miércoles, 16 de octubre de 2013

LA FIRA DE MÓRA LA NOVA



A les comarques de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta, parlar de fires és parlar de la fira de Móra la Nova, la més tradicional i popular de les contrades, un esdeveniment que ja compta amb molts anys de rica història que ha transcorregut en mig de diversos esdeveniments cabdals.
Ja existia la Fira de Móra quan el ministre Javier de Burgos, sota la regència de la reina Maria Cristina, aprovà el 13 de novembre de 1833 la divisió en províncies de l’Estat espanyol, una determinació que xocava amb les aspiracions catalanes, que estaven en contra de les divisions uniformitzadores d’àmbit estatal.
L’any 1914, la constitució de la Mancomunitat de Catalunya aglutinà les quatre províncies catalanes, alhora que s’assumia les competències de les quatre diputacions provincials; amb tot, les aspiracions catalanes de disposar d’una divisió territorial pròpia només agafaren cos a partir de l’encàrrec que l’any 1931 va rebre Pau Vila i Dinarès per part del Govern de la Generalitat. Fruit del treball la Ponència de la Divisió Territorial que encapçalava Vila, l’any 1936 es va dividir el Principat en comarques administratives i en vegueries.
Al moment d’estudiar les dimensions de les comarques es buscà un cert equilibri en el nombre d’habitants, alhora que per establir-ne la capitalitat es procurava que, des de qualsevol dels pobles integrants, es pogués anar i tornar en un sol dia de camí, a peu. A més, per establir les capitals es tingueren en compte els pobles que actuaven de mercat pels municipis de la rodalia, i també les localitats que oferien les fires anuals més reeixides.
Abans de que Javier de Burgos plantegés la divisió provincial d’Espanya, els antics Masos de Móra ja s’havien constituït com a municipi independent. Aquella fita històrica s’aconseguí el dia 3 d’abril de 1830, sota el regnat del rei absolutista Ferran VII. Al cap de pocs mesos, es formalitzava la primera edició de la Fira de Móra la Nova, un mercadal que va sorgir amb una empenta que s’incrementà amb els anys, fins a situar-se com una de les més importants a Catalunya.
Quan Pau Vila treballava en la divisió territorial, la Fira de Móra la Nova fou un element a tenir en compte, per la seva magnitud, per bé que la determinació de situar Móra d’Ebre com a capital de la Ribera d’Ebre quedà avalada per l’atracció comercial que aquest nucli projectava i projecta sobre un gran nombre de pobles de la rodalia.
La Fira de Móra la Nova, que enguany tindrà lloc el darrer cap de setmana d’octubre, és una de les tradicionals de Catalunya. Des de la seva fundació s’ha decantat especialment cap els sectors agrícola i ramader, i al llarg dels anys ha mostrat la intensa evolució que s’ha viscut. Abans, famílies senceres anaven a la fira a cavall de carros i de tartanes que anaven arrossegats per equins junyits amb els corretjams més lluents i empicarolats. A la fira hi trobaven rucs i someres, cavalls i eugues, matxos i mules procedents dels principals mercats de Catalunya i Aragó, uns animals que aportaven la força necessària al camp per estirar els diversos enginys camperols i transportar els productes necessaris. Actualment, la gent acudeix al certamen a sobre de vehicles a motor ben variats, per veure la maquinària agrícola més diversa, acompanyada de l’assessorament que ajuda als compradors a escollir les eines més adequades a les seves necessitats. L’oferta en la ramaderia també ha evolucionat de valent, fins el punt que ara, tot i mantenir-se les exposicions de bestiar d’ungla i de corral, ja no es veuen aquells grans ramats de cabres i d’ovelles que abans omplien alguns espais
La part lúdica ha acompanyat de sempre la Fira de Móra la Nova, amb una àmplia oferta de productes destinats al bon menjar i beure que s’intensifica al llarg dels dies de mercadal. Fins ara i al llarg de moltes dècades, les famílies que s'ho podien permetre dinaven a la Fonda Barcelona, un dels establiments emblemàtics de les contrades, en tant que altres menjaven en altres establiments o directament del menjar que portaven preparat des de casa. D'un temps ençà, també són notables les ofertes d’atraccions recreatives per a la mainada i els esdeveniments musicals destinats a la gent jove. Alhora, han agafat molta empenta les exposicions i conferències de caire tècnic que ofereix un bon suport als professionals agrícoles i ramaders.
El recinte firal de Mora la Nova, amb els més de deu mil metres que s’ofereixen als expositors, ja està preparat per a una nova edició, la qual congregarà gent de les Terres de l’Ebre, del Baix Aragó, del Priorat, Baix Camp i de les comarques de Lleida més properes. L’àmplia oferta de productes i serveis que s’oferiran donaran abast a l’agricultura i a la ramaderia, dos sectors que pas a pas demanen més tecnificació i especialització. Tenim al davant uns dies de feina pels expositors, que intentaran vendre els millors productes als assistents, unes persones que sabran combinar sàviament el seu treball amb uns moments destinats a l’esbarjo.

Josep Gironès
Escriptor

viernes, 11 de octubre de 2013

HOMENATGE SINGULAR (Publicat al Diari 11-10-2103)


El passat 27 de setembre, l’Ajuntament de Mont-roig del Camp organitzà un acte d’homenatge a Antoni Benaiges Nogués, un dels fills més il·lustres del municipi, un mestre d’escola destacat per dos aspectes prou concrets: tenir un ideal humanista a la vida i haver mort assassinat el 25 de juliol de 1936.
Durant l’acte d’honorança, els familiars d’Antoni Benaiges i les autoritats li dedicaren algunes paraules de record i de lloança, alhora que es descobria una placa commemorativa que lluirà a la façana de la que fou casa seva: ca Reverter, situada al carrer Major. Aquesta acció es complementà amb l’exposició titulada Desenterrant el silenci, obra del fotògraf Sergi Bernal, una mostra que s’afegeix al llibre Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar, de Francesc Escrivano, Queralt Solé, Francisco Ferrándiz i Sergi Bernal, que també explica la vida i la mort del personatge.
L'Antoni Benaiges va néixer a Mont-roig del Camp l'any 1903. Era fill del Jaume Benaiges Just i de la Teresa Nogués Sardà .De jove, Antoni va haver de treballar al camp, sobre tot a partir de la mort del seu pare, fins que inicià els estudis de magisteri per acabar-los l'agost de 1929, quan rebé la titulació a l'Escola Normal de Mestres de Barcelona. De fet, la vocació de mestre li venia de família, igual com l’interès per desenvolupar l’innovador sistema pedagògic conegut com el Mètode Freinet.
El moviment pedagògic Freinet volia transmetre un ensenyament més científic que confessional, alhora que ambicionava transformar les relacions entre els educadors i els seus alumnes, per tal d’obtenir un escenari pedagògic més obert, permeable i lliure. A Catalunya, el mètode Freinet s’havia iniciat en una petita escola rural de Lleida, des d‘on s’escampà a altres escoles catalanes. Aquell moviment inicial comptà aviat amb un selecte grup de mestres que, amb funcionament cooperatiu, ampliaren el seu àmbit d’acció més enllà de Catalunya. La transformació pedagògica que propugnaven va arrelar ràpidament i es va escampar a d'altres escoles rurals que pretenien fer de l'impremta a l'escola una eina nova que ajudés els alumnes a entendre, que no a memoritzar. Aquell gran repte pedagògic, que es volia establir a l’endarrerida Espanya dels anys trenta, comptà com a medi de difusió amb la revista Colaboración, que exercia d’òrgan oficial del moviment, alhora que es posava en contra tot l’entramat d’ensenyament de caire conservador.
En el seva carrera de mestre d’escola, Antoni Benaiges va fer cap l’any 1934 a Buñuelos de Bureba, un poble burgalès d’uns dos-cents habitants que disposava d’una escola, la qual, quan no hi havia feina al camp, acollia trenta-dos alumnes. Ben aviat, el mestre va guanyar-se els seus deixebles, que s’identificaven plenament amb un ensenyament participatiu molt allunyat de l’opressiu al qual estaven acostumats. Per contra, els pares dels alumnes i els cacics de la zona aviat qüestionaren una forma d’ensenyar que els era desconeguda.
L’esclat de la guerra precipità els esdeveniments. A partir del cop d’estat, els falangistes implantaren a les zones controlades pels sediciosos el seu poder basat en el terror. A l’Antoni Benages el detingueren i el forçaren a passar un autèntic calvari de humiliacions i de tortures, un suplici que només acabà quan, sis dies després, fou afusellat i enterrat en una fossa comuna juntament amb altres víctimes dels sosllevats.
Com resulta entenedor, l’acabament de la guerra coincidí amb un període de forçat silenci i el consegüent oblit per a moltes persones com Benaiges. Amb tot, una iniciativa del mexicà Fernando Jiménez Mier-Teran, que havia conegut un mestre espanyol exiliat practicant del mètode Freinet, inicià un procés de recerca que a poc ha poc va posar en evidència la magnitud d’Antoni Benaiges, una investigació que comptà amb la complicitat dels familiars del mestre i també la d’alguns exalumnes.
L’homenatge al mestre Benaiges és singular, ja que més enllà de l’àmbit dels guanyadors de la guerra són poques les persones han rebut els honors que es mereixen. Mentre el franquisme es dedicà durant quaranta anys a glorificar els seus “caiguts”, moltes persones estaven mal enterrades i oblidades en qualsevol punt. Podríem dir que aquest va ser el preu de la derrota, però ja no s’entén que ara, en plena democràcia, diverses persones de mèrit i alguns col·lectius de caire històric es mantinguin a l’oblit que els condemnen els polítics incompetents que els haurien d’honorar.

Josep Gironès
Escriptor