NO HI HAURÀ ACORD

Article publicat al Diari de Tarragona en data 21/11/2013

Si ens situem en el procés obert entre la societat catalana i l'Estat, atenent els discursos emesos per diversos ministres del Govern Central podria semblar que s'està en camí d'aconseguir alguna mena d'acord polític que ajudi a encaixar Catalunya en aquest conglomerat anomenat Espanya. Quan el ministre Garcia Margalló afirma que “Cal explorar noves vies de convivència entre Catalunya i Espanya”, o en el cas de Montoro, que diu: “La situació de Catalunya demana més tacte”, al Govern de Catalunya i entre els catalans es podria creure que es vol evitar la confrontació, el “xoc de trens” que les persones amb una visió de la situació més apocalíptica usen a tort i a dret. També pot ser esperançador que els diaris més centralistes no s'hagin llençat a la jugular dels ministres que intenten aportar algun argument positiu a la discussió, o que algunes fundacions partidàries de “derrotar” més que d'acordar no hagin entrat al debat. A desgrat d'aquest nou escenari, que s'ha volgut magnificar en favor de la concòrdia, la realitat i els antecedents històrics ens fan entendre que no hi haurà tal acord. En cap cas!

El punt de partida històric ja és prou conegut: el Decret de Nova Planta mitjançant el qual el rei Felip Vè revocava alguns drets de la ciutadania catalana, alhora que implantava unes lleis que intentaven diluir en el conjunt del regne les particularitats catalanes. Des d'aquell temps, Catalunya ha viscut episodis de més o menys pressió, però la tendència s'ha decantat persistentment a empaitar la nostra cultura, una acció que es coordina amb un seguit de mesures que ajudaven i ajuden a buidar-nos la bossa.

A desgrat de la insistent persecució, des d'aquell nefast 1714 diverses iniciatives catalanes han pretés modificar una Espanya amb aires imperials de clau castellana i centralista, per transformar-la en un estat modern i plural. Malauradament, des del poder central s'ha respost sempre des la indiferència, en el millor dels casos; des del menyspreu, gairebé sempre; o invocant la indissoluble unitat de la nació espanyola basada en lleis que volen que els defectes estructurals siguin immutables.

Si ens centrem en els últims mesos, a partir del moment que des de l'Estat es rebutja frontalment la proposta de convivència que representava l'Estatut, ens trobem amb que les úniques respostes que se'ns ofereixen es basen en una Constitució interpretada en clau restrictiva, un tancament ideològic que, unit a altres plantejaments agressius, han fomentat un fort sentiment independentista entre els més diversos àmbits de la població catalana.

En aquest escenari, l'independentisme àmpliament majoritari de la població catalana no troba verbalització en el president del Govern espanyol, un Mariano Rajoy que sembla esperar que la situació s'arregli sola. Amb tot, el seu silenci contrasta amb accions que demostren que l'Estat no s'aparta del guió centralista dels darrers tres-cents anys. D'una banda, continua la pressió econòmica sobre la Generalitat ―que cada any que passa veu desaparèixer 16.000 milions d'euros en nom de una solidaritat interterritorial molt poc solidària amb Catalunya―, i sobre la ciutadania catalana, que observa estupefacta com a Madrid es paga un 4,5 % d'IRPF menys, i això mentre es parla de igualtat entre tots els espanyols. A banda, la publicació dels Pressupostos Estatals pel 2014 han deixat ben palès, un any més, que les inversions planificades a Catalunya baixaran, tot i tenir en compte el greuge afegit de que en cap cas arribaran a executar-se en la seva totalitat. A la banda cultural, les accions del ministre José Ignacio Wert Ortega, que planteja un ensenyament àmpliament contestat des dels sectors acadèmics, o el tornem-hi de Miguel Arias Cañete, novament dedicat a distribuir les aigües del riu Ebre, es poden entendre com accions poc efectives de cara a aconseguir una certa convivència pacífica.

