JUBILACIONS (i 2)

Comentem amb Rafel Mena i la seva dona Daniele que l’afany del govern no és el de beneficiar la població, sinó el mantenir la caixa de la seguretat social amb diners.
Si s’allarga l’edat de jubilació serà un temps en el qual les persones continuaran cotitzant, alhora que deixaran de percebre la paga de jubilació. Jugada rodona. Tampoc beneficia la població l’actual sistema de pensions, que es basa en el càlculs dels darrers quinze anys cotitzats, un fet que deixa en la misèria moltes persones que s’han quedat sense feina a partir dels cinquanta anys.
Si es volgués actuar amb justícia caldria basar les pensions en els anys cotitzats i en els diners aportats per cada partícip, però això suposaria que el govern hauria de pagar uns diners que vol estalviar-se.
Toca estalviar, i també preguntar-li a Rafel i Daniele com s’ho han fet ells per estar jubilosament jubilats.

JUBILACIONS

Ara se’ns despenja el nostre brillant govern amb la idea d’allargar l’edat de jubilació, progressivament, fins deixar-la als seixanta-set anys.
En el record de tothom estan les prejubilacions anticipades pactades entre el mateix govern, els sindicats i la patronal, unes mesures que han jubilat a càrrec de l’erari públic milers de treballadors de pocs més de cinquanta anys.
Altrament, fins fa quatre dies vivíem com si fóssim la primera economia europea, malgrat que subsistíem a base de les aportacions dels fons europeus, amb ingressos derivats del turisme i amb una economia especulativa basada essencialment en la construcció. I ara descobrim que som pobres!
De la nit al dia el govern ha deixat de fer de rei mag per passar a exercir de gran devorador dels recursos privats, amb un seguit de mesures que, com sempre, maltracten els treballadors assalariats.
He parlar de l’edat de jubilació amb paletes i pagesos, també amb jubilats com Joan Guivernau, que té més de noranta anys, i us podeu arribar a pensar que opina ell de les mesures del govern només en veure-li la cara. Per a riure, si no fos tot tan penós.

FLORS D’ESPERANÇA

La història ens mostra capítols en els quals veiem com els castellans són conqueridors de territoris i exterminadors cultures, mentre els catalans som pactistes. I som moltes les persones que encara ho veiem així. Ells saben buscar els llocs de domini a les administracions i els catalans som creatius i feinejadors. Ells prenen el aperitivo a totes hores i nosaltres, com a molt, fem el vermut els diumenges.
Després d’uns segles lligats a la forma de ser dels castellans, amb la setmana que hem portat farcida d'imposicions polítiques i robatoris de tota mena, res ens va millor que mirar-nos les primeres flors dels ametllers.
En realitat apareixen en els arbres que no han estat esporgats, cosa que en qüestiona la seva viabilitat fins convertir-se en ametlles; amb tot, ningú les hi pot treure la seva bellesa, que encara és més evident en l’actual temps d’hivern.
Són flors d’esperança.

CUINA DE DIUMENGE

(Fotografia escollida pel Sergi Morer)
Els diumenges, si ens quedem a casa ens ve de gust cuinar, i aprofitem per elaborar plats casolans bastits amb productes naturals o tradicionals.
Posteriorment dinem amb tot el cerimonial de diumenge, sense pressa, que prou hem de córrer al llarg de la setmana i, a continuació, ens ve de gust una calmada migdiada.
Aquest diumenge Dolors va cuinar macarrons, ben gratinats amb dos formatges. Després cap i pota, un plat per sucar-hi pa entre els retallons de xorís una mica picant, peus i llengua de porc, callos de vedella i una salsa d’ametlles. Deliciós!
Jo vaig netejar els fredolics i els vaig coure. Una part serviran per condimentar un excels plat de pasta i els altres per elaborar un bon remenat.
A la vostra salut!

