viernes, 25 de agosto de 2017
ON SOM?
El soroll dels metafòrics tambors de
guerra que es projecta des de la capital del Regne d'Espanya ja fa
mesos que ressona per tota la geografia, amb un rebombori que va en
augment a mesura que s'apropa la data en la qual el predient Carles
Puigdemont i el Govern de la Generalitat de Catalunya tenen previst
posar data a un referèndum que l'Estat no ha volgut acordar ni
permetre.
A partir de frases tan rotundes i de
desqualificacions tan estudiades com: "deriva independentista",
"nacionalismo excluyente", "desafió catalán" o
"los que quieren romper España", des del centralisme
s'intenta projectar una imatge catalana de intransigència, una forma
d'actuar que des de Catalunya s'associa, precisament, amb qui la
difon. I és a partir de les constants desqualificacions al projecte
català que s'afegeixen amenaces de tota mena, com la suspensió de
l'autonomia. També es planteja la inhabilitació del president, dels
consellers i de tots els càrrecs que es puguin associar a la
celebració del referèndum, per apuntar finalment a la intervenció
de les forces armades amb invocació especial a l'exèrcit, etc.
Tal com es pot veure pels distints
comunicats que es difonen des del Gobierno Español, i que són els
mateixos que projecten alguns mitjans de comunicació que es permeten
tota mena d'excessos verbals i de mentides, pot semblar que per a les
aspiracions de Catalunya no hi hagi més sortida que el pas enrere,
la claudicació i el sotmetiment, mentre que a nivell català l'única
meta va lligada a poder prescindir de la tutela política i econòmica
de Madrid.
Per tot plegat i superada la primera
fase de menysteniment, quan des de diversos fòrums s'assegurava que
Catalunya era inviable sense Espanya, es va fer cap a la creació
d'un estat d'opinió que amenaçava d'un l'imminent xoc de trens,
mentre que ara sembla que estiguem a punt d'entrar en un conflicte de
més gruix. I és precisament arribats a aquest punt que caldria
analitzar com hi hem arribat i què pot passar a partir d'ara.
Qualsevol persona que es miri el
procès des d'una certa distància emocional -cosa que és possible
entre les persones que sàpiguen i vulguin entendre la realitat-,
podrà veure com durant molts anys s'han creat i fomentat les
condicions perquè les distàncies polítiques i emocionals entre
Catalunya i Espanya siguin difícilment reconduïbles.
L'anticatalanisme que s'ha transmès des del centralisme al llarg de
segles ha estat persistent, cosa que ha anat acompanyada pel
menysteniment al fet diferencial català, especialment en l'àmbit
cultural i legal. Alhora, els constants intents homogenitzadors i de
dissolució del patrimoni català s'han acompanyat d'amenaces i
humiliacions, alhora que tots aquests excessos portaven de company
una més que lamentable falta d'inversions en el territori català i
un tracte fiscal degradant en extrem. A més i per si això fos poca
cosa, darrerament s'han escoltat acusacions d'adoctrinament, de
partidisme, de feixisme, d'intent de trencament social i altres
llufes que, a desgrat de la realitat, intentaven crear una visió
esbiaixada per poder continuar amb les vexacions a Catalunya.
A desgrat de tot el rebombori mediàtic
i del discurs polític que fa més profund el distanciament entre
Catalunya i Espanya, hi ha la sensació de que els uns i els altres
defensen posicions irreductibles, de tal magnitud que mai no poden
coincidir. D'una banda, les particularitats catalanes no tenen cabuda
en un Estat que no tolera diferències ni "peculiaridades
regionales que no sean folclóricas".
Tampoc no és veu viable un pacte fiscal que tracti millor Catalunya,
cosa que persistirà mentre els diners que surten d'aquí serveixin
per atendre altres objectius. De la mateixa forma, és del tot
incompatible una política d'inversions justa en un Estat que es
projecta des del més absolut centralisme en quan a carreteres,
ferrocarrils, aviació i fins i tot en afers portuaris.
Davant del problema creat i ja que les
necessitats de l'Estat no permeten atendre les de Catalunya, aniria
bé un acord que permetés la celebració del referèndum que es
postula. Tanmateix, aquest plantejament és contrari a l'orgull
nacionalista espanyol que encara enyora l'imperi perdut. Per tot
plegat i si es fia tot a la utilització de la força de les lleis,
s'allargarà i s'incrementarà el problema i, com en aquesta situació
ja no hi ha marxa enrere, no vull ni pensar què passarà quan si
algun dia s'ha de partir peres.
CORSARIS, CACICS I ALTRES AMICS
He
llegit el llibre “La burgesia mercantil de Reus ennoblida durant el
segle XVIII”, una obra d’en Salvador-J. Rovira i Gómez, editada
l’any 1994 per la Diputació de Tarragona. El títol ja es prou
explícit i, el contingut, ben documentat com és norma en l’autor,
explica com es van desenvolupar diverses nissagues reusenques
dedicades a un ampli ventall comercial, com s’enriquiren i de la
forma que van adquirir caire nobiliari.
Un
dels capítols que m’ha cridat l’atenció és el dedicat a la
constitució d’una societat mercantil, formada per alguns dels més
grans prohoms d’aleshores, una associació que tenia com a
finalitat finançar la construcció d’una balandra per dedicar-la a
activitats corsàries a la Mediterrània. Pel que explica l’autor,
a finals de l’any 1779 es tractava d’aprofitar la declaració de
guerra a la Gran Bretanya per part del rei d’Espanya Carles III,
per tal d’abordar i saquejar amb l’aquiescència del monarca
qualsevol tipus de vaixell que portés la bandera britànica.
La
balandra fou batejada amb el descriptiu nom de: Mare de Déu de la
Misericòrdia, la patrona de Reus de qui d’alguna forma s’esperava
que protegís la nau i l’activitat que els seus tripulants duien a
terme. En definitiva, les accions de la balandra i els corsaris
reusencs eren del tot conegudes, legals i fins i tot envejades per la
societat d’aquell temps.
Cam
ja és prou sabut, els corsaris, a diferència dels pirates, només
atacaven naus de països enemics i ho feien emparats per una patent
de cors que els havia concedit un govern amb el qual compartien els
guanys. Com es pot endevinar, les persones que encapçalaven
activitats corsàries podien guanyar molts diners, amb el valor
afegit que significava tenir relació amb la reialesa, cosa que els
feia guanyar un gran prestigi social.
Les
activitats corsàries es mantingueren a la Mediterrània fins l’any
1856, quan entrà en vigor el Tractat de París que les abolia.
A
hores d’ara, veure la relació que la reialesa i el govern tenien
amb els corsaris ens pot semblar insòlita, de la mateixa forma que
trobem fora de lloc l’esclavisme que per aquell temps també
significava un gran negoci. Això i altres activitats que podem
considerar il·legítimes eren legals, per molt que ara ens
sorprengui.
A
partir de la Restauració monàrquica protagonitzada per Cánovas del
Castillo, quan el govern d’Espanya es repartia per torns entre els
dos partits hegemònics, es generaren uns seguit d’activitats que
avui qualificaríem de corruptes, i la major part d’accions
econòmiques i delictives que es duien a terme en àmbits
territorials concrets comptaven amb la protecció de diversos
estaments. La podridura arribava a tots els nivells, fins al punt que
algunes de les partides de lladres que abundaven per les nostres
comarques tenien la protecció de les autoritats per exercir la seva
lucrativa tasca. A més, a cada zona hi havia una persona que tenia
molt de poder, un cacic que feia i desfeia al seu antull.
La
bona relació establerta entre cacics, empresaris i autoritats era
tal que exercien un ple domini sobre el territori i les persones del
seu entorn, alhora que controlaven el sistema comercial i el
productiu. Una de les activitats que dominaven era la producció de
carbó, la recol·lecció de llenya i el comerç de la fusta, unes
mercaderies que en aquell moment significaven l’energia necessària
per a forns, bòviles i altres elements que necessitaven material de
combustió pel seu funcionament. Per dir-ho de forma prou directa: ja
s’especulava amb l’energia.