En base a aquestes raons i moltes altres que es veuen reflectides a l'Informe sobre les deslleialtat de l'Estat amb Catalunya, publicades per la Generalitat, resulta fàcil afirmar que el descontentament a Catalunya augmentarà. Contra aquest sentiment no es veuen altres propostes que les del greuge continuat contra Catalunya i la seva ciutadania, de ben segur a l'espera que el president Artur Mas Gavarró faci marxa enrere, que la població, fastiguejada, l'emprengui contra el Govern autonòmic, o que en les properes eleccions autonòmiques el Parlament quedi tan fragmentat que faci impossible qualsevol iniciativa.

En aquest escenari, resulta fàcil pronosticar que el Govern de l'Estat no modificarà una situació que aporta molts beneficis econòmics a les arques de l'Estat i, de retruc, al conglomerat d'interessos que se'n beneficien. Alhora, igualment es pot predir que la majoria de catalans que han entès que ens trobem en un moment clau, en el qual ens juguem la nostra supervivència econòmica i cultural, difícilment es deixaran temptar per propostes buides de contingut. I és per tot plegat que aquest article es pot acabar igual com s'ha iniciat: no hi haurà acord.

Josep Gironès

Escriptor

ON ÉS EL PROBLEMA?

Article publicat al Diari de Tarragona en data 08/11/2013

Massa sovint, els catalans ens queixem d’Espanya, quan en realitat ho hauríem de fer de Madrid o, més ben dit, del grup de persones i de grups que en nom de l’Estat han practicat i practiquen unes formes polítiques, socials i econòmiques que van en benefici propi i en detriment del global de la ciutadania. En conseqüència, quan ens queixen d’Espanya hauríem de tenir en compte que altres comunitats autònomes pateixen, en major o menor escala, greuges similars als de Catalunya, i enfocar el problema on realment es troba: en el centralisme amb base a Madrid.

Quan jo era jove, les matrícules dels vehicles a motor anaven amb la inicial o les inicials de la província –M per Madrid, B per Barcelona, T per Tarragona, ZA per Zamora, etc–, seguides del número de vehicles matriculats fins la data. Recordo especialment que, abans que canviés el model de matrícules, hi havia una lluita soterrada entre Madrid i Barcelona per veure quina província assolia abans el milió de matrícules. Aleshores, un conegut que es comprà un camió em digué que matricular un camió costava més barat a Madrid que a Barcelona i que, quan s’igualaren els preus, a Madrid oferien més càrrega. Com podeu imaginar, vaig pensar que es tractava d’una argúcia legal per tenir més vehicles amb la matrícula M, un centralisme que es volia aconseguir també en el camp dels vehicles automòbils.

Des d’aquell temps ençà, el centralisme ha anat a més, o aquesta és la percepció que he tingut. Si ens mirem els bancs que hi havia pels anys setanta, veurem que hi ha hagut una gran concentració bancària, alhora que, amb alguna notable excepció, les seus centrals s’establiren a Madrid. Només cal recordar com el País Basc va veure com els seus emblemàtics Bilbao i Vizcaya s’unien a Argentaria, en un conglomerat que es traslladà a Madrid. I no cal recordar quina fi van tenir altres entitats bancàries com el Banesto de M. Conde o la Rumasa de R. Mateos. Els bancs i una indústria financera que en alguns aspectes semblen anar de bracet de determinats polítics, han portat l’economia del país al lloc d’endarreriment actual, i això mentre gallejaven que Espanya era la vuitena potència econòmica mundial.

En l’àmbit empresarial el centripetisme de Madrid també ha estat aclaparador, quan a hores d’ara són ben poques les empreses de l’Ibex 35 que resten fora de la capital d’Espanya.

En la xarxa de comunicacions, el centralisme es manifesta de forma aclaparadora, amb l’Espanya radial que vol fer passar per Madrid les principals carreteres, el trànsit aeri i la xarxa ferroviària, deixant de banda l’estratègica línia fèrria que, a través de la costa, enllaçaria el trànsit comercial procedent del Nord d’Àfrica, del sud i de l’est peninsular amb Europa. I ja se sap els inconvenient que comporta aquesta forma de planificar.

En un altre aspecte més conegut i popular, els beneficis que l’equip del Real Madrid FC obté en base de la seva presumpta representativitat són prou coneguts. Es remunten als temps de la postguerra, sense que hagin perdut efectivitat en democràcia. Per això, s’afirma tot sovint que és a la llotja de l’estadi Santiago Bernabeu on es troba una bona part del poder espanyol.

Menció especial han de tenir els mitjans de comunicació amb seu a la capital, la majoria autèntics paladins d’una forma partidista d’entendre el país. També la major part de les denominades fonts del coneixement, com les universitats i els centres d’investigació tenen seu destacada a Madrid i, en alguna forma, han nodrit amb nous elements afins els diversos àmbits de decisió madrilenys d'abast estatal.

A tot l’anterior caldria afegir-hi tot l’aparell governamental i les seves determinants branques què, sigui quin sigui el partit que governi, es mouen en els mateixos paràmetres de sempre.

Per tot l’escrit anteriorment, crec que el Madrid nascut amb Felip II i consagrat amb el reis borbons és el principal problema d’Espanya, ja que arrabassa en benefici propi els recursos de la resta d’Espanya, sense oferir a canvi un projecte de futur que resulti engrescador a nivell polític, econòmic, ni de respecte a la pluralitats dels pobles que, de moment, formen part d'Espanya.

Josep Gironès

Escriptor

LA FIRA DE MÓRA LA NOVA

A les comarques de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta, parlar de fires és parlar de la fira de Móra la Nova, la més tradicional i popular de les contrades, un esdeveniment que ja compta amb molts anys de rica història que ha transcorregut en mig de diversos esdeveniments cabdals.

Ja existia la Fira de Móra quan el ministre Javier de Burgos, sota la regència de la reina Maria Cristina, aprovà el 13 de novembre de 1833 la divisió en províncies de l’Estat espanyol, una determinació que xocava amb les aspiracions catalanes, que estaven en contra de les divisions uniformitzadores d’àmbit estatal.

L’any 1914, la constitució de la Mancomunitat de Catalunya aglutinà les quatre províncies catalanes, alhora que s’assumia les competències de les quatre diputacions provincials; amb tot, les aspiracions catalanes de disposar d’una divisió territorial pròpia només agafaren cos a partir de l’encàrrec que l’any 1931 va rebre Pau Vila i Dinarès per part del Govern de la Generalitat. Fruit del treball la Ponència de la Divisió Territorial que encapçalava Vila, l’any 1936 es va dividir el Principat en comarques administratives i en vegueries.

Al moment d’estudiar les dimensions de les comarques es buscà un cert equilibri en el nombre d’habitants, alhora que per establir-ne la capitalitat es procurava que, des de qualsevol dels pobles integrants, es pogués anar i tornar en un sol dia de camí, a peu. A més, per establir les capitals es tingueren en compte els pobles que actuaven de mercat pels municipis de la rodalia, i també les localitats que oferien les fires anuals més reeixides.

Abans de que Javier de Burgos plantegés la divisió provincial d’Espanya, els antics Masos de Móra ja s’havien constituït com a municipi independent. Aquella fita històrica s’aconseguí el dia 3 d’abril de 1830, sota el regnat del rei absolutista Ferran VII. Al cap de pocs mesos, es formalitzava la primera edició de la Fira de Móra la Nova, un mercadal que va sorgir amb una empenta que s’incrementà amb els anys, fins a situar-se com una de les més importants a Catalunya.

