miércoles, 23 de abril de 2014

TRES TERRITORIS, UNA MATEIXA TERRA



Hi ha projectes que cauen bé des d'un bon començament, i més encara quan hi ha hagut l'encert de definir-los amb un bon títol. Aquest és el cas de la iniciativa “Tres territoris, una mateixa terra”, que fou presentada oficialment a Morella el passat 24 de març, en un acte carregat de transcendència que comptà amb la presència del president del Consell Comarcal de la Terra Alta, del president de la comarca aragonesa del Matarranya i de l'alcalde de Morella.
Amb aquesta iniciativa els organitzadors volen exposar a la ciutadania autòctona -i també potenciar de cara a l'exterior- tots els vincles històrics i culturals existents entre els diversos pobles que formen part d'aquests territoris, per tal d'aconseguir dinamitzar l'economia i el turisme, així com la relació social existent des de fa molts segles.
Efectivament, al llarg de molts anys els territoris −que fins fa poc temps en l'aspecte religiós depenien de la Diòcesi de Tortosa− estaven agermanats per uns costums i vincles que es manifestaven amb usos quotidians semblants, per no dir idèntics. Així mateix, les creences religioses −primer musulmanes i després cristianes− també van generar un patrimoni arquitectònic amb trets pareguts, de la mateixa forma que la pertinença a un mateix estat feia possible una arquitectura senyorial, militar i popular de similar aspecte.
A desgrat de les ancestrals vies de comunicació deficients existents en èpoques pretèrites, el comerç seguia unes rutes establertes que facilitaven els intercanvis de productes entre les diferents comunitats. Aleshores, era fàcil que les mantes i les cotilles morellanes arribessin al Baix Aragó i a la Catalunya meridional, de la mateixa forma que els cereals aragonesos arribaven fins el port dels Alfacs, camí de Tarragona i de Barcelona. Així mateix, els olis i els vins de la zona de l'Ebre participaven d'una dinàmica que els permetia el seu consum molt més enllà del seu àmbit de producció. Altrament, les diverses fires agropecuàries eren punts de trobada on es compraven, es venien o es barataven els productes derivats de l'agricultura, de la ramaderia i de l'artesania. En aquestes fires també s'hi organitzaven tot un seguici d'activitats lúdiques que igualment seguien un patró d'arrel popular, entre les quals destacava una gastronomia lligada als productes de la terra i a la ramaderia porcina, ovina i cabruna, sense oblidar la rebosteria que té l'origen en el domini sarraí. Ah!, i tot s'acabava festivament amb els cants populars de taverna i el conegut ball de la jota.
A banda de la unitat del teixit social, al llarg de bona part del segle XIX existiren institucions polítiques que tenien incidència a l'àmbit de referència, com la Comandància del Maestrat, que tenia encarregada la protecció de les comarques situades al nord de Castelló i les terres catalanes de la dreta de l'Ebre. També la comandància Marítima de Tortosa inclogué en el seu domini les comarques castellonenques del Ports i el Baix Maestrat.
Amb el pas dels anys, l'esperit unitari del poble va patir la divisió territorial impulsada amb l'aparició de les províncies, a més de les ànsies disgregadores dels separadors espanyols, que van imposar els desmembrament dels territoris pertanyents al bisbat de Tortosa. També hi jugà en contra la mala planificació de carreteres, la curta vida de la línia fèrria de la Val de Zafan, la inviabilitat del canal entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita, l'enfonsament de la navegació fluvial i, encara avui, la falta d'una línia fèrria desdoblada entre Tarragona i Castelló. Per sort, ara per ara, la ciutat de Morella i les comarques del Matarranya i de la Terra Alta encara comparteixen un idioma, aspectes culturals i formes de vida molt semblants. A l'agricultura es continua amb el conreu de l'olivera, l'ametller i la vinya; els productes derivats del porc i dels ramats de cabres i ovelles tenen signe d'identitat qualificat, igual com els derivats de la farina. A banda, el paisatge que agombola el territori continua amb l'esplendor de sempre, al mateix temps que la ciutadania segueix amb plena consciència de formar part d'un territori que no entén de divisions artificials polítiques, religioses o administratives.
Ara per ara, fa de bon veure que Gandesa i la comarca formin part d'aquesta iniciativa. La ciutat, situada en un important encreuament de camins a cavall entre Catalunya, Aragó i València, ha estat cabdal en diverses fases de la història. Així ho testimonien els rastres arquitectònics ibers, romans i àrabs, per bé que fou en el temps del Cavallers de l'Orde del Temple quan es constituí en el centre administratiu més important dels templers de l'Ebre ençà. I també cal esmentar la importància que tingué durant la Batalla de l'Ebre, quan el bàndol nacional es parapetà a Gandesa per evitar l'avanç de l'exèrcit de la República.
Per tot plegat, esperem que la iniciativa de recordar que tots formem part d'un mateix àmbit ajudi a refermar la proposta d'una mateixa terra que es viu amb harmonia per les diverses comunitats.

Josep Gironès

lunes, 7 de abril de 2014

FELIÇ ANIVERSARI!


