ANDORRA LITERÀRIA

Per a molts catalans, Andorra és el gran referent comercial, econòmic i financer, alhora que disposa d'una àmplia oferta turística, lúdica i esportiva.
Un aspecte menys conegut del país dels Pirineus és el seu dinamisme cultural, ja que al llarg de l'any i des de ja fa uns quants lustres convoca un seguit de premis que ajuden a visualitzar diverses disciplines.
En concret, el Cercle de les Arts i de les Lletres convoca la Nit Literària Andorrana, un certamen que ofereix premis a la Investigació històrica, Novel·la, Assaig literari, Poesia, Periodisme, Contes i narracions, Novel·la curta, Teatre i Divulgació científica. Tot un ampli ventall!
Al llarg de la meva carrera literària he rebut dos d'aquests premis: el Sant Carles Borromeu de cotes i narracions i el Fiter i Rossell de novel·la, cosa que m'ha permès conèixer algunes de les persones que organitzen el certamen, i també alguns dels patrocinadors. De tots ells, només es pot dir que estan a l'alçada del seu preciós país.

BUSCAR-SE LA VIDA

Al nostre país són moltes les persones joves i també les de mitjana edat que disposen d'uns currículums acadèmics i laborals considerables, les quals, a falta d'oportunitats en el seu entorn més proper han optat per buscar-se la vida en altres països. La seva destinació són, preferentment, els estats en els quals impera un sistema econòmic basat en la tecnologia i en l'activitat de les persones, ben allunyat del que patim aquí, que destaca per l'especulació en els més variats terrenys.

Aquesta forma de procedir també té el seu referent en els partits polítics tradicionals, que majoritàriament han barrat el pas a joves ben capacitats, alhora que perllongaven indefinidament la permanència en llocs de decisió o en sucosos càrrecs de lliure designació altres persones menys capacitades, que a força d'anys han esdevingut autèntics dinosaures de la política. A hores d'ara, ja no cal dir gaire cosa sobre els usos i costums dels polítics que podríem qualificar de la vella escola, alguns designats a dit pels seus predecessors en els càrrecs i altres que són el fruit de la llarga permanència en els espais de confort dels mateixos partits. Tampoc cal entretenir-se en destacar la corrupció del sistema polític, productiu i econòmic que han generat i que ara omple els jutjats. El cas és que moltes persones carregades amb idees innovadores han optat per apartar-se dels partits tradicionals i de la seva estela. L'opció que han seguit aquests inconformistes ha estat el de la creació de nous partits i formacions, les quals han comptat amb el suport transformat en vots de tantes i tantes persones que es veuen reflectides en aquesta nova forma de fer política.

A Catalunya, si analitzem els darrers resultats electorals podrem constatar l'augment de partits que han aconseguit espais de decisió a ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Això ha tingut lloc malgrat tots els advertiments tan falsos com interessats amb els que els partits tradicionals ens han bombardejat al llarg de la passada campanya electoral. Les calumnies i les difamacions sortides de les boques de mentiders professionals no han servit per capgirar les tendències dels nous partits que s'han buscat la vida en un mitja hostil, ni les de la ciutadania que els ha atorgat confiança. A més de l'aparició de nous valors polítics que s'han generat a partir de la disconformitat, d'aquell moviment conegut com dels indignats, també s'ha pogut constatar la pràctica desaparició d'algun grup polític que postulava les mateixes actituds dels partits clàssics existents, amb un pèl més de radicalitat afegida.

Un altre anàlisi que caldria fer a Catalunya –i si fos possible amb objectivitat– és la progressió o no del moviment sobiranista català. Demano objectivitat perquè després de totes les campanyes muntades i orquestrades per institucions, entitats i mitjans de comunicació centralistes contra els líders polítics, els partits i les institucions catalanistes, els números que provenen de les passades eleccions no es corresponen amb tots aquells que fa dies que anuncien la pràctica desaparició de l'independentisme.

Com en el cas dels treballadors que han hagut de marxar a treballar a països estrangers o el dels grups de persones que han hagut de construir noves formacions polítiques, l'aspiració majoritària de la ciutadania a Catalunya és la de buscar-se la vida més enllà d'un Estat que es mostra tan agressiu contra la nostra cultura com inoperant al moment de dur a terme tant la regeneració política com la dinamització de l'economia.

