Presentació de PRESIDI MAJOR a Tarragona

La presentació de PRESIDI MAJOR  a Tarragona va anar a càrrec de Mercè Forès i comptà amb la presència de l'editor Lluís Pagès, de Pagès editors.
Mercè exposà al públic assistent la seva relació amb l'autor i el coneixement de part del territori en el qual es desenvolupa l'obra, com a punt de partida per descriure l'argument literari de forma clara i entenedora.
Algunes de les frases emprades per Forès causaren impressió entre els assistents, com quan afirmà que era una obra tan ben descrita que en alguns paratges fins i tot transmetia les olors, com en el moment que els protagonistes passen per algunes de les presons en el seu periple fins el presidi de València.
Com de costum, la conjunció entre els presentadors i el públic ajudà a exposar una obra que compta amb bones crítiques.

Presentació de PRESIDI MAJOR a Ascó

La presentació de PRESIDI MAJOR a Ascó fou magnífica. El lloc, l'Antic Hospital, esdevingué el marc idoni, gentilesa de l'Ajuntament d'Ascó. La presentació, a càrrec de Jordi Grau, de la Llibreria Can Solfa, fou senzillament brillant. Tot plegat, adobat amb l'assistència d'un públic prou qualificat aconseguí un acte reeixit.

Em fa goig que sigui a Ascó on es presenti en primer lloc PRESIDI MAJOR, pels diversos lligams que els fatarellencs i jo en particular tenim amb la vila riberenca. Jordi Grau, de la llibreria Can Solfa n'ha estat el promotor, i ha comptat amb la gran col·laboració de l'Ajuntament d'Ascó, en especial de la Regidoria de Cultura.

Un nou llibre de la meva autoria: PRESIDI MAJOR

Ja ha sortit dels tallers el meu darrer llibre PRESIDI MAJOR, una obra publicada per PAGÈS EDITORS.

Aquest llibre fou el guanyador del Premi Fiter i Rossell de la Nit Literària Andorrana 2014.

La seva publicació ha aixecat molta expectació, ja que tracta del caciquisme imperant a la Terra Alta en la segona meitat del segle XIX, amb els paral·lelismes que cadascú vulgui associar a alguna de les institucions que coneix.

.

L'ÈXIT DE LA FRUITA SECA

A les portes de la primavera, els ametllers en flor que es veuen pels camps, repartits entre feixes i bancals, per a una bona part de la nostra pagesia són l'anunci de la propera collita. Efectivament, la munió de flors blanques i rosades que es reparteixen entre les branques i els llucs dels ametllers són la promesa de que, si el fred no ho estronca, hi pot haver una bona collita d'ametlles. Alhora, però més discretament, les flors dels avellaners també fan el seu camí. Per un costat, els aments masculins ja fa mesos que pengen de les branques, a l'espera de pol·linitzar i fecundar les flors femenines que per aquest temps  comencen a mostrar petits pètals de color vermellós que pregonen la seva maduresa.

Més enllà de per trobar-se en la seva etapa de fotogènica floració, la fruita seca està d'actualitat. Ens els darrers mesos, ametlles i avellanes han assolit uns preus que, des de la perspectiva d'uns anys enrere, es poden considerar-se estratosfèrics, per bé que no fan altra cosa que remunerar de forma més justa uns productes que portaven mots anys pagats a preu ruïnós pels productors.

La pagesia productora de fruita seca està d'enhorabona pels preus actuals, després d'haver lluitat anys i panys pels preus d'un producte del qual penja l'economia de moltes famílies. Si es recorda, la denominada Guerra de l'Avellana va fer sortir a les carreteres uns pagesos que intentaven defensar el seu treball i el seu futur econòmic, una feina que penja d'un clima que alguns anys crema les flors als arbres, o de les pluges que s'emporten les collites barranc avall. Aleshores també es queixaven dels intermediaris i de les multinacionals que ensorraven el mercat a base d'adquirir avellanes turques, i de les administracions públiques poc útils, com una Unió Europea que signava tractats preferencials amb països aliens al Tractat de Brussel·les. Aquella lluita, molt perllongada en el temps però acabada de forma un tant satisfactòria per als pagesos, posà en evidència l'existència d'un sector productiu que ja estava sotmès a la globalització, però també la força d'una pagesia que si es mostrava unida i activa era capaç de qualsevol gesta.

