jueves, 15 de septiembre de 2016

INDEPENDÈNCIA, PER A QUÈ?


En els dies previs a les manifestacions convocades per l'Onze de Setembre, els dirigents de l'Assemblea Nacional Catalana afirmen que entre la ciutadania hi ha un cert cansament, degut a l'excessiva durada del procés que ha de portar Catalunya a la independència. És possible, però allò que més ens carrega als ciutadans és la reiteració dels arguments que els contraris al procés esgrimeixen, els quals es combinen amb els atacs que rebem procedents dels més diversos àmbits contra tot el que es relaciona amb Catalunya i els catalans. A més i sense cap mena de vergonya, els que tenen Catalunya posada al punt de mira dels seus atacs afirmen que el procés és mort i enterrat, sense plantejar-se ni per un moment les causes que han portat una part de Catalunya ̶en un percentatge que ja s'ocupen ells que no es faci oficialment palès ̶ a demanar la independència. Des d'altres àmbits igualment s'afirma que la propera manifestació de l'Onze de Setembre no serà un èxit, i ho manifesten com si haguessin fet molt cas a les anteriors concentracions, extraordinàriament multitudinàries. Això sí que cansa!
D'entrada i ni que també sigui reiteratiu, hem de deixar clar què vol aconseguir la independència: ni més ni menys que portar millors condicions de vida a totes, TOTES!, les persones que vivim a Catalunya, cosa que inclou les que, tot i viure aquí, hi van actualment en contra. Així de senzill! Sense entrar en detall, no cal tenir cap màster en economia per entendre que l'actual dèficit que ens ve imposat des de l'Estat centralista es transformarà en superàvit, amb uns diners que permetran atendre les necessitats de la ciutadania, sobretot les que darrerament s'han vist afectades per les retallades que ens han estat imposades en sanitat, seguretat, ensenyament, benestar social... També cal recordar que l'import de les pensions que perceben els jubilats i altres ciutadans creixeran, i no com ara, que van camí de patir una retallada més que anunciada.
El salt de qualificat que la independència significarà per a Catalunya portarà la nació a l'alçada dels països més desenvolupats d'Europa, a dintre de la Unió Europea en la qual Catalunya es mantindrà. El desenvolupament econòmic anirà de la mà de l'increment dels negocis i de l'ocupació laboral, de la mateixa forma que la investigació en els diversos camps de la ciència obriran noves fonts del coneixement i la creació d'empreses i llocs de treball altament especialitzats. En l'apartat de comunicació, finalment podrem tenir les carreteres, les línies fèrries, els ports i els aeroports que ens mereixem, i no cal dir que Catalunya també brillarà a nivell esportiu i cultural.
Els que són contraris al benestar de les persones que vivim a Catalunya només saben parlar de lleis i més lleis, mentre deixen de banda qualsevol acord de caire polític. Només ens volen submisos i pagadors! Per això cal recordar que el franquisme governà dictatorialment Espanya des de la llei, que no des la legitimitat. Així mateix, a base de lleis es passà de la dictadura a un Estat democràtic, sense revisar comptes de cap mena, i que des d'aleshores ja portem més de quaranta anys constrenyits per lleis i interpretacions de les mateixes que eviten qualsevol mena d'evolució.
Tant si es vol entendre com sinó, són majoria els catalans que s'han vist empesos cap a la independència, quan els polítics que ens governen i ens han governat no ens han deixat cap altra opció.
Al moment d'escriure aquest article els partits polítics PP i Cs intenten lligar alguns acords que permetin la investidura de Rajoy, amb l'argument principal d'aconseguir un govern per l'Estat. Malauradament, quan a les converses es parla de Catalunya i dels partits que ells denominen nacionalistes (ningú ho és més que els dos partits esmentats) no és per altra cosa que per intentar imposar noves mesures que vagin en contra del nostre benestar i de la nostra cultura. Per la forma que van les coses i amb el PSOE i Podemos com alternatives a ningú no se li hauria de fer estrany que Catalunya es vulgui apartar d'un Estat que la maltracta i d'uns governs que han portat el país a la ruïna, els mateixos que en nom de no sé quina responsabilitat demanen quatre anys més per poder tirar endavant el seu pla.
De moment, podem estar d'acord que a l'Estat hi ha molta feina a fer i poques ganes de fer-la de la forma que creiem correcta. Per això, poca cosa podem fer més que participar en la propera manifestació, i fer-ho com de costum de forma massiva, pacífica i festiva.

