martes, 29 de septiembre de 2009

CADIRES BUIDES I BUTXAQUES PLENES

Cada vegada que per televisió apareixen imatges del Congreso de los Diputados, del Senado o del Parlament de Catalunya, en les quals es mostren molts seients buits, l'agutzil de Rocaura em truca per fer-me saber el seu desconsol per l'absentisme dels nostres representants polítics.

—Tants anys de lluitar per la democràcia, —em diu—, perquè ara, aquests galifardeus s'ho juguin tot al borinot.

Malauradament, aquesta mostra s'estén també a altres àmbits de representació estatal, nacional, provincial, comarcal i local; també es prou evident en espais de control públics i en altres del sector privat que compten amb representació del sector públic.

D'una banda es nota la falta de presència física, mal que el més remarcable és la manca d'atenció a la feina que hi ha encomanada. Només així s'entén que al Palau de la Música s'hagi produït el desgavell que ens toca com a tema de més actualitat, una corrupció protagonitzada per unes poques persones que només es va poder generar per la falta d'atenció als seus deures de moltes altres.

A la nostra societat es nota un ambient viciat, gairebé podrit, que arriba a molts espais socials, religiosos, econòmics i polítics. A hores d'ara, esperem que es produeixi algun esdeveniment que iniciï un procés de regeneració, malgrat que, com diu altre cop l'agutzil de Rocaura, sembla que el més calent és a l'aigüera.

sábado, 26 de septiembre de 2009


CARROLLS, GOTIMS, DROPOS...



Després de la verema, dels ceps pengen els carrolls de raïms que els veremadors deixen per ser petits i verds al moment de collir els raïms. Passats uns dies, aquests mateixos gotims resulten un exquisit plaer gastronòmic que s'ofereix als qui passegem per les vinyes.


Els carrolls, també denominats gotims o dropos, segons la zona, aniran evolucionant amb el pas del temps, carregant-se de sucres, fins que es panseixen.


Quan fa més de quaranta anys tornàvem del mas de la mare, de collir olives, els carrolls d'algunes finques ens servien per berenar; i no cal dir que, després de feinejar tot el dia, constituïen un bon aliment.


miércoles, 23 de septiembre de 2009


UNA FLOR NO FA ESTIU


El refranyer català ens diu que una flor no fa estiu, de la mateixa forma que el seu homònim holandès explicat per Johan Cruyff deixa ben entès que "Un golondrino no hace verano". I en això estem, però ara mateix, just iniciada la tardor, resulta que el nostre albercoquer ha donat una flor. Què pot passar?


És probable que la flor sigui fruit d'una poda a destemps, per bé que també és possible que sigui el producte dels més de cents dies de calor que hem tingut aquest estiu.


Als camps ja fa anys que es nota que les collites s'avancen, de forma que les avellanes s'han de recollir unes tres setmanes abans que uns quaranta anys enrere. Així mateix, la verema s'acabarà aviat, quan abans era per aquest temps que començava; i era corrent per la mare de déu del Pilar veure com els carros arribaven al poble carregats de raïms.


Fet i debatut, sembla com si al temps meteorològic l'haguéssim trastocat, i que, de retruc, la vegetació s'hagi vist afectada. Si això és així, quan tardarem les persones a rebre també les conseqüències del canvi?


martes, 22 de septiembre de 2009

Benvolgut Pepet,

 

la teva proposta dels polítics al tant per cent, pensada amb la coherència que ens tens acostumats, té un punt feble: hauria de ser aprovada en seu parlamentària pels mateixos polítics. En conseqüència, cal que no et facis massa il·lusions, ja que ningú acostuma a tirar pedres a la seva teulada.

A més, ara per ara i amb la crisi que patim, asseguraria que els nostres polítics no estan en posició de fomentar l'atur a base de deixar perdre sucosos llocs de... treball?

lunes, 21 de septiembre de 2009

POLÍTICS AL TANT PER CENT

 

Benvolgut Josep,

 

Avui m'ha vingut al cap una idea que penso és molt bona, malgrat que estigui relacionada amb els polítics. En principi, havia pensat comentar-la a la senyora Olga Xirinacs, ja que ella està una mica molesta amb alguns polítics; tanmateix, com encara no ens has presentat com caldria, em conformo amb fer-te'n partícip, encara que ja compto que tu no seràs capaç de desenvolupar i difondre tan bona pensada. Et comento.

Fa uns anys, el president Maragall va esvalotar el galliner polític en afirmar alguna cosa sobre el tres per cent que rebia un determinat partit polític a canvi de petits favors. Aleshores, l'enrenou va ser tan gran que per apaivagar el terrabastall es va fer imprescindible crear una comissió formada per experts del ram, els quals, després de moltes reunions i amplis debats, van coincidir que allò del tant per cent era una falòrnia.

