ENTERRAR (I HONORAR) ELS MORTS

La Bíblia narra que Caïm va matar el seu germà Abel i que, després d’assassinar-lo, es quedà mirant el cos, sense saber què fer-ne. Aleshores, observà com un corb que havia matat un altre corb cavava un petit clot, un forat en el qual posteriorment hi amagava l’ocell mort. Aquest detall −explicat anteriorment i de forma similar a la mitologia mesopotàmica−, li donà la idea a Caïm de sepultar el seu germà, cosa que significà l’inici del costum d’enterrar els morts, una pràctica que encara avui és comú a la civilització occidental.

Amb el pas del temps, diverses cultures i civilitzacions afegiren als enterraments els seus particulars ritus i cerimònies, més complets quan, a més de sepultar, volien enaltir els seus morts. A tall d’exemple, els egipcis idearen complicats cerimonials per intentar glorificar els faraons, en tant que els nostres ibers enterraven en urnes funeràries les restes cremades dels seus homònims, al costat de les quals hi deixaven les armes o les joies utilitzades en vida pels difunts.

L’hàbit d’enterrar i honorar els morts té poques excepcions. Si anem a Normandia, podrem veure un seguit de cementiris que acullen de forma molt ordenada els morts de cada bàndol contendent -vencedors i vençuts- a la Segona Guerra Mundial. Són uns espais que en el seu moment van rebre els cossos dels morts i, aquests, els honors que els corresponen.

Al nostre país, curiosament, portem molts anys organitzant tota mena d’actes en record de les persones -majoritàriament de dretes- assassinades en els primers compassos de la guerra de l’any 1936, el darrer dels quals tingué lloc a Tarragona. Per contra, un seguit de lleis eviten que alguns dels morts del bàndol republicà tinguin el lloc de descans que mereixen i que els seus familiars voldrien. També tenim el cas d'altres persones assassinades que no disposen dels mínims honors exigibles per la seva condició política, humana i social, com el president Lluís Companys, a qui se li nega fins i tot la justícia. Així de trist!

Més singular resulta el cas de la Fatarella, on encara avui no s’ha organitzat cap acte públic civil, polític ni religiós en honor de les víctimes dels Fets de gener de 1937, cosa difícil d'explicar. En diverses ocasions, membres de la societat civil hem tractat de coordinar algun acte que recordi aquell esdeveniment històric, però la falta de valentia d’alguns representants polítics, la ignorància d’altres i la mala fe d’uns pocs més no ho han fet possible.

A hores d’ara, tothom que tingui interès pot conèixer de forma fefaent com es desenvoluparen els Fets de la Fatarella, un seguit de desafortunades accions que acabaren amb la vida de trenta-quatre persones del poble, a més de dos patrullers de control provinents de les rodalies de Barcelona. Pocs dies després dels Fets, els patrullers, el dia del seu enterrament, rebien a Barcelona tots els honors, en tant que els cadàvers dels nostres morts compartien tres fosses comunes sense cap mena de distintiu.

En aquell moment de gran convulsió, es pot entendre que les coses anessin d’aquesta forma, però al cap dels anys caldria entendre que sepultar persones ha de ser alguna cosa més que colgar-les de terra, i més donades les circumstàncies històriques i humanes que envoltaren els Fets.

A la Fatarella encara són moltes les persones que eviten parlar dels Fets, com si amb el silenci i des de la negació volguessin ignorar el major drama viscut al poble. Altres es limiten a desentendre’s del tema, possiblement per falta de coneixements o per simple comoditat. També hi ha un grup de persones que s'entesten en negar als pagesos assassinats els honors que es mereixen, com si condemnant-los a la invisibilitats poguessin canviar la història o modificar els papers històrics dels morts o dels seus assassins. A desgrat dels uns i dels altres, diversos historiadors, polítics, periodistes i moltes persones hem demanat i demanem que es tanqui aquest tema de forma honorable pels pagesos assassinats, per les seves famílies i per la dignitat del poble.