Quan Pau Vila treballava en la divisió territorial, la Fira de Móra la Nova fou un element a tenir en compte, per la seva magnitud, per bé que la determinació de situar Móra d’Ebre com a capital de la Ribera d’Ebre quedà avalada per l’atracció comercial que aquest nucli projectava i projecta sobre un gran nombre de pobles de la rodalia.

La Fira de Móra la Nova, que enguany tindrà lloc el darrer cap de setmana d’octubre, és una de les tradicionals de Catalunya. Des de la seva fundació s’ha decantat especialment cap els sectors agrícola i ramader, i al llarg dels anys ha mostrat la intensa evolució que s’ha viscut. Abans, famílies senceres anaven a la fira a cavall de carros i de tartanes que anaven arrossegats per equins junyits amb els corretjams més lluents i empicarolats. A la fira hi trobaven rucs i someres, cavalls i eugues, matxos i mules procedents dels principals mercats de Catalunya i Aragó, uns animals que aportaven la força necessària al camp per estirar els diversos enginys camperols i transportar els productes necessaris. Actualment, la gent acudeix al certamen a sobre de vehicles a motor ben variats, per veure la maquinària agrícola més diversa, acompanyada de l’assessorament que ajuda als compradors a escollir les eines més adequades a les seves necessitats. L’oferta en la ramaderia també ha evolucionat de valent, fins el punt que ara, tot i mantenir-se les exposicions de bestiar d’ungla i de corral, ja no es veuen aquells grans ramats de cabres i d’ovelles que abans omplien alguns espais

La part lúdica ha acompanyat de sempre la Fira de Móra la Nova, amb una àmplia oferta de productes destinats al bon menjar i beure que s’intensifica al llarg dels dies de mercadal. Fins ara i al llarg de moltes dècades, les famílies que s'ho podien permetre dinaven a la Fonda Barcelona, un dels establiments emblemàtics de les contrades, en tant que altres menjaven en altres establiments o directament del menjar que portaven preparat des de casa. D'un temps ençà, també són notables les ofertes d’atraccions recreatives per a la mainada i els esdeveniments musicals destinats a la gent jove. Alhora, han agafat molta empenta les exposicions i conferències de caire tècnic que ofereix un bon suport als professionals agrícoles i ramaders.

El recinte firal de Mora la Nova, amb els més de deu mil metres que s’ofereixen als expositors, ja està preparat per a una nova edició, la qual congregarà gent de les Terres de l’Ebre, del Baix Aragó, del Priorat, Baix Camp i de les comarques de Lleida més properes. L’àmplia oferta de productes i serveis que s’oferiran donaran abast a l’agricultura i a la ramaderia, dos sectors que pas a pas demanen més tecnificació i especialització. Tenim al davant uns dies de feina pels expositors, que intentaran vendre els millors productes als assistents, unes persones que sabran combinar sàviament el seu treball amb uns moments destinats a l’esbarjo.

Josep Gironès

Escriptor

HOMENATGE SINGULAR (Publicat al Diari 11-10-2103)

El passat 27 de setembre, l’Ajuntament de Mont-roig del Camp organitzà un acte d’homenatge a Antoni Benaiges Nogués, un dels fills més il·lustres del municipi, un mestre d’escola destacat per dos aspectes prou concrets: tenir un ideal humanista a la vida i haver mort assassinat el 25 de juliol de 1936.

Durant l’acte d’honorança, els familiars d’Antoni Benaiges i les autoritats li dedicaren algunes paraules de record i de lloança, alhora que es descobria una placa commemorativa que lluirà a la façana de la que fou casa seva: ca Reverter, situada al carrer Major. Aquesta acció es complementà amb l’exposició titulada Desenterrant el silenci, obra del fotògraf Sergi Bernal, una mostra que s’afegeix al llibre Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar, de Francesc Escrivano, Queralt Solé, Francisco Ferrándiz i Sergi Bernal, que també explica la vida i la mort del personatge.

