lunes, 24 de noviembre de 2014

GANDESA I L'ORDE DEL TEMPLE


A la nostra geografia, algunes urbs han crescut en base a la seva situació geogràfica, ja sigui a l'interior o a la costa, per dedicar-se al comerç, al turisme o a la indústria. Tal com passa amb altres destacades ciutats, la situació estratègica de Gandesa està fora de tota discussió, ja que el nucli poblat queda a l'encreuament de camins que condueixen a lloc prou importants. Cap a l'oest es fa cap a l'Aragó, cap al sud a la costa mediterrània i a Castelló, cap a l'est queden Tarragona i Barcelona, en tant que al nord s'hi troba Lleida.
Aquest emplaçament motivà els ibers a quedar-s'hi, quan els ilercavons s'establiran a la zona des d'on controlaven les vies de comunicació d'aquell temps i, per extensió, el trànsit de persones, animals i mercaderies. Fruit de la seva presència és el poblat ibèric de Coll del Moro, amb una important necròpolis i una gran torre bastida amb pedra que imposava respecte.
Els cartaginesos, els romans, els gots i els àrabs també es van fer notar quan ocuparen la zona, per bé que fou a partir de la conquesta cristiana quan Gandesa començà a adquirir la projecció que, amb pas del temps, la portà a ser capital de Partit Judicial i, ja més modernament, capital de comarca.
Prèviament, Gandesa, juntament amb altres poblaments, quedà sota la jurisdicció dels cavallers de l'Orde del Temple, al final del segle XII. En base a la seva estratègica situació es consolidà com poble, de tal forma que l'any 1280 esdevenia seu de la sotscomanda més important de la Comanda de Miravet.
A Gandesa i el seu entorn la influència dels templers fou molt favorable. El seu bon govern anava més enllà de la simple recaptació d'impostos i la població es beneficià de tot un seguit d'avantatges que influïren en gran mesura en la seva qualitat de vida.
Set segles després de la desaparició forçada dels templers, a la comarca encara hi ha bona memòria de la seva forma de ser, alhora que son diversos els edificis religiosos bastits per ells que es conserven. Interessants són les ermites de Sant Bartomeu de les Camposines, Sant Joan d'Algars, la Transfiguració del Senyor de Pinyeres, Santa Magdalena de Berrús i altres bastides amb un mateix patró impulsa pels templers. A totes s'hi pot veure la planta que reflecteix la secció àuria, amb arcs apuntats i lloses situades a saltacavall que cobreixen l'espai, capçaleres planes i campanars de cadireta. Amb tot, l'edifici més notable és l'església arxiprestal de l'Assumpció, la qual, malgrat les modificacions i les mutilacions patides, mostra un art romànic ben singular.
La planta única de l’església templera de Gandesa quedava orientada a l’est; disposava d'una sola nau, la qual quedava tancada per dalt per una volta apuntada, alhora que disposava d'un absis poligonal de set costats. L’absis, avui visible, estava articulat per vuit nervis, la majoria sostinguts per columnetes, a excepció de dos que naixen en culs-de-llànties.
Ara per ara, a tocar de l’absis hi destaca un arc triomfal suportat per dues columnes, les quals compten amb capitells decorats amb tiges i raïms, uns elements que recorden la influència templera en la implantació dels aleshores nous conreus de vinya en la comarca.
A l'exterior, la part nord és la que manté tot l'esplendor de l'antic temple romànic, en aquest cas esculpit per la denominada Escola de Lleida. La portada, emmarcada per un mur coronat per lloses sobreposades les unes a les altres i una cornisa motllurada, té a sota quinze permòdols de variada factura que representen figures i cares, una de les quals sembla la imatge del Bahomet, el diable que els inquisidors relacionaren interessadament amb l’orde del Temple.
A partir de la porta d’entrada s’hi veuen cinc arquivoltes que van de dintre a fora en sentit creixent, sostingudes per les corresponents columnetes, entre mig de les quals hi ha pilars estriats. A sobre de les columnetes i dels pilars hi ha esculpit un fris, on es barregen entrellaçats vegetals i geomètrics combinats amb escenes historiades. Aquestes escenes, un pèl desgarbades, foren bastides per picapedrers andalusins, especialitzats en les formes vegetals però poc experts en reproduir figures humanes.
Les arquivoltes llueixen en primer terme un guardapols guarnit amb temàtica vegetal i tiges perlades. Tot seguit va una ziga-zaga formada per unitats volades. A continuació un torn anellat amb vint-i-un cèrcols. Al mig de la composició hi van arquets volats, per continuar amb tiges vegetals. Segueix amb un torn nu i una ziga-zaga compacta, per acabar amb les puntes de diamant i un altre entrellaçat de tiges vegetals. Tot plegat resulta esplèndid!

lunes, 17 de noviembre de 2014

PREMI LITERARI

‘Presidi major’, de Josep Gironès, nou premi Fiter i Rossell de novel·la

Escrit per: 
E.J.M./Foto:T.M.
Presidi major, una novel·la basada en el personatge real de Ramon Balsebre Clua de Carroc (la Fatarella, 1850 - Ceuta, 1898), ha guanyat el premi Fiter i Rossell de novel·la de la 37a edició de la Nit literària andorrana, organitzada pel Cercle de les Arts i de les Lletres. L’autor de l’obra premiada és Josep Gironès (la Fatarella, 1954).

martes, 11 de noviembre de 2014

ON ÉS EL PENSAMENT ÚNIC?