Els preus actuals de la fruita seca, que giren al voltant dels 8,10 euros per quilo de l'avellana negreta i dels 7,15 euros en l'ametlla comuna, es consideren bons, i més si es comparen amb els 1,50 euros que es pagava l'avellana o els 2,90 amb els quals es remunerava l'ametlla tretze anys enrere. Amb tot, existeix una certa preocupació per saber si aquests preus es mantindran en endavant, per molt que alguns factors conviden a pensar que així serà. En referència a l'ametlla, els Estats Units obtenien fins ara el vuitanta per cent de la producció mundial, però una etapa de sequera combinada amb una sentència contrària als interessos d'uns productors que extreien excessius recursos aqüífers del subsol, poden limitar l'esmentada producció. En conseqüència, si baixa una producte que superava les nou-centes mil tones, les gairebé cinquanta mil tones que s'obtenen a l'Estat Espanyol tenen un bon preu assegurat. Pel que representa a l'avellana, és probable que no es repeteixin les intenses glaçades que han assolat els camps d'avellaners turcs, però l'actual depreciació de l'euro en referència al dòlar podria ajudar a mantenir els preus.

A banda de pensar en els països productors, al moment d'aventurar l'evolució dels preus de la fruita seca també cal pensar que el consum ha evolucionat, i de valent! Els productes agroalimentaris derivats de la fruita seca, com les pastes i els pastissos, els gelats i els torrons, aliments selectes, olis i essències han entrat en l'òrbita de nous països consumidors. A banda de l'Unió Europea i els Estats Units, que fins ara eren els majors compradors, determinades nacions asiàtiques com la Xina, l'Índia i alguns països del sud-est asiàtic, juntament amb els estats àrabs econòmicament més potents s'han iniciat i destacat com a consumidors. I tot plegat fa pensar en un futur plàcid pel sector.

L'optimisme també s'ha generalitzat entre la pagesia, uns productors que han deixat de relegar els ametllers per intentar recuperar arbres vells que havien entrat en decadència, alhora que s'han planificat i executat noves plantacions. Tal és el neguit relacionat amb els conreus relacionats amb les noves plantacions d'ametllers que alguns vivers no es comprometen a subministrat plançons en un termini inferior als tres anys. Per contrarestar aquesta situació que podria allargar-se en el temps, alguns pagesos s'han posat a elaborar el seu propi planter a partir de les tècniques més ancestrals, a base de plantar ametlles amargues i empeltar les plantes resultants amb les varietats desitjades.

Res no atura la nostra pagesia si el vent li bufa mínimament a favor!

Josep Gironès

BONES NOTÍCIES

Els amics que tinc entre els periodistes m'asseguren que les bones notícies tenen menys impacte que les dolentes. Ha de ser cert, ja que un periòdic que va nàixer amb la vocació d'oferir exclusivament notícies positives va haver de tancar al cap de poc temps. A desgrat d'aquest principi i a risc de no captar interès informatiu, l'actualitat obliga a reflexionar sobre els èxits obtinguts pels vins de la D. O. Terra Alta en el darrer concurs de garnatxes que fa uns dies tingué lloc a Perpinyà.

De les nou medalles d'or i de les cinc medalles de plata aconseguides per alguns dels quaranta vins d'aquesta denominació d'origen presentats a concurs ja se n'han fet ressò els mitjans de comunicació; tanmateix, caldria incidir en que l'èxit obtingut no ha estat el fruit de la casualitat, sinó del treball humà aliat amb el territori.

A banda dels darrers guardons obtinguts, als que cal sumar el del millor vi de Catalunya en els premis Vinari, el prestigiós José Peñín, autor de la famosa Guia Peñín, considera que els vins elaborats amb garnatxa blanca "Tenen expressió mediterrània, amb cos, si bé amb una frescor i un punt feréstec, amb una riquesa de matisos que recorden l'herba seca rala de muntanya combinada amb l'agradable dolçor de l'alcohol". Altrament, la Guia Parker ha distingit amb més de noranta punts diversos vins elaborats exclusivament amb la varietat garnatxa blanca. Amb tot, és el reconeixement a nivell global i dels consumidors allò que ens obliga a pensar que els vins elaborats a partir de la varietat garnatxa blanca són la icona de la comarca i de la D. O. Terra Alta.