jueves, 18 de agosto de 2016

ESPAIS PER A LA FELICITAT


Als pobles de l’àmbit rural de les nostres comarques, fins l’aparició dels vehicles moguts amb els motors d’explosió caminar era considerat una feina més, ja que era a peu com s’anava i es venia del camp, el lloc de treball de la majoria de persones. Aquesta mala consideració no era millor a les ciutats, on només caminaven els qui no podien pagar-se el bitllet de metro o l’autobús. Anys després i a partir dels canvis esdevinguts, només algunes persones es manifesten contràries a caminar i encara no se’n saben estar d’agafar el cotxe per desplaçar-se, fins i tot a espais ben propers.
Per sort, en els darrers temps s’han pogut constatar les grans virtuts del caminar, un exercici físic carregat d’avantatges. Per això, resulta fàcil que les persones ens agrupem per sortir a passejar i que ho fem per diversos àmbits.
Passejar és bo pel benestar físic i emocional de les persones. A base de caminar es millora la respiració, s’oxigena la sang, es dinamitza el rec sanguini i es tonifica la musculatura. Per si això fos poca cosa, passejar en grup ajuda a establir llaços de comunicació entre les persones i resulta bàsic en la seva socialització.
En el temps dedicat al passeig es pot transitar per espais que ens transmeten alhora benestar i coneixements. Als pobles, a peu es poden descobrir paratges naturals de gran bellesa i també espais intervinguts pels humans que ens mostren les diverses formes de la feina que s’hi ha esmerçat. A tall d’exemple, a la Fatarella s’han catalogat vint-i-quatre carrerades, uns camins ramaders que permeten als caminadors transitar per espais que mostren detalls de l’activitat: fonts, aljubs i cisternes; menjadores i abeuradors; corrals i corralisses; masos, cabanes i barraques... tot un món de gran bellesa que amenitza el passeig. I també és a peu com millor es poden admirar la multitud d’obres bastides amb pedra seca o els paratges provinents de la guerra del trenta-sis.
Desplaçar-se a peu és bo als pobles, però també a les ciutats, on es pot gaudir dels monuments, jardins i altres espais urbans de consideració. La bondat del desplaçar-se a peu per les ciutats l’han entès alguns governs locals, que han fomentat la peatonalització de places i carrers. Aquestes vies d’utilització exclusiva pels vianants aviat es converteixen en espais de trobada on hi conviuen infants, adults i vells. De retruc s’hi genera una més forta activitat econòmica, una oferta que gaudeixen les persones que la poden gaudir de forma tranquil·la per l’absència de vehicles.
A partir de la utilització continuada pel passeig, els camins i els senders, les places i els carrers es converteixen en espais de gran confluència social que ajuden a la felicitat de les persones. Els podríem anomenar espais per a la felicitat, ja que és en el seu àmbit on es retroben les persones per fer exercici i per comunicar-se, per compartir paisatges i per descobrir nous al·licients.
Està comprovat que caminar porta molts avantatges a la ciutadania, ja sigui en forma de salut personal o col·lectiva, però també és segur que passejar per espais agradables ajuda les persones a allunar-se d’espais tant freqüentats com són els centres de salut, on tot sovint hi fan cap a falta d’alternatives.
Definitivament, caminar ens pot ajudar a millorar la nostra condició física i a descobrir nous espais que porten associada una part de la nostra cultura. De la mateixa forma, quan caminem en grup ens permet relacionar-nos amb altres persones i ampliar els nostres coneixements. Cal considerar-ho!

