EL VI: DE MODA

Des d'uns anys ençà el consum de vi està de moda. Enrere han quedat d'aquells temps en els quals la beguda s'associava al consum dels pagesos, dels traginers i dels borratxos; a les festes que els joves organitzaven als cellers o als sumptuosos i desbocats àpats de les classes benestants. Ara, a través del seu consum de forma moderada es cerquen els sabors, els colors i les flaires dels vins, en una barreja d'activitats lúdiques, culturals i gastronòmiques que omplen els sentits.

Gaudir del vi ens ha de fer pensar en com aquest preuat líquid ha arribar al nostre temps, i és per això que repassarem alguns trets històrics fonamentals i ben documentats sobre aquest producte.

Més de quatre mil anys enrere, els fenicis foren els que iniciaren la humanitat en l’art del conreu de la vinya i de la producció de vi. Van ser els mateixos fenicis els que portaren el conreu de la vinya al territori de la Catalunya actual, alhora que iniciaren els ibers autòctons en el consum de vi i, en conseqüència, en el conreu de la vinya. Com a prova d'aquest fet, per un equip d’arqueòlegs de la Universitat de Barcelona i de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica hem sabut darrerament que al poblat ibèric del Coll del Moro, situat al terme de Gandesa, ha aparegut un cub que es considera el trull més antic de Catalunya, datat al segle tercer abans del nostre temps. De la relació entre el consum de vi i els ibers també n’ha quedat constància en algunes monedes iberes, que tenen els raïms com a protagonistes.

Una de les primeres constatacions documentals sobre la vinya es troba en el Deuteronomi bíblic, on es descriuen les fèrtils terres vinateres de Canà, un territori que formava part de la terra promesa als hebreus. En aquest paratge és ben conegut el moment en el qual apareixen els dos exploradors enviats per Moisès, que es representen carregats amb un sarment farcit de raïms.

Així mateix, a la Bíblia es descriu les intrigues d’Acab per aconseguir la vinya de Nabot, mentre que en un altre paratge es parla de la transformació d’aigua en vi al casament de Canà.

A la ciutat d’Ugarit, una de les primeres urbs del món en merèixer el qualificatiu de ciutat, el vi fenici estava considerat una beguda pròpia de déus, i més quan només el consumien els sacerdots i les classes dominants.

En temps de la XIIa dinastia egípcia, el literat Sinuhé lloava la qualitat dels vins fenicis, alguns dels quals ja disposaven d’elements aromàtics i gustatius afegits.

En l’aspecte mitològic, la deessa semítica Istar, —que els grecs van conèixer com Astarté—, es representava envoltada de fruits, de raïms, més que res.

Dionís, el déu grec del vi i de la vinya, es representava coronat amb pàmpols de vinya i amb fulles d’heura. I fou aquest déu, amb el nom canviat a Bacus, el que els romans tingueren com a patró del vi.

Amb els romans, els cultius de les nostres terres gaudiren d’una forma embranzida, amb una vinya de la qual en resultaven els vins que feien cap a la capital Roma transportats en estilitzades àmfores.

El temps de domini àrab significà una important aturada en l’evolució dels cultius, ja que ells només el consumien com a fruita. Fou un temps en el qual els conreus de vinya de la zona cristiana s'hagueren de plantar en zones de muntanya situades a més de mil metres d'alçada.

Amb la conquesta cristiana hi hagueren grans canvis que beneficiaren la vinya i el vi. Els templers –que coneixien les tècniques emprades al Proper Orient, a les costes fenícies- van introduir els cultius abancalats suportats per marges de pedra seca. Així s’incrementà una producció que es destinava al consum propi, però també a l’exportació.

Amb el pas del temps, els conreus de la vinya han evolucionat, de la mateixa forma que ho ha fet l’elaboració de vins. Ara per ara, l’art de la transformació del fruit de la vinya en vi és una feina reconeguda arreu, cosa que va en benefici de moltes persones, des dels productors fins als consumidors.

Pel que hem vist, la vinya i el vi provenen de l'antiguitat, però actualment formen part dels conreus més selectes d'una pagesia que s'ha tecnificat de valent, i també de la nostra cultura gastronòmica.