FREDOLICS A CARRASSOS

El consistori d’Ascó van aprovar demanar la instal·lació d’un cementiri nuclear a tocar de les dues centrals nuclears que ja fa anys funcionen. Res, que com diria Olga Xirinacs, quedem emmerdats pels segles dels segles. Ja no en parlo més del tema.
Entre el dissabte i el diumenge, en uns minuts, amb la nostra filla Vicky vam recollir mig cistell de fredolics. Els trobàvem agrupats, com és costum en aquesta espècie de bolets, tan amuntegats que els podíem collir a carrassos, com si nespres o cireres fossin.
El passejar pel camp ens serveix per estirar les cames i ablanir una mica el cervell, que se’ns queda aclaparat amb els darrers esdeveniments que vivim: el cementiri nuclear, la falta de lideratge polític, la crisi econòmica, la falta de valors morals...
Sortosament, avui lluirà el sol i escalfarà una mica el fred que ens porta el vent de gregal; ens donarà caliu, com si ens volgués acompanyar els episodis que ens toca viure.

LEGITIMITAT

(Foto: Ruïnes de l'antiga església del castell templer d'Ascó)
Avui a les 12 del migdia, si tot va com està anunciat, cinc persones pertanyents al consistori d’Ascó aprovaran sol·licitar la instal·lació al seu municipi un magatzem de residus nuclears d’alta intensitat.
Res no hi fa que l’opinió majoritària hi estigui en contra perquè aquestes cinc persones —algunes vinculades a empreses lligades a l’energia nuclear—, facin la feina que se’ls ha encomanat. Estan legitimades per actuar en perjudici de tantes persones?
L’alcalde defensa la implantació pels beneficis econòmics que comporta, però oblida voluntàriament que es tracta d’una agressió més al territori. Segurament la definitiva.

EN MEMÒRIA

A la Fatarella, el 25 de gener de 1937, un grup d’anarquistes va assassinar trenta-dos pagesos. Els van acusar de ser contraris al Govern de la República, però en realitat els van matar perquè no havien volgut formar part de la Col·lectivitat local.
Han passat els anys i cap estament oficial s’ha volgut pronunciar sobre els Fets de la Fatarella, ni quan la guerra, ni amb el govern de Franco ni ara en democràcia. Sembla com si els nostres avantpassats mai no haguessin existit.
A desgrat d’aquest oblit institucional, els descendents dels pagesos reivindiquem la seva memòria; també demanem un acte oficial d’honorança, un manifest que serviria per situar en la història oficial un fet de sang del qual els historiadors no tenen dubtes. Alhora, aniria bé per alliberar-nos de l’obligació que arrosseguem des d’aquell fatídic dia que tant ha condicionat l'esdevenidor a la Fatarella.
La fotografia d’avui és un senzill ram de flors que dipositem virtualment a sobre les fosses comunes en les quals estan enterrats els pagesos assassinats quan els Fets, unes tombes que no compten amb cap mena d’identificació. No ens rau la consciència per tan poca consideració?

MANIFESTACIÓ

Avui a les onze moltes persones contràries a la instal·lació d’un cementiri nuclear es manifestaran a Ascó, malgrat que sembla que la decisió del consistori asconenc està presa.
Amb decisions com aquesta és quan més és nota que la democràcia –malgrat ser el millor-, és un sistema imperfecte, ja que molt poques persones decidiran el futur d’una part del territori.
Els partidaris d’acollir un Magatzem Temporal Centralitzat diuen que hi haurà feina i diners, com quan la construcció de les nuclears.
Els detractors manifesten que es multiplicarà el ja alt risc radioactiu que tant perjudica les persones, ja que no és el mateix tenir el combustible de dos reactors a prop que emmagatzemar els residus de tota la península.
Encara hi ha dos argument més sòlids en contra: Espanya és receptora de la tecnologia nuclear d’altres països més avançats, com ara França o els Estats Units. Allí destaca la tècnica i la formació de personal en matèria nuclear, cosa que aquí no passa. Per això tenim incidents de gruix, alguns similars a Xernòbil. El segon argument és més demolidor: si el govern espanyol acaba per adjudicar-nos el cementiri nuclear, aleshores a podem estar segurs que no és res de bo, altrament es quedaria a Madrid.

