DON TANCREDO O EL DIÀLEG

No m'agraden les activitats taurines que porten associades el patiments dels animals, però sí tota la litúrgia que comporta l'activitat: la cria dels braus, el desenvolupament d'una corrida, la vestimenta dels toreros i la dels seus ajudants, els cartells que no apareixen tacats amb sang humana o animal, la música a ritme de pasdoble i tota la història de la tauromàquia que va lligada a uns costums i tradicions. Altrament, una de les activitats que em crida més l'atenció era la denominada sort de don Tancredo, una acció que es basava, i vet ací la contradicció, en la falta d'activitat.

D'acord amb la informació que disposo, la figura del don Tancredo fou molt popular al llarg de la primera meitat del segle XX. Es tractava de que un home es situés al mig de la plaça de braus, a sobre d'un pedestal. Vestia de forma acolorida, però amb la cara i les mans les portava pintades de blanc, per tal d'imitar el color del marbre. La faena consistia en quedar-se quiet des del moment que el toro sortia a la plaça i fins que desapareixia, amb el convenciment que l'animal no l'emvestiria per considerar-lo una cosa inanimada. Malauradament, la major part de tancredos patien l'acció de les banyes dels animals, fins que la sort fou prohibida. Algunes fonts asseguren que la pràctica l'inventà un torero de nom Tancredo López, el qual, a la vista del poc èxit que tenia com a matador, muntà aquesta mena de funció per tal de sobreviure, i també estaven prou desesperades les persones que es prestaven a representar el paper a canvi d'uns diners.

A partir d'aquesta referència taurina, a Espanya s'associa metafòricament el paper de don Tancredo amb aquelles persones que, quan es troben al davant d'un problema, opten per deixar passar el temps, abans que enfrontar-se al cas i buscar-hi una solució.

Darrerament es compara al president Rajoy amb un don Tancredo prou qualificat, quan es queda immòbil al davant d'alguns problemes que han aparegut al país, sense emprendre cap tipus d'acció, mentre espera -tal com ell mateix ha afirmat- que el temps arregli la situació.

Un dels problemes més urgents que el president Rajoy té al davant és la voluntat manifesta d'una gran part del poble català d'expressar-se a través de les urnes, en una votació que hauria de dictaminar si Catalunya vol esdevenir o no un estat propi, associat o no a Espanya. Davant aquest cas que a Catalunya es coneix com la qüestió catalana i a la resta de l'Estat com el desafiament català, des de les posicions espanyoles més nacionalistes i radicals se li demana que passi a l'acció, amb un seguit de propostes destinades a aixafar literalment el moviment, en tant que en amplis sectors de Catalunya i d'Espanya es voldria apostar pel diàleg, a la recerca d'un acord que resolgués el problema a satisfacció de la majoria, que no de tothom.

A desgrat de la inactivitat del president, des de l'Estat s'han iniciat un seguit d'accions propagandístiques que intenten deslegitimar el projecte català, amb una barreja d'amenaces que procuren dissuadir els catalans de les seves ànsies de llibertat, les quals, unides a les prediccions més catastrofistes, auguren tots els mals del món a una Catalunya independent. I el diàleg?

El diàleg, que és la conversa pausada entre dues o més persones que tenen la voluntat manifesta de parlar i escoltar, amb la finalitat d'entendre's, sembla que no formi part de les activitats del Govern, probablement perquè té al voltant persones que formen part d'un grup que ancestralment han imposat les seves idees a partir de la força, més que de la raó. En aquest punt, cal reconèixer que el model de govern basat en la imposició dels uns per sobre dels altres ja té uns segles de rodatge, sense que per això tingui la legitimitat imprescindible per a ser assumit pels qui en pateixen les seves nefastes conseqüències.

Per tot plegat, aniria bé que des de l'Espanya més nacionalista es deixés de pensar en la imposició i es busqués el diàleg. Estaria dintre del camí de la responsabilitat deixar de proclamar la impossibilitat d'un estat català i es pensés en la viabilitat d'una Espanya sense Catalunya i, per sobre de tot i per a tranquil·litat de tots plegats, ja fora la perfecció deixar de parlar del xoc de trens que només anuncien els qui el desitgen.