En tot cas, les víctimes dels Fets de la Fatarella són mereixedores d'alguna cosa més que l'oblit que oficialment se les té; si més no se'ls podria oferir l'enterrament digne de qualsevol persona i l’honor que mereixen per ser víctimes involuntàries del capítol històric més important de la Fatarella.

LA NOVEL·LA HISTÒRICA

Aquest dies de festa m’han servit, en part, per poder llegir una mica més. Entre les meves preferències literàries destaca la novel·la històrica, un gènere que es pot definir com una narració emmarcada en un període històric concret. En realitat no és un tractat històric, però sí d'un relat respectuós amb la història i els personatges històrics, per bé que el que més es valora de l’obra és la qualitat del teixit narratiu.

La novel·la història requereix rigor i documentació, per tal d’oferir una descripció dels personatges i de quedin ben integrats al temps en el qual es desenvolupen els fets descrits. Aquest tipus narratiu permet explicar la història real i, alhora, els costums i els sentiments de les persones que la protagonitzaren, amb una possible barreja de personatges de ficció i reals.

En la trama, cal mantenir el màxim respecte a la història tal com s’entén i està escrita, a no ser que es compti amb documents o fonts orals que la modifiquin, un fet que afegirà un gran valor al relat.

A partir del segle XIX, que fou quan es començà a escriure sobre els herois, la novel·la històrica ha esdevingut molt popular. Ara per ara, són moltes les novel·les històriques que ens ajuden a endinsar-nos amb èxit en determinades etapes que ha viscut la humanitat. En els darrers anys han aparegut novel·les històriques que han aconseguit una gran projecció mediàtica i un considerable reconeixement per part del públic. Autors famosos com Jaume Cabré, Dan Brown, Umberto Eco, Albert Sánchez Piñol i molts altres han retratat de forma excel·lent capítols cabdals de la nostra història. Paral·lelament, altres autors menys coneguts han aconseguit obres ben travades que descriuen paratges històrics singulars, i ho han fet de forma magistral A tall d’exemple, Miquel López Crespi, a la seva darrera novel·la: “Caterina Tarongí”, aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. A partir de les seves lletres transporta el lector a l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les malvestats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions realitzades contra els jueus illencs del final del segle disset.

Una altra obra a considerar és “Un pessic a l’ànima”. Aquí, Alfons Cama Saballs ens fa reviure les vicissituds de dues nissagues, una dedicada al negoci dels taps de suro i una altra depenent econòmicament de l’anterior que, després de tres generacions i a causa de les diverses alternatives viscudes, tindran posteriorment lligams diferents. Amb profusió de detalls, el relat descriu amb èxit la complexitat dels personatges, les seves ocupacions i el temps que els toca viure, sobre tot quan la postguerra té sumit el país en una aclaparadora foscúria moral, sense que tot plegat pugui aturar les transformacions econòmiques i socials que tenen lloc al país.

Una altra novel·la històrica notable és "Els cims invencibles", de Carme Meix Fuster. Quina obra! Per començar, l'autora tracta amb rigor la història, a la qual s'endinsa per amples camins i diversos viaranys literaris que ajuden al lector a entendre les situacions humanes que es plantejaren abans i durant la guerra. Alhora, dibuixa un ampli ventall de personatges de diverses tendències, cadascun amb les seves particularitats, il·lusions, problemes, creences i neguits, en una excel·lent pràctica literària que informa i entreté. Alhora. Cal afegir en els mèrits de l’autora que faci parlar tots els personatges i que descrigui les diverses situacions històriques sense prendre partit en el fil literari, cosa que resulta difícil quan es coneixen les arrels del problema que portaren la guerra al país i el dolor a moltes persones.

Definitivament, la novel·la històrica resulta una bona eina per divertir els lectors, sobre tot als que també busquen adquirir coneixements històrics a través d’una entretinguda lectura.

A LES FOSQUES!

Són moltes les persones que a través de diverses institucions i entitats es dediquen a explicar a la ciutadania la complexitat de la factura corresponent a l’electricitat que rebem a les llars. És una activitat lloable, però allò que realment resulta dificultós és aclarir el per què d’alguns conceptes i, sobre tot, la magnitud de les xifres que en resulten.

