lunes, 21 de julio de 2014

FUTBOL: PREVISIBLE SORPRESA

A moltes persones els ha sorprès la ràpida eliminació de la Selecció Nacional de la Federació Espanyola de Futbol, en la seva defensa a Brasil del títol mundial aconseguit a Sud-àfrica fa quatre anys. Si es fa cas a l'opinió general, que atorgava a aquesta selecció de jugadors de futbol la condició de favorita, per força hauríem de creure que s'ha tractat d'una eliminació sorprenent, però per poc que analitzem la situació esdevinguda en els darrers deu anys haurem de reconèixer que el resultat no haurà estat casual.
Es vulgui reconèixer o no, la Selecció de la Federació Espanyola de Futbol ha emprat el mateix patró de joc que el F C Barcelona, tan quan l'entrenava Luís Aragonés com ara que ho fa Vicente del Bosque. Amb l'equip format majoritàriament per jugadors provinents del F C Barcelona, tots dos entrenadors van aconseguir situar la Selecció al capdamunt de les seleccions nacionals de tot el món, amb el triomf al Campionat Mundial de Seleccions Nacionals disputat a Sud-àfrica i amb dos títols a nivell continental europeu. Uns grans èxits esportius!
Si la base dels èxits de la selecció ha estat l'equip del F C Barcelona i la seva filosofia de joc, també hauríem de pensar que la selecció ha seguit un camí paral·lel a aquest equip. Certament, la selecció ha pujat quan el Barça ho ha fet i s'ha estavellat quan el F C Barcelona ha entrat en crisi. Per això, aniria bé intentar esbrinar els motius pels quals el Barça ha perdut l'excel·lència que tenia com equip.
Hi ha una certa unanimitat al moment de definir el F C Barcelona com el millor equip del món dels darrers deu anys. El joc basat en el control de la pilota, una concepció de la pràctica del futbol sense violència i la bona cohesió del grup possibilità un alt grau de creativitat futbolística que portà el club a aconseguir grans èxits esportius: tres Champions, sis lligues, dues supercopes d'Europa, sis supercopes d'Espanya, dos mundials de clubs... fins l'extrem de guanyar en una sola temporada tots els títols disputats.
Com és fàcil d'entendre, les victòries del F C Barcelona han coincidit amb els èxits limitats d'altres clubs, alguns dels quals han fet mans i mànigues per acabar amb el cicle guanyador del Barça. Quan diem "mans i mànigues" ens referim a campanyes de descrèdit que han situat el F C Barcelona, als seus directius i als jugadors en terrenys pantanosos, camí del delicte. Alhora, des de diversos estaments s'ha procurat limitar els triomfs blaugranes amb l'aplicació de la força del que mana. Sense anar més lluny, queda en el record recent el gol aconseguit en fora de joc pel Reial Madrid en la darrera final de la Copa del Rei, al que es pot sumar el gol legal anul·lat a Messi en el darrer partit de Lliga que hagués pogut suposar el triomf del Barça en aquesta competició. Dues accions protagonitzades pel mateix àrbitre, el qual, potser casualment, era el favorit de José Mouriño quan entrenava al Reial Madrid. A més, la permissivitat arbitral al moment de deixar que els rivals colpegessin les cames dels jugadors del Barça ha ocasionat que els futbolistes acabessin en una situació física deplorable, en una pràctica que portava aparellada l'esbroncada dels infractors, que acusaven les víctimes de fer teatre. Si recordeu l'expulsió de Pepe en el partit entre les seleccions de Portugal i Alemanya podreu entendre les pràctiques que aquí no es sancionaven i que al campionat mundial han suposat targeta vermella.
Ens podríem estendre més al comentar que la davallada del F C Barcelona ha estar fomentada i propiciada per unes males arts, a les que caldria sumar-hi un calendari oficial exhaustiu i altres partits destinats de fer calaix que han carregat els músculs d'uns esportistes que finalment han entrat en crisi. També hi ha influït el pas natural del temps pels jugadors i que els equips rivals hagin après a neutralitzar el seu joc. Ho deixarem aquí. Amb tot, aprofitaré per establir un paral·lelisme amb la relació que s'ha viscut entre el F C Barcelona i la Selecció Nacional per comparar-la amb la que es viu entre Espanya i Catalunya. A hores d'ara, a ningú que sigui objectiu no se li escapa que Catalunya pateix les accions del Govern Central que tracta d'anorrear el país culturalment i econòmicament. Ja fa massa anys que les coses van en aquesta direcció i no cal aprofundir en una relació de greuges que resultaria exhaustiva. Només cal advertir que l'enfonsament forçat de Catalunya pot portar la definitiva ruïna a una Espanya que no para d'acumular deute extern, sense permetre a Catalunya que es dinamitzi i, alhora, actuï com a motor de l'Estat.

Josep Gironès

No hay comentarios: