miércoles, 22 de octubre de 2014

ESPECTACULAR CARDÓ


Qualsevol persona que abandoni els circuits turístics de major difusió, d'entre els situats a les Terres de l'Ebre, i s'aventuri a visitar el lloc de Cardó, en arribar-hi es trobarà de cara amb l'espectacular imatge de l'edifici principal, situat a sobre del cingle del Salt del Frare. Aquest edifici és emblemàtic, per ser la seu d'un antic balneari que fou molt popular, per bé que només representa una part de la riquesa associada a les aigües medicinals que en aquest paratge brollen amb components bicarbonatats i arsenicals. A banda de les aigües, Cardó disposa d'un singular conjunt eremític, el qual està dispers entre fonts, barrancs i muntanyes de corprenedora bellesa.
La tradició ermitana de Cardó començà al voltant de l'any 1604, quan uns frares carmelitans que cercaven un lloc de recolliment es posaren a viure en una cova, la mateixa que després fou coneguda com la Cova dels Fundadors. Després d'uns mesos de viure en aquell lloc i de valorar-ne les seves característiques, decidiren construir-hi un convent, just a sobre d'un imponent cingle i en la confluència dels barrancs de la Cervera i del Diumenge, el de la Font dels Pastor i el de la Font de l'Olivé, el barranc de la Columna i el de Sant Roc. En aquell pintoresc i apartat paratge, a partir de l'any 1606 es construí, sota la direcció del carmelità tortosí Pere Pau Revull, l'edifici conventual que acolliria una comunitat de frares.
Amb el convent i de forma paral·lela, també s'aixecaren un seguit de catorze ermites, totes situades en llocs tan bonics com solitaris, en els quals els frares podien practicar el recolliment i la introspecció. Si s'accedia a la vall des de Rasquera, els visitants es trobaven en primer lloc amb l'ermita del Sant Àngel, un espai que exercia de control d'accés. Més endavant, l'ermita de la Trinitat acollia als corrals annexes les bèsties de càrrega que transportaven les persones, i encara es trobava de camí l'ermita del Carme, abans d'accedir al convent de Sant Hilari de Cardó. Quan s'arribava des de Tortosa, era l'ermita de Sant Bernat, més endavant coneguda com l'Ermita Cremada, la que rebia els visitants, que de pas cap el convent veien les ermites de Sant Joan, de Sant Jeroni i de Santa Teresa. A més, entre fonts, coves, marges, boscos i raconades, l'ermita de Santa Agnès restava en el camí que portava a l'ermita de Sant Roc, per retornar per la Roca Foradada i la Cova Lluminosa, dos espais de gran bellesa. A tocar de l'ermita de Sant Roc hi havia la font del mateix nom, però que aviat fou coneguda com la Font de la Ronya, per les seves propietats contra la malaltia de la sarna. Des d'aquesta font es podia tornar al convent de pas per l'ermita de Sant Josep i per la Font de l'Avellaner. L'ermita de Santa Anna (o Santa Magdalena) quedava a prop del convent, igual que la de Sant Elies, en tant que la de Sant Onofre requeria una bona excursió que tenia com a premi una de les millors vistes sobre la vall. Capítol a banda necessitava l'ermita de Sant Simeó Estilita, situada al capdamunt d'un penyal, de forma que se la coneix com l'ermita de la Columna.
Tot aquest conjunt eremític va patir les Desamortitzacions de Mendizábal i de Madoz, a meitat del segle XIX i, a partir d'aleshores, el convent fou reconvertit a balneari, un edifici que durant la guerra del 36-39 serví d'hospital per a l'Exèrcit de la República, fins que en acabar la conflagració tornà a funcionar com a balneari fins l'any 1967. Més recentment, s'hi construí al lloc una planta embotelladora d'aigua, i encara es planteja la possibilitat d'obrir-hi un centre hoteler.
Com es pot entendre, amb l'exclaustració s'inicià un lent procés de ruïna pel seguici d'ermites, les fonts i els camins que hi portaven, fins que en els darrers anys era prou difícil accedir a algunes de les ermites: Per sort, la imminent celebració del 50é Dia del Camí de Muntanya —una organització que al llarg del darrer mig segle ha retornat la vida a camins deixats—, va fer plantejar a l'Agrupació Excursionista La Picossa, de Móra d'Ebre, la possibilitat de netejar els antics camins i senders per fer-los un altre cop transitables.
Per això i després de moltes hores de treball, el dia 26 d'octubre es podrà participar en el Camí de Muntanya, aquest any dedicat a Cardó, sota l'organització de l'Agrupació Excursionista La Picossa, i amb la col·laboració de la IV Vegueria de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya
Cada any, quan té lloc la que es considera la festa major dels camins de muntanya, moltes persones recorden el grans promotors de l'excursionisme, com Enric Aguadé, Joan Cullell o Joan Domènech, que van impulsar la regeneració d'antics camins i alhora la popularització d'aquestes activitats de lleure que porten associada una gran càrrega cultural. Ells vans ser els pioners d'una pràctica que associa natura, lleure i cultura, i ara són moltes les persones a les quals els agrada transitar per camins i senders.
A partir d'ara, a Cardó serà possible caminar per senders que s'han posat de nou en servei, i serà fàcil accedir a uns espais preciosos, en els quals es barregen el paisatge, l'arquitectura religiosa i una preciosa història.