jueves, 11 de agosto de 2016

CAMPIONS EN COMUNICACIÓ



La comunicació entre les persones és bàsica per entendre'ns, tan important que amb el pas dels anys ha esdevingut una ciència, la qual, aplicada a la política, constitueix una eina bàsica perquè les diverses formacions polítiques facin arribar els seus missatges a la ciutadania.
Efectivament, dintre de les ciències polítiques, la comunicació política s'encarrega de la creació i de la difusió de missatges a través dels diferents mitjans de comunicació, alhora que en valora els seus resultats, per tal d'afinar la seva estratègia que els permeti assolir els objectius plantejats. A aquest efecte, les tècniques de comunicació són bàsiques de cara a la consecució del poder polític i pel manteniment del control dels diversos òrgans de govern.
Malauradament, la comunicació de les gestions polítiques protagonitzades pels partits i les seves repercussions en la societat ja fa temps que ha deixat de moure's pel terreny de la veritat. Més enllà de transmetre la realitat, els polítics i els mitjans de que controlen difonen i magnifiquen tota aquella informació que els pot ajudar a decantar el poble en favor seu, deixant expressament de banda aquells capítols que són més desagradables als possibles votants.
A Espanya la comunicació política ha arribat a grans nivells d'efectivitat, de tal calat, que és capaç de moure les voluntats imprescindibles perquè una forma de fer política que només beneficia un cercle ben concret de persones -i que en conseqüència perjudica àmplies capes de la població-, es mantingui al llarg dels anys.
La base d'aquest èxit rau en que s'han creat missatges que són entenedors per a una gran majoria de ciutadans, uns postulats que es mouen entre les promeses, els desigs, els sentiments i la por, una combinació que, alhora, evita visualitzar la gran quantitat d'anomalies que, en un país de solera democràtica, haurien acabat amb les formacions polítiques que les han protagonitzat.
En els darrers anys, el partit que millor ha convençut la ciutadania que ocupa la centralitat política -malgrat que tot sovint sigui a base de qualificar la resta de formacions de radicals-, té força partidaris. Tanmateix, aquesta presumpta centralitat a la pràctica queda desmentida per una política que té incomptables capítols de corrupció -que internament es qualifiquen d'esporàdics-, on es barregen presumptament personatges que remenen bosses plenes de bitllets de cinc-cents euros amb altres que mouen diners de l'erari públic en benefici dels amics i parents. I sense perdre de vista irregularitats com els paradisos fiscals, els clubs de prostitutes de luxe que queden a l'abast de la casta i altres aberracions que haurien de ser impròpies de qualsevol persona.
La mateixa carència de centralitat política es mostra al capítol laboral, quan les feines de poca qualitat creixen exponencialment, en la mateixa proporció que minven els sous. Al mateix temps, al capítol social les retallades afecten la sanitat, la seguretat i l'ensenyament, tres de les bases de la societat del benestar. I això encara va acompanyat amb el buidatge del fons de pensions, que baixa a mesura que creix el dèficit de l'Estat.
He evitat expressament esmentar partits i polítics, més que res perquè crec en la intel·ligència dels possibles lectors, però critico especialment aquells polítics que, sense cap mena de pudor, han aixecat obres faraòniques i de dubtosa necessitat; aquells barruts que tenen capacitat de mentir de forma descarada sense que els canviï la cara; els que s'han associat al voltant de les caixes B, els que utilitzen els ressorts del poder per atacar els seus adversaris polítics, i els que amb lleis de tota mena volen evitar que el poble es pugui manifestar de forma lliure i democràtica.
Com resulta prou entenedor, censuro les formacions polítiques que, a partir de la seva capacitat de comunicació, poden governar les institucions públiques de forma poc equitativa. Tanmateix, el retret també hauria d'arribar a les persones que es conformen amb els missatges que reben, sense preocupar-se gaire de saber quina és l'autèntica realitat, una veritat que, a força de ser punyent, massa sovint es vol evitar a base d'amagar el cap i el pensament sota l'ala de la ignorància.