L'Antoni Benaiges va néixer a Mont-roig del Camp l'any 1903. Era fill del Jaume Benaiges Just i de la Teresa Nogués Sardà .De jove, Antoni va haver de treballar al camp, sobre tot a partir de la mort del seu pare, fins que inicià els estudis de magisteri per acabar-los l'agost de 1929, quan rebé la titulació a l'Escola Normal de Mestres de Barcelona. De fet, la vocació de mestre li venia de família, igual com l’interès per desenvolupar l’innovador sistema pedagògic conegut com el Mètode Freinet.

El moviment pedagògic Freinet volia transmetre un ensenyament més científic que confessional, alhora que ambicionava transformar les relacions entre els educadors i els seus alumnes, per tal d’obtenir un escenari pedagògic més obert, permeable i lliure. A Catalunya, el mètode Freinet s’havia iniciat en una petita escola rural de Lleida, des d‘on s’escampà a altres escoles catalanes. Aquell moviment inicial comptà aviat amb un selecte grup de mestres que, amb funcionament cooperatiu, ampliaren el seu àmbit d’acció més enllà de Catalunya. La transformació pedagògica que propugnaven va arrelar ràpidament i es va escampar a d'altres escoles rurals que pretenien fer de l'impremta a l'escola una eina nova que ajudés els alumnes a entendre, que no a memoritzar. Aquell gran repte pedagògic, que es volia establir a l’endarrerida Espanya dels anys trenta, comptà com a medi de difusió amb la revista Colaboración, que exercia d’òrgan oficial del moviment, alhora que es posava en contra tot l’entramat d’ensenyament de caire conservador.

En el seva carrera de mestre d’escola, Antoni Benaiges va fer cap l’any 1934 a Buñuelos de Bureba, un poble burgalès d’uns dos-cents habitants que disposava d’una escola, la qual, quan no hi havia feina al camp, acollia trenta-dos alumnes. Ben aviat, el mestre va guanyar-se els seus deixebles, que s’identificaven plenament amb un ensenyament participatiu molt allunyat de l’opressiu al qual estaven acostumats. Per contra, els pares dels alumnes i els cacics de la zona aviat qüestionaren una forma d’ensenyar que els era desconeguda.

L’esclat de la guerra precipità els esdeveniments. A partir del cop d’estat, els falangistes implantaren a les zones controlades pels sediciosos el seu poder basat en el terror. A l’Antoni Benages el detingueren i el forçaren a passar un autèntic calvari de humiliacions i de tortures, un suplici que només acabà quan, sis dies després, fou afusellat i enterrat en una fossa comuna juntament amb altres víctimes dels sosllevats.

Com resulta entenedor, l’acabament de la guerra coincidí amb un període de forçat silenci i el consegüent oblit per a moltes persones com Benaiges. Amb tot, una iniciativa del mexicà Fernando Jiménez Mier-Teran, que havia conegut un mestre espanyol exiliat practicant del mètode Freinet, inicià un procés de recerca que a poc ha poc va posar en evidència la magnitud d’Antoni Benaiges, una investigació que comptà amb la complicitat dels familiars del mestre i també la d’alguns exalumnes.

L’homenatge al mestre Benaiges és singular, ja que més enllà de l’àmbit dels guanyadors de la guerra són poques les persones han rebut els honors que es mereixen. Mentre el franquisme es dedicà durant quaranta anys a glorificar els seus “caiguts”, moltes persones estaven mal enterrades i oblidades en qualsevol punt. Podríem dir que aquest va ser el preu de la derrota, però ja no s’entén que ara, en plena democràcia, diverses persones de mèrit i alguns col·lectius de caire històric es mantinguin a l’oblit que els condemnen els polítics incompetents que els haurien d’honorar.

Josep Gironès

Escriptor

QUI SÓN ELS NAZIS?

