EL VI VERMELL

Quan sembla que l'actualitat política d’esdevenir incert, els casos de corrupció o els daltabaixos econòmics ens hagin d'aclaparar, resulta saludable atendre altres activitats en les quals persones i empreses hi aboquen tota la seva expertesa.

Tinc entre els millors records sensorials un vi vermell anomenat Roigenc, de color i sabor potents elaborat pel celler Capafons-Ossó, amb Denominació d’origen qualificada Priorat. Així mateix, gaudeixo amb el vi El Templari, que el celler Bàrbara Forès, de Gandesa -que elabora vins emparats per la Denominació d'origen Terra Alta-, qualifica com a vi vermell. Quan els productors van treure al mercat El Templari volien definir l'autèntic color del vi esmentat, alhora que recuperaven l'antiga tradició catalana d'anomenar els vins segons el seu color: blanc, blanquet, roig o vermell, fumat, negret, negral o altres.

Amb el pas del temps a Catalunya han aparegut altres vins vermells, com és el cas del  Vermell de Peguera, amb Denominació d'origen Conca de Barberà. La collita de l’any 2013 d’aquest vi del celler Clos de Peguera va rebre el premi Gran Vinari d’Or, cosa que el destacà com el millor vi català dels Premis Vinari 2015.

A poc a poc, a Catalunya tornem a emprar la qualificació vi vermell, malgrat que els denominats negres encara són majoria. Si algun dia els vins vermells s'imposen als negres es recuperarà el nom bàsic català, el qual fou substituït  a partir de "los vinos tintos" amb els que més enllà de Catalunya es denominaven uns vins de color fosc, els quals necessitaven diverses artificiositats per tal d'agafar un color anegrit que els fessin atractius pels consumidors.

La tradició catalana del vi vermell té pòsits medievals. Tal com s'exposa a l'obra “Vins i vinyes: mil anys d'història”, coordinada per Emili Giralt, al segle XI es recollien expressions com: "Et alias duos modios vino vermiculo" o "Vinum rubellum", paraules llatines que representaven el popular vi vermell. Per aquell temps, a Itàlia tenien el seu vino rosso i a França el rouge, en tant que a Castella ja qualificaven els seus vins negres de tinto.

Altrament, el Prior M. Agustí, que visqué al segle XVII, deia: "Lo vi vermell el coneixereu quan serà fet, quan veureu que la tina no bull i lo vi està desota la brisa, i aleshores colareu lo vostro vi vermell".

A mitjans del segle XVIII ja es notava la pressió uniformitzadora del Decret de Nova Planta, amb unes imposicions que sembla que també s'estengueren al nom dels vins. Per això, al llarg del segle XIX el vi vermell es denominava arreu de Catalunya negre o tinto.

Per a més documentació, al llarg del segle XV el cultiu de la vinya a les comarques catalanes i al municipi de Tarragona representava una gran part dels conreus agrícoles, cosa que massa sovint generava una guerra de preus entre productes no igualment qualificats. A Tarragona, aleshores i per tal d’evitar que vins procedents d’altres contrades fessin la competència als vins locals, el Consell Municipal va prohibir l’entrada de vins forans a la ciutat. D’aquesta forma, amb la “Inhibició del vi” s’aconseguia acabar amb les existències de vins locals. La prohibició durava entre el 15 d’octubre i el 15 d’agost, o fins acabar de vendre els vins elaborats a Tarragona. Malgrat la prohibició, l’arquebisbat interpretava que ells n’estaven exempts, per tractar-se d’un estament que estava sota la senyoria jurisdiccional de l’arquebisbe. En conseqüència, entraven grans quantitats de vi a la ciutat i el posaven en el mercat, un fet que anava en contra dels interessos de la resta de productors. Amb tot, finalment es produí una concòrdia entre l’arquebisbat i el municipi, que fou signada el 13 de desembre de 1414. En un dels punts de l’acord es deia: “L’arquebisbe es compromet a no entrar vi blanc ni vermell de cap classe per a vendre o per a contractar...”. Aquests acords en poden trobar en les Actes municipals 1358-1360, pàgines 128-135.

Molt més enllà de Catalunya, el poeta, matemàtic, filòsof i astrònom persa d’Omar Khayyam, que va nàixer a mitjans del segle XI, deia: “No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga, un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa. I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra… Serà molt millor això que l'imperi d'un soldà”.

La tradició del vi vermell, àmpliament documentada, no podrà restaurar-se a Catalunya sense la implicació dels productors, de bodegues i cellers, de enòlegs i sommeliers que, de la mateixa forma que saben cercar els orígens de les diverses varietats de vinya existents al país, també reinstaurin les antigues denominacions i singularitats pròpies de Catalunya. Els nostres vins, que són el fruit de l'expertesa actual aplicada a les tradicions d'abans, també mereixen que reflecteixin les denominacions més nostrades.