CORSARIS, CACICS I ALTRES AMICS

He llegit el llibre “La burgesia mercantil de Reus ennoblida durant el segle XVIII”, una obra d’en Salvador-J. Rovira i Gómez, editada l’any 1994 per la Diputació de Tarragona. El títol ja es prou explícit i, el contingut, ben documentat com és norma en l’autor, explica com es van desenvolupar diverses nissagues reusenques dedicades a un ampli ventall comercial, com s’enriquiren i de la forma que van adquirir caire nobiliari.

Un dels capítols que m’ha cridat l’atenció és el dedicat a la constitució d’una societat mercantil, formada per alguns dels més grans prohoms d’aleshores, una associació que tenia com a finalitat finançar la construcció d’una balandra per dedicar-la a activitats corsàries a la Mediterrània. Pel que explica l’autor, a finals de l’any 1779 es tractava d’aprofitar la declaració de guerra a la Gran Bretanya per part del rei d’Espanya Carles III, per tal d’abordar i saquejar amb l’aquiescència del monarca qualsevol tipus de vaixell que portés la bandera britànica.

La balandra fou batejada amb el descriptiu nom de: Mare de Déu de la Misericòrdia, la patrona de Reus de qui d’alguna forma s’esperava que protegís la nau i l’activitat que els seus tripulants duien a terme. En definitiva, les accions de la balandra i els corsaris reusencs eren del tot conegudes, legals i fins i tot envejades per la societat d’aquell temps.

Cam ja és prou sabut, els corsaris, a diferència dels pirates, només atacaven naus de països enemics i ho feien emparats per una patent de cors que els havia concedit un govern amb el qual compartien els guanys. Com es pot endevinar, les persones que encapçalaven activitats corsàries podien guanyar molts diners, amb el valor afegit que significava tenir relació amb la reialesa, cosa que els feia guanyar un gran prestigi social.

Les activitats corsàries es mantingueren a la Mediterrània fins l’any 1856, quan entrà en vigor el Tractat de París que les abolia.

A hores d’ara, veure la relació que la reialesa i el govern tenien amb els corsaris ens pot semblar insòlita, de la mateixa forma que trobem fora de lloc l’esclavisme que per aquell temps també significava un gran negoci. Això i altres activitats que podem considerar il·legítimes eren legals, per molt que ara ens sorprengui.

A partir de la Restauració monàrquica protagonitzada per Cánovas del Castillo, quan el govern d’Espanya es repartia per torns entre els dos partits hegemònics, es generaren uns seguit d’activitats que avui qualificaríem de corruptes, i la major part d’accions econòmiques i delictives que es duien a terme en àmbits territorials concrets comptaven amb la protecció de diversos estaments. La podridura arribava a tots els nivells, fins al punt que algunes de les partides de lladres que abundaven per les nostres comarques tenien la protecció de les autoritats per exercir la seva lucrativa tasca. A més, a cada zona hi havia una persona que tenia molt de poder, un cacic que feia i desfeia al seu antull.

La bona relació establerta entre cacics, empresaris i autoritats era tal que exercien un ple domini sobre el territori i les persones del seu entorn, alhora que controlaven el sistema comercial i el productiu. Una de les activitats que dominaven era la producció de carbó, la recol·lecció de llenya i el comerç de la fusta, unes mercaderies que en aquell moment significaven l’energia necessària per a forns, bòviles i altres elements que necessitaven material de combustió pel seu funcionament. Per dir-ho de forma prou directa: ja s’especulava amb l’energia.

No cal dir que aquella aliança obtenia grans beneficis, uns guanys que anaven a parar a les butxaques de les elits, de la mateixa forma que es perjudicava la resta de la població, del tot majoritària

Més de cent anys després, al començament del segle XXI voldríem pensar que els delinqüents i els cercles econòmics que exerceixen activitats il·legítimes no tenen relacions estranyes amb les institucions. També voldríem creure que les empreses productores d’energia no especulen amb els preus ni obtenen guanys a partir de l’aplicació de lleis que perjudiquen els ciutadans i un tan ampli com divers teixit empresarial de caire modest. Necessitem pensar que la llei és igual per a tots els ciutadans i que ningú no obté beneficis de la seva relació amb els poders establerts. Sí, ho voldríem, però ens resulta difícil fer-ho a partir de la realitat que ens domina.