JOCS DE SEDUCCIÓ

Arreu del món, les paraules tenen el gran valor de servir per a la comunicació entre persones i cadascuna representa una expressió del pensament que té el seu propi significat, normalment inequívoc. A tall d’exemple i amb els seus sinònims, una casa és un habitatge i un cotxe és un vehicle, de la mateixa forma que un sí resulta una paraula afirmativa i un no la negació.
Als espais sotmesos a la violència de qualsevol tipus, ja sigui de gènere, política o armada, el valor de les paraules queda relegat, restringit per la força imperant. Per sort, als països civilitzats, on la llibertat i l’educació queden per sobre d’altres valors no menys importants, les expressions es poden utilitzar en tota la seva autèntica i variada dimensió.
A desgrat d’aquesta exposició inicial, cal entendre que el valor i el significat de les paraules pot tenir un sentit lleugerament diferent al qual han estat pronunciades, sobretot en alguns àmbits com el de la política, els negocis o en el de les relacions interpersonals.
En el camp de la política, fa uns mesos i en aquest mateix mitjà comentàvem alguns eufemismes utilitzats pels professionals per disfressar la realitat. “Ajustaments econòmics” i "Reducció de complements salarials", que evitaven fer referència a les retallades salarials; o els "Ajustaments de plantilla" o els "Plans de sanejament" que anunciaven acomiadaments de personal. O encara més: "Devaluació competitiva dels salaris", que era el preludi d'importants baixades de sous que afectaren preferentment la classe treballadora de base.
Als negocis també s’utilitzen diverses estratègies expressives que, a grans trets, consisteixen en fer-se el desmenjat en alguns afers que realment interessen, amb l’objectiu final d’aconseguir els millors preus i els contractes més avantatjosos.
A partir dels dos exemples anteriors ja resulta fàcil entendre que en el terreny de les relacions personals hi poden haver diversos registres, sobre tot quan s’entra en l’apartat de relacions socials que van encaminades a la seducció.
En aquest capítol, el valor de les paraules té un més ampli sentit interpretatiu i forma part intrínseca de l’interessant joc de la seducció. I no cal dir que una de les finalitats de la seducció és la de tenir relacions sexuals.
En aquesta mena de relacions i sempre que es mantinguin en un pla de igualtat i de llibertat, una negació o una afirmació han de tenir el seu valor com a tals i, en qualsevol cas, un explícit no ha de servir per tancar qualsevol tipus de pretensió. Tanmateix, en els jocs de seducció que es viuen a diari i tal com succeeix en el món dels negocis, el no i el sí pronunciats en diverses circumstàncies es poden interpretar com al·licients afegits, com estímuls destinats a afavorir o a incrementar l’interès d’una de les parts en el seu camí planificat per aconseguir plasmar el desig sexual.
La literatura n’és plena de manifestacions carregades de floritures argumentals destinades a aconseguir una bona relació entre persones, com a pas previ a altres finalitats ja avançades. En paral·lel a les expressions orals, hi ha un seguici d’actituds i de gestos que ajuden a establir bones relacions i complicitats, i ja resultaria complex argumentar el valor d’una mirada, el caire explícit de la posició del cos en referència a l’altra persona o l’expressió d’un somriure, que entre altres formes d’expressió no verbal ajuden a explicitar les ànsies i a evidenciar els desigs.
És evident que els jocs de seducció tenen registres orals i no verbals molt amplis i suggerents, de la mateixa forma que, tal com deia Carol Burnett: “Les paraules impreses tenen vida pròpia” i que tot sovint van més enllà de l’ànim amb el qual les escrivim. Per això resulta fàcil comprendre que algunes expressions escrites es portin als extrems interpretatius, des d’on i confrontades amb l’expressió base, ens ajuden a entendre allò ja tan sabut: “Entre el poc i el massa, la mesura hi passa”.

