jueves, 5 de enero de 2017

EL NOSTRE OLI


Un dels meus records d'infantesa gira al voltant de la recol·lecció d'olives, quan durant algunes setmanes ens quedàvem al mas per tal d'enllestir una feina que ens permetia obtenir oli i, alhora, uns modestos recursos econòmics. Collir i plegar olives era una feina dura que el clima fred s'encarregava d'accentuar, per bé que l'ambient familiar ajudava a tirar endavant, malgrat les penúries. Ara per ara, quan explico que durant la temporada que dedicàvem a arreplegar les olives fèiem vida al mas i que dormíem a la pallissa, algunes persones em mirem amb incredulitat. Però és cert, com també ho és que de nit ens abrigàvem amb les mateixes borrasses que al llarg del dia ens havien servit per posar-les sota les oliveres i recollir el fruit. Quins temps!
La mare, una dona pagesa de soca-rel, estava enamorada de la seva plantació d'oliveres de la varietat arbequina, situada a la partida de les Comes, al terme de Vilalba dels Arcs. L'havia plantat el seu pare, Josep de Carinyo, després de desermar un bosc amb l’ajut de Toni de la Peia i pocs mesos abans de ser assassinat pel faistes l'any 1937.
Cada any, portàvem una part de la collita a un dels molins del poble, ja fos el del Compte, el de Ramonet o el de Xoximot, on ens aixafaven les olives i fèiem un peu que ens procurava oli per tot l'any. I que bo que era el nostre oli! Aleshores no hi feia res que fos el producte obtingut amb olives collides i plegades, ni que fes cap a una gerra que contenia oli d’anys abans. L’oli era nou i molt bo, i a casa ens van ensenyar a valorar-lo com cal.
Per obtenir un bon oli, calia passar pel molí, a moldre les olives. Fins els anys setanta, els molins de roll constituïen una de les poques indústries que hi havia a la majoria de pobles de la Terra Alta. Els obrien pel vols de Tots Sants –sempre s’ha dit que per Tots Sants qui tingui olives que allargui les mans- i els tancaven passat Sant Blai o quan ja no hi havia més olives per moldre.
Els molins eren un bon negoci, ja que els propietaris cobraven per moldre olives, ja fos en metàl·lic, en olives o en oli. Hi treballaven uns moliners, generalment persones lligades clientelarment als propietaris. Alhora, els molins constituïen una mena de centre social on feien cap els pagesos quan no podien anar a treballar al camp o si volien fer petar la xerrada. A desgrat de les persones que hi poguessin haver de visita, la feina dels moliners no s’aturava. En tant que el propietari del moli recepcionava sacs i més sacs d’olives, ells les traginaven d’un lloc a l’altre, fins que les abocaven a la gronsa, des d’on feien cap als peus del roll de pedra que les aixafava. La pasta resultant era encabida en cofins d’espart, i a partir d’una base o peu –per això se’n diu fer un peu- s’anava enlairant a l’interior de la premsa hidràulica que n’extrauria tot l’oli possible. I feia goig veure l’oli regalimar entre els cofins i transitar fins les piles de decantació. Or líquid!
El moment de recollir l’oli per a casa era ben especial. Els propietaris dels molins posaven a l’abast dels seus clients uns càntirs metàl·lics, els qual s’omplien amb altres recipients de menor volum i, ja al final, amb una eina molt plana que recollia les darreres gotes d’oli que suraven per sobre de l’aigua.
Si hi havia sort i coincidíem en el moment que els moliners aprofitaven per alimentar-se, vèiem com es coïen algun tall de cansalada a l’estufa, per bé que el moment àlgid era quan deixaven caure una llesca de pa torrat a dintre d’una pila, d’on sortia ben amarada d’oli. I que bones eren aquelles torrades!
Aquells molins de roll que ja es movien amb energia elèctrica, a partir del primer quart del segle XX havien deixat enrere els obsolets gins de palanca, un conjunt de llargues bigues de pi de melis encastades per un costat a una torre quadrada, mentre que l’altre punt es movia a partir del gir d’un caragol que accionaven les persones. Com es pot entendre, era un sistema ben primari, però molt eficaç per l’acció de la palanca resultant.
Més enrere encara, hi havia els molins de roll de pedra travessats per una biga que movien els animals de tir, sense oblidar que prèviament ho havien fet les persones. Si retrocedim més en el temps trobarem les piques de pedra on s’aixafaven les olives amb l’ajut d’una maça, però això ens faria perdre de vista les bondats de l’oli, del nostre oli.