mai més ningú intentaria que es perdés una llengua que té mil anys d’història, una enorme transcendència cultural i milions de persones que la parlen o que l’entenen. Falsa il·lusió.
D’uns anys ençà el català s’utilitza com una arma llençadissa contra Catalunya, en un seguit de maniobres polítiques que intenten tornar a la situació existent a l’inici de l’actual període democràtic. Quan aquesta agressió es produeix recordem que Espanya destina molts milions d’euros a potenciar el castellà i ni un cèntim a la conservació de la resta de llengües que també formen part de l’Estat. Veiem com a partir de diverses iniciatives es vol fer trontollar una llengua que ajuda a equilibrar la societat catalana i pensem que s’ha entrat una altra vegada en el terreny de l’homogenització idiomàtica i cultural.
El més greu d’aquest afer és que compta amb diverses iniciatives que han sorgit a Catalunya, d’una part minoritària i bel·ligerant que compta amb les simpaties de la societat més reaccionaria a nivell nacional i estatal. Ja hi tornem a ser!
Si ens situem en la hipòtesi que s’aconseguís anorrear definitivament el català, no hi ha dubte que es produiria un autèntic genocidi cultural, del mateix calat d’altres que fan basarda de recordar. Posats a elucubrar, pensem per uns moments que s’aconseguís que Catalunya perdés la seva identitat, tal com en el seu moment s’aconseguí que els jueus i els àrabs espanyols perdessin la seva. Aquestes pèrdues no servirien perquè els catalans tinguéssim una millor consideració a Espanya i tard o d’hora patiríem les reaccions d’una societat que no tolera les diferències, la mateixa que expulsà els descendents dels àrabs i dels jueus segles després que haguessin renunciat a la seva identitat. Aquest paral·lelisme no és de bades i cal que el tinguin en compte els catalans que van en contra de la nostra cultura: arribat el moment tots quedarem al mateix sac.
Sense desitjar de cap manera arribar a aquestes hipòtesi, aniria bé que es tornés al camí del seny i que la cultura quedés al marge de la política. Per això, caldria que els polítics deixessin de posar el nas a l’idioma i que traslladessin les seves pugnes netament a l’àmbit polític.
Ja sabem que alguns partits polítics mesuren els seus èxits al ritme que poden imposar els seus postulats, però és ben clar que ningú que pateix opressió forma part a gust de cap projecte polític o social. A Catalunya, el grau de desafecció de l’Estat ha estat proporcional al ritme d’imposicions que s’han rebut. En conseqüència, som moltes les persones que hem arribat a la convicció que només voldrem formar part d’un projecte comú en la mesura que se’ns respectin tots els nostres drets, i més els culturals.