CEMENTIRI NUCLEAR

L’Empresa Nacional de Residus (ENRESA) porta molts mesos a la recerca d’un municipi que vulgui acollir un cementiri nuclear.
Properament, l’Associació de Municipis d’Àrees amb Centrals Nuclears (AMAC) presentarà la relació de municipis que poden tenir possibilitats per albergar el que anomenen —amb molta astúcia i una certa malícia—, un Magatzem Temporal Centralitzat.
A les denominades Comarques de l’Ebre sonen amb força els municipis d’Ascó, Tivissa i Vandellòs-Hospitalet de l’Infant, malgrat que el Parlament de Catalunya, diversos consells comarcals, ajuntaments, entitats i persones s’hagin mostrat en contra.
Els ajuntaments que es mostren a favor d’acollir un magatzem destinat a emmagatzemar residus nuclears d’alta intensitat —que generaran radioactivitat al llarg de milers d’anys—, ho fan atrets pels diners que els ofereixen, sense parar-se a pensar que el cementiri nuclear significarà el final definitiu pels pobles que quedin al voltant.
Les persones de les Terres de l’Ebre ja tenim gola avall que a Catalunya se’ns considera ciutadans de baixa categoria, i que les nostres terres són alhora el rebost i el femer del Principat. No n’hi ha prou amb que tinguem la més alta concentració de centrals nuclears, l’escampall més irrespectuós amb el paisatge de parcs eòlics, centrals elèctriques de cicle combinat i hidroelèctriques, les químiques més verinoses i les agressions al territori més inversemblants.
Ara ens volen plantar un magatzem nuclear que acabarà per despoblar el territori. Serà possible tanta irresponsabilitat?

ROBATORIS (i 6)

De la mateixa forma que el fruit dels camps creix més si el propietari el vetlla, els masos queden millor protegits amb la presència dels amos.
El primer dia de l’any, aquesta parella d’homes catllarencs prenien el sol a una finca de la partida del Vinyet. Parlaven de tot una mica, saludaven els qui passàvem pel camí i, sobre tot, amb la seva presència deixaven constància que allí hi havia un terratinent disposat a defensar els seus dominis.
Uns dies abans i uns metres més a l’oest un altre propietari plegava les garrofes, mentre que el seu pare havia iniciat la poda dels ceps, una feina que els pagesos més primmirats realitzen en el temps de l’Advent cristià.
Indiferents a la feina d’uns i altres, els lladres preparaven la seva particular campanya de reis, la qual, a diferència dels reis mags, no va portar res a les cases que visitaren, ans al contrari.
I, mentre els lladregots van fent la seva, a les Terres de l’Ebre es parla de la instal·lació d’un cementiri nuclear a Ascó. Si això fos així ens robarien la possibilitat de tornar a la terra que ens va veure nàixer. En parlarem demà.

ROBATORIS (5)

Que ningú es pensi que els lladres que entren a les cases a robar són pobres que en mouen a cavall de l’espardenya, ja que la major part utilitzen vehicles de gamma alta, alguns dels quals també han estat robats.
De les llars s’emporten tots els diners que troben, les joies —que no la bijuteria—, els electrodomèstics que no pesin gaire, els aparells electrònics de més actualitat: telèfons mòbils, televisors de pantalla plana, ordinadors portàtils, mp3 i cameres fotogràfiques. També prenen la roba, el calçat i els complements de bona marca, i fins i tot s’enduen el menjar que els plau i la beguda que els ve de gust.
Per a qualsevol persona honrada, és un cop fort trobar-se la casa buida, però encara és pitjor el via crucis que es presenta tot seguit, amb la denúncia a la policia i la comunicació a la companyia d’assegurances, ja que és aleshores quan descobreix que una bona part d’allò que paguem serveix per a ben poca cosa.

ROBATORIS (4)

Pel terme del Catllar hi passa l’antiga línia fèrria que enllaçava Reus amb Roda de Barà, un tram que es posà en funcionament l’any 1884, s’electrificà el 1976 i fou clausurat l’any 1985. Just pel costat hi ha plantat l’AVE, encara que tots els trens passen de llarg del poble.
Per la gent del territori, el tancament de la línia significà un autèntic espoli, quan els limità els moviments amb mitjans de transport públic. D’un temps ençà es parla de reobertura, amb la instal·lació d’una mena de tramvia que ajudi a vertebrar el territori, però la cosa va per a llarg.
Mentre, els robatoris als equipaments ferroviaris són constants. En primer lloc els lladres s’emportaren les parts metàl·liques de les instal·lacions: senyals, suports i conduccions elèctrics, rails de reserva... Les pedres dels ponts i dels túnels tampoc s’escapen a les males mans dels lladres, sense que cap de les múltiples autoritats que asseguren que ens governen hi posin fre. I ja només resta que els rapinyaires es posin a arrencar la via per extreure els rails i les travesseres.
Què ens cal esperar, quan el traçat d’aquest equipament ja no figura ni en els actuals mapes?

