viernes, 26 de febrero de 2010

FINAL DE TRAJECTE


L’Estat de les Autonomies, amb la fórmula del tots iguals coneguda com “cafè per a tots”, ja no dóna per a més en el cas de Catalunya.
Els darrers esdeveniments demostren que la nostra no és una autonomia real, ja que la Generalitat no pot decidir sobre aspectes cabdals que afecten la ciutadania, com són la instal·lació del cementiri nuclear, el funcionament de l’aeroport del Prat, el control d’estrangeria, la xarxa de carreteres o de ferrocarrils de primer rang, la distribució de la riquesa i de la pobresa que aquí es genera o sobre les activitats d’alguns ajuntaments.
Per cada dia que passa els ciutadans veiem la nostra Generalitat com una mena de representació virtual de govern, ja que en realitat no governa. I no cal ni entrar en el tema de l’Estatut, retallat, polit i afinat que encara espera la sentència que el deixarà totalment com paper mullat.
En els més de trenta anys de democràcia Catalunya no ha fet altra cosa que actuar tal com li han marcat el govern i les institucions centrals i centralistes, cosa que ha anat en detriment del seu desenvolupament. Per si algú té algun dubte, s’ha tractat d’uns governs de dretes i d’esquerres que sempre s’han posat d’acord en extorquir Catalunya, sense que aquesta mala feina hagi servit per altra cosa que per situar Espanya a la cua del desenvolupament a Europa. Altrament, s’ha demostrat que la bona voluntat dels partits amb seu a Catalunya per modernitzat Espanya no ha servit de gran cosa, ja que sempre hi han sortit perdent en els pactes amb els partits centralistes, igual com quan la consigna era “peix al cove” com quan s’ha volgut arribar a acords amb governs formats per partits “amics”.
Res no ha servit de res, i és per això que cal donar per finalitzat un trajecte que no ens ha portat enlloc. En conseqüència, s’imposa recollir les cartes de la baralla i plantejar un altre joc.

1 comentario:

Olga Xirinacs dijo...

L'experiència ens confirma que anem perdent tots els trens, però això durarà poc, perquè dissabtes i diumenges sento els tocs paramilitars dels armats que assagen, i amb tambors i trompetes ens faran un país nou a cop de llança.