Al primer cop d’ull, tothom veu que la seva factura elèctrica és alta. Alhora, l’esgarrifança és general quan se sap que els resultat final del rebut ha pujat un 83 % des de l’any 2003, unes xifres que van de bracet amb els guanys de les grans empreses elèctriques, xifrats en molts milions d’euros. Tanmateix, resulta inexplicable que les mateixes empreses manifestin tenir uns deutes igualment milionaris amb el govern de l’Estat en base a l’anomenat dèficit tarifari, un presumpte descobert generat a partir de l’any 1997, en el moment que el ministre Rodrigo Rato ­-el gran especialista en afers econòmics d’alta volada- decretà que les pujades dels rebuts de l’electricitat no podien superar l’IPC.

A partir d’aquí ja sabem que les empreses productores d’electricitat, malgrat els grans augments que han aplicat als rebuts de l’electricitat, manifesten tenir un dèficit colossal, el qual, de carregar-se directament al consumidor, ens costaria uns 500 euros per contracte. També sabem que els consumidors domèstics i les petites i mitjanes empreses paguem l’electricitat més cara d’Europa, un fet singular quan la demanda baixa contínuament i la producció sobra per falta de consum. I, mentrestant, els diversos governs de l’Estat es limiten a contemporitzar amb el problema, sense voler tenir en consideració que l’empobriment general de la població galopa descontroladament, ni que la competitivitat empresarial naufraga davant Europa.

Certament, el problema és greu, però més sorprenent resulta encara que no s’acabi amb un assumpte que amenaça en anar a més i a pitjor. Si tornem a la factura que paguem els que encara podem fer-ho, haurem d’entendre que un seixanta per cent de la mateixa correspon als impostos que fixa el govern de l’Estat i als costos de la distribució de l’electricitat des dels llocs de producció fins els espais de consum. La resta correspon al cost per kilowatt de l’energia consumida i al preu de la potència contractada. Amb tot, en lloc no s’explica de forma intel·ligible per a la majoria altres costos que, de forma directa o indirecta, igualment pengen dels rebuts que paguem. Sense que personalment en conegui la magnitud de cadascun, se sap que les centrals nuclears i les centrals hidroelèctriques rebem uns ajuts que diverses fonts consideren excessius en 2.000 milions anuals des de l’any 2006. Així mateix, les centrals de cicle combinat que funcionen amb gas natural rebem importants subvencions, unes plantes que només produeixen electricitat segons demanda existent, la qual només es genera quan bufa poc vent o quan algunes centrals nuclears estan aturades, tot plegat per aportar a la xarxa poc més del 15 % de la producció total del país. De la mateixa forma, els consumidors d’electricitat ens fem càrrec via rebut de part dels costos de l’electricitat que es consumeix a les illes i en altres llocs espanyols situats més enllà de la península, i encara ajudem a pagar el sector del carbó, un dels més contaminants. A desgrat de tot el que s’han exposat, resulta curiós que s’hagin limitat les primes al sector productiu de les energies renovables, els camps solars i eòlics que produeixen energia elèctrica de forma neta. És cert que les energies renovables han rebut a prop de vint-i-set mil milions d’euros entre els anys 2005 i 2012, però no és menys veritat que les seves aportacions han estalviat més de trenta-dos mil milions d’euros, quan han reduït les importacions de combustibles fòssils i han fet baixar considerablement les emissions contaminats.

Definitivament, les famílies que consumim energia elèctrica a les llars i que paguem per ella un cost excessiu tenim un problema que es desestabilitza el pressupost familiar. Igualment, les petites i mitjanes empreses, que han vist que des de l’any 2008 el cost de l’electricitat els ha pujat més del triple que a França o al Regne Unit, tenen un greu obstacle que amenaça la seva supervivència. Els uns i els altres demanem que es posi solució al greuge que signifiquen els preus excessius que es paguen per un producte de primera necessitat, i exigim al Govern i a les empreses productores que trobin un acord que estigui a l’alçada de les persones, de les empreses i del país. Sabem que no serà fàcil i que les mesures a aplicar resultaran complexes. En aquest cas totes les aportacions en forma d’idees poden ser bones. Posats a proposar, podem suggerir que desapareguin dels consells d’administració de les grans empreses productores d’electricitat tots els polítics en funcions o ja retirats, la major part dels quals cobren sous molt alts, gairebé d’escàndol en la situació actual del país. Soc conscient que això no resoldria el problema, però estèticament quedaria molt bé. Al cap i a la fi, resulta urgent emprendre qualsevol acció que resolgui el problema existent, ja que contràriament aviat ens haurem de quedar a les fosques.