Josep Gironès

Escriptor.

UNA QÜESTIÓ DE TOTS

L'actual situació de Catalunya protagonitzada per una destacada majoria social que reivindica el dret a decidir, la creació d'estructures d'estat o la proclamació de la independència, és tema de conversa recurrent entre la ciutadania i, alhora, actualitat permanent en els diversos mitjans de comunicació. Com en la major part d'aspectes considerats importants, hi ha discussió sobre la conveniència o no d'una cosa o d'una altra, unes controvèrsies que tenen lloc, majoritàriament, en un clima de convivència i de cordialitat.

A banda del tarannà majoritari basat en el civisme més democràtic, en diverses institucions i àmbits es mostren actituds que identifiquen l'actual procés sobiranista amb un desafiament en tota regla a la resta d'Espanya, com si amb això es volgués confrontar els catalans amb la resta de ciutadans espanyols. També es busca relacionar un procés que destaca pel seu pacifisme amb nacionalismes excloents i exterminadors, com si fos impossible aconseguir projectes polítics sense haver-hi guerra i sang pel mig. Així mateix, se'ns vol vendre bou per bèstia grossa quan ens parlen de xifres que són fàcilment comprovables i rebatibles, i fins i tot ens amenacen amb tot tipus de calamitats i misèries quan ja no poden raonar res en concret.

De tots els arguments abans exposats, cap no em molesta, ans al contrari, ja que penso que no fan altra cosa que reforçar les reivindicacions catalanes. Tanmateix, sí que em dol que es vulgui associar el procés sobiranista amb un determinat model de ciutadà català, en un esforç per crear diverses corrents d'opinió que acabin per malbaratar tot el procés. Pel que segueixo a través d'alguns mitjans, es vol transmetre la sensació que només són independentistes els denominats catalans de la ceba, unes presumptes persones tocades per la barretina que compten amb arrels familiars procedents del temps de Guifré el Pilós. Contràriament, afirmen que els catalans amb llinatges procedents d'altres espais geogràfics en queden al marge. Ja sé que tot plegat no és més que un intent d'avalotar el galliner, però em molesta; em dol perquè conec i reconec que la Catalunya actual és el fruit del treball i de les aportacions de moltes persones, gran part de les quals són procedents d'altres espais d'Espanya o del món.

A desgrat dels desagradables intents d'establir distincions entre els catalans, no cal fer gaire memòria per recordar l'origen de les persones que més van participar a Catalunya en la lluita contra el franquisme, en favor de la democràcia i per l'autonomia catalana. Tampoc no cal ser cap geni del record per saber qui formava part dels moviments sindicals, polítics, cívics i veïnals que ajudaren a restablir les llibertats.

Les mateixes persones i estaments que acusen els catalans de separatistes, actuen com a separadors quan intenten dividir una societat que, tal com es mostra, està tan informada com cohesionada, per bé que amb opinions divergents. D'acord amb un ampli ventall d'enquestes publicades per diversos mitjans, a hores d'ara podem establir que més de la meitat de la població catalana és independentista, un percentatge que té en contra el vint per cent de la població, una franja que es declara oposada a qualsevol intent de separar Catalunya d'Espanya. I ja està prou assumit per les dues parts enfrontades l'existència d'una forquilla propera al trenta per cent que, quan es pugui, decantarà la balança cap a un costat o l'altre.

La gran força que ha adquirit el moviment sobiranista té una base històrica que ajuda a aglutinar un segment de persones prou definit. De la mateixa forma, les xifres que s'aporten en la relació Estat-Catalunya també afegeixen a la causa persones poc identificades amb l'independentisme. Amb tot, la gran majoria social només s'ha pogut aconseguir a partir del descrèdit que des del Gobierno Central s'ha volgut atorgar a la qüestió catalana.

En un dia a dia farcit d'informacions i rèpliques procedents de fonts diverses, la ciutadania es dedica a viure amb normalitat, dedicant-se a les feines i al lleure, a la família i als amics, tenint ben assumit que entre els uns i els altres hi ha catalans que poden tenir arrels ben diverses, però que tenen tot el dret a considerar-se d'aquí pel simple fet de voler ser catalans, de la mateixa forma que cal respectar al qui mai no se'n sentiran, malgrat els anys que portin establerts a Catalunya.

