SER O NO SER BONS ESPANYOLS

D'un temps ençà, un determinat sector polític sembla haver-se apropiat de conceptes i de paraules que haurien de ser patrimoni de tots, com Pàtria, llibertat, Espanya, democràcia i altres, els quals utilitza de forma maniquea per determinar les persones i els grups que estimen el país i els que -al seu parer-, volen destruir-lo. A partir d'aquí i en conseqüència, fan la distinció entre els bons espanyols i -també segons ells-, els qui no ho són.

Al moment de desenvolupar el seu ideari polític, el grup es val dels òrgans de govern que presideix, amb disposicions que van acompanyades per un gran desplegament de mitjans de comunicació -els propis i els ideològicament propers-, que no escatimen en formes al moment d'escampar missatges. En base a aquest plantejament es procura posicionar socialment la doctrina més favorable als interessos d'aquest grup, malgrat que la política que practica no sigui, ni de bon tros!, la més favorable als interessos generals de l'Estat ni als de la majoria de la població. Aquesta pràctica, ben esbiaixada, va acompanyada d'algunes males pràctiques que tenen la seva catalogació a nivell judicial i moral, unes definicions contra les quals es defensen a base d'acusar a altres grups i persones del que ells mateixos practiquen. Tot plegat porta cap a una fictícia divisió entre espanyols bons i dolents, els que són favorables a una política practicada en nom de la Pàtria i els que s'hi oposen.

Aquesta forma de fer les coses no és nova. Ja en temps dels anomenats Reis Catòlics s'establí la divisió entre els que, des de les més altes instàncies de govern, es consideraven bons espanyols, en base a conceptes tan clars com Pàtria i religió. Per aquell temps els bons espanyols havien de tenir puresa de sang, sense rastres de parentiu amb jueus o moros, i practicar la religió cristiana. Contra aquest plantejament res no hi tingueren a fer moros ni jueus, malgrat que molts es convertissin a la fe cristiana, ja que foren expulsats del país després d'haver-los maltractat econòmicament i social durant unes quantes dècades.

L'expulsió dels moriscos esdevinguda al començament del segle XVII es planificà en base a l'esmentada divisió entre espanyols bons i dolents, amb l'afegit que els teòricament bons s'afanyaren a buidar les bosses del que havien d'abandonar el país. Com a castic, la crisi que esdevingué al país quan faltà la soferta mà d'obra morisca fou de consideració.

A partir de la invasió napoleònica i la conseqüent reacció del poble espanyol -que actuà de forma més valenta que l'exèrcit i el rei-, el regnat absolutista de Ferran VII tornà a utilitzar la divisió entre bons i dolents per marginar, empresonar o executar les persones i els grups que aspiraven a que Espanya avancés pel terreny democràtic i que deixés d'estar sotmesa a unes lleis que sorgien dels criteris força partidistes de la reialesa, de la noblesa i de l'estament religiós. Per desgràcia, el segle XIX acabà de la mateixa forma que havia començat, amb la marginació de les persones de tarannà progressista, les quals patiren tota mena de pressions econòmiques, religioses, socials i polítiques perquè tornessin al grup de bons espanyols establert oficialment, malgrat que tot sovint feien cap als presidis construïts a les poques possessions d'ultramar que encara li quedaven al fallit i pretensiós imperi espanyol.

Més endavant, quan la Segona República intentava portar Espanya al segle XX, una conxorxa formada per l'oligarquia, l'Església, l'exèrcit i una part de la societat de tarannà feixista acabà amb les ànsies democràtiques i de progrés de moltes persones. De resultes, el franquisme establí per enèsima vegada una divisió entre espanyols bons i dolents. El bons havien de ser catòlics i feixistes, amb l'afegit de parlar castellà i bandejar la resta de llengües que es parlen a la península Ibèrica. Per contra, els dolents eren els rojos, una definició que agrupava republicanes, comunistes, socialistes, regionalistes i altres tendències polítiques, a les que s'hi va sumar els maçons i els jueus, els dropos i els malfactors.

A partir de l'esdeveniment de la democràcia, amb l'assumpció de la tan qüestionada com ben planificada Transició, semblava que tots havíem de formar part del mateix projecte patriòtic. Per desgràcia, la política practicada des del centralisme ha tornat a fomentar la divisió entre espanyols. Els bons són ara els que es denominen demòcrates, patriotes, antiterroristes i grans benefactors de l'economia, mentre que a l'altra banda s'hi ha posat els antisistema, els radicals i els extremistes, uns qualificatius que tot sovint s'apliquen als grups que no segueixen fil per randa els postulats dels teòricament bons espanyols. Aquest plantejament es fa extensiu a les comunitats autònomes que manifesten sentir-se agredides per la forma com es fan les coses, les quals reben com a resposta els qualificatius ja esmentats, amb l'afegit de nacionalistes insolidaris, excloents, radicals i extremistes que els situa ben lluny del camp de joc dels teòricament bons.

Tot plegat té conseqüències a Catalunya, quan moltes persones creuen que no volen participar en aquest joc i que s'estimen més ser, simplement, catalans, i de ple dret.