LA GRAN OBRA D’UN PROHOM

Article publicat al Diari de Tarragona el dia 12 de desembre de 2013

Cada poble de Catalunya té la seva persona sàvia i generosa, una dona o un home que dedica una bona part del seu temps als seus convilatans, a fer país i a tenir cura de les nostres tradicions i cultura. A Gandesa, la capital d’una de les comarques amb més personalitat de Catalunya, aquesta persona té un nom: Anton Monner i Estupinyà, un home que al llarg i ample del seu periple vital porta un bon i divers bagatge de servei.

De l’Anton, un català de soca-rel, resulta plausible pensar que la seva forma de ser li hagi pervingut del seu besavi, que fou un dels redactors de les Bases de Manresa; o de son avi, un tossut catalanista que cada dia festiu o destacat feia onejar una gran bandera de Catalunya al xamfrà de casa seva. Sí, és possible, però amb personalitat pròpia.

Des que m’arriba la memòria, recordo l’Anton quan, en plena dictadura franquista, s’afanyava a recuperar i fomentar les tradicions més nostrades, les mateixes que l’ànsia centralista ha intentat fer desaparèixer en tan maleïdes com diverses etapes. També era ell qui, al servei de l’Església i juntament amb altres persones, s’encarregava d’impartir els cursets prematrimonials que ajudaven els joves a encarar millor les unions conjugals. Alhora, fomentava la lectura entre els joves i participava en totes les festes majors de les contrades, especialment en l’àmbit esportiu del tir al plat.

A nivell polític, l’Anton destaca per una llarga trajectòria plena de dedicació, amb diversos càrrecs locals, comarcals, provincials i nacionals molt ben exercits; tanmateix, en el seu currículum hi trobem a faltar l’alcaldia de Gandesa, un honor que li fou negat per aquelles coses que passen a la política.

Decididament, l’Anton resulta tot un personatge, un ciutadà exemplar.

Més enllà de l’anteriorment escrit i descrit, Monner sobresurt i molt en l’àmbit de les lletres, especialment en l’apartat de la literatura històrica. En aquest capítol potser s’hi nota l’antecedent familiar personificat en son pare, un gran lector i atresorador d’una extensa biblioteca que li va transmetre el plaer de la lectura i el neguit per escriure.

Anton ha publicat destacats articles a la revista Serra d’Or, al Correo Catalán, al Diari de Tarragona, a l’Avui –amb aquell recordat “Hem de defensar la nostra llengua”, escrit el dia 3 de maig de 2003-, al Punt, al Diari d’Andorra i a la Vanguardia. En aquests mitjans va conèixer escriptors de la talla de l’Albert Manent, Jaume Casajoana, Enric Moreu-Rey, Folch i Torres i Joan Triadú, de qui va aprendre a conjuminar les lletres i les paraules amb encert.

A nivell de llibres, els seus treballs més destacats han esdevingut: Toponímia de Gandesa i el seu terme municipal, Toponímia de Vilalba dels Arcs, Curiositats i episodis de la història de Vilalba dels Arcs, La Carta de poblament de Gandesa, Gandesa i la Fontcalda, Recull de fotografies antigues de Gandesa i Arxiu Parroquial de Gandesa: documents del registre parroquial de Gandesa entre els anys 1564 i 1900. Com fa de bon notar, l’autor reparteix els seus treballs entre Gandesa i Vilalba dels Arcs, per bé que Gandesa s’emporta la major part de la seva dedicació. I és precisament per això que ara ha publicat la que de ben segur serà la seva millor obra: “Història de Gandesa, cruïlla de Camins”.