Ja sabem que transformar una societat que arrossega vicis tan arrelats com la nostra costarà, i molt! Som conscients que evolucionar l'actual sistema polític serà feixuc, però la persistència de la societat unida a les bones pràctiques dels polítics no contaminats pel sistema pensem que donaran fruits. En referència a la denominada qüestió catalana es pot constatar que a partir de la darrera sotragada electoral alguna cosa s'ha començat a moure a Madrid, per bé que la nostra societat cada cop és més conscient que les batalles polítiques les guanyen o les perden les persones en base a les seves preferències demostrades a les urnes. I de ben segur és per això que es farà el possible -i alguna cosa més que no s'hauria de dur a terme- per evitar la lliure expressió democràtica dels catalans que desitgen una cosa tan elemental com buscar-se la vida més enllà d'un entorn hostil.

Presentació del llibre PRESIDI MAJOR

Avui, a les vuit de vespre, presentarem a la Biblioteca Comarcal de Móra d'Ebre el meu darrer llibre: PRESIDI MAJOR, que, per absència de Joan Launes, anirà a càrrec de Julio Monfort. Presidirà l'acte l'alcalde de Móra d'Ebre, el senyor Joan Piñol.

ELECCIONS I MATEMÀTIQUES

Els processos electorals sempre acaben amb un seguit de xifres que mostren la participació electoral, l'abstenció i els vots en blanc emesos, el repartiment de vots i la consegüent obtenció de regidories, uns càrrecs que més endavant propiciaran l'elecció dels alcaldes, dels presidents i els consellers comarcals, dels presidents i dels diputats provincials i altres càrrecs de més o menys importància. Fet i debatut, són les matemàtiques, els números obtinguts, els que mostren uns resultats que són el fruit del desig dels electors per situar en els llocs de decisió política les persones, els partits i les formacions que més els agraden, una elecció que es basa en un seguit de factors que cal tenir en compte.

A nivell estatal, P.P. i P.S.O.E., els dos gran partits que fins ara han remenat les cireres com han volgut, han patit una forta sotragada a la baixa, el càstig que probablement reflecteix l'ambient de corrupció que els envolta, un sentiment corporatiu que contrasta amb la falta del sentit d'Estat que tant pregonen i, alhora, l'incompliment reiterat de les promeses electorals realitzades fins ara. Una part dels espais que aquests partits han deixat els han ocupat noves formacions, que per l'esquerra i per la dreta han sabut verbalitzar les mancances que pateix la societat, sense que a hores d'ara es pugui intuir si les promeses electorals que han deixat anar pel camí de la campanya seran realitzables. Des de l'escepticisme, es probable que els electors, farts de veure els incompliment dels uns hagi optat per uns altres, cosa que és plenament democràtica.

A Catalunya, P.P. i P.S.O.E. han aconseguit resultats ben pobres, malgrat que mantinguin algunes alcaldies importants. Pel seu costat, C. i U. mostra el desgast que pateix per l'actual dinàmica econòmica en part propiciada des del centralisme, amb la pèrdua d'alcaldies ben significades, com la de Barcelona, per bé que a nivell general encapçala les preferències dels catalans. En paral·lel, E.R.C. ha aconseguit uns molt bons resultats que li permetran tenir més visibilitat als ajuntament, diputacions i consells comarcals. Pel seu costat C's i PODEM han obtingut resultats molt destacables en alguns pobles i ciutats, cosa que no amaga la confiança electoral que la C.U.P. Entesa i altres formacions independents han obtingut arreu del país.

Evidentment, a les diverses eleccions la majoria dels partits polítics obtenen uns resultats que reflecteixen les seves actuacions prèvies o els seus programes de govern; amb tot, quan els comicis són a nivell municipal poden variar segons siguin les persones que formin part de les llistes, especialment a l'alça si qui les encapçala té prestigi. Ara per ara ja és prou conegut que hi ha candidats que aporten més vots a la seva formació que aquesta no obtindria sense ells. D'aquest se'n diu que sumen. Altres fan que els partits deixin de percebre vots amb la seva presència, són el que resten; i encara i ha una selecta minoria que són capaços de multiplicar, quan la seva presència a una llista municipal té repercussions en àmbits superiors. Una simple qüestió de matemàtiques.

Per no fer llenya de l'arbre caigut, deixaré sense anomenar alguns candidats a l'alcaldia que amb la seva particular forma de ser han fet perdre vots a les seves formacions. Sí que sí destacaré candidats ja clàssics, com Ballesteros a Tarragona o Poblet a Vila-seca, o nous elements com Tomàs a Amposta o Colau a Barcelona que afegeixen valor als seus partits i formacions polítiques.