No
cal dir que aquella aliança obtenia grans beneficis, uns guanys que
anaven a parar a les butxaques de les elits, de la mateixa forma que
es perjudicava la resta de la població, del tot majoritària
Més
de cent anys després, al començament del segle XXI voldríem pensar
que els delinqüents i els cercles econòmics que exerceixen
activitats il·legítimes no tenen relacions estranyes amb les
institucions. També voldríem creure que les empreses productores
d’energia no especulen amb els preus ni obtenen guanys a partir de
l’aplicació de lleis que perjudiquen els ciutadans i un tan ampli
com divers teixit empresarial de caire modest. Necessitem pensar que
la llei és igual per a tots els ciutadans i que ningú no obté
beneficis de la seva relació amb els poders establerts. Sí, ho
voldríem, però ens resulta difícil fer-ho a partir de la realitat
que ens domina.
martes, 23 de mayo de 2017
ALS SANTS I ALS MINYONS…
Qualsevol persona que conegui mínimament el
nostre refranyer popular, sap perfectament que la total extensió del refrany
que s’anuncia al titular és la següent: Als sants i als minyons no els prometis
si no els dons. Aquest enunciat és ben aplicable a la realitat, quan postula
que les paraules i les promeses –ja siguin prometences religioses,
plantejaments comercials, propostes polítiques o simples incentius a la mainada-,
per força s’han de traduir en fets.
He cercat aquest refrany a rel de les
promeses realitzades pel presidente del Gobierno
de España en referència a les inversions a realitzar
per l’Estat a Catalunya en els propers mesos, quan resulta que, tot el capital
promès i les inversions planificades de les quals havia parlat no s'han vist
reflectides en els Pressupostos del mateix Estat o s'han rebatut en una bona
part i al cap de ben pocs dies. El fet és greu i deixa en evidència unes
promeses que havien estat altament publicitades i sense que ara a ningú li
caigui la cara de vergonya per l'incompliment.
Una vegada més i tal com ha passat amb
governs precedents, ja siguin populars o socialistes, hem vist com inversions
del tot necessàries pel país, que s’han comunicat a través de tots els altaveus
oficials, els mitjans afins i els
convenientment afinats (disculpeu l’acudit fàcil, però ja només ens
queda la ironia per no agafar un atac d’ira) s’han anat en orris com si fossin
aquells bolados que es desfeien entre el cafè calent dels anys cinquanta.
El fet, que tant podem definir com engany
permanent o com promeses no complides, també es podria anomenar trasllat
sistemàtic i sense retorn dels diners que s’arrepleguen a Catalunya i que fan
cap a les arques de l’Estat, des d’on reben destinacions que ben poques vegades
tenen Catalunya com a referent i destinació final.
Per desgràcia nostra això continuarà
d'aquesta forma, mani qui mani, ja que quan arriba el cas que algun govern
proposa mesures per apaivagar el dèficit català, aviat es troba amb un seguici
de institucions que se senten perjudicades, les mateixes que ara no han dit ni
fava amb l'acord entre el PP i el PNV pels pressupostos.
Si repassem la història veurem que el
desequilibri econòmic no és nou, ans al contrari, ja que fa més de tres-cents
anys que el patim. És evident que han canviat les formes, però els resultats
són els mateixos i condueixen a un objectiu més que evident: el buidatge
sistemàtic de les butxaques dels catalans. Tinc ben gola avall que aquest punt
de vista pot ofendre algunes persones de bona voluntat, dones i homes que
creuen que les coses ja van bé tal com estan platejades, o altres que
interessadament viuen en la plena negació de tot allò que fa referent a
Catalunya i als catalans. Dons bé, a tots els desafio a aportar un concepte
econòmic, UN DE SOL!!!, en el qual els catalans sortim beneficiats en la nostra
relació amb Espanya.
Dintre d’aquesta relació de domini de l’Estat
sobre una part del territori i de les persones que hi vivim, algú pot
manifestar que vivim molt bé i que ja estem bé tal com estem, i són opinions
que cal respectar. Per això cal tornar a les formes de fer política i
reconèixer que han canviat en els darrers tres segles. A partir del decret de
Nova Planta la força de les armes imposaren als catalans forts tributs,
càrregues de treball i l’obligació de mantenir “A pan y cuchillo” les forces
d’ocupació, alhora que s’anorreava qualsevol forma d’autogovern i s’intentava
dissoldre els signes identitaris, amb la llengua al capdavant.
A partir d'aleshores el sistema impositiu es
va adequar als temps polítics, en tant que l'intent d'anorreament cultural
continua vigent. En referència a l'extracció de rendes de Catalunya, fins i tot
es pot afirmar que va arribar a sofisticar-se, sense perdre el referent de
l'empobriment progressiu de la regió que més riquesa crea.
Per acabar i com a mostra, un botó: el
desgavell que ha patit l'aeroport del Prat en els darrers dies per falta d'uns
mitjans humans que hauria de facilitar l'Estat. Això a ningú ja no se li fa
estrany, ja que es tracta d'un aeroport que fa anys que té les ales tallades,
de la mateixa forma que ja es troben normals les incidències ferroviàries o la
falta d'inversions a les carreteres.
Tal com deia un vell pastor: "Hi ha
molta gent agafada a la mamella", per bé que després afegia: "Si les
coses no milloren s'haurà de desmamar algú, o engegar-lo a dida".
viernes, 12 de mayo de 2017
ELS FORNS DE CALÇ
Fa
uns mesos, mentre passejàvem amb Josep Ramon Correal pel camí dels
Montagudells -el qual enllaça la Fatarella amb les Camposines-, ens
vam aturar a esmorzar en una cabana de pedra seca que hi havia a
tocar del camí. Ben protegits per aquella obra de volta de canó i
encarats al sol primaveral, no ens vam adonar que aquella construcció
havia tingut diverses utilitats, tal com vaig poder comprovar uns
dies després.
Efectivament,
quan vaig tornar a veure aquella cabana vaig copsar que, si bé
inicialment era una construcció de caire agrícola, posteriorment
havia acollit els calcinaries que treballaven en la pedrera i els
forns de calç que hi ha ben a prop. A partir d'aleshores vaig
demanar a diverses persones que m'expliquessin com funcionaven els
forns de calç, i va ser mon pare: l'Andreu de cal Garrit, paleta de
professió, qui millor m'ho va contar, tot i que de pas em regalà
una reflexió que cal que considerem: "La generació actual de
constructors ho poden comprar tot als magatzems, però nosaltres, per
poder pujar les parets d'una casa havíem d'arrencar la pedra, per
poder bastir els trespols ens calia tallar les bigues i, a més,
coure forns de calç i de guix per poder obtenir aquests materials".
Quanta raó!
De
les converses amb entesos, sabem que la transformació de la pedra en
calç gairebé no havia variat des del temps dels romans i fins que
es deixà de banda a meitat del segle passat. De fet, per fabricar
calç només calia cercar un espai un pèl pendís situat a tocar
d'un camí en el qual hi hagués pedra i llenya en abundància, i a
partir d'aquí ja hi intervenia la traça del calcinaire. Com és
fàcil d'entendre, la combinació de pedra i llenya possibilitava
l'obtenció de calç, un producte que s'evacuava pel camí a lloms de
cavalleries.
Inicialment
i al llarg de tot l'any es podia extreure la pedra, una feina feixuga
en la qual s'utilitzaven eines com: pics, aixades, malls, perpals,
perpalines, cabassos i cartrons. La pedra es trencava i s'amuntegava
a tocar de la pedrera, pendent d'entrar al forn.
Per
començar el procés de transformació de la pedra en calç, calia
construir l'espai de cocció: el forn, poca cosa més que una
construcció cilíndrica, de dos o tres metres de diàmetre i oberta
per un costat. Es bastia amb pedra i morter de calç, per bé que la
darrera capa de l'interior podia ser de pedra sorrenca, ja que no
s'altera tant amb l'escalfor com la de calar.
A
partir d'uns dos o tres pams del nivell del terra, a la part interior
del forn s'hi col·locaven les pedres en forma de falsa cúpula, a
partir d'un relleix. A sobre s'hi anaven posant diverses capes de
pedra, de mesures més petites tal com s'anava omplint el forn cap a
dalt.
Quan
ja s'havia enfornat la pedra era el moment de coure-la, una feina que
necessitava tota la tècnica i experiència possible per aconseguir
un bon producte final. Per això, per la boca del forn situada a sota
de la falsa cúpula s'hi introduïen feixos de llenya de bona
qualitat i mitjanament seca. Una vegada encès, el forn aconseguia
una temperatura mitjana de nou-cents graus, la qual s'havia de
mantenir al llarg de quinze dies. En aquest procés era vital el
control del fum que sortia per entre les pedres, que era fosc a
l'inici i més clar al final. Per això, quan es començava a veure
que sortia fum blanquinós es deixava de posar llenya al forn i, quan
el forn ja s'enfonsava, era el senyal que la cocció havia acabat i
que calia espera un parell de dies per desenfornar la calç.
