MARGES VELLS, PORTELLS NOUS

Les abundoses pluges caigudes a les Terres de l'Ebre durant el mes de març ocasionaren alguns desperfectes en zones urbanes, però també en espais agrícoles, uns danys que resulten evidents en alguns marges que s'han esbarrat.

A la major part dels pobles de Catalunya de caire agrícola les finques tenen bancals i feixes anivellats amb marges de pedra seca. Els marges, juntament amb altres construccions com les cabanes i les barraques, els aixoplucs, els refugis i els amagatalls, les cisternes i els cocons, els sitis d’arnes i trones, els pous, les cisternes i les mines, les escales i camins empedrats, i altres bastiments, formen part d’un món que té un enorme caire pràctic, alhora que ofereix un bon aspecte visual.

Si recorrem les diverses partides dels termes municipals ─sobretot on hi ha més proliferació de pedra─, hi trobarem marges que estan formats per un seguit de pedres de gran volum, els quals corresponen a les construccions més antigues en el temps. A la Catalunya Nova, sembla que fou a partir del domini cristià qua l’agricultura gaudí d’una bona embranzida, en el moment que cristians i moriscos s’ajuntaren per posar en cultiu espais fins aleshores erms. Si això fos així, la major part d’aquells cultius establerts a les millors zones, a les més planeres, podrien tenir com a data de construcció el final del segle XIIè. Més endavant, quan es decretà l’expulsió dels jueus i dels moriscos, algunes de les famílies que es van poder salvar de l’expatriació van refugiar-se en els pobles més amagats, unes comunitats que d’aquesta forma van veure créixer la seva força de treball i, de retruc, els espais agrícoles conreats. En aquest aspecte, cal recordar que els moriscos, per tal de no abandonar la que consideraven, i amb raó, la seva terra, feien qualsevol mena de treball, les “feines de moro” que sovint eren les més pesades i desagradables.

Al final del segle XIX, quan la plaga de la fil·loxera havia fet estralls a França i en tant no va prendre possessió de les terres del Principat, els alts preus que es pagaven pel raïm, el vi i l’aiguardent propiciaren nous conreus de vinya, alguns dels quals estaven situats en espais pendissos que calia amargenar. Sigui com sigui, són els darrers marges construïts els que tenen més propensió a patir ensulsiades, amb la formació de portells que, quan no es reconstrueixen, són el preludi de la ruïna total de les construccions.

A partir de les darreres pluges es poden veure portells de tota mena, alguns dels quals formen part dels marges més antics, els construïts amb grans pedres que testimonien la força de treball de les persones que els van construir. És cert que els marges vells aguanten millor el pas del temps que els de més recent construcció, de la mateixa forma que alguns ponts bastits durant l’Edat Mitjana han aguantat en peu, quan altres han caigut per l’acció d’alguna riuada.

D’un temps ençà, la pagesia ha intentat optimitzar el seu treball al camp, limitant-lo a les finques que tenen millor accés i una orografia més adequada a la utilització de la maquinària agrícola. Això ocasiona que algunes de les finques més antigues a poc a poc hagin quedat sense conrear i, quan els seus marges cauen, tenen moltes possibilitats de quedar enrunats de per vida.

A hores d’ara encara és possible poder contemplar un ampli ventall de marges provinents de diverses èpoques, bastits amb arts diverses i de diferents mesures. Al seu costat, tot sovint es veuen altres complements que ajudaven la pagesia a tirar endavant en un medi prou hostil, mal que fos a base d’enginy i de força. Per això, s’ho val endinsar-se en el territori agrícola que encara es mostra com a tal, abans que l’acció de les pluges i l’avanç de la boscúria el deixi en l’estat original que es trobava abans que els primers pagesos el posessin en producció. Si ho fem ens trobarem amb autèntiques obres d'enginyeria agrària, que compleixen la funció d'aguantar les terres de conreu i d'evitar que els pluges s'emportin la terra barranc avall. Són uns treballs bonics de veure, en tant que intentem analitzar el perquè de cada detall.

Anem al camp i mirem-se la terra i les pedres. S’ho val!