VIVIM ENTABUIXATS!

Si de cas desconeixeu el significat de la paraula entabuixar, cal que penseu que és una més de les que s'utilitzen en àrees ben concretes de la Catalunya rural i menys en les àrees urbanes. Segons els llocs es pot pronunciar estabuixar o antabutxar, per bé que el significat és el mateix arreu: entabanar o torbar els sentits.

Ja situats en el significat de la definició, cal argumentar per què afirmo que vivim com si estiguéssim entabuixats i amb els sentits parcialment anorreats, un comportament que afecta, sobretot, els treballadors, els petits empresaris i els joves en procés de formació. Per intentar explicar aquesta percepció, d'entrada, ens remuntarem fins el temps dels romans, quan a base de pa i circ, o més concretament de pa i jocs de circ (paces et circenses) el govern tenia entretinguda la plebs i la mantenia allunyada dels afers controvertits, una forma de governar que, cal dir-ho, beneficiava les elits. I posats a recordar, destacarem que la fi de l'Imperi Romà tingué com a causa principal la corrupció.

Uns segles després i a partir de la industrialització, quedaren establertes les denominades classes socials, entre les quals destacaven els treballadors i els capitalistes. A partir d'aleshores hi hagué una lluita constant entre els obrers que reclamaven drets laborals i socials i els empresaris que cercaven beneficis a partir de les seves inversions, en una competència que van portar la societat a un profitós equilibri que es manifestava de forma evident en la salut de les persones i en la seva capacitat de consum.

Al llarg de molts anys, els treballadors van poder assolir els seus desigs principals: disposar d'un habitatge i poder alimentar la seva família. També s'organitzaren per adquirir un cert nivell cultural. Més endavant i en períodes de bonança econòmica les aspiracions materials s'ampliaren per aconseguir una caseta amb hortet i un cotxe utilitari. Ben aviat les classes dirigents van veure que a través del consum podien tenir controlats els treballadors, i amb l'aparició de la compra a crèdit els van proporcionar una nevera, un televisor i altres electrodomèstics, a més de les vacances familiars d'estiu, una escola qualificada pels nens i diversos productes alimentaris d'un cert nivell. I tot després de la signatura d'unes quantes lletres de canvi o, ja més properament, amb la utilització de la targeta de crèdit, fins el punt que les operacions creditícies esdevingueren una gran llosa que frenava reivindicacions.

A nivell polític, en els països denominats democràtics es permetia el vot general, malgrat que massa sovint l'elecció es limitava a dos partits: un de dretes, que vetllava pels interessos dels poderosos, i un altre d'esquerres que, teòricament, procurava per les persones menys afavorides.

Pel camí de la democràcia, a hores d'ara ens trobem amb que la compra a crèdit paralitza les reivindicacions de molts treballadors, que tenen por de perdre la materialitat que sembla presidir la seva existència. A sobre, s'ha descurat l'interès per la cultura i per la informació qualificada, uns fets que han aprofitat les elits per abocar missatges a través dels diversos mitjans de comunicació que controlen: la televisió, la ràdio, la premsa i les xarxes socials. El contingut dels missatges que tenen entabuixada la població destaquen pel soroll, més que pel contingut, per l'excentricitat en lloc del seny, i pel foment d'un narcisisme pertorbador que fomenta l'individualisme i perjudica la capacitat d'agrupació.

Així les coses, a ningú no se li hauria de fer estrany que els diversos partits de dreta dels països democràtics aconsegueixin els seus principals objectius: copar els llocs de govern, legislar en favor dels grups més rics i tenir entretinguda la població amb programes que els sociòlegs denominen escombraries. Tampoc hauria de constituir cap sorpresa que els teòrics partits d'esquerra que fins ara eren una seriosa alternativa de govern estiguin en ple procés de crisi, dividits entre els que han cercat l'interessat aixopluc del capitalisme excloent, els que no tenen resposta als temps que corren i els que han renunciat, fins i tot, a exercir el dret a vot.

A partir d'aquesta situació que va camí de polaritzar encara més els desequilibris econòmics entre la població, una part de la classe treballadora cerca refugi ocasional en els petits plaers assolibles a curt termini: la cigarreta més o menys carregada de tabac, la beguda alcohòlica, el cap de setmana, els béns de consum, el cyber monday que segueix el black fridey..., mentre es deixa entabanar pels bombardeigs incessants d'alguns mitjans de comunicació que l'allunyen de la cultura i, en conseqüència, de la seva pròpia capacitat per saber per on es mou el món.