ROBATORIS (3)

La pagesia, que sempre ha patit tota mena d’agressions, temps enrera posà en pràctica diverses i enginyoses tècniques de defensa contra els malfactors, lladres i violadors que entraven als masos emparant-se en l’efecte sorpresa i per la força de les armes.
Els gossos eren un dels primers elements d’avís i de defensa, uns animals als que els facinerosos mataven o deixaven entretinguts amb una bona penca de cansalada. Per això el recurs més pràctic i eficaç eren les espitlleres, unes obertures exteriorment estretes i altes que, des de l’interior —on eren molt més amples—, permetien l’observació, així com àmplies maniobres amb les armes de foc.
L’espitllera que es mostra a la foto és una de tantes, per bé que n’hem trobar situades en les quatre cares d’una casa, a sobre de les entrades als masos i per sobre les escales. Amb les armes aguaitant per les espitlleres els delinqüents ho tenien més difícil, però pitjor ho tenien els pagesos si els criminals podien accedir als masos.
Popularment s’explica que, uns seixanta any enrera, un lladre havia intentat entrar a un mas, però el masover ho va poder evitar amb l’escopeta, per completar la feina després amb l’ajut d’una aixada i una pala. Aquell lladre no va robar mai més.

ROBATORIS (2)

Algunes masies importants constituïren al llarg de molts anys l’espai vital dels masovers que treballaven l’espai de terra que constituïa la propietat. Eren masos que disposaven d’habitacions pels senyors, pels masovers i pels treballadors ocasionals; estables pels equins, i també per un petit ramat d’ovelles i de cabres; corrals pels conills, galls i gallines; premses per elaborar vi i oli; trulls per emmagatzemar l’oli i cups pel vi, i tot un seguit de complements que permetia que algunes persones subsistissin de forma autàrquica.
Ara, aquells masos abans esplendorosos en veuen abandonats. Els lladres s’han emportat les teules de les teulades, que es paguen bé; també tots mobles, els estris i les eines que han pogut abastar; portes i finestres, fins que ja es dediquen a arrencar les pedres que formen les brancades de les portalades i les dovelles dels arcs.
No hi ha límit per a tan d’espoli?

ROBATORIS (1)

En els darrers dies els lladres han entrat a robar a diverses cases del Catllar. Al poble hi ha neguit per la incertesa, alhora que un sentiment de indefensió per la poca operativitat dels agents d’ordre.
A la Fatarella, quan es visqué aquest fenomen es trobà una solució enginyosa. Quan al poble es detectaven persones estranyes, s’avisava l’Ajuntament i l’agutzil feia sonar pels aparells de megafonia la cançó Mi carro, de Manolo Escobar, aquella que diu: “Mi carro me lo robaron...”. Tothom es donava per advertir, inclòs els lladres, que abandonaven el poble.
Els robatoris també afecten el patrimoni rural, com les pedres dels marges, que són arrencades pels indesitjables amb la finalitat d’utilitzar-les per a construir-se les seves llars. Com es veu, els lladres arriben a tot arreu.

“CABAÑUELAS”

Florència Àlvarez, una companya de treball, també pren nota del temps que fa entre els dia 13 de desembre i el 6 de gener per tal d’elaborar la seva predicció per l’any que entra. Segons ella, d’acord amb les tradicionals cabañuelas les característiques principals dels propers dotze mesos s’ajustaran als següents patrons:
Gener: plujós, variable i fred.
Febrer: plujós i fred.
Març: boires, assolellat variable, ventós i plujós.
Abril: assolellat, ventós, nuvolós i plujós.
Maig: assolellat, ventós i plujós.
Juny: assolellat, temperat, variable i nuvolós.
Juliol: assolellat, temperat, nuvolós, plujós i fresc.
Agost: calorós, nuvolós i plujós.
Setembre: calorós, variable i plujós.
Octubre: temperat, nuvolós i plujós.
Novembre: assolellat, temperat i plujós.
Desembre: fred i plujós.
De moment el gener es mou d’acord amb la previsió, la resta de mesos ja ho veurem.