miércoles, 6 de julio de 2016

TREBALLADORS I DROPOS



Fins al començament dels anys setanta del segle passat, la vida a la Terra Alta era prou dura, si més no entre les persones que treballaven a l'agricultura i a la ramaderia. El territori, configurat majoritàriament per terres pobres i pendents, patia la rigorositat del clima i l'escassetat de pluges, unes característiques que obligaven a intensificar el treball per tal de poder sobreviure en un mitjà prou hostil.
En aquells temps les persones treballaven molt i ho feien per vocació i per necessitat. Qui no treballava, ja fos per ser dropo o per falta d'aptituds, tard o d'hora feia cap a la misèria, una pobresa extrema que li accelerava el trànsit cap a la mort.
Entre les famílies era corrent concretar els matrimonis d'acord a les afinitats i les necessitats de cadascú, però sempre amb la vista posada al treball. "Sense treball no hi ha profit", era un dels refranys més usats. Els homes i les dones havien de ser treballadors per poder trobar parella, ja que contràriament es quedaven per vestir sants, concos de solemnitat i encarats a una vellesa en solitud, i massa sovint en abandó.
A banda dels dropos que tenien vocació de passar-se el dia dormint hi havia els malfeiners, aquelles persones que treballaven a desgana i que feien la feina bastant malament, cosa que tot sovint obligava a repetir-la. "Al malfeiner, res no li va bé", resa el refranyer popular.
A banda, hi havia un petit grup denominat cançoners. En aquest cas no es feia referència a les persones especialitzades en recollir cançons i poesies de caire popular, tot sovint de caire amorós, satíric, polític, moral o religiós. No, els cançoners de referència eren els que, abans de posar-se a feinejar, adduïen un seguit d'excuses o plantejaven els circumloquis més inversemblants, unes raons que provocaven que les feines s'allarguessin molt més el compte, tot plegat per a desesperació de les persones que treballaven a esquena partida.
Una altra variant de les persones pocs feineres eren els esquenadrets, els que amb qualsevol excusa es posaven a argumentar mil futileses, per tal d'evitar haver d'ajupir el llom i posar-se a treballar. Hi havia esquenadrets desvergonyits que plantejaven les més variades poca-soltades, i altres d’irreverents que no se' n'estaven de criticar Déu i al dimoni. I no cal dir que tot sovint els companys dels esquenadrets els feien la feina, per tal de no sentir-los remugar.
Per tot l’abans exposat, per aquell temps les persones treballadores estaven ben visites, en tant que les poc amats de la feina rebien el rebuig generalitzat.
En els darrers anys l’exigència del treball ha minvat i les circumstàncies socials, laborals i econòmiques han canviat molt, però els especialistes en defugir la feina s’han multiplicat.
Ara per ara, una de les majors aspiracions de moltes persones es viure sense treballar, tal com ho fan distintes personalitats força populars que són conegudes per fer qualsevol cosa menys per treballar. Són l’exemple que molts segueixen i que altres voldrien imitar, però amb això no hi ha futur.
A tot l’estat hi ha un alt percentatge de  persones que, per una o altra raó, no tenen feina. També són moltes les que desitjarien tenir una feina estable i mitjanament ben remunerada, malgrat que igualment hi ha una franja d’atur que se’n diu estructural que difícilment trobarà ocupació. També existeix un altre grup que fuig de l’ocupació i que es dedica a realitzar activitats econòmiques que queden al marge de l’economia oficial. Sigui com sigui, entre les persones que no troben feina i les que no volen treballar es genera una càrrega que suporta la societat laboralment activa, la qual també té penjada de les seves espatlles tots els estaments que reben remuneracions de les arques estatals sense que la seva feina tingui un contrastat benefici social.
Per poc que ho analitzem arribarem a la conclusió que anem de cara al desastre i, el més trist, és que hi anem de la mà de les persones que asseguren gestionar bé el país.