Enganyifa o no, el que es nota darrerament és que el personal no acudeix a les urnes quan hi ha votacions, ja que majoritàriament es manifesten decebuts pels polítics. Doncs bé, per tal de incentivar els nostres representants a que milloressin el seu rendiment, es podria plantejar que la representativitat parlamentària i política en general estigués lligada al percentatge d'electors que passessin per les urnes. D'aquesta forma, en el cas que les eleccions al Parlament, —posem per cas—, només congreguessin un 40 % dels electors, els partits es veurien obligats a repartir-se el mateix percentatge d'escons parlamentaris, en aquest cas cinquanta-quatre. Amb aquesta proporcional fórmula, per començar ja ens estalviaríem el sou de vuitanta-un polítics, a més dels seus col·laboradors i els serveis diversos.

Bona proposta, eh? Ja sé que d'entrada alguns comentaran que el menor nombre de parlamentaris, de diputats o de senadors podria afectar la pluralitat de idees, quan no és cert, ja que tots els membres d'un mateix partit acostumen a votar d'acord amb les indicacions que reben per part del cap de colla en el mateix hemicicle, just quan han de votar, no fos que s'equivoquin.

En realitat, aquesta mesura només afectaria la butxaca d'algunes persones que només serveixen per escalfar cadira submisament, alhora que beneficiaria la ciutadania, que estaria contenta en no haver d'omplir tantes menjadores de bon pinso.

Què!, escriptor del terròs, una idea brillant, oi?

 

L'agutzil de Rocaura

sábado, 19 de septiembre de 2009

ELS MITJANS DE LES BONES NOTÍCIES

 

A casa nostra, les hores dels àpats coincideixen amb els telenotícies de TV3, un informatius que sovint vénen carregats de notícies de guerres que es lluiten de forma més o menys oberta, de crisis de tota mena, de malalties i altres informació nefastes que només s'acaben quan comença la informació esportiva i cultural. Altrament, les sensacions negatives tampoc milloren si escoltem la ràdio o llegim la premsa: arreu pinten bastos!

Ahir, Dolors, —la meva esposa—, i jo, una mica fastiguejats per tanta mala nova, comentàvem que aniria bé poder disposar d'algun mitjà de comunicació que s'especialitzés en bones notícies. I tant brillant ens sembla la idea que vaig trucar el meu amic Pepet, —l'agutzil de Rocaura—, per comentar-li la pensada.

—Bones notícies?, —es sorprengué per la proposta—. Mira noi, als Estats Units ja va aparèixer un diari que només donava informació agradable i, saps què? Va haver de tancar en quatre dies! Encara que no ho sembli, els humans necessitem saber que en determinats llocs del món hi han guerres i patiments, robatoris i estafes, malalties i fam, ja que entre aquesta mena de mal de molts hi trobem consol els tontos.

martes, 15 de septiembre de 2009

INDEPENDÈNCIA!!!

 

Ja tornem a tenir sarau!

A rel de la consulta popular organitzada a Arenys de Munt, en la qual la independència de Catalunya era el tema central, a les espanyes poc plurals hi ha indignació. Igualment, els partits carpetobetònics, -els que se'n diuen d'àmbit i d'acció estatals-, estan que peten davant tant flagrant agressió a la seva sobirania unida, de la mateixa forma que els mitjans de la caverna mediàtica arremeten contra els catalans i els sospitosos de ser-ho o de simpatitzar-hi.

Aquí a Rocaura, situats com estem en l'extrem sud del Principat, ja fa anys que hem vist que la l'Espanya de les autonomies del cafè per a tots és inviable per a Catalunya, de la mateixa forma que entenem que un estat plurinacional en cap cas forma part de l'ideari dels centralistes enyorants de l'imperi, els mateixos que viuen molt bé a costelles de qui els manté, paga i calla. Per tot això i pels molts anys de variades imposicions, creiem que la sobirania és l'únic camí de futur per a Catalunya i, tot el que no sigui independència, serà més del mateix: explotació i opressió.

Si per mi fos, a Rocaura ja faria anys que haguéssim proclamat la república, però aquest humil agutzil poca cosa pot fer davant el tanmefotisme nacional de la majoria. A veure si el jovent es treu la son de les orelles i fem país de veritat.

 

L'agutzil de Rocaura

lunes, 14 de septiembre de 2009

Benvolgut Josep,

 

he vist que la senyora Olga Xirinacs ens ha obsequiat amb un comentari al nostre (em permets que ho digui així, oi?) blog, en referència l'escrit sobre les deixalles abocades en diferents punts del terme de Rocaura que et feia l'altre dia.