QUI SÓN ELS NAZIS? (article publicat al Diari de Tarragona el 5 de setembre de 2013)

Al llarg i ample dels dos mesos que he descansat en la col·laboració amb el Diari, he notat que la paraula nazi s’utilitza amb una gran profusió, sobre tot per part d’algunes persones que, per les responsabilitats polítiques que tenen contretes i per la seva projecció pública, haurien d’evitar posar-se-la en boca. Per a més taca d’oli, aquest insult es dirigeix preferentment contra persones i entitats que, amb una trajectòria social i política immaculada, tenen com a vincle comú la defensa de Catalunya contra l’allau de greuges que acumula en els darrers tres-cents anys.

Per si algú ho ignora, la paraula nazi l’inventà Joseph Goebbels, el ministre de propaganda de l’Alemanya feixista, per referir-se als membres de la seva formació política: el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys. Sota el seu impuls, la paraula nazi definia la ideologia totalitària que governà Alemanya durant uns anys, i que tan males conseqüències va portar a amplis sectors del món.

Els nazis alemanys propugnaven un guia únic, un Fürher que encapçalava amb plens poders un Estat que quedava per sobre de les llibertats individuals i col·lectives. El seu imperialisme els impulsava a envair els territoris situats més enllà de les seves fronteres, amb la convicció que actuaven en justícia i a la recerca d’un nou ordre mundial. Alhora, com es consideraven una raça superior, això els donava dret a aniquilar totes les persones que, per les seves particularitats racials, físiques, polítiques o ideològiques, eren considerades indesitjables per un Tercer Reich que aspirava a crear el tercer i definitiu imperi germànic a partir de la raça ària. Per desgràcia, totes aquestes funestes aspiracions tenien el militarismes, l’estat policial i la violència com a corretges de transmissió, cosa que provocà la Segona Guerra Mundial i, en conseqüència, la mort de uns quants milions de persones, algunes de les quals víctimes d’un extermini malvadament planificat.

Si analitzem la trajectòria històrica de Catalunya i de la majoria de catalans, haurem de reconèixer que, ni en els moments de màxima expansió, mai no s’ha actuat sota paràmetres que es puguin considerar nazis o feixistes. Per contra, alguns capítols de la història peninsular sí que es poden reputar com a feixistes. Aquest fou el cas de l’expulsió dels àrabs i dels jueus que portaven moltes generacions radicats al país, un foragitament que tingué lloc després d’haver-los robat la major part del seu patrimoni. També entra dintre de la definició de feixisme l’aixecament armat que provocà la guerra entre els anys mil nou-cents trenta-sis i mil nou-cents trenta-nou, la sagnant dictadura posterior i algunes actuacions força recents que semblen seguir els postulats de Goebbels, quan assegurava que una mentida repetida constantment pot acabar per ocupar el lloc de la veritat.

Si agafem els postulats de l’esmentat Goebbels, entendrem els esforços que es fan per identificar Catalunya com a enemic d’un projecte denominat Espanya que es vol associar amb la unanimitat. Amb la mateixa doctrina, s’intenta carregar sobre Catalunya els errors polítics centralistes que han fomentat l’afany independentista, o com quan a base de conflictes provocats s’intenta distreure l’atenció dels problemes principals que no es volen o no se saben resoldre. També hem de tenir en compte la capacitat d’orquestració que es du a terme en forma de missatges destinats a evitar qualsevol debat, un desplegament de comunicacions amb base falsa que són impossibles de contrarrestar.

Tot plegat, aprofita el pòsit mitològic de l’Espanya unida i única per sembrar odis i prejudicis, quan la realitat és que no es vol fer altra cosa que mantenir privilegis. Així doncs, per què ens acusen de nazis?. Els catalans som i hem estat majoritàriament antifeixistes i hem condemnat el feixisme europeu i el franquista, un rebuig que a hores d’ara distingides formacions polítiques encara no han realitzat

En definitiva, aniria bé que es deixessin de banda algunes paraules que, massa sovint, ajuden a qualificar qui les pronuncia, alhora que caldria fomentar el diàleg i la discussió de forma racional per afrontar els problemes existents.

