ELS GOSSOS: UNS ANIMALS MOLT SOCIALS

Els gossos, juntament amb els gats, són els animals socials per excel·lència, unes bestioles que porten molts anys al costat dels humans. Els gossos, per les seves característiques, s'han guanyat un lloc preferent a tocar de les persones, malgrat que no sempre reben el tracte que es mereixerien, ja sigui per falta de sensibilitat o de coneixements dels humans.

Si agafeu un diccionari o qualsevol enciclopèdia, la definició que se'ns ofereix de la paraula gos és, més o menys, tal com raja: Canis familiaris. Mamífer carnívor de la família dels cànids, de mides, formes i pelatges molt variats que ha estat adaptat pels humans a múltiples ambients, en els quals realitza tasques diverses. Disposa d’una cua, sempre més curta que les potes posteriors. Entre les seves característiques naturals destaquen la intel·ligència, la oïda i un olfacte realment prodigiós, a més de la força física i la resistència àmpliament reconeguts.

Segons les races, disposen d’una gran agilitat i rapidesa, ja que poden galopar fins una velocitat de 15 metres per segon, protagonitzar curses en ziga-zaga o realitzar salts de mèrit. Altres races destaquen per una gran resistència a l’esforç, amb recorreguts que es poden ser més o menys llargs, depenent de la càrrega que arrosseguin. En altres castes, els humans n’aprofiten les nostres habilitats, la intel·ligència, una valentia innata i, sobre tot, la nostra inequiparable afabilitat i fidelitat a tota prova.

En un àmbit ja més tècnic, els experts en gossos valoren especialment aquest seguit de característiques psíquiques:

- Capacitat de reacció, ja sigui davant la presència de l’amo o d’un element estrany a l'ambient usual.

- Temple o la capacitat per a suportar estímuls negatius sense que es queixin.

- Agressivitat o l’impuls per la lluita en el moment de defensar el seu territori, a l’amo o a ells mateixos.

- Combativitat o la transformació en agressivitat –més o menys bel·licosa- en el moment de la lluita directa.

- Docilitat o l’acceptació de l’amo, sense cap mena d’imposició.

- Vigilància de l’entorn, en la qual s’inclou la capacitat per avisar d’un perill.

- Curiositat, l’interès pel món que els envolta, una característica que és vital per als gossos, ja que sense això foren incapaços d’aprendre res.

- Sociabilitat, que es manifesta en la capacitat de relació amb els humans i amb altres cans.

- Possessibitat o l'actitud per considerar-se propietaris o comissionats d’un espai i d’unes persones concretes.

Fet i fet, correspon als amos el potenciar i desenvolupar aquests característiques psíquiques, ja que els gossos només tenen instint. D’aquesta forma, els amos experts es faran els gossos a la seva mida, un fet que els omplirà de satisfacció. I serà precisament aquest trobar-se a gust amb els gossos que portarà satisfacció a uns i altres. Contràriament, una persona que no estigui a gust amb el seu gos li traslladarà el desinterès i l’apatia, cosa que repercutirà de valent en una relació negativa.

Històricament, els contactes entre els humans i els gossos vénen de molt enrere, ja que hi ha proves arqueològiques que les situen fa uns 10.000 anys, tot i que l’antiguitat de la raça canina cal datar-la uns trenta milions d’anys.

A partir dels primers contactes i gairebé com ara, els gossos eren els animals de companyia preferits pels humans, els quals els encarregaven tasques de vigilància de propietats i de bestiar, l’ajuda en la caça i altres tasques més lúdiques i familiars.

A tall d’anècdota, cal deixar constància que a l’Antic Egipte alguns gossos visqueren amb els faraons i inclòs els acompanyaren a les tombes reials, convenientment momificats. De la mateixa forma, a la Grècia mitològica, el ca Cerber era un gos dotat de tres caps i una cua de serp, que tenia encomanada la vigilància del món inferior del Hades, regne dels morts. Altrament, Alexandre el Gran utilitzava els gossos en accions de guerra, igual com ho feien els romans i els bàrbars. I fins i tot en les darreres guerres mundials els gossos formaren part de diferents exèrcits, ja fos com a forces d’atac o de les d’assistència.

A llarg de l’Edat Mitja aparegueren un gran nombre de noves formes de gossos, fruit de la cria selectiva i de l’adaptació dels cans a les diferents condicions mediambientals. En aquell temps, alguns gossos formaven part de la cort reial, i és fàcil veure’ls al costat dels seus amos en pintures realitzades pels pintors palatins. I, finalment, fou al llarg del segle XIX quan es començaren a estabilitzar les diferents races de gossos, amb els seus trets diferencials característics físics i d’intel·ligència que coneixem actualment.

L’astronomia igualment ha aprofitat el prestigi dels gossos per a nomenar algunes constel·lacions. La dels Gossos de Caça o Canes Venatici, representa dos llebrencs que persegueixen l’Ossa Major. D’altra banda, la constel·lació del Ca Major o Canis Majoris disposa entre els seus estels Sirius, que és l’estrella binària més lluminosa del firmament. Per acabar, la constel·lació del Ca Menor o Canis Minoris també conté un estel doble molt lluminós: Proció.

D’uns anys ençà, la civilització opulenta de l’anomenat Primer Món és una gran receptora de gossos, dels quals valora els diferents trets diferencials -físics i de conducta- al moment d’adquirir-nos.

Entre els gossos definits com a domèstics destaquen els de companyia, que acostumen a ser de volum petit i de tarannà amable. Els gossos de mostra –ensinistrats inicialment per assenyalar les diverses peces de caça- són animals molt dòcils i intel·ligents, que actualment es crien destinats a múltiples utilitats. Igualment, els gossos de treball han estat entrenats per a tasques específiques de guarda de bestiar o transport, entre altres feines. Els gossos de caça destaquen per la seva capacitat en empaitar les preses i disposen una gran punta de velocitat, alhora que d’una bona visió. Els gossos d’atura o de pastor han estat especialitzats per guardar bestiar i també per a controlar-ne els seus moviments, en base a la seva gran intel·ligència. Per últim, el terriers són races de volum petit, ensinistrades inicialment per escometre diferents rosegadors i que ara - intrèpids i vitals- han esdevingut uns bons companys dels humans.

Ara per ara, allà on hi ha vida humana hi ha gossos que poden oferir diverses particularitats i qualitats als humans, unes característiques que ens enriqueixen com a persones. A canvi, només demanen una mica d’amor i interès per l’animal que ha esdevingut el seu company més fidel al llarg dels segles. Davant de tot això, fa pena veure com diversos gossos es passen la vida engabiats o encadenats, sense rebre dels seus amos poca cosa més que aigua i menjar. I és una llàstima, ja que l totes les persones haurien de saber gaudir dels seus gossos.