VEHICLES A MOTOR

D’un temps ençà pels camps de conreu ja no es veuen equins, aquells rucs i someres, matxos i mules, cavalls i eugues que al llarg de molts segles van constituir el principal suport al treball de la pagesia.
A partir dels anys cinquanta del segle passat en produí un lent però irreversible canvi, i actualment a les finques només es veuen tractors —amb màquines auxiliars ben variades—, que realitzen amb èxit l’antiga feina d’arrossegament encomanada als equins: arrencar, llaurar, taular..., alhora que els mateixos tractors amb remolc o altres vehicles amb tracció a les quatre rodes s’encarreguen de les tasques de transport de productes i de la mateixa pagesia.
A desgrat de tots aquests canvis, els cultius van en recessió i el nombre de pagesos decreix. Veurem fins quan.

VOCACIÓ DE TRANSCENDÈNCIA

Assegurava l’oncle Quitèrio —un dels homes savis que he conegut—, que la major part de les persones que vénen al món l’abandonen sense haver fet gaire cosa més que menjar i cagar. Ell defensava que el nostre pas per la terra havia de deixar algun rastre, com ell, que va aixecar una casa, fundar una empresa i tirar endavant una família, a més de mantenir una conducta honesta en temps prou difícils.
A la fotografia d’avui es mostra la dovella central de la portalada d’una masia; en veure-hi el número que porta esculpit, cal pensar que la persona que la va encarregar ho va fer amb vocació de transcendència, com si la data fos l’inici d’una operació important.
Mon avi —Josep Descarrega Carinyo—, arrencà unes garrigues i les plantà amb oliveres arbequines, una plantació que ell no va poder explotar, ja que fou assassinat quan la guerra. Actualment les accions com les de mon iaio no són usuals, ja que massa persones viuen amb la necessitat de veure resultats immediats a la seva tasca, sense pensa que de vegades les millors inversions són per l'esdevenidor.
A la nostra societat falta generositat i visió de futur, alhora que sobra egoisme.

PREDICCIONS METEOROLÒGIQUES

Antigament els pastors i els pagesos realitzaven les seves prediccions meteorològiques per tot l’any a partir de les observacions del temps que feia els dies que van des de la festivitat de Santa Llúcia fins el dia dels Reis Mags. El temps que feia el dia 13 de desembre s’associava amb el mes de gener, el 14 amb el febrer, el 15 amb el març i així de forma consecutiva fins el dia 24, que corresponia al desembre. Tot seguit, el dia de Nadal es considerava neutre, per bé que la observança de l’endemà ja es lligava al més de desembre, el 27 amb el novembre, el 28 amb l’octubre..., fins el dia 6 de gener que el lligava al més de gener. Posteriorment s’analitzaven les dues prediccions: l’ascendent i la descendent, cosa que ja significava una bona pista.
Amb aquestes dades aplicades al 2010 la previsió és de temps força inestable, amb força pluja, algunes ventades, períodes de fred i un estiu curt i concentrat en els mesos de juliol i agost.
Veurem si l’any 2010 esdevé d’acord amb els pronòstics. De moment, ens podem conformar en mirar des de lluny la mola de Colldejou, nevada.

UNA TREVA

De vegades el propi cos ens avisa que necessita una treva, quan ens dóna senyals que alguna cosa no va prou bé; aleshores cal quedar-se al llit i deixar que el guariment faci la seva via.
En tan que el cos es posa una altra vegada a punt el cervell igualment fa la seva pròpia neteja i endreçament, quan en somnis ens fa veure alguns aspectes que requereixen la nostra atenció.
Avui he somiat amb un cavall blanc que es trobava al darrera d’un tancat encintat; jo el volia agafar, adquirir-lo per regala'l a Olga; tanmateix l’animal s’esmunyia, com si es vaporitzés. Quin significat pot tenir aquest somni?
M’he desperta suat, però ja em trobo molt millor.