martes, 21 de junio de 2016

NI UN PAM DE NET


Els mitjans de comunicació van plens de la campanya electoral prèvia a les eleccions a Corts dels dia 26 de juny. Els partits polítics lluiten per transmetre una bona imatge dels seus caps de cartell, alhora que intenten desqualificar els adversaris, sense que tot plegat aconsegueixi definir una proposta electoral que resulti engrescadora per una majoria, una oferta que ens faci pensar en el futur amb un cert optimisme. Després del debat a quatre, hi ha una aferrissada lluita per atorgar-se la victòria, com si es tractés d'un tema d'estat. De la mateixa forma, surten propostes amb tendència a amagar el passat i a difuminar el present, en uns moviments amb pretensions anestèsiques que ens conviden a votar sense tenir en compte els precedents. A desgrat d'aquesta mena de circ polític que intenta projectar imatges gairebé idíl·liques, som moltes les persones que creiem que la corrupció és un dels majors problemes existents.
Massa sovint, els ciutadans ens trobem amb notícies que ens informen sobre les diverses activitats delictives protagonitzades per personatges lligats als sectors polítics i econòmics. Les informacions sobre el drenatge de cabals públics que es canalitzen cap a grups i persones relacionats per determinades afinitats sembla que no hagin d’acabar mai. Per més taca d’oli, les xifres que surten a la llum fan de bon suposar que només equivalen a la punta d’un gran bloc de gel que neda en aigües tan fondes com fosques, el volum total del qual es fa difícil de predir. Tot plegat resulta esfereïdor en democràcia, i més en temps d’una crisi que ha estat provocada en gran part pels mateixos actors.
La sensació de impotència i desmoralització de la ciutadania és absoluta, a partir del moment que es comprova que el grau d’implicació en els escàndols és proporcional a les cireres que es remenen en el sector públic. Quan la immoralitat la protagonitzen els polítics, l’única cosa que es fa des del mateix sector es criticar d’adversari, sense plantejar-se d’una vegada per totes actuacions que posin fi a aquesta forma de fer escandalosament corrupta, poc ètica. Definitivament, les acusacions encreuades intenten tapar unes vergonyes que sovintegen, sense que al ciutadà li arribi altre missatge que la inútil cantarella de: “I vosaltres més”.
Entre l’allau de notícies que responen a la realitat protagonitzades per algunes persones relacionades amb els poders públics, n’apareixen altres que són absolutament inversemblants, que a base de maledicències busquen la difamació de l’adversari polític, en una mena de joc brut que només deslegitimitza els que el practiquen, malgrat que pel camí sembri incerteses.
La ciutadania, a força de conèixer el degoteig de notícies relatives a les acusacions de corrupció i de tràfic de influències sembla que s’hagi immunitzat, però la realitat és que hi ha una enutjosa conformitat davant d’un desgavell que perdura en el temps. No se sap què s’ha de fer, però això no elimina la possibilitat que tard o d’hora es produeixi una reacció irada contra aquesta forma de fer.
Posats a demanar transparència, el primer caldria exigir als partits polítics és que basin el seu funcionament en estructures democràtiques, més que no pas en fidelitats i en adhesions que fomenten llaços d’afinitat entre persones que resulten poc eficaços quan s’han de traslladar a les institucions públiques. Els ciutadans estem tips de veure polítics que de forma individual condicionen el funcionament dels partits polítics; també fa mal d’ulls veure segons quines llistes electorals, i també algunes de les persones que governen institucions públiques. Igualment, estem farts de veure sempre les mateixes cares que es mouen d’un lloc a l’altre sense abandonar per a res ni al llarg de molts anys diversos càrrecs de dubtós benefici pel ciutadà, i ja és tot un poema el grau de incompetència dels anomenats càrrecs de confiança.
Ja fa massa anys que a Espanya diversos grups es mouen amb total impunitat i amb la finalitat d’aconseguir drenar en benefici propi unes riqueses que, en bona llei, haurien d’anar a parar a la societat de diuen representar. Ja són uns quants segles que aquests grups viuen dels privilegis que s’han autoconcedit, i ja només faltava que en el decurs dels darrers trenta anys de democràcia els nostres polítics se n’atorguessin altres de dubtosa legitimitat.
És probable que algú asseguri que tot això forma part de la legalitat i és cert, però darrerament la ciutadania ja comença a qüestionar-se les finalitats d’algunes lleis que considera poc legitimes i fins i tot immorals. I això aniria bé que fos el principi del fi d'algunes impunitats.

Josep Gironès
Escriptor

I SI FEM NÚMEROS?