Qui conegui la situació geogràfica de Gandesa admetrà que el títol del llibre resulta un encert, ja que són ben pocs els pobles que, com la capital de la Terra Alta, hagin subordinat la història en base al seu enclavament. Certament, la Gandesa dels ibers -que agafà el seu nom en base a la seva posició sota el Puig Cavaller-, és la mateixa que adquirí protagonisme amb els romans i els sarrains, que destacà i molt amb el templers, que patí les guerres carlines –especialment durant els set setges que li conferiren el títol molt lleial, heroica i immortal-, i, sobre tot, durant la Batalla de l’Ebre, quan condicionà el resultat de la confrontació.

Si el títol resulta un encert, el contingut de l’obra encara ho és mes. Tal com afirma en el pròleg Josep Serrano Daura: “És una d’aquelles obres que culminen l’activitat de tota una vida dedicada, en aquest cas, a Gandesa; un treball de considerables extensió i contingut”.

Quan ha escrit aquest llibre, sembla com si Monner hagi volgut atorgar la raó a mossèn Joan B. Manyà, qui li pronosticà un bon futur literari, i ha estat precisament mossèn Manyà a qui l’autor ha volgut honorar amb la foto que es mostra a la portada del llibre.

Anton Monner i Estupinyà pot estar molt satisfet amb l’obra, igual com els gandesans i totes les persones que ens agrada la literatura i la història, els mateixos que tindrem a les nostres biblioteques aquest treball de referència. Al cap i a la fi, la història, explicada de forma fefaent, ens ajuda a saber d’on venim i ens predisposa a encarar el futur amb garanties d’èxit.

Josep Gironès

Escriptor

NO HI HAURÀ ACORD

Article publicat al Diari de Tarragona en data 21/11/2013

Si ens situem en el procés obert entre la societat catalana i l'Estat, atenent els discursos emesos per diversos ministres del Govern Central podria semblar que s'està en camí d'aconseguir alguna mena d'acord polític que ajudi a encaixar Catalunya en aquest conglomerat anomenat Espanya. Quan el ministre Garcia Margalló afirma que “Cal explorar noves vies de convivència entre Catalunya i Espanya”, o en el cas de Montoro, que diu: “La situació de Catalunya demana més tacte”, al Govern de Catalunya i entre els catalans es podria creure que es vol evitar la confrontació, el “xoc de trens” que les persones amb una visió de la situació més apocalíptica usen a tort i a dret. També pot ser esperançador que els diaris més centralistes no s'hagin llençat a la jugular dels ministres que intenten aportar algun argument positiu a la discussió, o que algunes fundacions partidàries de “derrotar” més que d'acordar no hagin entrat al debat. A desgrat d'aquest nou escenari, que s'ha volgut magnificar en favor de la concòrdia, la realitat i els antecedents històrics ens fan entendre que no hi haurà tal acord. En cap cas!

El punt de partida històric ja és prou conegut: el Decret de Nova Planta mitjançant el qual el rei Felip Vè revocava alguns drets de la ciutadania catalana, alhora que implantava unes lleis que intentaven diluir en el conjunt del regne les particularitats catalanes. Des d'aquell temps, Catalunya ha viscut episodis de més o menys pressió, però la tendència s'ha decantat persistentment a empaitar la nostra cultura, una acció que es coordina amb un seguit de mesures que ajudaven i ajuden a buidar-nos la bossa.

A desgrat de la insistent persecució, des d'aquell nefast 1714 diverses iniciatives catalanes han pretés modificar una Espanya amb aires imperials de clau castellana i centralista, per transformar-la en un estat modern i plural. Malauradament, des del poder central s'ha respost sempre des la indiferència, en el millor dels casos; des del menyspreu, gairebé sempre; o invocant la indissoluble unitat de la nació espanyola basada en lleis que volen que els defectes estructurals siguin immutables.