MÉS FRED

(Foto de Rafael López-Monné)
Parlo per telèfon amb el meu pare, l’Andreu de cal Garrit que viu a la Fatarella. M’assegura que fa molt fred, que hi ha gruixos d’alguns pams de neu acumulats i que la poca que es fon durant el dia es torna a glaçar de nit.
Ell recorda els grans freds de l’any 1944 i diu que des d’aleshores no recorda una gelor tan intensa, ni tan sols la de les glaçades de 1956.
Les carreteres estan bloquejades i la gent del poble s’organitza per ajudar les persones més desvalgudes, però ningú podrà circular, cosa que farà que es perdin jornals i l’assistència dels joves als centre educacionals.
Al camp es perdran moltes quarteres d’olives i alguns olivers patiran els efectes del fred; sortosament, aquestes temperatures beneficien la vinya i els arbres fruiters, ja que ajuden a combatre alguns insectes.

REBAIXES

Les temperatures estan de rebaixes. Ens trobem en un petit període de fred que és més evident perquè al llarg de l’any el nostre clima és benigne.
Al camps els pagesos que poden desplaçar-se a les seves finques es limiten a executar feines d’eina: esporgar oliveres, podar ceps, esclarir avellaners... ja que d’aquesta forma generen més escalfor pròpia per combatre el fred. Arreu on hi ha aigua aquesta es transforma en gel, i de vegades forma capriciosos cristalls.
A la ciutat les persones es veuen més abrigades, amb vestits, bufandes, guants, barrets i bon calçat. La majoria dels que poden fer-ho es queden a casa seva, altres transiten de pressa pels carrers i uns quants més s’amaguen en uns edificis que porten un rètol comú: REBAIXES.

TEMPS DE SOPES

Aquesta nit, en aquesta franja costanera propera a Tarragona ha fet molt fred, però no ha arribat a glaçar. Realment tenim un clima benèvol, tal com constaren el romans quan s’hi establiren.
Avui, molts llocs de Catalunya tindran temperatures properes als zero graus, hi hauran glaçades i la neu del terra s’haurà convertit en una massa de glaç que ens acompanyarà alguns dies.
Els humans ens defensem del fred amb roba i habitatges adients, i també a base d’una alimentació sòlida. Per això ara mengem plat de cullera: llegums, brous, escudelles, pures i sopes.
Ahir Dolors ens obsequià amb unes suculentes sopes d’all, un plat que per la seva senzillesa d’elaboració i bon paladar mereixeria figurar entre els grans invents de la nostra civilització.

GLAÇADES

Ha entrat el vent de Gregal i, com de costum a l’hivern, ens porta freds intensos procedents del nord d’Europa i de la Sibèria.
El Gregal, a Catalunya és molt temut, ja que al llarg de la història ha provocat grans glaçades que han malmès els conreus.
Els dies 9, 10 i 11 de febrer de 1956, a les Terres de l’Ebre i a bona part de Catalunya les temperatures baixaren molts graus per sota del zero. El fred i la sequedat ambiental que portava el vent feien inviable qualsevol labor que es realitzés a l’exterior; amb tot, el mal pitjor no es va veure fins uns dies més tard, quan es constatà que molts conreus havien cremat pel fred.
La glaçada coneguda com "la de la Candelera" es recorda per la seva virulència, quan va cremar plantes i arbres fins l’extrem de provocar que moltes famílies haguessin d’abandonar l’àmbit rural per intentar evitar la misèria extrema.
En la fotografia que acompanya aquest text es pot veure un garrofer que mostra els estralls de la glaçada de 1956. Es veu l’arbre mutilat per la part que el fred va matar, per bé que sortosament va poder revifar fins situar-se tal com es pot veure.

AMETLLERS DEIXATS

Entre Tarragona, el Catllar i Altafulla tenim una gran superfície de boscos, amb multitud de camins, per on passejar. Entre mig hi trobem espais urbanitzats amb més o menys gust, i també conreus, la majoria dels quals resten abandonats.
La fotografia d’avui correspon a una gran plantació d’ametllers, amb el seu corresponent reg per degoteig, que ha quedat abandonada.
La finca, que d’estar en producció aportaria uns quants centenars de sacs d’ametlles, se’ns mostra amb el terra ple d’herbes i amb els fruiters que creixen cap a dalt sense cap mena de tutela.
Si els seus propietaris han optat per abandonar una finca tan bona com aquesta, quin futur li espera a la pagesia?

