TORNEM-HI, AMB L’IDIOMA

A Catalunya, el dia 6 d’abril de 1983 el Parlament de Catalunya aprovà la llei de Normalització Lingüística, la qual comptà amb el suport de tots els partits polítics representats al Parlament.

Com ja se sap, amb aquella llei es volien deixar enrere més de dos segles i mig d’opressió i quaranta anys de dictadura feixista, uns anys de plom que havien portat al límit la supervivència l’idioma català. A partir d’aleshores i fruit del consens polític –al qual s’hi sumaren els sindicats de classe i associacions de caire ben divers-, el català tornà a l’escola amb tots els drets, com a primer pas perquè el seu coneixement i utilització pogués arribar a tots els àmbits de la ciutadania.

Aleshores, la progressiva reintroducció del català fou determinat per a la cohesió de la societat catalana, ja que tothom sumava esforços per preservar una part comuna de la cultura. A nivell acadèmic l’èxit fou espectacular, ja que la majoria dels alumnes sortien de l’escola amb el domini del català que aprenien a classe i del castellà que s’utilitzava majoritàriament en diversos espais socials i de comunicació.

Al llarg de molts anys la coexistència del castellà i del català a Catalunya ha estat qualificada d’exemplar. Amb aquesta situació d’equilibri ja gairebé ningú volia recordar situacions passades i es mirava el futur amb optimisme, amb l’avinentesa de creure que ja mai més ningú intentaria que es perdés una llengua que té mil anys d’història, una enorme transcendència cultural i milions de persones que la parlen o que l’entenen. Falsa il·lusió.

D’uns anys ençà el català s’utilitza com una arma llençadissa contra Catalunya, en un seguit de maniobres polítiques que intenten tornar a la situació existent a l’inici de l’actual període democràtic. Quan aquesta agressió es produeix recordem que Espanya destina molts milions d’euros a potenciar el castellà i ni un cèntim a la conservació de la resta de llengües que també formen part de l’Estat. Veiem com a partir de diverses iniciatives es vol fer trontollar una llengua que ajuda a equilibrar la societat catalana i pensem que s’ha entrat una altra vegada en el terreny de l’homogenització idiomàtica i cultural.

El més greu d’aquest afer és que compta amb diverses iniciatives que han sorgit a Catalunya, d’una part minoritària i bel·ligerant que compta amb les simpaties de la societat més reaccionaria a nivell nacional i estatal. Ja hi tornem a ser!

Si ens situem en la hipòtesi que s’aconseguís anorrear definitivament el català, no hi ha dubte que es produiria un autèntic genocidi cultural, del mateix calat d’altres que fan basarda de recordar. Posats a elucubrar, pensem per uns moments que s’aconseguís que Catalunya perdés la seva identitat, tal com en el seu moment s’aconseguí que els jueus i els àrabs espanyols perdessin la seva. Aquestes pèrdues no servirien perquè els catalans tinguéssim una millor consideració a Espanya i tard o d’hora patiríem les reaccions d’una societat que no tolera les diferències, la mateixa que expulsà els descendents dels àrabs i dels jueus segles després que haguessin renunciat a la seva identitat. Aquest paral·lelisme no és de bades i cal que el tinguin en compte els catalans que van en contra de la nostra cultura: arribat el moment tots quedarem al mateix sac.

Sense desitjar de cap manera arribar a aquestes hipòtesi, aniria bé que es tornés al camí del seny i que la cultura quedés al marge de la política. Per això, caldria que els polítics deixessin de posar el nas a l’idioma i que traslladessin les seves pugnes netament a l’àmbit polític.

Ja sabem que alguns partits polítics mesuren els seus èxits al ritme que poden imposar els seus postulats, però és ben clar que ningú que pateix opressió forma part a gust de cap projecte polític o social. A Catalunya, el grau de desafecció de l’Estat ha estat proporcional al ritme d’imposicions que s’han rebut. En conseqüència, som moltes les persones que hem arribat a la convicció que només voldrem formar part d’un projecte comú en la mesura que se’ns respectin tots els nostres drets, i més els culturals.