ELS SALVAPÀTRIES I ELS ENEMICS OFICIALS

A Espanya, la figura del salvapàtries és tota una institució. També ho és la imatge imposada dels enemics oficials, aquelles persones o estaments que són senyalats per les classes dominants com a causants de tots els mals esdevinguts i per arribar.

Si ens remuntem a la Guerra del Francès -que a la resta d'Espanya es denominà Guerra de la Independencia-, hi trobem els militars que, influïts per una Església que tenia por de perdre els seus nombrosos privilegis, s'aixecaren en armes contra l'invasor i enemic oficial. Amb tot, va ser gràcies a l'acció popular que els francesos hagueren de tornar cap a casa seva amb la cua entre les cames.

Quan l'absolutisme de Ferran VIIè prengué el poder, els enemics oficials del règim totalitari van ser els afrancesats, a més de tota persona que plantegés les reformes polítiques que eren imprescindibles per treure el país de l'Edat Mitjana.

Més endavant, la Constitució de Cadis de 1812 que posava la nació per sobre de l'autoritat del rei i plantejava la separació de poders entre els diversos estament, també passà a formar part dels enemics d'una forma de govern totalitària, fins que el país tornà a l'absolutisme.

La Constitució de 1837, del temps de la reina Maria Cristina, va ser el fruit de la bona voluntat dels polítics més conciliadors per acabar amb els enfrontaments entre moderats i progressistes, per bé que mantenia el poder reial a tots els efectes, alhora que proposava mantenir el culte catòlic a càrrec del regne. Aquella Carta Magna deixà pas a la Constitució de 1845, que mantenia el poder reial i la confessionalitat catòlica a l'estat. I no cal dir que qualsevol persona que s'apartés del credo propiciat per la societat més radical conservadora passava a formar part dels enemic oficials de la pàtria.

El Bienni Progressista no fou altra cosa que un seguit de bones intencions manifestades en una Carta Magna que ni tant sols arribà a promulgar-se. Després, la flamant Revolució de 1868 va deixar pas al curt regnat d'Amadeu de Savoia, un personatge carregat de bones idees que molt aviat va entendre que el nostre país estava governat per sabres i sotanes. La mateixa sort va tenir la Primera República, que va haver de ser "salvada" del desastre per militars experts com Martínez-Campos, Pavia i Serrano. Entre ells i altres com ells, portaren Espanya a la Restauració Borbònica, un període caracteritzat per l'alternança en el poder entre els partits conservador i lliberal, malgrat que el sistema comportés sovint tota mena de manegots electorals i caciquismes sectorials.

Els successius desgoverns de l'estat configuraren una societat desequilibrada. Al capdamunt de la societat hi havia la reialesa i la noblesa, l'Església i els militars, tots grans consumidors de recursos econòmics a càrrec de l'erari públic, i ja començaven a despuntar empreses i entitats que també passaren a disposar de diners provinents de l'estat. Per contra, al capdavall hi havia la pagesia que vivia al límit de la subsistència, de la mateixa forma que ho feien altres professionals com els ramaders, els pescadors o els miners. I, entre mig, treien el cap uns industrials que lluitaven per poder tirar endavant les seves empreses entre el desgavell general.

No cal detallar gaires capítols més de la nostra història fins arribar al cop d'estat de 1936, quan uns altres presumptes salvadors de la Pàtria van portar Espanya a la ruïna econòmica, a la destrucció al país i la mort a moltes persones, tot per instaurar un altre cop un règim totalitari, el qual també tenia els seus enemics oficials ben clars i definits.

La cruenta dictadura franquista es va poder mantenir en el poder per una mena de terrorisme d'estat que determinats partits polítics actuals encara no han volgut reconèixer, fins que va dur a terme un canvi cap a una democràcia que algunes persones denominaren tutelada, amb l'aplicació una transició qualificada de modèlica que es produí en mig de grans tensions i la violència que dimanava de l'antic règim. En tot aquell procés, els presumptes salvadors de la pàtria eren els descendents dels franquistes, en tant que els moviments progressistes eren assenyalats com els enemics del país.

A hores d'ara, la perversió del llenguatge polític ajuda a mantenir el mateix joc, quan els estaments que estan més ben aposentats aprofiten tots els mitjans al seu abans per erigir-se com a salvadors d'un país al qual ells mateixos han ajudat a enfonsar a base de males pràctiques. A desgrat de d'això, encara es permeten qualificar els moviments polítics que lluiten per evolucionar el país i eradicar la corrupció com a radicals. Són així de barruts!

Pel que sembla, des del conservadorisme la moderació s'associa a les formes que fins ara s'han practicat, per tal de mantenir un seguici d'elits que viuen a partir dels recursos que es generen a Espanya. A partir d'aquest punt de vista esbiaixat, potser haurem de fixar-nos en les propostes dels partits que ara són qualificats de radicals, ja que és ben poblable que els denominats enemics de la pàtria tinguin millors propostes que els que fins ara s'han cregut els salvadors.