FUM, FUM, FUM

Ja tornem a encarar les festes de Nadal, Any Nou i de Reis, uns dies que ens porten cap el final d’un any i al començament d’un altre. Són dates en les quals hi és present l’enyor a les persones estimades ja desaparegudes, el record dels temps viscuts amb variada dignitat i l’evanescència d’un present que aviat serà passat.

Amb més o menys gust i intensitat s’han guarnit les cases amb els pessebres tradicionals. També hi són presents els arbres naturals o de plàstic que es combinen amb variades decoracions. Així mateix, els carrers i les places dels pobles i de les ciutats mostren una decoració nadalenca que ha evolucionat al llarg dels anys, i fins i tot en alguns dels àmbits més transitats o comercials es poden escoltar nadales nostrades o de importació, com ara aquesta més tradicional: “El vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum...”

Darrerament les festes nadalenques van molt emparellades al consum, ja que les grans empreses comercials disposen una enorme capacitat de suggestió, amb campanyes que transmeten per diferents mitjans de comunicació, per tal d’ajudar els ciutadans a escollir aquelles compres que els pot fer l’efecte que són imprescindibles i originals.

El Govern de l’Estat també està de campanya i, a nivell estatal, continua amb l’eslògan de costum basat en la indissoluble unitat territorial, en la igualtat de tots els espanyols i en la validesa de la Constitució. En paral·lel a aquesta trilogia que els promotors associen amb la centralitat política, plantegen que tots els grups que s’apartin poc o molt d’aquest pensament són senzillament radicals que allunyen la ciutadania del benestar. En un àmbit més concret, la campanya focalitzada en Catalunya presenta, com si fos una oferta singular i sense precedents, el lema de : Imposar el diàleg.

A primera vista el diàleg pot ser bo, però quan es parla de imposar-lo deixa ben al descobert l’actitud dels darrers anys de democràcia, quan algunes lleis han passat per sobre dels desigs de les persones. També les imposicions ens recorden els temps de Franco, que tenia una forma d’actuar que no ha estat condemnada per alguns partits que es manifesten democràtics. Així mateix, el terme imposició ens recorda inicialment aquell refrany català que els amos aplicaven als seus treballadors més reivindicatius: “Per aquí o per la porta”, sense que a hores d’ara l’Estat hagi obert cap porta a Catalunya per satisfer les seves mínimes reivindicacions culturals i econòmiques. I, tot plegat, que són poca cosa més que paraules que afegeixen pressió a l'olla social, ens torna a recordar la famosa nadala: "Qui dirà més gran mentida, fum, fum, fum".

La proposta de diàleg ha causat molt rebombori, tal com en té acostumats el govern de l’Estat en aquelles qüestions que creu del seu interès. Molt soroll i poques nous, per no dir cap ni una. És cert que hi ha hagut alguna visita ministerial a Catalunya, però poques han estat les trobades amb la Generalitat i, no cal dir-ho, cap el resultat. En conseqüència i al pas que anem, a cavall de la propaganda el diàleg quedarà només en una paraula que agrada tothom, però que estarà mancada de contingut sinó hi ha resultats palpables i a curt termini.

Potser que a base d’aquesta sorollosa proposta de diàleg imposat no es vulgui aconseguir altra cosa que allargar els temps polítics, per bé que caldria tenir en compte que Catalunya fa molts anys que pateix un gran menysteniment per part d’un Estat que l’ha desequilibrat econòmicament, que l’ha limitat culturalment i que no li ha sabut trobar un encaix com a país.

Res, que si no hi ha resultats palpables podrem continuar amb l’estrofa de la nadala abans esmentada: “Fum, fum, fum...”, mentrestant se’ns passa l’arròs. O, fins i tot, es possible que s’obri la porta de cop per l’esclat de l’olla social a pressió que ja porta tants dies posada al foc.