L’albercoquer que tenim plantat al jardí de casa té la seva petita història. Va sortir espontàniament al pati de la Fatarella, a casa de mons pares, segurament fruit d’algun pinyol. Va ser la mare qui l’ajudà a fer-se gran i jo vaig plantar-lo a casa en memòria seva.
lunes, 4 de abril de 2011
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
Ah, l'albercoqer, quina delícia.
Els pètals com neu d'animetes, i el fruit, un sol radiant i nutritiu. Que duri.
L'arbre en fa pocs, d'albercocs, però molt bons.
Publicar un comentario