Es
calcula que es treia la meitat de calç en referència al pes de la
pedra enfornada. Alhora, entre els calcinaires hi havia el
convenciment de que la millor temporada per elaborar era entre la
primavera i l'estiu, quan l'ambient climàtic ajudava a obtenir un
millor producte.
Tot
seguit, la calç viva obtinguda s'ensacava, per utilitzar-la per
desfer els cadàvers de persones i animals, o per desinfectar l'aigua
de les cisternes, dels pous i dels aljubs. Aquesta mateixa calç,
barrejada amb aigua es transformava en calç morta amb la qual
s'elaborava morter de calç o algun producte per emblanquinar parets.
Després
de la guerra del trenta-sis, a les Terres de l'Ebre es construïren
molts forns de calç, ja que aquest producte era un dels pocs
elements a l'abast d'una població que, majoritàriament, havia
quedat arruïnada.
A
banda, l'obtenció de la llenya necessària per coure els forns de
calç -juntament amb la utilitzada per coure el pa als forns o per
escalfar les cases-, contribuïa a mantenir els boscos nets, i més
quan en aquell temps les ovelles i les cabres també es menjaven les
herbes rales i el sotabosc. Però això ja és una altra història.
L'ENCÍS DE L'EMPELTRE
En
un lliurament anterior, el relat del qual situava als anys setanta
del segle passat, comentava la recol·lecció d'olives i la seva
transformació en oli. Passat el temps i a mesura que la recol·lecció
i la molta d'olives s'han tecnificat, ha pujat en paral·lel la
qualitat dels olis obtinguts, i molt! D'una banda s'ha notat la
mecanització de la recol·lecció d'olives, cosa que permet obtenir
un major nombre de quilos amb menys personal i abaratir els costos de
la mà d'obra, alhora que permet portar immediatament les olives al
molí. També ha estat positiu per a l'obtenció d'un bon oli deixar
de banda les olives del terra i evitar barrejar-les amb les collides
de l'arbre. Així mateix, les moltes i les centrifugades en fred
actuals han substituït les antigues premsades en calent i, en
conseqüència, l'oli surt molt més fruitat. A més, es procura que
l'oli no envelleixi als magatzems ni que agafi el camí de la
degradació que va de la mà del pas del temps. Tot plegat ha tingut
com a conseqüència una gran qualitat en la producció de l'oli, un
producte que a la comarca de la Terra Alta resta aixoplugat en una
Denominació d'Origen Protegida.
Un
altre factor determinant per a la qualitat de actual l'oli s'ha
produït a partir de la moltura per varietats, amb la separació,
sobre tot, entre l'Arbequina i l'Empeltre, un fet que ha permès
conèixer les particularitats de cadascun dels productes. D'una
banda, l'Arbequí és una varietat que el Duc de Medinaceli
promocionà des del seu viver situat a Arbeca, després de la seva
estada als Llocs Sants de Síria i Palestina. L'arbequí és un arbre
molt productiu i que regala fruit als pocs anys de la seva plantació.
Les olives arbequines possibiliten un oli de paladar fi que transmet
bones característiques organolèptiques, al mateix temps que són
aptes per confitar. Pel seu costat, l'Empeltre és una varietat
ancestral que és possible que tingui arrels en els assentaments
grecs esdevinguts a la zona, cosa que es pot aventurar al veure el
volum i la longevitat d'alguns arbres a hores d'ara ja monumentals.
Es tracta d'un arbre força vigorós que triga més que l'Arbequí a
donar fruits, per bé que és més primerenc, el seu oli resulta
millor en característiques organolèptiques i té una major
estabilitat. Com en el cas de l'Arbequina, les olives d'Empeltre es
poden confitar.
A
banda de les dues varietats anteriors, a la Terra Alta també es
poden trobar oliveres de les varietats Farga, Rojal, Morruda i
altres, tot i que en menor quantia.
A
la Terra Alta existeix una certa confusió entre les varietats Farga
i Empeltre, ja que són nombroses les persones que anomenen fargs
arbres que són d'Empeltre. Tal com afirma Antònia Ninot Cort,
investigadora de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària
del Centre Mas de Bover: "La Farga es conrea principalment al
Baix Ebre i el Montsià, i menys a la Terra Alta. Gairebé totes les
Oliveres Monumentals del Territori de Sénia són d’aquesta
varietat. La varietat Empeltre es conrea a tota la vall de l’Ebre i
és la varietat principal de la DOP Terra Alta". Indiferent a
aquesta confusió, les olives d'Empeltre es fan notar per la seva
forma ovalada, a més d'un volum considerable molt superior a l'oliva
de la varietat Farga. El fruit és molt carnós, apte per aconseguir
un bon oli, per elaborar conserves i, ja darrerament, per preparar
patés.
En
referència a l'oli monovarietal d'Empeltre, cada cop són més les
persones que l'escullen per consumir-lo, ja sigui per les seves
característiques com per tastar un producte un pèl diferent de
l'oli d'Arbequina.
Al
llarg dels darrers anys, l'oli de la varietat Empeltre elaborat a la
Terra Alta ha aconseguit diversos guardons a nivell nacional i
estatal, com en el cas de la marca La Gaeta, de Vilalba dels Arcs,
que obtingué el guardó com a Millor oli d'Empeltre amb D.O.P. Terra
Alta els anys 2009 i 2010. Així mateix, la marca Rius d'Or obtingué
la màxima distinció a l'oli d'oliva fruitat extra en la varietat
Verd dolç més equilibrat, dintre els Premis concedits pel Centre de
Desenvolupament de l’Oli i la Diputació de Tarragona. Així
mateix, ha tingut molt bona acollida la seva melmelada -de gran sabor
i complexitat d'aromes- elaborada a partir d'aquest producte que es
va presentar a la Festa de l'Oli de la Fatarella, fins el punt que es
va exhaurir la producció.
És
possible que amb la varietat d'oli Empeltre acabi per passar el
mateix que esdevingué amb el vi de la varietat Garnatxa Blanca, que
amb la tecnificació dels cultius i de l'elaboració ha esdevingut el
màxim referent a la Terra Alta. Si això resulta així serà perquè
son dues varietats: la Garnatxa Blanca i l'oliva Empeltre, que estan
molt lligades a les característiques del territori i d'una gent que
cal que us afanyeu a descobrir, si és que no ho heu fet abans.
ELS PROBLEMES REALS
Quan
veig com el Partido Popular, el Partido Socialista Obrero Español i
Ciutadans uneixen esforços per intentar que es mantingui l’actual
situació entre Espanya i Catalunya, em ve al pensament un acudit del
gran humorista Miguel Gila Cuesta. Ell l’explicava, més o menys,
així: “Un dia en què passejàvem amb la meva esposa, agafats de
bracet, ens vam trobar amb un grup de sis homes que n’atonyinaven
un altre. Aleshores, la meva dona, que em coneix bé, evitava
deixar-me anar, ja que tenia gola avall que intervindria en aquell
enutjós afer, però les meves ganes de fer justícia i la valenta
forma de ser que m’és pròpia van poder més que la seva
prudència. Fet i de batut, avui puc afirmar amb rotunditat que a
aquell desgraciat li vam clavar una bona pallissa, entre els set”.
Suposo
que ja li heu vist la gràcia –o la poca gràcia-, a l’acudit,
però la situació descrita no deixa de tenir una certa similitud amb
el que passa a Espanya, quan en l’actualitat gairebé tothom es veu
amb cor de anar o de pronunciar-se contra de Catalunya, ja sigui des
del convenciment de que per mantenir a ratlla els catalans tot s’hi
val, o des de la ignorància que no permet veure la profunditat de la
situació. Sigui com sigui, al llarg dels anys i per tal de distreure
l’opinió pública d’afers poc decorosos o de malifetes de gruix,
a Espanya s’ha creat un enemic postís que es diuen Catalunya i els
catalans, dos bocs expiatoris que rebem una barroera forma de fer
política, molt semblant a les que en el seu temps ja van perjudicar
grups com els musulmans establerts al país molts anys després de la
conquesta cristiana, o els jueus, dos col·lectius que van patir
l’afany homogenitzador del regne i la falta d’escrúpols dels
governants.