CARTA ALS REIS

Em sembla que la carta que vam escriure als Reis Mags d’Orient era curta, si bé molt feixuga. Els demanàvem salut i que ens construïssin una casa a la Fatarella, just de la mida del pati que tenim al carrer del Vall de les Moreres.
Quan ens hem despertat, hem mirat al Google Maps, per comprovar si la casa ja estava enllestida, però només hem vist el pati, amb algunes runes.
Reis Mags a banda, la casa en l’haurem de fer de casa.

FONTS I HISTÒRIA

Per a la Fatarella, un poble de secà gairebé extrem, les fonts on poder anar a buscar aigua van significar un recurs vital per a la supervivència de persones i animals, però també una de les claus pel desenvolupament urbanístic.
Inicialment, el poble va formar-se al voltant de l’església, protegit per muralles pobres, dos fossats situats als valls i les portes d’accés. Més endavant, quan el nucli primigeni va necessitar créixer, ho va fer en direcció a les fonts. Així, el denominat raval de la Font arribà a enllaçar amb la Font de Sant Joan; el raval d’Ascó anava camí de la font dels Segurets; el raval de Vilalba de la font de Bingaubó i, fins i tot, el carrer Misericòrdia creixia en direcció a les basses.
Actualment la font de Sant Joan i la de Bingaubó estan ben condicionades, mentre que de les basses just si en queda la memòria en el topònim Pla de la Bassa. De la font dels Segurets que permetia l’accés a l’aigua amb una bomba de roda no en queda gran cosa i de la font dels Segurets Vells només unes piques de pedra en mantenen el record.
Quan sigui possible, aniria bé restaurar els Segurets Vells, per tota la memòria històrica que arrosseguen, i ja fora tota una fita aconseguir que hi tornés a rajar aigua.

CATALUNYA TRINXADA

Tenim el territori solcat per infrastructures diverses: l’AVE, autopistes, autovies i carreteres de qualificació nacional, aeroports, ports i altres, uns equipaments que resten sota la sobirania de l’Estat i els seus més diversos tentacles. Per això és fàcil veure que en els terrenys que es van expropiar per construir-hi l’AVE ara hi apareguin antenes de telefonia, sense que els municipis ni l’autonomia catalana hi tinguin res a dir.
La Catalunya autonòmica és ben esquifida i encara la volen jibaritzar més; sortosament, ens queden els senders i els viaranys per passejar-hi a gust.

BONA COLLITA

Des de la Fatarella, em comenta mon pare que a les Comes tenen una bona collita d’olives, arbequines, preferentment. També em diu que tenen dificultats per recollir-les, degut a que els jornals estan cars i el fruit es paga poc. Alhora, les darreres i abundoses pluges han deixat les finques enfangades, cosa que en dificulta l’accés.
L’economia agrària, ja se sap, és força precària, ja que depèn de molts elements que s’escapen a la voluntat del pagès.

PASSEJADA

Hem quedat amb en Cisco Ribera per anar a passejar amb els gossos. Al llarg del recorregut, de ben segur que podrem fer algunes fotos, ara més boniques amb el sol d’hivern.
De les fotografies que realitzem us en deixo una mostra de dies enrere, quan els darrers raigs de sol s’enfilaven per la fumera de la fàbrica, igual com les heures.

PATGES REIALS

Fa uns dies vingueren al Catllar uns patges reials, amb l’ànim de recollir les darreres peticions dels infants cap el Reis Mags d’Orient. I van emportar-se moltes cartes.
Ahir, en alguns pobles de Catalunya hi va fer cap l’Home dels Nassos, un senyor que porta a la cara tants nassos com dies li queden a l’any. És un personatge simpàtic, representatiu d'un tradició nostrada que hauríem de mantenir.
Si no fos molt demanar, caldria que tots els pobles rebessin l’Home dels Nassos, un senyor que moltes persones, ja d’una edat, recordem de la nostra infantesa. No ho sé, però potser si ho demanéssim als Reis Mags...