Anys enrere, quan a la comarca es va deixar de banda el costum d'elaborar vins passats de grau que s'havien de vendre a l'engròs i a baix preu, es va intentar i s'aconseguí evolucionar els sistemes productius i d'elaboració, per tal de poder oferir al mercat vins més d'acord amb els gustos dominants al sector. Afortunadament, aquesta evolució no es va encaminar a elaborar vins negres similars als vins de la Rioja o de la Ribera del Duero, ni blancs semblants als gallecs, andalusos o bascos, sinó que es van voler produir vins que reflectissin les característiques del territori. I és aquí on rau una bona part de l'èxit.

Entre tots els vins de les diverses varietats que es produeixen a la Terra Alta, crec que són els elaborats amb la varietat garnatxa els que defineixen millor les característiques d'un territori, dotat amb uns sòls de terra de panal que aporten un extra de mineralitat als vins. I també la duresa climàtica de la zona, que té períodes calorosos i secs a l'estiu, combinats amb els fred hivernals, hi té a veure.

Al final de tot el procés productiu esdevenen vins amb una càrrega alcohòlica situada entre els tretze i els quinze graus, una consistència que es complementa amb una baixa acidesa que s'agraeix. És possible que l'aroma de préssec, fonoll i d'herbes boscanes que desprèn la garnatxa blanca no estigui a l'alçada dels vins denominats florals, per bé que resulten d'un paladar vellutat, fi i melós, consistent en boca com cap altre. També cal esmentar el color, que en el cas de les garnatxes blanques és d'un groc pàl·lid però intents, que es destaca per sobre d'altres que estan propers al mateix color de l'aigua.

Cal reconèixer que de bons vins n'hi ha a diversos llocs, amb característiques ben definides i, en alguns casos, del tot singulars. Per això resulta imprescindible que els vins, a banda de resultar agradables, aportin un plus en forma d'associació amb la imatge que en part genera el territori. En el cas de la Terra Alta, el treball ben coordinat entre productors i els tècnics de la D. O Terra Alta ha aconseguit lligar els vins de garnatxa amb un un paisatge format per vinyes velles i noves, el clima sec i auster, la limpidesa del cel blau que contrasta amb el verd dels boscos i amb els ocres de la terra i, per sobre de tot, amb la imatge de les persones de la comarca, descendents dels ibers que amb el pas dels segles van agafar les millors característiques dels romans, dels àrabs i d'altres civilitzacions que van passar per aquestes terres. També cal considerar les aportacions dels Cavallers de l'Orde del Temple, grans promotors de les vinyes, tal com es pot veure en els capitells de l'església arxiprestal de l'Assumpció, a Gandesa.

Poc es podien imaginar aquells pagesos que van plantar vinyes de garnatxa fa gairebé quatre-cents anys que la seva feina obtindria l'èxit actual, també es sorprendrien alguns productors del segle passat, però no persones com la senyora Bàrbara Forés, que al final del segle XIX ja pronosticava que els seus vins de garnatxa blanca rebrien reconeixements a nivell mundial, ni els primers cooperativistes que van apostar per viure de la terra i del vi.

DESEQUILIBRIS AL MEDI NATURAL

Llegeixo al Diari del dia 3 de febrer una notícia signada pel periodista Andreu Caralt, que informa del descens del nombre d'aus que hivernen al Delta de l'Ebre. Sense caure en cap mena d'alarmisme, explica que la població d'aus estacionals que passen l'hivern al Delta pot variar per factors ambientals i climàtics, alhora que apunta la possibilitat que els plaguicides hi tinguin alguna cosa a veure. Caldrà estar atents aLS nous censos, per tal de constatar si el cas d'enguany és excepcional o marca una nova tendència a la baixa.