A Catalunya, el moviment independentista avança amb força. A més, creix a mesura que rep les pressions de tota mena que flueixen des dels poders establerts, de caire centralista. En pocs anys, l'independentisme ha aglutinat un ampli sector social, format per persones provinents de les més diverses tendències polítiques. Indiferent a les coaccions i accions que pateix, crema les etapes prèvies a una proclamació unilateral que, tal com van les coses, cada vegada sembla estar més a prop.
Des del Govern de l'Estat i des dels partits polítics fins ara majoritaris, la percepció que s'ha tingut i que es té de l'independentisme és esbiaixada. Acostumats com estan de fer prevaler la seva voluntat i els seus interessos, han intentat ignorar un moviment social que s'ha fet fort a cada racó del país. Inicialment, es pensava que el missatge que es projecta des de l'Assemblea Nacional Catalana i des d'Òmnium Cultural es dissoldria, que perdria força i fins i tot que desapareixeria a partir del tracte desfavorable que rep Catalunya per part de l'Estat; tanmateix, la crisi i les continuades privacions forçades no han fet altra cosa que ampliar la base social partidària de la independència.
A més d'una pressió econòmica desfavorable que no té cap similitud a nivell dels països democràtics, a Catalunya paral·lelament s'ha intentat per diversos mitjans anorrear la cultura catalana, per tal de bandejar les tradicions més arrelades i deixar l'idioma català com un simple instrument d'ús limitat a l'àmbit familiar. I aquí tampoc s'ha triomfat.
A banda de la pressió econòmica i en contra de la cultura, s'ha desfermat un seguit de mentides, les quals, a força de repetir-les, s'ha volgut pensar que penetrarien a la societat catalana com si fos pluja fina de primavera. Un altre error! És cert que la falsa notícia sobre el president Artur Mas i Gavarró, apareguda en els dies previs a les eleccions al Parlament, va tenir el seu efecte negatiu en els resultats electorals, però a partir d'aquí la gent ja agafa les mentides pamfletàries com el que són: invencions interessades.
Una de les acusacions més repetides des del centralisme és que a Catalunya s'imposa el pensament únic, un argument que massa sovint va acompanyat d'insults que, lluny de fer mal als destinataris, no fan altra cosa que retratar a qui els profereix. Per a més taca d'oli, són algunes de les persones establertes a Catalunya les que desbarren al denunciar la falta de pluralitat, sense adonar-se que, des del moment que manifesten el que volen, deixen ben palès que ningú no els tapa la boca. I ja m'agradaria veure si foren capaços de procedir de forma similar a Madrid!
Realment, això de l'acusació de pensament únic i forçat que presumptament hi ha implantat a Catalunya té la seva gràcia, i més quan hi ha pocs territoris on hi hagi tanta pluralitat ideològica, la qual es pot manifestar en tants àmbits diversos. Si ens ho mirem a nivell de Parlament, amb un cop d'ull s'hi veu el nombre de formacions polítiques que hi tenen representació. També són moltes les organitzacions no governamentals, les associacions socials, sindicals esportives i de tota mena que hi ha escampades pel territori, sense que ningú tingui coartada la llibertat d'expressió ni la d'acció. I sort que té Catalunya, de disposar d'un teixit social tan actiu!
En contra de la pluralitat que s'observa a Catalunya, a la resta de l'Estat impera una mena de missatge únic, del qual no en surt cap veu discordant. Embolicats amb la bandera i en nom de la Pàtria, s'intenta tallar de soca-rel qualsevol dissidència, i tot això sense perdre de vista uns interessos de grup —allò que els de Podemos en diuen la Casta—, que en alguns àmbits ben poca cosa tenen de socials. Si al Principat són moltes les entitats que lluiten per diverses causes i que es manifesten per proclamar les injustícies que es produeixen a nivell mundial, a la resta d'Espanya encara està per manifestar-se una sola persona o una sola institució que es queixi de la situació que es viu a Catalunya. Ningú, absolutament ningú, s'ha queixat del mal tracte econòmic que Catalunya rep de l'Estat, unes afrontes que tot sovint van acompanyades d'acusacions gens fonamentades, com la falta de solidaritat. Tampoc ningú no ha manifestat res en contra de les intencions el Govern Central de "españolizar los niños catalanes", un eufemisme que no té altra intenció que realitzar a Catalunya les mateixes accions contràries a la cultura que ja s'han dut a terme a la Comunitat Valenciana o a les Illes.
Per tant, queda clar on s'imposa el pensament únic. També es prou conegut d'on surt aquest pensament i amb els mitjans amb els quals s'intenta escampar-lo. Per sort, a Catalunya ja fa dies que s'ha entès que la calumnia no té lloc a casa nostra, i que, per moltes vegades que es repeteixi la mentida, no fa res més que deixar en evidència els mentiders.