Si ens centrem en els últims mesos, a partir del moment que des de l'Estat es rebutja frontalment la proposta de convivència que representava l'Estatut, ens trobem amb que les úniques respostes que se'ns ofereixen es basen en una Constitució interpretada en clau restrictiva, un tancament ideològic que, unit a altres plantejaments agressius, han fomentat un fort sentiment independentista entre els més diversos àmbits de la població catalana.

En aquest escenari, l'independentisme àmpliament majoritari de la població catalana no troba verbalització en el president del Govern espanyol, un Mariano Rajoy que sembla esperar que la situació s'arregli sola. Amb tot, el seu silenci contrasta amb accions que demostren que l'Estat no s'aparta del guió centralista dels darrers tres-cents anys. D'una banda, continua la pressió econòmica sobre la Generalitat ―que cada any que passa veu desaparèixer 16.000 milions d'euros en nom de una solidaritat interterritorial molt poc solidària amb Catalunya―, i sobre la ciutadania catalana, que observa estupefacta com a Madrid es paga un 4,5 % d'IRPF menys, i això mentre es parla de igualtat entre tots els espanyols. A banda, la publicació dels Pressupostos Estatals pel 2014 han deixat ben palès, un any més, que les inversions planificades a Catalunya baixaran, tot i tenir en compte el greuge afegit de que en cap cas arribaran a executar-se en la seva totalitat. A la banda cultural, les accions del ministre José Ignacio Wert Ortega, que planteja un ensenyament àmpliament contestat des dels sectors acadèmics, o el tornem-hi de Miguel Arias Cañete, novament dedicat a distribuir les aigües del riu Ebre, es poden entendre com accions poc efectives de cara a aconseguir una certa convivència pacífica.

En base a aquestes raons i moltes altres que es veuen reflectides a l'Informe sobre les deslleialtat de l'Estat amb Catalunya, publicades per la Generalitat, resulta fàcil afirmar que el descontentament a Catalunya augmentarà. Contra aquest sentiment no es veuen altres propostes que les del greuge continuat contra Catalunya i la seva ciutadania, de ben segur a l'espera que el president Artur Mas Gavarró faci marxa enrere, que la població, fastiguejada, l'emprengui contra el Govern autonòmic, o que en les properes eleccions autonòmiques el Parlament quedi tan fragmentat que faci impossible qualsevol iniciativa.

En aquest escenari, resulta fàcil pronosticar que el Govern de l'Estat no modificarà una situació que aporta molts beneficis econòmics a les arques de l'Estat i, de retruc, al conglomerat d'interessos que se'n beneficien. Alhora, igualment es pot predir que la majoria de catalans que han entès que ens trobem en un moment clau, en el qual ens juguem la nostra supervivència econòmica i cultural, difícilment es deixaran temptar per propostes buides de contingut. I és per tot plegat que aquest article es pot acabar igual com s'ha iniciat: no hi haurà acord.

Josep Gironès

Escriptor

ON ÉS EL PROBLEMA?

Article publicat al Diari de Tarragona en data 08/11/2013

Massa sovint, els catalans ens queixem d’Espanya, quan en realitat ho hauríem de fer de Madrid o, més ben dit, del grup de persones i de grups que en nom de l’Estat han practicat i practiquen unes formes polítiques, socials i econòmiques que van en benefici propi i en detriment del global de la ciutadania. En conseqüència, quan ens queixen d’Espanya hauríem de tenir en compte que altres comunitats autònomes pateixen, en major o menor escala, greuges similars als de Catalunya, i enfocar el problema on realment es troba: en el centralisme amb base a Madrid.

Quan jo era jove, les matrícules dels vehicles a motor anaven amb la inicial o les inicials de la província –M per Madrid, B per Barcelona, T per Tarragona, ZA per Zamora, etc–, seguides del número de vehicles matriculats fins la data. Recordo especialment que, abans que canviés el model de matrícules, hi havia una lluita soterrada entre Madrid i Barcelona per veure quina província assolia abans el milió de matrícules. Aleshores, un conegut que es comprà un camió em digué que matricular un camió costava més barat a Madrid que a Barcelona i que, quan s’igualaren els preus, a Madrid oferien més càrrega. Com podeu imaginar, vaig pensar que es tractava d’una argúcia legal per tenir més vehicles amb la matrícula M, un centralisme que es volia aconseguir també en el camp dels vehicles automòbils.