Menció a banda mereixen els partits que han fet perdre força a les seves llistes electorals a partir de programes no massa concrets o poc elaborats, o per declaracions públiques que han espantat alguns electors. Un dels aspectes que igualment desagrada als electors és la falta de concreció en aspectes puntuals, un defecte que, sumat a la calculada ambigüitat, ocasionen que els votants busquen propostes més palpables en altres exposicions electorals. A tall d'exemple, els programes electorals i els partits que s'han volgut mostrar com transversals, amb la intenció de quedar bé amb tothom i no aixecar animadversions, no han caigut massa bé, ja que els electors interpreten que difícilment podran implicar-se en aquells afers que per força requereixen atenció i gestió. En concret, de la mateixa forma que fer elaborar una simple truita cal trencar alguns ous, és lògic que en la gestió dels afers públics els polítics s'hagin de deixar algun pèl a la gatera, i el poble no perdona tarannàs indefinits ni covards.

JA N'HI HA PROU!

Fa uns dies, després de la disputa del partit de futbol entre l'U. D. Almeria i el S. D. Eibar es va produir un fet lamentable. Quan l'entrenador basc, Gaizka Garitano, atenia els mitjans de comunicació del seu país i en la seva llengua habitual, alguns periodistes van protestar, fent-ho de forma reiterada. Aleshores, un responsable del club andalús recordà que es seguia el procediment habitual: atendre primer els mitjans de comunicació que seguien l'equip visitant, amb el seu idioma, i tot seguit els mitjans generalistes, en castellà, tal com feia sis anys es produïa amb el F. C. Barcelona. Tot i aquest recordatori continuaren els murmuris de desaprovació, amb l'excusa de no entendre què es parlava o pel fet de mostrar rebuig a tot idioma espanyol que no fos el castellà. I fou per això que Garitano abandonà la sala de premsa.

Aquest fet, que hauria de ser poc comú, resulta massa corrent al llarg de la geografia hispana, ja que arreu es produeixen mostres de rebuig quan s'escolten converses en català, basc o eusquera. Alguna d'aquestes mostres la tenim ben present, com quan Sergio Ramos li recriminava a Gerard Piqué que respongués en català les preguntes que li plantejaven en el seu idioma en una roda de premsa prèvia a un partit de la Selecció Espanyola de futbol.

Tot i portar gairebé quaranta anys de democràcia, el tema lingüístic està per resoldre, més que res perquè des de diversos àmbits estatals es dediquen a combatre allò que haurien de fomentar, que és el coneixement de les llengües pròpies. O és que pensen que el català és una llengua estrangera? A nivell oficial la qüestió no millora i a Catalunya tenim ben present què ha passat amb el català a València, a les Illes Balears o a l'Aragó, i no volem que el català faci cap a les escombraries culturals ni a la marginalitat social.

Si fins ara no s'ha plantejar la coexistència de les llengües, a partir d'ara tampoc no hi ha massa esperances que es faci, més que res perquè els partits que es postulen per agafar els espais de govern que ara ocupen PP i PSOE res no han manifestat perquè ho puguem pensar.

Malauradament, les agressions a Catalunya no s'acaben en la llengua ni en la cultura. El continuat ofegament econòmic que des del centralisme es sotmet la nació provoca desinversions en equipaments que són fonamentals pel desenvolupament industrial, comercial i econòmic de Catalunya i, de retruc, també d'Espanya. La mateixa falta de recursos és la causa que moltes famílies passin seriosos problemes econòmics i socials, si és que ja no han fet cap als sectors més depauperats.

La mateixa falta de recursos, que des del centralisme es vol associar a una mala administració autonòmica, repercuteix sobre la sanitat i l'ensenyament públics, i els seus usuaris, que som els grups i persones que no pertanyem a l'elit econòmica que mou els fils del país.

El centralisme també es mostra a l'esport i als òrgans de decisió que hi tenen relació. No cal burxar gaire per veure que hi ha un club que rep tots els avantatges i des de diversos àmbits, en tant que la resta i un especialment reben tots els perjudicis que els poden organitzar.

El capítol de greuges és ben extens. S'ha exposat des del Govern de Catalunya i de les més diverses entitats i associacions, però no hi ha res a fer. Tot plegat ha fomentat un nombre creixent de persones que veuen en la independència de Catalunya l'únic camí a seguir, en un moviment organitzat que costarà d'aturar, i més amb la forma barroera que es vol combatre.

Des dels múltiples altaveus relacionats amb el centralisme, fins ara se'ns advertia que l'independentisme portaria la balcanització del país i la ruptura de la societat, dos fets que el tarannà pacífic català ha demostrat que no és possible. També hi han hagut acusacions de nazisme, sense que ningú s'hi veiés identificat, i d'unes setmanes ençà se'ns situa amb el violent gihadisme. Per sort, malgrat el gruix de les acusacions que retraten a qui les profereix, a qui ja no ens en fem de res.

