Uns dies enrere, un tarta Sacher de molts collons* tancava un àpat extraordinari, en el qual un deliciós plat de lluç amb farigola i olives d’Aragó n’era la part més potent, tot regat amb xampany francès, com si fóssim un vicepresident qualsevol. En realitat, el dinar era per celebrar que una gran amiga i extraordinària autora havia aconseguit publicar en anglès un dels seus millors llibres.
Dissabte passat, un pastís de nata i crema acompanyat per licors de codony i de mores es constituïa en la cloenda d’un altre àpat singular. En aquesta ocasió solemnitzàvem la presència d’una altra gran amiga, artista i empresària de mèrit, la qual continua al peu del canó en els tres fronts.
Molt sovint associem el record dels menjars a les diverses situacions del moment o als viatges que fruïm, però la realitat és que es gaudeixen millor segons la companyia.
*Els collons s’utilitzen a la ruralia com a mesura equivalent a les estrelles dels hotels o a les forquilles dels restaurant, per be que també tenen altres accepcions.
2 comentarios:
Molt, però molt substanciós el post de l'agutzil de Rocaura que, pel que dedueixo, és un sibarita de moltes estrelles (hem...) En canvi, entre pastissos i licors, trobo que no se'l veu gras sinó esvelt com un figurí. Deu ser cosa de Rocaura.
Benvolgut escriptor,
ets molt afortunat per compartir tan especials àpats amb persones singulars i gens encarcarades. Amb tot, crec que la trobada us resultaria millor si us mengéssiu una arengada amb raïm asseguts a tocar d’un cep de Rocaura, una escalivada cuita amb sarmets de l’any passat o un abadejo amb panses i pinyons. I, per beure: vi del carretell, perquè, des quan beus xampany francès?
Publicar un comentario