Ja tenim al davant unes noves eleccions i la maquinària propagandística dels partits va a tot drap. Una altra vegada tenim el soroll electoral amb el qual els diversos partits polítics intenten seduir l’electoral, tot sovint amb un cert desenfocament de la veritat, potser per fer-la assumible a una ciutadania aclaparada per la realitat: la trista realitat. És un bullici que per a res no té en compte els problemes reals del país i les preocupacions de la majoria de la població. Enquestes més o menys elaborades a banda, és la falta de llocs de treball i de remuneracions adients allò que més inquieta una capa molt àmplia d’una població que veu créixer les desigualtats socials. La corrupció en la qual el país està immers també intranquil·litza, però molt més la impunitat en la qual es mouen les classes privilegiades, els més barruts. L’encaix Catalunya-Espanya igualment alarma, malgrat que amb la desinformació amb la qual es desenfoca el tema només ho fa des de la temença a perdre els recursos econòmic catalans que serveixen per tapar tants forats. De la Constitució, que massa sovint s’utilitza com arma llençadissa, només se’n parla quan es fa servir per a determinats interessos, no per evolucionar-la com caldria. Una altra qüestió punyent és el deute que té el país, a més dels desajustos pressupostaris, cosa que ens recorden des de Brussel·les amb insistència. I, al davant de tot això, com actuen els partits majoritaris?
Per un costat trobem un PP que es vol assenyalar com el partit de l'estabilitat i dels progrés, quan els números econòmics el contradiuen. El PSOE intenta mostrar-se com alternativa de poder, malgrat que transmet diverses tendències a nivell de grup. Alhora, Podemos lluita per una espai electoral d'esquerres que pot ampliar si realment aconsegueix unir un major ventall de partits, mentre està immers un procés d'inestabilitat interna. Ciutadans planteja una nova forma de fer política de caire nacionalista, això sí, de nació espanyola. En referència a les passades eleccions tot sembla igual, però no és el mateix. Les diverses propostes poden arribar a afirmar qualsevol cosa, ja que sembla que tot s'hi val en eleccions, malgrat que la realitat que a Espanya sostenen les xifres, té el valor de situar-nos on som.
A nivell econòmic el govern del partit del PP ha doblat el deute públic, situant-lo al voltant del 100 %, tot haver inclòs en el càlcul del producte interior brut alguns conceptes força dubtosos. Sí, el país té un deute d'un bilió d'euros, que no és poc, i que resultarà impagable, segons els experts. Alhora, els cabals de la Seguretat Social han notat una forta davallada, sense que la tan pregonada reforma laboral hagi servit per crear feina de caire estable i qualificat. Per si això fos poca cosa, a tot l'Estat hi poden haver set-centes mil famílies sense cap mena d'ingrés dinerari, una xifra del tot comprensible quan l'atur maltracta un milió i mig de llars que tenen tots el membres a l'atur i molts milions més que tenen alguna persona sense feina.
A grans trets constatem que la política econòmica practicada en els darrers anys de governs de PP i PSOE ha portat a una clara separació entre les gran fortunes -cada vegada més potents i amb més facilitats per fer quadrar els seus números- i la gran majoria social que cada cop està més empobrida, entre mig de la qual hi queda una classe mitjana que perd capacitat econòmica a causa de la normativa fiscal existent.
Si ens centrem a Catalunya, que és on podem tenir les xifres més clares, notem que el flagell de la pobresa s'escampa com una taca d'oli per sobre de l'aigua. En els darrers anys hi han hagut més de cinquanta-cinc mil desnonaments, cosa que es tradueix en al voltant de dues-centes mil persones que han quedat sense un sostre propi. Una cinquena part de la població, una persona de cada cinc!!! viu sota el denominat llindar de la pobresa, amb el greuge afegit que el percentatge d'infants és superior al dels adults. Aquí l'atur també és notable i no ens consola que sigui lleugerament inferior a l'estatal, ni molt menys que siguin els joves els que més ho pateixen. També és notable la desprotecció que arriba als discapacitats, la mateixa que noten els sectors dedicats a la investigació i al desenvolupament. Ah!, i tot això mentre paguem els rebuts d'electricitat, aigua i carburants dels més alts d'Europa, fruit d'accions de govern que han condemnat a l'ostracisme les energies renovables que aquí tindrien més projecció que enlloc d'Europa.
No cal tenir cap màster en economia per veure com el país avança cap el desastre, malgrat que al llarg de tot l'any i més durant les campanyes electorals els partits ens vulguin vendre bou per bèstia grossa. Tampoc no cal tenir accés a cap oracle per endevinar que el PP proposa més del mateix, al davant d'altres partits que ens intenten plantejar canvis sense concretar camins ni accions a dur a terme.
Crec que patim una gran crisi política, quan el model que fins ara ha imperat a Espanya ha passat per etapes més o menys fosques i amb ben pocs episodis brillants. La denominada Transició que transformà la dictadura franquista en una democràcia formal cada vegada pot semblar que és un calc de la Restauració borbònica del segle XIX, on els dos partits principals s'alternaven en el govern de l'Estat, tot i seguir els patrons comuns. Aleshores també tenien unes directrius a seguir, igual que ara, que ens vénen imposades des d'Europa, per no assenyalar els diversos estaments nacionals que també resulten determinants. Per tot plegat sembla que només hi han dos camins a seguir: l'actual, que continuarà empobrint el país alhora que beneficia les classes dominants, o una nova forma de fer política que a hores d'ara no té un protagonista definit.