UNA QÜESTIÓ DE TOTS

L'actual situació de Catalunya protagonitzada per una destacada majoria social que reivindica el dret a decidir, la creació d'estructures d'estat o la proclamació de la independència, és tema de conversa recurrent entre la ciutadania i, alhora, actualitat permanent en els diversos mitjans de comunicació. Com en la major part d'aspectes considerats importants, hi ha discussió sobre la conveniència o no d'una cosa o d'una altra, unes controvèrsies que tenen lloc, majoritàriament, en un clima de convivència i de cordialitat.

A banda del tarannà majoritari basat en el civisme més democràtic, en diverses institucions i àmbits es mostren actituds que identifiquen l'actual procés sobiranista amb un desafiament en tota regla a la resta d'Espanya, com si amb això es volgués confrontar els catalans amb la resta de ciutadans espanyols. També es busca relacionar un procés que destaca pel seu pacifisme amb nacionalismes excloents i exterminadors, com si fos impossible aconseguir projectes polítics sense haver-hi guerra i sang pel mig. Així mateix, se'ns vol vendre bou per bèstia grossa quan ens parlen de xifres que són fàcilment comprovables i rebatibles, i fins i tot ens amenacen amb tot tipus de calamitats i misèries quan ja no poden raonar res en concret.

De tots els arguments abans exposats, cap no em molesta, ans al contrari, ja que penso que no fan altra cosa que reforçar les reivindicacions catalanes. Tanmateix, sí que em dol que es vulgui associar el procés sobiranista amb un determinat model de ciutadà català, en un esforç per crear diverses corrents d'opinió que acabin per malbaratar tot el procés. Pel que segueixo a través d'alguns mitjans, es vol transmetre la sensació que només són independentistes els denominats catalans de la ceba, unes presumptes persones tocades per la barretina que compten amb arrels familiars procedents del temps de Guifré el Pilós. Contràriament, afirmen que els catalans amb llinatges procedents d'altres espais geogràfics en queden al marge. Ja sé que tot plegat no és més que un intent d'avalotar el galliner, però em molesta; em dol perquè conec i reconec que la Catalunya actual és el fruit del treball i de les aportacions de moltes persones, gran part de les quals són procedents d'altres espais d'Espanya o del món.

A desgrat dels desagradables intents d'establir distincions entre els catalans, no cal fer gaire memòria per recordar l'origen de les persones que més van participar a Catalunya en la lluita contra el franquisme, en favor de la democràcia i per l'autonomia catalana. Tampoc no cal ser cap geni del record per saber qui formava part dels moviments sindicals, polítics, cívics i veïnals que ajudaren a restablir les llibertats.

Les mateixes persones i estaments que acusen els catalans de separatistes, actuen com a separadors quan intenten dividir una societat que, tal com es mostra, està tan informada com cohesionada, per bé que amb opinions divergents. D'acord amb un ampli ventall d'enquestes publicades per diversos mitjans, a hores d'ara podem establir que més de la meitat de la població catalana és independentista, un percentatge que té en contra el vint per cent de la població, una franja que es declara oposada a qualsevol intent de separar Catalunya d'Espanya. I ja està prou assumit per les dues parts enfrontades l'existència d'una forquilla propera al trenta per cent que, quan es pugui, decantarà la balança cap a un costat o l'altre.

La gran força que ha adquirit el moviment sobiranista té una base històrica que ajuda a aglutinar un segment de persones prou definit. De la mateixa forma, les xifres que s'aporten en la relació Estat-Catalunya també afegeixen a la causa persones poc identificades amb l'independentisme. Amb tot, la gran majoria social només s'ha pogut aconseguir a partir del descrèdit que des del Gobierno Central s'ha volgut atorgar a la qüestió catalana.

En un dia a dia farcit d'informacions i rèpliques procedents de fonts diverses, la ciutadania es dedica a viure amb normalitat, dedicant-se a les feines i al lleure, a la família i als amics, tenint ben assumit que entre els uns i els altres hi ha catalans que poden tenir arrels ben diverses, però que tenen tot el dret a considerar-se d'aquí pel simple fet de voler ser catalans, de la mateixa forma que cal respectar al qui mai no se'n sentiran, malgrat els anys que portin establerts a Catalunya.

En un temps a venir i sigui quina sigui la definició de l'actual situació, és clar que la major part de persones que vivim a Catalunya ho continuarem fent; que la majoria continuarem amb el nostre treball i que conviurem amb les mateixes persones i amb el mateix tarannà pacífic d'ara mateix. Aquest darrer punt tindrà l'excepció de les persones gens tolerants que ja han anunciat que deixaran Catalunya si hi ha independència, cosa que no alterarà la convivència de la resta.

Fet i debatut, s'està discutint un model de país i la destinació final dels diners que es generen a Catalunya, però no la convivència entre tots els catalans, ni entre nosaltres i la resta de persones d'Espanya ni del món.