Des d’aquell temps ençà, el centralisme ha anat a més, o aquesta és la percepció que he tingut. Si ens mirem els bancs que hi havia pels anys setanta, veurem que hi ha hagut una gran concentració bancària, alhora que, amb alguna notable excepció, les seus centrals s’establiren a Madrid. Només cal recordar com el País Basc va veure com els seus emblemàtics Bilbao i Vizcaya s’unien a Argentaria, en un conglomerat que es traslladà a Madrid. I no cal recordar quina fi van tenir altres entitats bancàries com el Banesto de M. Conde o la Rumasa de R. Mateos. Els bancs i una indústria financera que en alguns aspectes semblen anar de bracet de determinats polítics, han portat l’economia del país al lloc d’endarreriment actual, i això mentre gallejaven que Espanya era la vuitena potència econòmica mundial.

En l’àmbit empresarial el centripetisme de Madrid també ha estat aclaparador, quan a hores d’ara són ben poques les empreses de l’Ibex 35 que resten fora de la capital d’Espanya.

En la xarxa de comunicacions, el centralisme es manifesta de forma aclaparadora, amb l’Espanya radial que vol fer passar per Madrid les principals carreteres, el trànsit aeri i la xarxa ferroviària, deixant de banda l’estratègica línia fèrria que, a través de la costa, enllaçaria el trànsit comercial procedent del Nord d’Àfrica, del sud i de l’est peninsular amb Europa. I ja se sap els inconvenient que comporta aquesta forma de planificar.

En un altre aspecte més conegut i popular, els beneficis que l’equip del Real Madrid FC obté en base de la seva presumpta representativitat són prou coneguts. Es remunten als temps de la postguerra, sense que hagin perdut efectivitat en democràcia. Per això, s’afirma tot sovint que és a la llotja de l’estadi Santiago Bernabeu on es troba una bona part del poder espanyol.

Menció especial han de tenir els mitjans de comunicació amb seu a la capital, la majoria autèntics paladins d’una forma partidista d’entendre el país. També la major part de les denominades fonts del coneixement, com les universitats i els centres d’investigació tenen seu destacada a Madrid i, en alguna forma, han nodrit amb nous elements afins els diversos àmbits de decisió madrilenys d'abast estatal.

A tot l’anterior caldria afegir-hi tot l’aparell governamental i les seves determinants branques què, sigui quin sigui el partit que governi, es mouen en els mateixos paràmetres de sempre.

Per tot l’escrit anteriorment, crec que el Madrid nascut amb Felip II i consagrat amb el reis borbons és el principal problema d’Espanya, ja que arrabassa en benefici propi els recursos de la resta d’Espanya, sense oferir a canvi un projecte de futur que resulti engrescador a nivell polític, econòmic, ni de respecte a la pluralitats dels pobles que, de moment, formen part d'Espanya.

Josep Gironès

Escriptor

LA FIRA DE MÓRA LA NOVA

A les comarques de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta, parlar de fires és parlar de la fira de Móra la Nova, la més tradicional i popular de les contrades, un esdeveniment que ja compta amb molts anys de rica història que ha transcorregut en mig de diversos esdeveniments cabdals.

Ja existia la Fira de Móra quan el ministre Javier de Burgos, sota la regència de la reina Maria Cristina, aprovà el 13 de novembre de 1833 la divisió en províncies de l’Estat espanyol, una determinació que xocava amb les aspiracions catalanes, que estaven en contra de les divisions uniformitzadores d’àmbit estatal.

L’any 1914, la constitució de la Mancomunitat de Catalunya aglutinà les quatre províncies catalanes, alhora que s’assumia les competències de les quatre diputacions provincials; amb tot, les aspiracions catalanes de disposar d’una divisió territorial pròpia només agafaren cos a partir de l’encàrrec que l’any 1931 va rebre Pau Vila i Dinarès per part del Govern de la Generalitat. Fruit del treball la Ponència de la Divisió Territorial que encapçalava Vila, l’any 1936 es va dividir el Principat en comarques administratives i en vegueries.