És
evident que a l’Estat Espanyol hi ha algunes coses que grinyolen,
ja sigui perquè s’actua malament o perquè tal com es governa se’n
treu un clar benefici per part de diversos sectors socials. Sigui com
sigui, s’aconsegueix que no tots els espanyols estiguem igual de
ben tractats. D’una banda, una de les frases més pronunciades pel
president del Gobierno de Espanya, en Mariano Rajoy, quan vol evitar
referir-se a la problemàtica catalana, és que ell només vol
ocupar-se dels problemes reals que preocupen els espanyols. Si això
és d’aquesta forma ja cal que repassi que l’atur és considerat
el primer problema per a moltes persones que han vist com en els
darrers anys es destruïen llocs de treball qualificats per crear-ne
altres de mal pagats i precaris. La corrupció és la segona causa de
neguit i, per molt que ens destaquin els casos Pujol i Palau, no
poden amagar que els afers Bàrcenas, ERE, Gurtel i uns quants més
de gruix, van suposar un desfalc enormement superior als que van
tenir lloc a Catalunya. També es parla dels problemes econòmics
familiars d’entorns que gairebé viuen a crèdit, contraposats a un
Estat que acumula un dèficit de més de mil cent bilions d’euros,
amb el percentatge que això significa per a cada espanyol. I, per
acabar de reblar el clau, els funcionament dels partits polítics és
el quart tema en importància, ja que una part de la població els
associa amb l’actual deriva social i econòmica del país.
I
Catalunya? Per molt que s’esforci el Gobierno en voler fer veure
que el desencís de la majoria dels catalans és flor d’estiu, o la
simple acció d’alguns polítics i partits catalans per tapar les
pròpies vergonyes, a poca gent se li escapa que han estat les formes
de governar centralistes basades en la judicialització de la
política i el menysteniment constant de la nostra identitat alguns
dels factors que ens han portat on som, tot i haver-hi d’afegir la
constant sagnia econòmica que pateix Catalunya, la qual es combina
amb la privació dels serveis bàsics que ajudin a que en Principat
continuï com a locomotora econòmica de l’Estat.
Si
en el seu afany de subestimar Catalunya l’Estat Central vol fer
veure que aquí no passa res o que tot es resoldrà a base de lleis,
potser caldrà entendre que per a ells ja no signifiquem gran cosa, o
que directament ja ens tracten com a no espanyols.
lunes, 20 de marzo de 2017
ELS FORNS D’OLI DE CÀDEC O GINEBRE
L’activitat investigadora dels Amics
de Riba-roja d’Ebre -dones i homes estudiosos del patrimoni cultural del
municipi-, ha permès que es trobessin a la zona vint-i-quatre forns dels
denominats l'oli de ginebre. Aquests elements provinents del passat, un cop
desbrossats i catalogats, onze han estat declarats Bé Cultural d’Interès Local,
juntament amb un pou de gel molt ben conservat.
La tipologia arquitectònica dels forns
que servien per extreure l’oli de determinats arbustos era una construcció de
pedra posada en sec en la modalitat de falsa cúpula, a l'interior de la qual hi
havia l'espai on es disposava la fusta de la qual s'havia d'extreure l'oli,
separada amb pedra del lloc de combustió. Estava situada a sobre d’una llisera
de pedra natural a la qual s’hi practicaven unes incisions que ajudaven a
conduir l’oli a les piles –també excavades a la pedra- on es depurava. Les
construccions disposaven d’un espai lateral obert a través del qual
s’introduïen els troncs i les soques, a més d’un altre forat situat al
capdamunt tapat per una llosa que ajudava a regular la combustió, que havia de
ser somorta.
En temps pretèrits, quan les persones
estaven obligades a subsistir només a base dels productes que tenien més a
l’abast al territori que habitaven, l’oli de ginebre era un element a
considerar per les seves utilitats terapèutiques.
A la zona que podem situar entre les
ermites de Santa Madrona i Berrús, a Riba-roja d’Ebre, i la de Sant Francisco,
a la Fatarella, l’oli de referència s’elaborava a partir dels trocs de càdec,
que no de ginebre. El ginebre i el càdec es distingeixen per seu fruit, de
color blau el primer i marronós el segon, i també per les fulles estretes de
tots dos arbustos, ja que les del càdec mostren dues fines línies, per una sola
les del ginebre. Tot i les diferències d'aspecte, tots dos tenen àmplies
propietats curatives.
El procès d'extracció d'oli tenia una
certa complexitat. Tal com van escriure l’any 1999 J M Suñé i X Rebés al
Butlletí d’Estudis de la Terra Alta, número 29: “El temps entre tallar les rames de
ginebre i la combustió havia de ser el més breu possible perquè l'oli resultant
fos de bona qualitat. El mes de març era el més indicat per a que sortís més
oli. La pileta estava dividida en dos de manera que a la primera es dipositava
tot l'oli que desprenien les branques. A la superfície flotava una capa més
espessa de color marronós, segurament contenint impureses. Després s'hi abocava
aigua calenta per dissoldre aquestes impureses i amb una peca ceràmica es
passava l'oli més pur cap a l'altre compartiment, i d'allí amb algun altre
estri ceràmic (no es podia fer servir cap estri metàl·lic, doncs l'oli ho feia
malbé) es recollia per envasar-lo”.
L’oli de ginebre i de càdec és de
color fosc, espès de consistència i de sabor amarg. S'utilitzava per curar
malalties de la pell del bestiar, com la sarna, alhora que era depuratiu i
fomentava la sudoració. També era útil a les persones que havien patit ferides
superficials o lesions musculars amagades, malalties de la pell i fins i tot
resultava un antídot efectiu contra la mossegada dels escurçons i la picada
dels escorpits. Així mateix, se li atorgaven propietats diürètiques, ja que
estimula les funcions dels ronyons, alhora que ajuda a combatre el reumatisme i
la gota. A nivell de l'aparell digestiu, resulta un bon remei per combatre els
cucs del sistema digestiu,
És probable que algunes persones es
sorprenguin per la utilització de productes naturals, però abans no n'hi havia
d'altres a l'abast. A tall d'exemple, la reïna -el líquid espès que s'extreia
del cor dels pins, de la teia-, s'usava per fixar els ossos trencats, ja que
s'enduria com si fos un guix. Altrament, el fonoll marí, ric en vitamina C, era
emprat pels navegants per combatre l'escorbut; la regalèssia ajuda a mantenir
les propietats de l'aparell digestiu i del respiratori, igual com la farigola.
Aquests i altres productes es distribuïen per tot el país per algunes persones
com les trementinaries, que a lloms d'un ase els feien arribar a tots els
racons de Catalunya fins ven entrar el segle XX.
Diversos reculls notarials, com un
datat l'any 1786, recullen la història d'alguns forns d'oli de ginebre i les
persones que n'eren propietàries, de la mateixa forma que fonts històriques
ajuden a entendre la feina de les persones que es dedicaven a aquest ofici des
de l'Edat Mitjana.
A partir d'ara i gràcies a la bona
feina dels Amics de Riba-roja, es podrà accedir a aquests forns que són
testimonis muts en el present de part del nostre passat, el qual, com en tants
altres aspectes de la nostra història passada, només es poden entendre gràcies
a les construccions de pedra en sec que els donen forma. I és per això que pels
dies tres i quatre de març es van organitzar a Riba-roja actes que expliquen
com es construïen els forns i com s'elaborava l'oli de ginebre.
martes, 31 de enero de 2017
ELS FETS DE LA FATARELLA. EN MEMÒRIA
Les persones que visiten el Memorial
de les Camposines -un espai que arquitectònicament recorda un
búnquer i una trinxera propis de la guerra-, poden veure tot un
seguit de plaques penjades a la paret. Cada placa conté una relació
de persones desaparegudes en la batalla de l'Ebre i, es vulgui o no,
a hores d'ara el nom de la persona constitueix un dels pocs referents
materials existents, més enllà del record personal que cada família
tingui dels seus avantpassats. I són aquests noms el que lliga els
militars desapareguts amb la història i les seves famílies.
