CAÇADORS

Els descendents dels primigenis caçadors-recolectors ja no depenem de la caça per poder sobreviure, ja que la cacera d’ara és un plaer, o si més no això sembla.
Els diumenges i els altres dies que l’activitat està permesa, els nostres caçadors surten al camp amb les escopetes preparades, acompanyats pels seus gossos i amb els sarrons que esperen omplir de conills i perdius. Independentment del resultat de la cacera, es gaudeix d'un bon esmorzar i d'un clima de companyonia.
Ara per ara, els camps que em són més propers pateixen la presència dels senglars, que arriben sense cap mena de vergonya a deixar-se veure a tocar de les cases. Per això, no se’m fa estrany que es cacin alguns exemplars de més de cent quilos de pes, tal com m’assegurà en Pere, un caçador catllarenc. De conills també se’n veuen, malgrat que alguns tenen la mixomatosi, una malaltia vírica artificialment implantada a Austràlia que retornà a Europa. De perdius se’n veuen poques, més que res perquè es planten pocs cereals. Per tot plegat, a falta de peces de caça els caçadors opten per deixar en llibertat perdius i faisans criats en granges, uns animals de vol gallinaci que de vegades, si tenen la sort de no ser abatuts, acaben passejant-se pel carrer Major.