PERSONES I ÈTICA

(Article publicat al Diari de Tarragona el dia 1 de juliol de 2013)

En l’actual situació de crisi, tot sovint ens preguntem com és possible que el nostre país estigui immers en una desfeta econòmica sense precedents, en tant que altres nacions han superat aquesta situació i altres tant o més compromeses. A tall d’exemple, agafem països com Suïssa o el Japó, els quals, gairebé sense territori conreable agrícolament ni dotat de matèries primeres industrials, estan entre els més rics del món. També ens mirem els països nòrdics, amb un benestar ben diferent al dels estats mediterranis com Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, la primera inicial dels quals fou utilitzada en anglès per resumir una conducta econòmica inadequada: PIGS (porcs). La resposta pot ser complexa, però l’actitud i la conducta de les persones hi té molt a veure.

A casa nostra, els pares ens van educar a partir de dos grans referents: el treball i l’honestedat. De fet, ens explicaven que les persones que no treballaven o que ho feien de forma maldestra acabaven a la misèria o morint-se de fam, de la mateixa forma que, qui tenia una mala conducta, feia cap a la presó. I puc assegurar que el seu missatge va quallar en nosaltres, més quan, de pas, ens mostraven persones que havien estat empresonades o que vivien en la pobresa en base a la seva mala conducta.

A més de l’educació dels pares, els joves de meu temps rebíem a l’església i a l’escola altres manaments i preceptes més o menys entenedors, unes pautes que un mestre savi –don Enrique Baquer– ens resumia d’aquesta forma: “No facis a altres persones allò que a tu no t’agradaria que et fessin”.

Els conceptes conductuals basats en el treball i l’honestedat són prou explícits  i fàcils d’aplicar; malauradament, els referents actuals a Espanya, al moment d’aconseguir diners, passen pel delicte i per l’embolic. Certament, l’estàndard més practicat és el d’embolica que fa fort, acompanyat d’una mena de llenguatge xeli que carrega les culpes a altres de les infraccions pròpies.  Per fer-ho ben gràfic, tenim al capdamunt de la piràmide social persones i grups que viuen de l’extracció de diners públics, una pràctica amoral i més o menys legal que sembla estar ben assumida per una bona part de la societat, la qual no aspira a res més que a imitar les poc exemplaritzants conductes dels poderosos. I ja se sap el destí d’una família, d’una empresa o d’un estat en el qual tothom aspira a posar la mà al calaix.

A Catalunya, terra d’acollida de tantes persones, al llarg de molts anys hem pogut copsar com la major part de les persones emigrades des d’altres espais aviat agafaven el tarannà català basat en el treball, l’estalvi i la inversió. Malauradament, el constant degoteig de notícies relacionades amb la corrupció i el seguit trànsit de diners públics cap a economies privilegiades han fet replantejar a més d’una persona la nostra forma de fer, per si és o no la més adient.

A desgrat de la moda actual que basa l’èxit social en unes conductes força qüestionables, penso que no tindrem un futur personal, laboral i econòmic a no ser que ens dediquem a treballar molt i molt bé. Estem condemnats al fracàs si no respectem l’ordre legal establert i si ens falta un clar sentit de l’ètica. Mai no aixecarem cap si no som responsables dels nostres actes ni puntuals amb els nostres compromisos, però tampoc si estem faltats d’un clar afany de superació que ens ajudi a sobrepassar els moments de dificultat que vivim. Tot plegat es podria resumir en una frase: Només avançarem si respectem les lleis i les persones.

