NO HI HAURÀ ACORD

Article publicat al Diari de Tarragona en data 21/11/2013

Si ens situem en el procés obert entre la societat catalana i l'Estat, atenent els discursos emesos per diversos ministres del Govern Central podria semblar que s'està en camí d'aconseguir alguna mena d'acord polític que ajudi a encaixar Catalunya en aquest conglomerat anomenat Espanya. Quan el ministre Garcia Margalló afirma que “Cal explorar noves vies de convivència entre Catalunya i Espanya”, o en el cas de Montoro, que diu: “La situació de Catalunya demana més tacte”, al Govern de Catalunya i entre els catalans es podria creure que es vol evitar la confrontació, el “xoc de trens” que les persones amb una visió de la situació més apocalíptica usen a tort i a dret. També pot ser esperançador que els diaris més centralistes no s'hagin llençat a la jugular dels ministres que intenten aportar algun argument positiu a la discussió, o que algunes fundacions partidàries de “derrotar” més que d'acordar no hagin entrat al debat. A desgrat d'aquest nou escenari, que s'ha volgut magnificar en favor de la concòrdia, la realitat i els antecedents històrics ens fan entendre que no hi haurà tal acord. En cap cas!

El punt de partida històric ja és prou conegut: el Decret de Nova Planta mitjançant el qual el rei Felip Vè revocava alguns drets de la ciutadania catalana, alhora que implantava unes lleis que intentaven diluir en el conjunt del regne les particularitats catalanes. Des d'aquell temps, Catalunya ha viscut episodis de més o menys pressió, però la tendència s'ha decantat persistentment a empaitar la nostra cultura, una acció que es coordina amb un seguit de mesures que ajudaven i ajuden a buidar-nos la bossa.

A desgrat de la insistent persecució, des d'aquell nefast 1714 diverses iniciatives catalanes han pretés modificar una Espanya amb aires imperials de clau castellana i centralista, per transformar-la en un estat modern i plural. Malauradament, des del poder central s'ha respost sempre des la indiferència, en el millor dels casos; des del menyspreu, gairebé sempre; o invocant la indissoluble unitat de la nació espanyola basada en lleis que volen que els defectes estructurals siguin immutables.

Si ens centrem en els últims mesos, a partir del moment que des de l'Estat es rebutja frontalment la proposta de convivència que representava l'Estatut, ens trobem amb que les úniques respostes que se'ns ofereixen es basen en una Constitució interpretada en clau restrictiva, un tancament ideològic que, unit a altres plantejaments agressius, han fomentat un fort sentiment independentista entre els més diversos àmbits de la població catalana.

En aquest escenari, l'independentisme àmpliament majoritari de la població catalana no troba verbalització en el president del Govern espanyol, un Mariano Rajoy que sembla esperar que la situació s'arregli sola. Amb tot, el seu silenci contrasta amb accions que demostren que l'Estat no s'aparta del guió centralista dels darrers tres-cents anys. D'una banda, continua la pressió econòmica sobre la Generalitat ―que cada any que passa veu desaparèixer 16.000 milions d'euros en nom de una solidaritat interterritorial molt poc solidària amb Catalunya―, i sobre la ciutadania catalana, que observa estupefacta com a Madrid es paga un 4,5 % d'IRPF menys, i això mentre es parla de igualtat entre tots els espanyols. A banda, la publicació dels Pressupostos Estatals pel 2014 han deixat ben palès, un any més, que les inversions planificades a Catalunya baixaran, tot i tenir en compte el greuge afegit de que en cap cas arribaran a executar-se en la seva totalitat. A la banda cultural, les accions del ministre José Ignacio Wert Ortega, que planteja un ensenyament àmpliament contestat des dels sectors acadèmics, o el tornem-hi de Miguel Arias Cañete, novament dedicat a distribuir les aigües del riu Ebre, es poden entendre com accions poc efectives de cara a aconseguir una certa convivència pacífica.

En base a aquestes raons i moltes altres que es veuen reflectides a l'Informe sobre les deslleialtat de l'Estat amb Catalunya, publicades per la Generalitat, resulta fàcil afirmar que el descontentament a Catalunya augmentarà. Contra aquest sentiment no es veuen altres propostes que les del greuge continuat contra Catalunya i la seva ciutadania, de ben segur a l'espera que el president Artur Mas Gavarró faci marxa enrere, que la població, fastiguejada, l'emprengui contra el Govern autonòmic, o que en les properes eleccions autonòmiques el Parlament quedi tan fragmentat que faci impossible qualsevol iniciativa.

En aquest escenari, resulta fàcil pronosticar que el Govern de l'Estat no modificarà una situació que aporta molts beneficis econòmics a les arques de l'Estat i, de retruc, al conglomerat d'interessos que se'n beneficien. Alhora, igualment es pot predir que la majoria de catalans que han entès que ens trobem en un moment clau, en el qual ens juguem la nostra supervivència econòmica i cultural, difícilment es deixaran temptar per propostes buides de contingut. I és per tot plegat que aquest article es pot acabar igual com s'ha iniciat: no hi haurà acord.

Josep Gironès

Escriptor