Posats a commemorar centenaris ―el de l'inici de la Primera Guerra Mundial, el del final de la Guerra de Successió..., no ens hauria de passar per alt el de la creació de la Mancomunitat de Catalunya, una institució que es constituí el dia 6 d'abril de 1914.
Al llarg del segle XIX Espanya havia patit la sagnia que havien representat les Guerres Carlines i la progressiva pèrdua de imperi colonial espanyol; tanmateix, al final del segle es visqué a Catalunya una certa puixança econòmica, una riquesa que s'alià amb la Renaixença i el Modernisme, uns moviments que van ajudar a formar una consciència catalana que tenia fe en les pròpies forces, alhora que començava a mirar Europa com a referent. A poc a poc, el sentiment catalanista fomentat des dels ateneus, els centres excursionistes, les escoles i les edicions de llibres i revistes en català impregnà la societat, un fet que s'aprofità políticament per a demanar a l'Estat la cessió de més competències. Amb aquest esperit, les Bases de Manresa aprovades l'any 1882 ja proposaven la unitat administrativa de les quatre províncies catalanes i, abans que acabés el segle XIX, ja es demanava a la reina Maria Cristina la constitució d'una sola diputació a Catalunya, dotada amb un concert econòmic.
El segle XX començà amb el protagonisme polític de la Lliga Regionalista i de Solidaritat Catalana, dues formacions catalanistes que portaren Enric Prat de la Riba a presidir la Diputació de Barcelona. A partir del mes de maig de 1911 es rellançà la idea d'una sola diputació, cosa que fructificà en la redacció d'un projecte que fou presentat al lliberal José Canalejas, president del govern d'Espanya, qui va permetre que la proposta arribés a les Corts, on es trobà amb l'oposició dels grups conservadors i anticatalans. A aquesta oposició li seguiren diverses vicissituds polítiques que acabaren amb la dissolució de les Corts, un buit de poder durant el qual a Catalunya s'organitzaren actes reivindicatius que ajudaren a que el dia 18 de desembre de 1913 s'aprovés el reial decret que permetia la mancomunació de províncies, una llei que només s'aprofità a Catalunya.
El 26 de març de 1914 veia la llum l'estatut de la Mancomunitat de Catalunya, una institució que quedava formalment constituïda el 6 d'abril de 2014. Per molt que l'Estat procurés limitar l'acció política de la Mancomunitat "Para fines exclusivamente administrativos que sean de la competencia de las provincias", la realitat fou que la institució representava les il·lusions catalanes per encarar el futur, a desgrat de la incompetència manifesta d'un Estat tan centralista com inoperant.
Malgrat les limitacions imposades des de Madrid, la Mancomunitat aviat destacà per la seva voluntat de modernitzar la societat i, per sobre de tot, per intentar millorar les condicions de vida dels catalans amb un segui d'accions de caire polític, econòmic, social i cultural . En el capítol d'infraestructures es fomentà la creació de camins i carreteres que comuniquessin els nuclis aïllats amb les vies principals, al mateix temps que s'aconseguia que el telèfon arribés a tots els municipis. Alhora, es creà l’Escola de Treball, per a formar tècnics competents en la indústria, i amb la fundació de l’Escola d’Administració Local es formaven funcionaris catalans que no tenien els vicis dels castellans. Així mateix, amb l’Escola d’Alts Estudis Comercials s'intentava obrir les portes d'Europa a través del comerç; amb l’Escola d’Infermeria es formaven bones professionals per a la salut, de la mateixa forma que l'Escola de Mestres formava bons pedagogs; amb l’Escola del gènere de Punt es cercaven noves tecnologies per a la fabricació tèxtil... Molta feina en poc temps!
Mai Catalunya havia vist el dinamisme que es projectava des del govern de la Mancomunitat. En els apartats del coneixement i de la ciència es crearen el Servei Geogràfic i el Servei Geològic, institucions que realitzaren labors de mèrit, entre altres l'edició d'un mapa de Catalunya a escala 1:100.000. I també adquirí protagonisme el Servei Meteorològic de Catalunya, creat l'any 1921. Mitjançant l'Institut d'Estudis Catalans es continuà la labor de personatges com en Pompeu Fabra, per tal d'aconseguir dotar el català d'una ortografia normalitzada i projectar l'idioma a nivell científic i internacional. En aquest apartat, la Unió Acadèmica Internacional avalà la feina de l'IEC, quan fou admès com a membre de ple dret a l'organització.
L'Assistència Social també fou un camp abonat per la Mancomunitat, amb la destacada creació d'un programa sanitari que popularitzava l'assistència sanitària, fomentava la construcció de la Casa de la Maternitat a Barcelona o la Casa de la Misericòrdia a Girona, i tot això sense descuidar l'acció a nivell més local, on s'implantaven rentadors públics i s'escampaven xarxes d'aigua i de clavegueram.
La Mancomunitat de Catalunya tingué una vida prolífica, però curta. Després del cop d'estat de setembre de 1923, el dictador Primo de Rivera anorreà la institució amb l'excusa de: "Acabar con el exclusivismo malsano de que se vive en Cataluña". Amb tot, vist amb una certa perspectiva històrica cal reconèixer que la creació de la Mancomunitat de Catalunya constituí un reeixit intent per dotar el país amb estructures d'estat, en un temps que serví per consolidar la cultura, les tradicions i l'idioma, i que posaria les bases per a la futura Generalitat de la República, l'actual autonomia i qui sap si pel retorn a una Catalunya independent.