El dia 28 de gener de 2017 tindran
lloc a la Fatarella us seguici d'actes commemoratius dels Fets de la
Fatarella de 1937. Les activitats s'han repartit en tres vessants
complementaris. El primer serà l'apartat tècnic, en el qual alguns
dels més prestigiosos historiadors tractaran els Fets de forma
acadèmica. Tot seguit intervindran els representants
institucionals, i es posarà cloenda a la jornada amb un acte
religiós. Tot això tindrà lloc en dos espais ben especials: la
Capella i l'antic cementiri. Pels fatarellencs la Capella és un
edifici ben emblemàtic, malgrat que en el seu moment constituí una
mena de presó en la qual els faistes hi tancaren centenars de
pagesos als que tenien previst matar. I el cementiri vell, que va ser
el lloc on van ser afusellats alguns pagesos i en el qual van ser
sepultats la majoria, en la fossa comuna que els acull.
Vuitanta anys després d'haver-se
produït aquella gran calamitat, per primera vegada l'Ajuntament de
la Fatarella ha organitzat de forma oficial uns actes amb els quals
vol passar full al pitjor capítol de la història local. Passar full
sí, però després d'haver assumit la història i la dignitat de les
víctimes dels Fets.
En la mateixa jornada històrica, a
l'antic cementiri s'hi enlairarà un monument. Es tracta d'una
construcció ben humil bastida amb pedra del país, per bé que el
seu significat és incommensurable per tot el que representa. A la
placa explicativa s'hi podrà llegir: EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES
DELS FETS DE LA FATARELLA, 24-26 DE GENER DE 1937. Tot d'una: les
explicacions dels historiadors, els parlaments dels polítics i el
monument han de servir per tancar per a sempre les ferides morals que
van obrir els luctuosos Fets de la Fatarella, quan la violència
descontrolada dels anarquistes segà la vida a més d'una trentena de
pagesos fatarellencs.
És evident que ni el monument ni els
actes que s'han organitzat no tornaran la vida a les persones que van
morir en aquell dramàtic esdeveniment, però si més no serviran per
oficialitzar una part de la història que fins ara havia quedat
oculta per un seguit de motius de vegades poc raonables. Així
mateix, quedarà fora de dubte la bonhomia d'uns pagesos que, en un
moment donat, van haver-se d'enfrontar a la barbàrie que se'ls
presentà des de fora vila en forma de mil homes armats.
A partir d'ara es tancaran els dubtes
sobre la honorabilitat dels nostres avantpassats víctimes dels Fets.
Així mateix, els Fets s'hauran d'entendre en clau històrica i, en
conseqüència, caldrà deixar de banda les interpretacions més o
menys interessades o esbiaixades que, al llarg de gairebé vuitanta
anys, han mantingut la incertesa d'uns esdeveniments que avui ja
tothom pot estudiar i comprendre.
A més de la certesa d'una història
que no té volta de full, amb els actes que s'han organitzat es vol
evidenciar que el consistori fatarellenc -els homes i les dones que
representen el municipi de la Fatarella-, ha pres una iniciativa que
ajudarà a enterrar metafòricament un morts que ara només tenen
terra al damunt, i també a oficialitzar una germanor entre tots que
ja fa anys quedà fora de tot dubte.
En referència a les persones que es
poden considerar víctimes dels Fets, a l'acte públic de l'any
passat, quan es dipositaren unes flors a sobre de la fossa comuna que
aixopluga la majoria de cadàvers d'aquell desgraciat incident, es va
dir que van ser moltes les persones que van resultar directament
afectades. En primer lloc i per sobre de tots, els pagesos
assassinats de diverses formes en foren les principals, en companyia
dels seus familiars que a partir d'aleshores patiren la seva
absència. També foren víctimes indirectes la resta de
fatarellencs, quan el poble es quedà sense una part del seu capital
humà. Així mateix, cal considerar víctimes els familiars dels
faistes fatarellencs, ja que al llarg de molts anys es van veure
injustament senyalats per unes accions que ells no havien dut a
terme.
Més enllà del dia 28 de gener, quan
rebem la visita de familiars o de turistes els podrem continuar
mostrant els diversos atractius paisatgístics, gastronòmics i
culturals del poble, però també els podrem ensenyar el monument que
recorda el capítol més sagnant de la història de la Fatarella, amb
l'avinentesa que ja ho farem amb rigor històric i en memòria de les
víctimes, de totes les víctimes.
jueves, 5 de enero de 2017
EL NOSTRE OLI
Un
dels meus records d'infantesa gira al voltant de la recol·lecció
d'olives, quan durant algunes setmanes ens quedàvem al mas per tal
d'enllestir una feina que ens permetia obtenir oli i, alhora, uns
modestos recursos econòmics. Collir i plegar olives era una feina
dura que el clima fred s'encarregava d'accentuar, per bé que
l'ambient familiar ajudava a tirar endavant, malgrat les penúries.
Ara per ara, quan explico que durant la temporada que dedicàvem a
arreplegar les olives fèiem vida al mas i que dormíem a la
pallissa, algunes persones em mirem amb incredulitat. Però és cert,
com també ho és que de nit ens abrigàvem amb les mateixes
borrasses que al llarg del dia ens havien servit per posar-les sota
les oliveres i recollir el fruit. Quins temps!
La
mare, una dona pagesa de soca-rel, estava enamorada de la seva
plantació d'oliveres de la varietat arbequina, situada a la partida
de les Comes, al terme de Vilalba dels Arcs. L'havia plantat el seu
pare, Josep de Carinyo, després de desermar un bosc amb l’ajut de
Toni de la Peia i pocs mesos abans de ser assassinat pel faistes
l'any 1937.
Cada
any, portàvem una part de la collita a un dels molins del poble, ja
fos el del Compte, el de Ramonet o el de Xoximot, on ens aixafaven
les olives i fèiem un peu que ens procurava oli per tot l'any. I que
bo que era el nostre oli! Aleshores no hi feia res que fos el
producte obtingut amb olives collides i plegades, ni que fes cap a
una gerra que contenia oli d’anys abans. L’oli era nou i molt bo,
i a casa ens van ensenyar a valorar-lo com cal.
Per
obtenir un bon oli, calia passar pel molí, a moldre les olives. Fins
els anys setanta, els molins de roll constituïen una de les poques
indústries que hi havia a la majoria de pobles de la Terra Alta. Els
obrien pel vols de Tots Sants –sempre s’ha dit que per Tots Sants
qui tingui olives que allargui les mans- i els tancaven passat Sant
Blai o quan ja no hi havia més olives per moldre.
Els
molins eren un bon negoci, ja que els propietaris cobraven per moldre
olives, ja fos en metàl·lic, en olives o en oli. Hi treballaven uns
moliners, generalment persones lligades clientelarment als
propietaris. Alhora, els molins constituïen una mena de centre
social on feien cap els pagesos quan no podien anar a treballar al
camp o si volien fer petar la xerrada. A desgrat de les persones que
hi poguessin haver de visita, la feina dels moliners no s’aturava.
En tant que el propietari del moli recepcionava sacs i més sacs
d’olives, ells les traginaven d’un lloc a l’altre, fins que les
abocaven a la gronsa, des d’on feien cap als peus del roll de pedra
que les aixafava. La pasta resultant era encabida en cofins d’espart,
i a partir d’una base o peu –per això se’n diu fer un peu-
s’anava enlairant a l’interior de la premsa hidràulica que
n’extrauria tot l’oli possible. I feia goig veure l’oli
regalimar entre els cofins i transitar fins les piles de decantació.
Or líquid!
El
moment de recollir l’oli per a casa era ben especial. Els
propietaris dels molins posaven a l’abast dels seus clients uns
càntirs metàl·lics, els qual s’omplien amb altres recipients de
menor volum i, ja al final, amb una eina molt plana que recollia les
darreres gotes d’oli que suraven per sobre de l’aigua.
Si
hi havia sort i coincidíem en el moment que els moliners aprofitaven
per alimentar-se, vèiem com es coïen algun tall de cansalada a
l’estufa, per bé que el moment àlgid era quan deixaven caure una
llesca de pa torrat a dintre d’una pila, d’on sortia ben amarada
d’oli. I que bones eren aquelles torrades!
Aquells
molins de roll que ja es movien amb energia elèctrica, a partir del
primer quart del segle XX havien deixat enrere els obsolets gins de
palanca, un conjunt de llargues bigues de pi de melis encastades per
un costat a una torre quadrada, mentre que l’altre punt es movia a
partir del gir d’un caragol que accionaven les persones. Com es pot
entendre, era un sistema ben primari, però molt eficaç per l’acció
de la palanca resultant.
