ALS SANTS I ALS MINYONS…

Qualsevol persona que conegui mínimament el nostre refranyer popular, sap perfectament que la total extensió del refrany que s’anuncia al titular és la següent: Als sants i als minyons no els prometis si no els dons. Aquest enunciat és ben aplicable a la realitat, quan postula que les paraules i les promeses –ja siguin prometences religioses, plantejaments comercials, propostes polítiques o simples incentius a la mainada-, per força s’han de traduir en fets.

He cercat aquest refrany a rel de les promeses realitzades pel presidente del Gobierno de España en referència a les inversions a realitzar per l’Estat a Catalunya en els propers mesos, quan resulta que, tot el capital promès i les inversions planificades de les quals havia parlat no s'han vist reflectides en els Pressupostos del mateix Estat o s'han rebatut en una bona part i al cap de ben pocs dies. El fet és greu i deixa en evidència unes promeses que havien estat altament publicitades i sense que ara a ningú li caigui la cara de vergonya per l'incompliment.

Una vegada més i tal com ha passat amb governs precedents, ja siguin populars o socialistes, hem vist com inversions del tot necessàries pel país, que s’han comunicat a través de tots els altaveus oficials, els mitjans afins i els  convenientment afinats (disculpeu l’acudit fàcil, però ja només ens queda la ironia per no agafar un atac d’ira) s’han anat en orris com si fossin aquells bolados que es desfeien entre el cafè calent dels anys cinquanta.

El fet, que tant podem definir com engany permanent o com promeses no complides, també es podria anomenar trasllat sistemàtic i sense retorn dels diners que s’arrepleguen a Catalunya i que fan cap a les arques de l’Estat, des d’on reben destinacions que ben poques vegades tenen Catalunya com a referent i destinació final.

Per desgràcia nostra això continuarà d'aquesta forma, mani qui mani, ja que quan arriba el cas que algun govern proposa mesures per apaivagar el dèficit català, aviat es troba amb un seguici de institucions que se senten perjudicades, les mateixes que ara no han dit ni fava amb l'acord entre el PP i el PNV pels pressupostos. 

Si repassem la història veurem que el desequilibri econòmic no és nou, ans al contrari, ja que fa més de tres-cents anys que el patim. És evident que han canviat les formes, però els resultats són els mateixos i condueixen a un objectiu més que evident: el buidatge sistemàtic de les butxaques dels catalans. Tinc ben gola avall que aquest punt de vista pot ofendre algunes persones de bona voluntat, dones i homes que creuen que les coses ja van bé tal com estan platejades, o altres que interessadament viuen en la plena negació de tot allò que fa referent a Catalunya i als catalans. Dons bé, a tots els desafio a aportar un concepte econòmic, UN DE SOL!!!, en el qual els catalans sortim beneficiats en la nostra relació amb Espanya.

Dintre d’aquesta relació de domini de l’Estat sobre una part del territori i de les persones que hi vivim, algú pot manifestar que vivim molt bé i que ja estem bé tal com estem, i són opinions que cal respectar. Per això cal tornar a les formes de fer política i reconèixer que han canviat en els darrers tres segles. A partir del decret de Nova Planta la força de les armes imposaren als catalans forts tributs, càrregues de treball i l’obligació de mantenir “A pan y cuchillo” les forces d’ocupació, alhora que s’anorreava qualsevol forma d’autogovern i s’intentava dissoldre els signes identitaris, amb la llengua al capdavant.

A partir d'aleshores el sistema impositiu es va adequar als temps polítics, en tant que l'intent d'anorreament cultural continua vigent. En referència a l'extracció de rendes de Catalunya, fins i tot es pot afirmar que va arribar a sofisticar-se, sense perdre el referent de l'empobriment progressiu de la regió que més riquesa crea.

Per acabar i com a mostra, un botó: el desgavell que ha patit l'aeroport del Prat en els darrers dies per falta d'uns mitjans humans que hauria de facilitar l'Estat. Això a ningú ja no se li fa estrany, ja que es tracta d'un aeroport que fa anys que té les ales tallades, de la mateixa forma que ja es troben normals les incidències ferroviàries o la falta d'inversions a les carreteres.

Tal com deia un vell pastor: "Hi ha molta gent agafada a la mamella", per bé que després afegia: "Si les coses no milloren s'haurà de desmamar algú, o engegar-lo a dida".