Al llarg de molts segles, una sola pedra posada de cantell marcava el límit entre dues propietats agràries. A partir del moment en què els pagesos posats en funció d’acanadors delimitaven les finques amb l’ajut de les pedres, els límits quedaven inalterables, a no ser que hi haguessin canvis en les propietats, si es produïen agregacions o segregacions de finques.
Era un temps en el qual la paraula feia les persones, quan difícilment cap pagès es saltava la llei ni l’ordre. Quina diferència!, entre aquells pagesos honrats que governaven les seves propietats amb encert i els governants d’ara, que de vegades fan el pagès quan gairebé mai l’encerten.
1 comentario:
Són curiosos els jocs de paraules. Fita (Piedrafita del Cebrero), molló (Prats de Molló).
La mare ens deia: "¿A ver los dientes? Mojones calientes", per significar que ens les anéssim a rentar.
Fites i mollons caiguts, enterrats a la malesa, hem trobat enmig del bosc feréstec, de ves a saber quins límits i quines històries.
Publicar un comentario