Ella em recomana que em carregui de paciència, ja que algunes persones són molt brutes. Així mateix, suggereix posar senyals de perill de mort, amb la calavera i ossos creuats inclosos, en els llocs on es realitzen els abocaments.

Bé, ja sabem que la senyora Olga és una gran experta en ossos, tal com ho demostrà en el seu llibre "Los viajes de Horacio Andersen", però ella ha de saber que jo, per la meva feina d'enterramorts, em miro els ossos amb una certa basarda. En conseqüència, crec que optaré per sortir algunes nits amb un llençol al cap, per veure d'espantar els que llencen merda furtivament.

 

L'agutzil de Rocaura

domingo, 13 de septiembre de 2009

LA BROSSA: AL SEU LLOC

 

Em comenta el bon agutzil de Rocaura que està avorrit per les deixalles de tota mena que troba llençades pel terme: vehicles abandonats, estris i eines ja inservibles, llaunes i recipients, runes i materials diversos...

Sense treure-li la raó, li manifesto que Rocaura és un dels municipis de Catalunya que disposa d'una major conscienciació ciutadana al moment de classificar i abocar les deixalles domèstiques en els recipients que les autoritats han disposat a tal efecte: brossa inorgànica i orgànica, paper i cartró, envasos, vidres, piles... També li faig notar que al poble són moltes les persones que cada dia escombren la part del carrer que queda al davant de la façana de casa seva, i que difícilment es veu algú que llença objectes a la via pública. A més, li dic que Rocaura disposa d'un abocador controlat, amb capacitat per acollir allò que sobra a les cases.

En Pepet em respon que sí, que és cert que la gent col·labora molt al poble, però menys a la resta del terme municipal, ja que en massa llocs es poden trobar cotxes i electrodomèstics abandonats, runes de variada procedència i envasos de plàstic o metall.

Finalment he d'acceptar que en Pepet té una bona part de raó, sense que se m'acudeixi una solució al problema que em comenta.

Jo, -em diu en Pepet-, educaria els nens en l'amor a una terra que es de tots, per veure si entenen i fan entendre al seus pares que, més enllà de la casa d'un, la resta no és un abocador.

 

sábado, 12 de septiembre de 2009

L'AGUTZIL DE ROCAURA DIXIT

 

Al final del mes d'octubre de 2008, la nostra filla M Victòria, em posà en funcionament aquest blog.

A partir d'aleshores hi hem penjat algunes notícies relacionades amb la meva activitat literària: llibres editats, presentacions, conferències, premis aconseguits... i poca cosa més. Amb tot, sempre he cregut que podíem anar una mica més enllà de les notícies literàries, però la falta de temps i altres condicionants relacionats amb la mandra han determinat fins ara una activitat blocaire poc continuada.

Davant la meva incapacitat, he demanat ajut a un personatge conegut: en Pepet Albirat i Bonjan. Com la majoria ja sabeu, Pepet és un bon home que es guanya la vida amb la professió d'agutzil, una feina exercida de forma molt efectiva i dinàmica a Rocaura, un poble que també ens és familiar.

Al poble, l'agutzil de Rocaura és l'encarregat de pregonar totes les activitats que s'han de dur a terme, els bans de la municipalitat i totes les ofertes comercials que es posen a l'abast dels rocaurencs. També té cura dels diversos serveis públics i és el garant que al municipi tot funcioni com cal. Persona culta i franca com poques, l'agutzil és un home competent en un ampli ventall d'activitats, i mai no nega el seu ajut a qui li demana.

En el meu cas i potser abusant de la nostra amistat, li he demanat que, quan li sembli, faci arribar les seves particulars opinions al meu bloc, amb la intenció de donar-li una mica de vida a aquesta eina difusora què, altrament, quedava força coixa per part meva. I vet ací que el nostre benvolgut i eixerit agutzil ha volgut estrenar-se en una data tant significada com l'Onze de setembre, amb uns arguments que m'han fet pensar.

 

L'ONZE DE SETEMBRE

Com cada any des de ja en fa uns pocs, a la nostra Catalunya hem celebrat una Diada que té unes característiques força peculiars. En principi es tracta d'una data que hauríem de considerar malèfica, degut a que commemora aquell 11 de setembre de 1714 quan, les tropes formades per 40.000 soldats castellans fidels a Felip V, aconseguiren rendir els 5.500 homes pertanyents a diversos gremis que lluitaven pels drets de Catalunya. Tanmateix, és a partir d'aquella derrota que els catalans manifestem any rere any la nostra resistència a desaparèixer com a poble. I en això estem, malgrat tants i tants factors en contra.