Josep Gironès

RESERVA DE LA BIOSFERA

RESERVA DE LA BIOSFERA

 

Article publicat al Diari de Tarragona el 14 de juny de 2013

Fa unes dies, el Consell Internacional de Coordinació del Programa sobre l’Home i la Biosfera de l’UNESCO, reunit a París, declarava les Terres de l’Ebre reserva de la biosfera, una catalogació que pot suposar un gran salt qualitatiu pel desenvolupament d’aquestes terres i per les gairebé dues-centes mil persones que les habitem.

Que les Terres de l’Ebre hagin aconseguit passar a formar part de les zones reconegudes per la UNESCO pels seus valors mediambientals ens ha d’omplir de goig, i més quan és el premi a la feina feta per les diverses institucions i entitats que han lluitat per aconseguir-ho.

És cert que per assolir aquesta distinció s’han hagut de separar de la petició inicial alguns municipis propers a l’àrea de influència de les centrals nuclears d’Ascó, però també és cert que una part de l’èxit s’ha basat en el desenvolupament a la zona de fonts de producció d’energia elèctrica basades en l’aprofitament del vent, de l’aigua i del sol.

Per concedir a les Terres de l’Ebre la distinció de reserva de la biosfera la UNESCO ha tingut en compte les particularitats del territori, el qual disposa de muntanyes de l’alçada dels Ports i plans com els de la comarca del Montsià; de zones humides com les del Delta i altiplans secs com el del nord de la Terra Alta; espais litorals i fluvials; boscos, erms i conreus, en un variat conjunt que acull una enorme diversitat biològica de flora i fauna. També ha considerat que les Terres de l’Ebre ja disposen de dos parcs naturals: el dels Ports i el del Delta de l’Ebre. El Parc Natural dels Ports fou creat l’any 2001 i disposa de més de 35.000 hectàrees de territori protegit, el qual conté elements de valor geològic, climàtic, paisatgístic i ambiental, un conjunt de particularitats que han propiciat una variada vegetació i una fauna que té les cabres salvatges com animal emblemàtic. El Parc Natural del Delta de l’Ebre, fundant l’any 2003, disposa de 32.000 hectàrees de territori situades majoritàriament en zones humides, cosa que genera un paisatge singular que és el millor hàbitat possible per un variat tipus de flora i de fauna que es desenvolupen al voltant del riu Ebre.

Amb la declaració de reserva de la biosfera les Terres de l’Ebre tindran una gran projecció nacional i internacional, un aparador que farà possible que moltes persones s’interessin per aquest territori situat al sud de Catalunya que massa sovint s’ha tractat com si fos la part menys distingida del país. A partir d’ara serà més visible aquest territori de tan variada orografia i paisatges, alhora que també adquiriran més protagonisme les persones i la petja que han deixat al llarg de la història en forma de construccions religioses, militars o civils, o en base a unes tradicions mantingudes majoritàriament dintre de les més pures essències.

En el capítol de beneficis també cap dedicar un paràgraf als que rebran els establiments dedicats al turisme, sobre tot les instal·lacions que estan molt identificades amb el medi i que garanteixen la sostenibilitat de l’entorn. També les ofertes de la restauració tindran més preeminència, i més encara les que tinguin en els productes autòctons el millor referent al moment de bastir les seves ofertes gastronòmiques. Alhora, els productes alimentaris que defineixen molt bé el territori, com els derivats de l’agricultura de secà i de regadiu, la ramaderia, el peix i el marisc, la rebosteria i la resta d’oferta qualificada de l’àmbit ebrenc, igualment reeixiran de valent.

Amb tot, la proclamació de les Terres de l’Ebre com a reserva de la biosfera també comporta una obligació en forma de repte, que es concreta en mantenir les riqueses mediambientals del territori i tot allò que forma part de les tradicions culturals de les persones. És el nostre patrimoni que hem heretat del passat i que hem de llegat en les millors condicions possible amb nostres descendents. I en això no s’hi val a badar.

Josep Gironès

Escriptor