Més
enrere encara, hi havia els molins de roll de pedra travessats per
una biga que movien els animals de tir, sense oblidar que prèviament
ho havien fet les persones. Si retrocedim més en el temps trobarem
les piques de pedra on s’aixafaven les olives amb l’ajut d’una
maça, però això ens faria perdre de vista les bondats de l’oli,
del nostre oli.
FUM, FUM, FUM
Ja
tornem a encarar les festes de Nadal, Any Nou i de Reis, uns dies que
ens porten cap el final d’un any i al començament d’un altre.
Són dates en les quals hi és present l’enyor a les persones
estimades ja desaparegudes, el record dels temps viscuts amb variada
dignitat i l’evanescència d’un present que aviat serà passat.
Amb
més o menys gust i intensitat s’han guarnit les cases amb els
pessebres tradicionals. També hi són presents els arbres naturals o
de plàstic que es combinen amb variades decoracions. Així mateix,
els carrers i les places dels pobles i de les ciutats mostren una
decoració nadalenca que ha evolucionat al llarg dels anys, i fins i
tot en alguns dels àmbits més transitats o comercials es poden
escoltar nadales nostrades o de importació, com ara aquesta més
tradicional: “El vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum...”
Darrerament
les festes nadalenques van molt emparellades al consum, ja que les
grans empreses comercials disposen una enorme capacitat de suggestió,
amb campanyes que transmeten per diferents mitjans de comunicació,
per tal d’ajudar els ciutadans a escollir aquelles compres que els
pot fer l’efecte que són imprescindibles i originals.
El
Govern de l’Estat també està de campanya i, a nivell estatal,
continua amb l’eslògan de costum basat en la indissoluble unitat
territorial, en la igualtat de tots els espanyols i en la validesa de
la Constitució. En paral·lel a aquesta trilogia que els promotors
associen amb la centralitat política, plantegen que tots els grups
que s’apartin poc o molt d’aquest pensament són senzillament
radicals que allunyen la ciutadania del benestar. En un àmbit més
concret, la campanya focalitzada en Catalunya presenta, com si fos
una oferta singular i sense precedents, el lema de : Imposar el
diàleg.
A
primera vista el diàleg pot ser bo, però quan es parla de
imposar-lo deixa ben al descobert l’actitud dels darrers anys de
democràcia, quan algunes lleis han passat per sobre dels desigs de
les persones. També les imposicions ens recorden els temps de
Franco, que tenia una forma d’actuar que no ha estat condemnada per
alguns partits que es manifesten democràtics. Així mateix, el terme
imposició ens recorda inicialment aquell refrany català que els
amos aplicaven als seus treballadors més reivindicatius: “Per aquí
o per la porta”, sense que a hores d’ara l’Estat hagi obert cap
porta a Catalunya per satisfer les seves mínimes reivindicacions
culturals i econòmiques. I, tot plegat, que són poca cosa més que
paraules que afegeixen pressió a l'olla social, ens torna a recordar
la famosa nadala: "Qui dirà més gran mentida, fum, fum, fum".
La
proposta de diàleg ha causat molt rebombori, tal com en té
acostumats el govern de l’Estat en aquelles qüestions que creu del
seu interès. Molt soroll i poques nous, per no dir cap ni una. És
cert que hi ha hagut alguna visita ministerial a Catalunya, però
poques han estat les trobades amb la Generalitat i, no cal dir-ho,
cap el resultat. En conseqüència i al pas que anem, a cavall de la
propaganda el diàleg quedarà només en una paraula que agrada
tothom, però que estarà mancada de contingut sinó hi ha resultats
palpables i a curt termini.
Potser
que a base d’aquesta sorollosa proposta de diàleg imposat no es
vulgui aconseguir altra cosa que allargar els temps polítics, per bé
que caldria tenir en compte que Catalunya fa molts anys que pateix un
gran menysteniment per part d’un Estat que l’ha desequilibrat
econòmicament, que l’ha limitat culturalment i que no li ha sabut
trobar un encaix com a país.
Res,
que si no hi ha resultats palpables podrem continuar amb l’estrofa
de la nadala abans esmentada: “Fum, fum, fum...”, mentrestant
se’ns passa l’arròs. O, fins i tot, es possible que s’obri la
porta de cop per l’esclat de l’olla social a pressió que ja
porta tants dies posada al foc.
jueves, 15 de diciembre de 2016
VIVIM ENTABUIXATS!
Si de cas desconeixeu el significat de
la paraula entabuixar, cal que penseu que és una més de les que
s'utilitzen en àrees ben concretes de la Catalunya rural i menys en
les àrees urbanes. Segons els llocs es pot pronunciar estabuixar o
antabutxar, per bé que el significat és el mateix arreu: entabanar
o torbar els sentits.
Ja situats en el significat de la
definició, cal argumentar per què afirmo que vivim com si
estiguéssim entabuixats i amb els sentits parcialment anorreats, un
comportament que afecta, sobretot, els treballadors, els petits
empresaris i els joves en procés de formació. Per intentar explicar
aquesta percepció, d'entrada, ens remuntarem fins el temps dels
romans, quan a base de pa i circ, o més concretament de pa i jocs de
circ (paces et circenses)
el govern tenia entretinguda la plebs i la mantenia allunyada dels
afers controvertits, una forma de governar que, cal dir-ho,
beneficiava les elits. I posats a recordar, destacarem que la fi de
l'Imperi Romà tingué com a causa principal la corrupció.
Uns segles després i a partir de la
industrialització, quedaren establertes les denominades classes
socials, entre les quals destacaven els treballadors i els
capitalistes. A partir d'aleshores hi hagué una lluita constant
entre els obrers que reclamaven drets laborals i socials i els
empresaris que cercaven beneficis a partir de les seves inversions,
en una competència que van portar la societat a un profitós
equilibri que es manifestava de forma evident en la salut de les
persones i en la seva capacitat de consum.
Al llarg de molts anys, els
treballadors van poder assolir els seus desigs principals: disposar
d'un habitatge i poder alimentar la seva família. També
s'organitzaren per adquirir un cert nivell cultural. Més endavant i
en períodes de bonança econòmica les aspiracions materials
s'ampliaren per aconseguir una caseta amb hortet i un cotxe
utilitari. Ben aviat les classes dirigents van veure que a través
del consum podien tenir controlats els treballadors, i amb l'aparició
de la compra a crèdit els van proporcionar una nevera, un televisor
i altres electrodomèstics, a més de les vacances familiars d'estiu,
una escola qualificada pels nens i diversos productes alimentaris
d'un cert nivell. I tot després de la signatura d'unes quantes
lletres de canvi o, ja més properament, amb la utilització de la
targeta de crèdit, fins el punt que les operacions creditícies
esdevingueren una gran llosa que frenava reivindicacions.
A nivell polític, en els països
denominats democràtics es permetia el vot general, malgrat que massa
sovint l'elecció es limitava a dos partits: un de dretes, que
vetllava pels interessos dels poderosos, i un altre d'esquerres que,
teòricament, procurava per les persones menys afavorides.
Pel camí de la democràcia, a hores
d'ara ens trobem amb que la compra a crèdit paralitza les
reivindicacions de molts treballadors, que tenen por de perdre la
materialitat que sembla presidir la seva existència. A sobre, s'ha
descurat l'interès per la cultura i per la informació qualificada,
uns fets que han aprofitat les elits per abocar missatges a través
dels diversos mitjans de comunicació que controlen: la televisió,
la ràdio, la premsa i les xarxes socials. El contingut dels
missatges que tenen entabuixada la població destaquen pel soroll,
més que pel contingut, per l'excentricitat en lloc del seny, i pel
foment d'un narcisisme pertorbador que fomenta l'individualisme i
perjudica la capacitat d'agrupació.
Així les coses, a ningú no se li
hauria de fer estrany que els diversos partits de dreta dels països
democràtics aconsegueixin els seus principals objectius: copar els
llocs de govern, legislar en favor dels grups més rics i tenir
entretinguda la població amb programes que els sociòlegs denominen
escombraries. Tampoc hauria de constituir cap sorpresa que els
teòrics partits d'esquerra que fins ara eren una seriosa alternativa
de govern estiguin en ple procés de crisi, dividits entre els que
han cercat l'interessat aixopluc del capitalisme excloent, els que no
tenen resposta als temps que corren i els que han renunciat, fins i
tot, a exercir el dret a vot.