Un any més, la Generalitat ha organitzat els actes centrals de la Diada i, una vegada més, les activitats han quedat deslluïdes per manifestacions i contra manifestacions paral·leles als actes oficials.

Si no fos molt demanar, caldria que l'Onze de Setembre fos un dia festiu i reivindicatiu, amb activitats que tinguessin Catalunya i les nostres característiques nacionals com a eix vertebrador. D'aquesta forma, deixaríem les protestes més o menys raonades per altres dies de l'any, amb la qual cosa la Diada lluiria d'allò més. I, evidentment, la Diada deixaria de tenir el sabor agredolç que ens té acostumats. Ho intentem?

 

Pepet, agutzil de Rocaura

lunes, 7 de septiembre de 2009

Presentació del llibre "Cròniques de morts, vius i delicats" a la Fatarella


Dissabte 5 de setembre, al Casal de la Fatarella es va presentar el darrer llibre d’en Josep Gironès “Cròniques de morts, vius i delicats”, en un acte presidit per l’alcaldessa Carme Pelejà i Anguera.

L’Alcaldessa obrí l’acte i recordà el seguit d’activitats culturals i literàries que tenen lloc al poble. Tot seguit, el regidor de Cultura, Josep M. Clua, passà la paraula a Josep Suñé Blanc, exalcalde de la Fatarella, líder de la Unió de pagesos i prohom destacat de la vila, qui fou l’encarregat de parlar del llibre.

Josep Suñé, inicialment, va descriure Josep Gironès “Garrit”, qualificant-lo de persona culta i dotada d’una gran imaginació que li val per a ser un escriptor prolífic, amb capacitat per reflectir la història, les tradicions, els costums i la gastronomia de la part del món que el va veure nàixer.

Del llibre “Cròniques de morts, vius i delicats” en valorà que hagués rebut el Premi Sant Carles Borromeu de contes i narracions del Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra, amb un tema que té la vida i la mort com a referents.

Josep Suñé destacà alguns capítols i determinades frases del llibre, i ressaltà la filosofia vitalista que en resulta.

Per acabar la seva precisa i acurada exposició, Suñé obsequià als presents amb unes enginyoses rimes dedicades a l’autor:

A la Fatarella i Rocaura

tenim un bon escriptor,

que com tot a n’esta vida

ha fet una evolució.

Ell nasqué a una casa humil,

paletes de professió,

però intuint crisi del totxo

va anar a la Diputació.

És un xicot ben plantat

i li agrada anar polit,

firma Josep Gironès

però per nosaltres és Garrit.

Ha escrit llibres de molts temes

sempre en llengua catalana

tots tenen algo especial

però cap com La cabana.

Està rebent força premis

i molts reconeixements

a veure quan et dediques

a fent un de naixements.

Que continuïn els èxits

i mantinguis la il·lusió

porta el nom del nostre poble

amb orgull i convicció,

dis que ets de la Fatarella

i triomfa com escriptor.

A continuació de l’aplaudiment a que en Josep Suñé es va fer mereixedor per la seva intervenció, Josep Gironès manifestà que la Fatarella era el seu referent literari i que, tant bon punt aconsegueix algun premi o si veu publicat algun llibre, immediatament ho comunica a la família i a les autoritats locals, per fer-los partícips de la seva joia.

També assegurà que escriure no és complicat i que en el cas de “Cròniques de morts, vius i delicats” havia escollit un tema considerat tabú per bona part de la societat, per tal de fer-lo evident i desdramatitzar-lo. Igualment assegurà que entre les 260 pàgines del llibre s’hi troben quaranta històries de les quals se’n pot treure alguns exemples per viure més feliços, això sí, sense donar l’esquena a la mort, ja que: “Només si pensem en la mort li trobarem sentit a la vida”.

Garrit també dedicà unes paraules al presentador, a qui qualifica de persona excepcional i carregada d’experiència, un personatge singular carregat d’una especial saviesa que la societat fatarellenca hauria de saber aprofitar.

Per acabar, va agrair a la Banca Internacional Banca Mora, d’Andorra, el patrocini del premi rebut; a la Cabana, la revista local, el seu esforç per fer visible la cultura; a l’Ajuntament de la Fatarella la seva dedicació al poble i el seu treball per conservar i difondre les tradicions locals, i tots els assistents la seva presència i escalf.

I la presentació s’acabà amb una degustació de coques del poble regades amb mistela, vi blanc i vi negre.

L’agutzil de Rocaura