Al moment d’estudiar les dimensions de les comarques es buscà un cert equilibri en el nombre d’habitants, alhora que per establir-ne la capitalitat es procurava que, des de qualsevol dels pobles integrants, es pogués anar i tornar en un sol dia de camí, a peu. A més, per establir les capitals es tingueren en compte els pobles que actuaven de mercat pels municipis de la rodalia, i també les localitats que oferien les fires anuals més reeixides.

Abans de que Javier de Burgos plantegés la divisió provincial d’Espanya, els antics Masos de Móra ja s’havien constituït com a municipi independent. Aquella fita històrica s’aconseguí el dia 3 d’abril de 1830, sota el regnat del rei absolutista Ferran VII. Al cap de pocs mesos, es formalitzava la primera edició de la Fira de Móra la Nova, un mercadal que va sorgir amb una empenta que s’incrementà amb els anys, fins a situar-se com una de les més importants a Catalunya.

Quan Pau Vila treballava en la divisió territorial, la Fira de Móra la Nova fou un element a tenir en compte, per la seva magnitud, per bé que la determinació de situar Móra d’Ebre com a capital de la Ribera d’Ebre quedà avalada per l’atracció comercial que aquest nucli projectava i projecta sobre un gran nombre de pobles de la rodalia.

La Fira de Móra la Nova, que enguany tindrà lloc el darrer cap de setmana d’octubre, és una de les tradicionals de Catalunya. Des de la seva fundació s’ha decantat especialment cap els sectors agrícola i ramader, i al llarg dels anys ha mostrat la intensa evolució que s’ha viscut. Abans, famílies senceres anaven a la fira a cavall de carros i de tartanes que anaven arrossegats per equins junyits amb els corretjams més lluents i empicarolats. A la fira hi trobaven rucs i someres, cavalls i eugues, matxos i mules procedents dels principals mercats de Catalunya i Aragó, uns animals que aportaven la força necessària al camp per estirar els diversos enginys camperols i transportar els productes necessaris. Actualment, la gent acudeix al certamen a sobre de vehicles a motor ben variats, per veure la maquinària agrícola més diversa, acompanyada de l’assessorament que ajuda als compradors a escollir les eines més adequades a les seves necessitats. L’oferta en la ramaderia també ha evolucionat de valent, fins el punt que ara, tot i mantenir-se les exposicions de bestiar d’ungla i de corral, ja no es veuen aquells grans ramats de cabres i d’ovelles que abans omplien alguns espais

La part lúdica ha acompanyat de sempre la Fira de Móra la Nova, amb una àmplia oferta de productes destinats al bon menjar i beure que s’intensifica al llarg dels dies de mercadal. Fins ara i al llarg de moltes dècades, les famílies que s'ho podien permetre dinaven a la Fonda Barcelona, un dels establiments emblemàtics de les contrades, en tant que altres menjaven en altres establiments o directament del menjar que portaven preparat des de casa. D'un temps ençà, també són notables les ofertes d’atraccions recreatives per a la mainada i els esdeveniments musicals destinats a la gent jove. Alhora, han agafat molta empenta les exposicions i conferències de caire tècnic que ofereix un bon suport als professionals agrícoles i ramaders.

El recinte firal de Mora la Nova, amb els més de deu mil metres que s’ofereixen als expositors, ja està preparat per a una nova edició, la qual congregarà gent de les Terres de l’Ebre, del Baix Aragó, del Priorat, Baix Camp i de les comarques de Lleida més properes. L’àmplia oferta de productes i serveis que s’oferiran donaran abast a l’agricultura i a la ramaderia, dos sectors que pas a pas demanen més tecnificació i especialització. Tenim al davant uns dies de feina pels expositors, que intentaran vendre els millors productes als assistents, unes persones que sabran combinar sàviament el seu treball amb uns moments destinats a l’esbarjo.

Josep Gironès

Escriptor