A partir d'aquesta situació que va
camí de polaritzar encara més els desequilibris econòmics entre la
població, una part de la classe treballadora cerca refugi ocasional
en els petits plaers assolibles a curt termini: la cigarreta més o
menys carregada de tabac, la beguda alcohòlica, el cap de setmana,
els béns de consum, el cyber monday que segueix el black fridey...,
mentre es deixa entabanar pels bombardeigs incessants d'alguns
mitjans de comunicació que l'allunyen de la cultura i, en
conseqüència, de la seva pròpia capacitat per saber per on es mou
el món.
ELS GOSSOS: UNS ANIMALS MOLT SOCIALS
Els
gossos, juntament amb els gats, són els animals socials per
excel·lència, unes bestioles que porten molts anys al costat dels
humans. Els gossos, per les seves característiques, s'han guanyat un
lloc preferent a tocar de les persones, malgrat que no sempre reben
el tracte que es mereixerien, ja sigui per falta de sensibilitat o de
coneixements dels humans.
Si
agafeu un diccionari o qualsevol enciclopèdia, la definició que
se'ns ofereix de la paraula gos és, més o menys, tal com raja:
Canis familiaris.
Mamífer carnívor de la família dels cànids, de mides, formes i
pelatges molt variats que ha estat adaptat pels humans a múltiples
ambients, en els quals realitza tasques diverses. Disposa d’una
cua, sempre més curta que les potes posteriors. Entre les seves
característiques naturals destaquen la intel·ligència, la oïda i
un olfacte realment prodigiós, a més de la força física i la
resistència àmpliament reconeguts.
Segons
les races, disposen d’una gran agilitat i rapidesa, ja que poden
galopar fins una velocitat de 15 metres per segon, protagonitzar
curses en ziga-zaga o realitzar salts de mèrit. Altres races
destaquen per una gran resistència a l’esforç, amb recorreguts
que es poden ser més o menys llargs, depenent de la càrrega que
arrosseguin. En altres castes, els humans n’aprofiten les nostres
habilitats, la intel·ligència, una valentia innata i, sobre tot, la
nostra inequiparable afabilitat i fidelitat a tota prova.
En un àmbit ja més tècnic, els
experts en gossos valoren especialment aquest seguit de
característiques psíquiques:
-
Capacitat de reacció, ja sigui davant la presència de l’amo o
d’un element estrany a l'ambient usual.
-
Temple o la capacitat per a suportar estímuls negatius sense que es
queixin.
-
Agressivitat o l’impuls per la lluita en el moment de defensar el
seu territori, a l’amo o a ells mateixos.
-
Combativitat o la transformació en agressivitat –més o menys
bel·licosa- en el moment de la lluita directa.
- Docilitat o l’acceptació de
l’amo, sense cap mena d’imposició.
- Vigilància de l’entorn, en la
qual s’inclou la capacitat per avisar d’un perill.
-
Curiositat, l’interès pel món que els envolta, una característica
que és vital per als gossos, ja que sense això foren incapaços
d’aprendre res.
- Sociabilitat, que
es manifesta en la capacitat de relació amb els humans i amb altres
cans.
-
Possessibitat o l'actitud per considerar-se propietaris o
comissionats d’un espai i d’unes persones concretes.
Fet
i fet, correspon als amos el potenciar i desenvolupar aquests
característiques psíquiques, ja que els gossos només tenen
instint. D’aquesta forma, els amos experts es faran els gossos a la
seva mida, un fet que els omplirà de satisfacció. I serà
precisament aquest trobar-se a gust amb els gossos que portarà
satisfacció a uns i altres. Contràriament, una persona que no
estigui a gust amb el seu gos li traslladarà el desinterès i
l’apatia, cosa que repercutirà de valent en una relació negativa.
Històricament,
els contactes entre els humans i els gossos vénen de molt enrere, ja
que hi ha proves arqueològiques que les situen fa uns 10.000 anys,
tot i que l’antiguitat de la raça canina cal datar-la uns trenta
milions d’anys.
A
partir dels primers contactes i gairebé com ara, els gossos eren els
animals de companyia preferits pels humans, els quals els
encarregaven tasques de vigilància de propietats i de bestiar,
l’ajuda en la caça i altres tasques més lúdiques i familiars.
A tall d’anècdota, cal deixar
constància que a l’Antic Egipte alguns gossos visqueren amb els
faraons i inclòs els acompanyaren a les tombes reials,
convenientment momificats. De la mateixa forma, a la Grècia
mitològica, el ca Cerber era un gos dotat de tres caps i una cua de
serp, que tenia encomanada la vigilància del món inferior del
Hades, regne dels morts. Altrament, Alexandre el Gran utilitzava els
gossos en accions de guerra, igual com ho feien els romans i els
bàrbars. I fins i tot en les darreres guerres mundials els gossos
formaren part de diferents exèrcits, ja fos com a forces d’atac o
de les d’assistència.
A
llarg de l’Edat Mitja aparegueren un gran nombre de noves formes de
gossos, fruit de la cria selectiva i de l’adaptació dels cans a
les diferents condicions mediambientals. En aquell temps, alguns
gossos formaven part de la cort reial, i és fàcil veure’ls al
costat dels seus amos en pintures realitzades pels pintors palatins.
I, finalment, fou al llarg del segle XIX quan es començaren a
estabilitzar les diferents races de gossos, amb els seus trets
diferencials característics físics i d’intel·ligència que
coneixem actualment.
L’astronomia
igualment ha aprofitat el prestigi dels gossos per a nomenar algunes
constel·lacions. La dels Gossos de Caça o Canes
Venatici, representa dos
llebrencs que persegueixen l’Ossa Major. D’altra banda, la
constel·lació del Ca Major o Canis
Majoris disposa entre els
seus estels Sirius, que és l’estrella binària més lluminosa del
firmament. Per acabar, la constel·lació del Ca Menor o Canis
Minoris també conté un
estel doble molt lluminós: Proció.
D’uns anys ençà,
la civilització opulenta de l’anomenat Primer Món és una gran
receptora de gossos, dels quals valora els diferents trets
diferencials -físics i de conducta- al moment d’adquirir-nos.
Entre
els gossos definits com a domèstics destaquen els de companyia, que
acostumen a ser de volum petit i de tarannà amable. Els gossos de
mostra –ensinistrats inicialment per assenyalar les diverses peces
de caça- són animals molt dòcils i intel·ligents, que actualment
es crien destinats a múltiples utilitats. Igualment, els gossos de
treball han estat entrenats per a tasques específiques de guarda de
bestiar o transport, entre altres feines. Els gossos de caça
destaquen per la seva capacitat en empaitar les preses i disposen una
gran punta de velocitat, alhora que d’una bona visió. Els gossos
d’atura o de pastor han estat especialitzats per guardar bestiar i
també per a controlar-ne els seus moviments, en base a la seva gran
intel·ligència. Per últim, el terriers són races de volum
petit, ensinistrades inicialment per escometre diferents rosegadors i
que ara - intrèpids i vitals- han esdevingut uns bons companys dels
humans.
Ara
per ara, allà on hi ha vida humana hi ha gossos que poden oferir
diverses particularitats i qualitats als humans, unes
característiques que ens enriqueixen com a persones. A canvi, només
demanen una mica d’amor i interès per l’animal que ha esdevingut
el seu company més fidel al llarg dels segles. Davant de tot això,
fa pena veure com diversos gossos es passen la vida engabiats o
encadenats, sense rebre dels seus amos poca cosa més que aigua i
menjar. I és una llàstima, ja que l
totes les persones haurien de saber gaudir dels seus gossos.
martes, 25 de octubre de 2016
PA
La paraula pa és un substantiu
monosíl·lab que defineix un dels productes alimentaris més populars arreu del
món, el mateix que té un reconeixement inversament proporcional a la seva
humilitat.
Quan som a la Fatarella i per poc
que bufi el vent de cerç, cada dia, quan obro alguna finestra de casa m’arriba
nítida l’olor de pa recent desenfornat. És un dels avantatges que té viure a
prop de cal Pastisser!
Normalment em poso en marxa ben
d’hora, i més si tinc al cap algun tema que he de convertir en lletres. I és
aleshores, envoltat amb el càlid aroma del pa que s’escampa pel carrer, quan em
poso a escriure, just quan fa pocs minuts que l’Andreu de cal Pastisser fa una
pausa en la seva jornada de treball.