viernes, 10 de octubre de 2014

BOICOTS, AMENACES I ALTRES MALES TRACES


En els darrers dies s'ha posat d'actualitat l'existència de diversos boicots als productes catalans que s'ha estès per Espanya, cosa que a determinades persones els fa augurar una gran hecatombe econòmica. De quins boicots, grans o petits, es parla?
De primer cal exposar que les ànsies del poble català de poder viure amb plenitud dintre de l'Estat Espanyol s'han vist decebudes per tot un seguit lleis que han posat al límit els serveis bàsics que rebem, alhora que hem vist com amb les més variades formes s'intentava fer desaparèixer la nostra cultura. Aquestes afirmacions no fan altra cosa que posar de manifest les constants agressions que Catalunya pateix a mans d'un Estat centralista, amb un seguit d'actuacions que podrien associar-se al boicot fiscal i cultural. I això són gran boicots!
Quan la societat ha entès que difícilment es pot esperar que canviïn les actituds contra Catalunya i els catalans, s'ha organitzat per fer saber al món que ha arribar l'hora de decidir per nosaltres mateixos, amb tot un seguit de manifestacions i altres formes de pacífica expressió en les quals demanem poder determinar el nostre futur en llibertat.
Contra les democràtiques propostes dels catalans, des del Govern Central no s'ha rebut altra cosa que noves lleis i amenaces que intenten posar fi a unes aspiracions del tot legítimes, les mateixes que els organismes internacionals reconeixen a tots els pobles. Arribats a aquest punt i a la vista de la intransigència estatal, cada vegada són més les persones que se sumen a la causa, ja que entenen que a l'horitzó només s'albiren dues propostes: continuar patint les escomeses centralistes i uniformitzadores de l'Estat Central —cosa que de retruc comporta encaminar-nos junts cap al desastre econòmic total— o formar un nou estat amb capacitat de decidir i administrar els recursos que neixen a Catalunya. I en això estem!
A banda de les lleis que intenten anorrear les nostres legítimes aspiracions i les amenaces que porten aparellades, hi han altres tipus de comminacions que ens adverteixen que Catalunya és inviable sense Espanya, amb arguments que són fàcilment rebatibles des de l'objectivitat dels números. Potser, la tradicional forma de subvertir la realitat pròpia del centralisme impulsa a esgrimir uns arguments del tot contraris a la realitat, quan ja es prou conegut i reconegut que Espanya sense Catalunya entra automàticament en fallida.
Des d'altres àmbits, hi ha l'amenaça de boicot als productes elaborats a Catalunya, amb la qual intenten acoquinar els empresaris. Aquest intent de boicot no és nou, ja que per la xarxa circulen diverses relacions d'efectes catalans als quals es recomana deixar de comprar, alhora que es recomana consumir productes espanyols. En aquest punt cal reconèixer que són bastants els productes catalans que s'han vist lleument perjudicats pels boicots, per bé que també és cert que el capitalisme, al moment de comprar, només té en compte preu i qualitat, amb la qual cosa els boicots de campanar tenen efectes limitats. Recordem sinó el boicot al cava català d'anys enrera, quan per ocupar el lloc del nostre cava aparegueren en diverses regions alguns productes prou curiosos, els mateixos que han desaparegut quan la demanda s'ha decantat cap el cava qualificat.
L'amenaça de boicot que ha fet més por a la ciutadania, quan s'ha pregonat des d'importants mitjans de comunicació, és la que poden patir les entitats financeres catalanes, en el cas que els clients no catalans retiressin la seva confiança als bancs no espanyols. En aquest cas tampoc cal patir massa, ja que es podria generar una certa reciprocitat a la inversa, amb la qual cosa els efectes perniciosos quedarien més que limitats.
A banda dels boicots i de les amenaces amb els quals s'intenta controlar les ànsies de llibertat dels catalans, han aparegut altres formes d'intimidació més pròpies de països del tercer món i de les màfies que de ciutadans europeus, quan s'han esgrimit imatges d'armes de diversa consideració amb les quals s'intenta donar ales a la violència, que no a la raó.
Per tot plegat, crec que ni amb boicots, amenaces i altres males traces no es podrà acabar amb les aspiracions de tot un poble. També penso que es faria més feina intentant cercar acords que procuressin establir bones concordances entre catalans i espanyols, ja que, tant si continuem junts com si definitivament ens separem, s'ho val la bona harmonia, en lloc de l'odi i el ressentiment que fa anys s'intenta inculcar a la part de la societat més poc assabentada de la història real.
La realitat és molt tossuda, tant com els catalans. Coneixem les variades formes d'actuar del centralisme, però entenem que ara mateix no hi ha més opcions que, tal com diria el general Prim: "O caixa o faixa", la caixa del taüt de la mort i la desaparició com a poble o la faixa dels honors i les llibertats.

Josep Gironès