El
passat 27 de setembre, l’Ajuntament de Mont-roig del Camp organitzà
un acte d’homenatge a Antoni Benaiges Nogués, un dels fills més
il·lustres del municipi, un mestre d’escola destacat per dos
aspectes prou concrets: tenir un ideal humanista a la vida i haver
mort assassinat el 25 de juliol de 1936.
Durant
l’acte d’honorança, els familiars d’Antoni Benaiges i les
autoritats li dedicaren algunes paraules de record i de lloança,
alhora que es descobria una placa commemorativa que lluirà a la
façana de la que fou casa seva: ca Reverter, situada al carrer
Major. Aquesta acció es complementà amb l’exposició titulada
Desenterrant el silenci,
obra del fotògraf Sergi Bernal, una mostra que s’afegeix al llibre
Antoni Benaiges, el mestre
que va prometre el mar, de
Francesc Escrivano, Queralt Solé, Francisco Ferrándiz i Sergi
Bernal, que també explica la vida i la mort del personatge.
L'Antoni
Benaiges va néixer a Mont-roig del Camp l'any 1903. Era fill del
Jaume Benaiges Just i de la Teresa Nogués Sardà .De jove, Antoni va
haver de treballar al camp, sobre tot a partir de la mort del seu
pare, fins que inicià els estudis de magisteri per acabar-los
l'agost de 1929, quan rebé la titulació a l'Escola Normal de
Mestres de Barcelona. De fet, la vocació de mestre li venia de
família, igual com l’interès per desenvolupar l’innovador
sistema pedagògic conegut com el
Mètode Freinet.
El
moviment pedagògic Freinet volia transmetre un ensenyament més
científic que confessional, alhora que ambicionava transformar les
relacions entre els educadors i els seus alumnes, per tal d’obtenir
un escenari pedagògic més obert, permeable i lliure. A Catalunya,
el mètode Freinet s’havia iniciat en una petita escola rural de
Lleida, des d‘on s’escampà a altres escoles catalanes. Aquell
moviment inicial comptà aviat amb un selecte grup de mestres que,
amb funcionament cooperatiu, ampliaren el seu àmbit d’acció més
enllà de Catalunya. La transformació pedagògica que propugnaven va
arrelar ràpidament i es va escampar a d'altres escoles rurals que
pretenien fer de l'impremta a l'escola una eina nova que ajudés els
alumnes a entendre, que no a memoritzar. Aquell gran repte pedagògic,
que es volia establir a l’endarrerida Espanya dels anys trenta,
comptà com a medi de difusió amb la revista Colaboración,
que exercia d’òrgan oficial del moviment, alhora que es posava en
contra tot l’entramat d’ensenyament de caire conservador.
En
el seva carrera de mestre d’escola, Antoni Benaiges va fer cap
l’any 1934 a Buñuelos de Bureba, un poble burgalès d’uns
dos-cents habitants que disposava d’una escola, la qual, quan no hi
havia feina al camp, acollia trenta-dos alumnes. Ben aviat, el mestre
va guanyar-se els seus deixebles, que s’identificaven plenament amb
un ensenyament participatiu molt allunyat de l’opressiu al qual
estaven acostumats. Per contra, els pares dels alumnes i els cacics
de la zona aviat qüestionaren una forma d’ensenyar que els era
desconeguda.
L’esclat
de la guerra precipità els esdeveniments. A partir del cop d’estat,
els falangistes implantaren a les zones controlades pels sediciosos
el seu poder basat en el terror. A l’Antoni Benages el detingueren
i el forçaren a passar un autèntic calvari de humiliacions i de
tortures, un suplici que només acabà quan, sis dies després, fou
afusellat i enterrat en una fossa comuna juntament amb altres
víctimes dels sosllevats.
Com
resulta entenedor, l’acabament de la guerra coincidí amb un
període de forçat silenci i el consegüent oblit per a moltes
persones com Benaiges. Amb tot, una iniciativa del mexicà Fernando
Jiménez Mier-Teran, que havia conegut un mestre espanyol exiliat
practicant del mètode Freinet, inicià un procés de recerca que a
poc ha poc va posar en evidència la magnitud d’Antoni Benaiges,
una investigació que comptà amb la complicitat dels familiars del
mestre i també la d’alguns exalumnes.
L’homenatge
al mestre Benaiges és singular, ja que més enllà de l’àmbit
dels guanyadors de la guerra són poques les persones han rebut els
honors que es mereixen. Mentre el franquisme es dedicà durant
quaranta anys a glorificar els seus “caiguts”, moltes persones
estaven mal enterrades i oblidades en qualsevol punt. Podríem dir
que aquest va ser el preu de la derrota, però ja no s’entén que
ara, en plena democràcia, diverses persones de mèrit i alguns
col·lectius de caire històric es mantinguin a l’oblit que els
condemnen els polítics incompetents que els haurien d’honorar.
Josep Gironès
Escriptor
No hay comentarios:
Publicar un comentario