Ja se sap que els flequers tenen una
bona part de la seva activitat en horari nocturn, i més quan d’uns anys ençà
els clients volem gaudir del pa recent acabat i sortit del forn, cruixent i ben
presentat.
Pel Pasti, treballar durant una part
de la nit és un dels condicionants per poder obtenir un bon pa i posar-lo a
l’abast dels clients a primera hora del matí, però n’hi ha altres dos de ben
importants: preparar la massa i tenir el forn de llenya a punt.
Amb el foc del forn de l’anterior
pastada apagat, a mitja tarda el forner hi entra la quantitat de llenya que
millor considera. La llenya és de la qualitat que ha elegit, perquè ja sap que
el pi crema ràpid, però són la fusta d’olivera i la d’ametller les que tenen
més poder calorífic i capacitat per transmetre aromes als productes cuits. La
llenya, amb l’escalfor del forn es torrarà de valent, per bé que difícilment
s’encendrà, ja que a l’estar tancada la porta d’accés no hi entra oxigen. I
serà cap a la mitjanit quan el forner l’encendrà, al mateix moment que inicia
la preparació de la massa amb farina, aigua, llevat i sal.
Pastar és tot un art, per bé que cal
recordar que va ser de casualitat que es descobrí que la pasta reposada i amb
l'afegit de la massa mare genera un pa més esponjat. Segons afirmen els
experts, va ser a l'Antic Egipte on un pastisser que s'oblidà de coure una part
de la massa que havia preparat, descobrí l'endemà que en passar-la pel forn
sortia més esponjada.
Amb la massa a punt, cal
trossejar-la a cop de creixidera, pesar-la d’acord amb les característiques que
es vol donar a cada modalitat, funyir-la amb força i donar-li la forma
desitjada. I cap a les caixes de fusta, a reposar. Sembla fàcil, oi? Doncs ben
lluny de la realitat. Sense entrar en el complicat món de les farines
procedents de diverses varietats de cereals, en la seva moltura ni en la seva
variada composició, pastar és prou difícil, ja que l’evolució de la massa
respon tant a factors propis com externs. Entre altres possibles incidències,
s'ha de pensar que la temperatura exterior i el grau d’humitat ambiental
acceleren o retarden l’evolució de la massa, i això en cap cas és una ciència
exacta!
Quan la massa, ja convertida en
pans, xuscos, barres o barrots, és a punt, cal apartar les brases a un racó del
forn, escombrar les cendres i netejar les pedres de la solera amb draps humits,
el pas previ a introduir les peces de pa al forn i esperar que es coguin.
Superat aquest punt el forner pot tenir uns minuts de descans, si bé estarà
pendent del seu forn de llenya, un element tan primari com efectiu que s’ha de
mantenir en una temperatura entre dos-cents i dos-cents trenta graus perquè
cogui bé el pa i li deixi la crosta dobla i cruixent, tal com agrada arreu.
Quan els pans són cuits s’han de
desenfornar, i és aleshores quan torna a entrar en acció el pastisser, ara
armat amb la pala de fusta de mànec llarg que li permet arribar als punts més
allunyats del forn. A mesura que treu
les peces i en raspalla els fons per netejar-les de cendres i carbons, vigila
que totes li hagin quedat grenyades, obertes pel lloc que les ha marcar, com si
fossin caps de persona ben clenxinats. A continuació el pa s’encaixa en paneres
de vímets i canya o en recipients de fusta, on queden a la disposició del
públic que els adquirirà.
La flaire del pa em recorda els anys
cinquanta i seixanta, quan moltes famílies pastàvem a casa i portàvem la massa
a coure en algun dels quatre forns del poble que hi havia aleshores: el forn de
cal Bessó, el forn de Depell, el forn de Bep i el forn de Baix. Com si ara fos
veig la meva progenitora encabida al pastador mentre preparava una bassa amb
farina, a la qual hi afegia aigua, sal i massa mare. La recordo quan tapava la
massa amb un mandil, quan després la trossejava, al moment que marcava els seus
pans abans d’entrar-los al forn i quan tornàvem a casa amb la panera de pa
tapada amb el mateix mandil de ratlles.
El temps ha passat i els usos han
canviat, però per sort l’olor del pa és la mateixa.
ESPAIS PER A LA FELICITAT (i 2)
Fa uns dies comentàvem en aquest mateix mitjà
els beneficis físics i emocionals que es poden trobar als que
denominem espais per a la felicitat, els llocs on practiquem alguns
esports i activitats sols o en companyia d'altres persones. A rel
d'aquell escrit, diverses persones m'han preguntat on es poden situar
els esmentats espais i la resposta és: gairebé arreu. I és així,
ja que pot ser en qualsevol lloc on les persones ens trobem a gust i
hi practiquem una certa activitat física, caminar, més que res.
Les persones que ens apropem a l'edat de la
jubilació, de petits teníem els nostres propis espais on érem
feliços: el carrer on vivíem i la plaça del poble, preferentment,
i també a algunes zones que tenien unes característiques que les
feien aptes per determinats jocs.
Al carrer ens trobàvem per jugar a la pilota,
essencialment al futbol, o a les bales, essent el guà el joc
favorit. A la plaça tenien lloc els jocs més multitudinaris, com el
mocador, la bandera, estirar corda, amagar-se per les cases,
arremetre i tants altres. Qui no conegui com es vivia als pobles a
mitjans del segle passat es probable que es sorprengui quan s'afirma
que es jugava a amagar-nos per les cases, però és que aleshores
totes les portes dels habitatges eren obertes, tancades només amb
picaport i sempre amb la clau posada als panys. Altres espais per
jugar eren el Convent, les fonts i la Capella. Al Convent, enderrocat
pels bombardeigs de la guerra del trenta-sis, hi jugàvem a guerra, a
indis i vaquers, i aleshores tenia un gran avantatge tàctic qui es
podia situar a sobre de la roca que controlava el pas al recinte. A
les fonts hi anàvem a beure i fins i tot ens hi banyàvem a l'estiu,
en tant que la Capella era el lloc on anàvem a buscar fang per jugar
a esclatar la clotxa.
De joves teníem espais de trobada als locals que
el mossèn o la municipalitat havien habilitat per a nosaltres, sense
oblidar els cafès, els cinemes o les sales de ball. Tanmateix, una
excursió al coll de la Salvadora, a les sénies o al cementiri
tenien molt bona consideració, i més si podíem comptar amb alguna
noia entre els participants.
Ja a la maduresa, hem gaudit d'espais per a la
felicitat a la serra del Montsant, entre els barrancs i les carenes
que configuren un lloc ben pintoresc que compta amb diverses ermites,
coves, fonts i racons més que preciosos. Als Ports, a Cardó i a la
serra del Montmell també hi hem trobat una gran tranquil·litat
d'esperit que hem combinat amb l'activitat física. Sense haver de
grimpar tant, igualment hem aconseguit assossec a qualsevol de les
ermites que hi han situades al llarg i ample de la nostra geografia:
l'Abellera, a Prades; la Fontcalda, a Gandesa; sant Jeroni, a Móra
d'Ebre; el Remei, a Flix; la Pineda, a Vila-seca; sant Magí de la
Brufaganya, a Pontils; la Consolació, a Gratallops; la Pietat,
d'Ulldecona; Puigcerver a Alforja; la Roca, de Mont-roig i tantes
altres.
A banda, podem situar les nostres activitats a
llocs tan especials com les Olles del Baubo, a la Terra Alta; els
Muntanyals, a Torredembarra; la cova de les Gralles, al Baix Camp; el
camí de Ronda, a Salou; la cova Meravelles, al Baix Ebre; la
Foradada, al Montsià; la platja del Torn, a l'Hospitalet de l'Infant
o el Pont del Diable, a Tarragona, amb l'avinentesa que en el seu
especial entorn hi trobarem l'acolliment necessari per passar-nos-ho
bé.
A desgrat que cerquem un lloc emblemàtic on
practicar l'exercici físic que ens ajudi a ser feliços i de pas a
adquirir i compartir alguns coneixements, la realitat és que la
consecució de la felicitat rau en nosaltres mateixos, en la forma
que tinguem organitzades algunes activitats de lleure, però sobretot
la nostra pròpia existència. I és en aquest apartat on cal que
tots i cadascú hi esmercem tota la nostra saviesa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)