Ja se sap que la presència d'animals pel camps és un bon indicador de la salut mediambiental de les nostres terres, un fet que es pot constatar per poc que estiguem pendents d'aquesta interessant qüestió.

Per a algunes persones, una bona distracció consisteix en passejar pel camp, per camins, senders i viaranys que tot sovint fan cap a paratges naturals preciosos o a espais on la mà de les persones hi ha deixat el seu rastre en forma de construccions rurals. A més, si pel camí es pot escoltar un silenci que només trenquen el cant de les perdius, els refilets dels ocells o els brunzir de les abelles, l'experiència ja pot ser de sensació. Tanmateix, a mesura que passen els anys es pot constatar que s'ha produït una gran disminució dels animals abans més comuns que habiten per les terres més aLtes properes al riu Ebre.

Les perdius, que abans es movien en vols ben nombrosos, estan gairebé desaparegudes de les comarques de l'Ebre. Els experts asseguren que la poca proliferació de sembrats de cereals i l'excés de caçadors en són la primera causa, per bé que també hi incideixen els animals depredadors, com les guineus i les aus rapinyaires, o el canvis de sistema de producció dels conreus agraris.

A banda de les perdius, entre els ocells més populars es troben a faltar els pardals roquers, uns animalets de ploma d'un pam d'envergadura, de color bru, que abans es veien arreu, al camp i als pobles. Pel que sembla, al pardal roquer li van portar un depredador de fora, per tal de controlar-ne la seva expansió que molestava algunes instal·lacions elèctriques. Amb tot, també s'ha vist privat dels forats que abans els paletes dels pobles deixaven expressament a les façanes de les cases, on podien niuar. A més, tenen els coloms com a seriosos competidors al moment de cercar aliment, fets que posen en perill la seva supervivència a mitjà termini.

També les orenetes, les merles, els verderols, les pastorelles i altres aus conegudes han vist minvada la seva població, però és en el moment que s'ha constatat que les abelles van en regressió quan s'han encès algunes alarmes. Efectivament, la població abellera va a la baixa, en copsar aquest fet, el Programa de Medi Ambient de les Nacions Unides reconeix que es tracta d'un problema que en els darrers cinquanta anys s'ha accentuat.

Què passa amb les abelles? Els científics afirmen que la regressió de les abelles obeeix a diverses causes: el canvi climàtic, els camps magnètics generats per diverses instal·lacions, el canvi de tècniques de conreu... Amb tot, un dels principals causants dels perjudicis que pateix la colònia abellera és la proliferació d'insecticides i pesticides que s'utilitzen actualment, uns productes químics que tenen per finalitat eliminar diverses plagues, però que al final acaben per formar part de la cadena tròfica de molts insectes, també de les abelles. Aquest progressiu enverinament a petites dosis es nota en la població abellera, en la majoria d'insectes i en algunes aus, que minvem en nombre a mesura que passa el temps.

A mitjà termini la pèrdua dels gran eixams d'abelles serà perjudicial per a la producció de mel, malgrat que la importació d'aquest producte procedent d'altres contrades sembli que pugui apaivagar la carència de mel de la bona. Quan es diu mel de la bona es per diferenciar-la de productes d'aspectes semblants a la mel, però que són el fruit de diverses barreges que es concreten en un productes que ni de bon tros té les propietats de la mel autèntica.

A banda d'una menor producció de mel, la falta d'abelles es notarà de valent a l'agricultura, ja que la falta de pol·linització repercutirà en la producció d'aliments i, de retruc en l'economia.

El problema que pateixen els insectes i les aus ens hauria de posar en guàrdia, per bé que no és menor al que han de suportar els teixons, els conills, els esquirols, els llangardaix i altres animals terrestres que tenim com a ben familiars. La cosa no canvia entre la fauna fluvial i marítima, tot sovint exposada a diversos metalls pesants, els quals entren al seu organisme i en dels deus predadors per fer cap finalment al nostre plat i al nostre cos.

Tot plegat ens hauria de fer veure que ens trobem en un punt d'alarma, i que haurem de prendre mesures urgents per evitar que tot el sistema productiu i alimentari se'n vagi en orris, i amb ell tots nosaltres.