Moltes vegades hem manifestat que ens agradaria que entre Catalunya i l'Estat hi hagués una bona entesa, però les persones i els estament que porten Espanya cap el desastre sembla que no estan pel cas. Per això, no ens queda més remei que fer igual que l'entrenador de S. D. Eibar: aixecar-nos i marxar.

MARGES VELLS, PORTELLS NOUS

Les abundoses pluges caigudes a les Terres de l'Ebre durant el mes de març ocasionaren alguns desperfectes en zones urbanes, però també en espais agrícoles, uns danys que resulten evidents en alguns marges que s'han esbarrat.

A la major part dels pobles de Catalunya de caire agrícola les finques tenen bancals i feixes anivellats amb marges de pedra seca. Els marges, juntament amb altres construccions com les cabanes i les barraques, els aixoplucs, els refugis i els amagatalls, les cisternes i els cocons, els sitis d’arnes i trones, els pous, les cisternes i les mines, les escales i camins empedrats, i altres bastiments, formen part d’un món que té un enorme caire pràctic, alhora que ofereix un bon aspecte visual.

Si recorrem les diverses partides dels termes municipals ─sobretot on hi ha més proliferació de pedra─, hi trobarem marges que estan formats per un seguit de pedres de gran volum, els quals corresponen a les construccions més antigues en el temps. A la Catalunya Nova, sembla que fou a partir del domini cristià qua l’agricultura gaudí d’una bona embranzida, en el moment que cristians i moriscos s’ajuntaren per posar en cultiu espais fins aleshores erms. Si això fos així, la major part d’aquells cultius establerts a les millors zones, a les més planeres, podrien tenir com a data de construcció el final del segle XIIè. Més endavant, quan es decretà l’expulsió dels jueus i dels moriscos, algunes de les famílies que es van poder salvar de l’expatriació van refugiar-se en els pobles més amagats, unes comunitats que d’aquesta forma van veure créixer la seva força de treball i, de retruc, els espais agrícoles conreats. En aquest aspecte, cal recordar que els moriscos, per tal de no abandonar la que consideraven, i amb raó, la seva terra, feien qualsevol mena de treball, les “feines de moro” que sovint eren les més pesades i desagradables.

Al final del segle XIX, quan la plaga de la fil·loxera havia fet estralls a França i en tant no va prendre possessió de les terres del Principat, els alts preus que es pagaven pel raïm, el vi i l’aiguardent propiciaren nous conreus de vinya, alguns dels quals estaven situats en espais pendissos que calia amargenar. Sigui com sigui, són els darrers marges construïts els que tenen més propensió a patir ensulsiades, amb la formació de portells que, quan no es reconstrueixen, són el preludi de la ruïna total de les construccions.

A partir de les darreres pluges es poden veure portells de tota mena, alguns dels quals formen part dels marges més antics, els construïts amb grans pedres que testimonien la força de treball de les persones que els van construir. És cert que els marges vells aguanten millor el pas del temps que els de més recent construcció, de la mateixa forma que alguns ponts bastits durant l’Edat Mitjana han aguantat en peu, quan altres han caigut per l’acció d’alguna riuada.

D’un temps ençà, la pagesia ha intentat optimitzar el seu treball al camp, limitant-lo a les finques que tenen millor accés i una orografia més adequada a la utilització de la maquinària agrícola. Això ocasiona que algunes de les finques més antigues a poc a poc hagin quedat sense conrear i, quan els seus marges cauen, tenen moltes possibilitats de quedar enrunats de per vida.

A hores d’ara encara és possible poder contemplar un ampli ventall de marges provinents de diverses èpoques, bastits amb arts diverses i de diferents mesures. Al seu costat, tot sovint es veuen altres complements que ajudaven la pagesia a tirar endavant en un medi prou hostil, mal que fos a base d’enginy i de força. Per això, s’ho val endinsar-se en el territori agrícola que encara es mostra com a tal, abans que l’acció de les pluges i l’avanç de la boscúria el deixi en l’estat original que es trobava abans que els primers pagesos el posessin en producció. Si ho fem ens trobarem amb autèntiques obres d'enginyeria agrària, que compleixen la funció d'aguantar les terres de conreu i d'evitar que els pluges s'emportin la terra barranc avall. Són uns treballs bonics de veure, en tant que intentem analitzar el perquè de cada detall.

Anem al camp i mirem-se la terra i les pedres. S’ho val!

RETALL DE PREMSA

Com bé sabeu, Antoni Coll, del Diari de Tarragona, és probablement la persona que rep i llegeix més llibres de les nostres comarques. Per aquest motiu és tot un honor que un dels meus llibres encapçali les seves preferències literàries per aquest Sant Jordi.