En un temps a venir i sigui quina sigui la definició de l'actual situació, és clar que la major part de persones que vivim a Catalunya ho continuarem fent; que la majoria continuarem amb el nostre treball i que conviurem amb les mateixes persones i amb el mateix tarannà pacífic d'ara mateix. Aquest darrer punt tindrà l'excepció de les persones gens tolerants que ja han anunciat que deixaran Catalunya si hi ha independència, cosa que no alterarà la convivència de la resta.

Fet i debatut, s'està discutint un model de país i la destinació final dels diners que es generen a Catalunya, però no la convivència entre tots els catalans, ni entre nosaltres i la resta de persones d'Espanya ni del món.

NO FEU NOSA!

Des del fatídic 1714, quan Catalunya quedà subjugada per la força de les armes a una Espanya de clau castellana radical i absolutista, el nostre país ha viscut tota mena d’opressions polítiques, econòmiques i culturals, sense que tot això ens hagin fet perdre els nostres referents nacionals. A desgrat de tant despotisme, al llarg de tots aquests anys diversos personatges catalans de la qualitat del militar Joan Prim, o dels polítics Estanislau Figueras, Francesc Cambó o Miquel Roca han intentat sense aconseguir-ho que Catalunya formés part -­amb totes les seves riques particularitats- d’una Espanya plural.

Després de tres-cents anys de patir malifetes de tota mena, en els darrers temps s’ha accentuat la pressió fiscal que pateix Catalunya a mans de l’Estat central, una sagnia que ara es practica sota d’eufemisme de solidaritat interterritorial, i que no té altres efectes que empobrir el país i les persones que l’habitem. De la mateixa forma, s’ha intensificat la lluita per anorrear la nostra cultura, especialment la llengua catalana, a base de lleis i normes que ja han tingut efectes desastrosos en altres comunitats veïnes.

Per tot plegat, la majoria d’habitants de Catalunya, tant els que tenim un clar sentiment catalanista com els que simplement estan farts de tants maltractaments, tenim gola avall que no se’ns estima en un país que és tot un referent mundial en malversació econòmica, amb una gestió que s’encara, una vegada més, cap el desastre financer total.

En clau econòmica, Catalunya pateix els efectes d’un centralisme desmembrador que, a tall d’exemple, es manifesta en unes vies de comunicació pensades des de Madrid i per lligar la resta de l’Estat amb la capital, amb autopistes i autovies que es gaudeixen de forma gratuïtat només més enllà de Catalunya, i amb línies fèrries d’alta velocitat que són un referent mundial en extensió i poca efectivitat. Altrament, a nivell cultural hem de veure com des de l’Estat es fa bandera exclusiva del castellà per sobre de les altres llengües que igualment haurien d’estar protegides i fomentades; de les corrides de toros banyades amb sang i sangria; de l’entorpidora enye que s’ha defensat a capa i espasa; del flamenc i de les castanyoles com a referent folklòric espanyol, i de tot un seguit de casticismes que resulten empobridors i excloents.

Decididament, per tots els greuges patits sembla que la gent de Catalunya vol deslligar-se d’una Espanya que mai no s’ha esforçat en entendre’ns, sinó que ha encarat tots els esforços per aconseguir la nostra dissolució. A hores d’ara i en un moviment que té una àmplia i activa base social, ens encaminem cap un procés sobiranista que, si no hi ha una mínima entesa amb l’Estat, pot generar una Catalunya independent.

És evident que el camí no és ni serà fàcil, per tot el que hi ha en joc, especialment a nivell econòmic, més quan els recursos provinents de Catalunya s’utilitzen per anivellar uns pressupostos estatals clarament desequilibrants, i no serà un camí de roses perquè els grans estaments de l’Estat coneixen la poca viabilitat d’una Espanya que no compti amb les forçades aportacions econòmiques catalanes. Per això, des de l’Estat es farà tot el possible per impedir el procés sobiranista, alhora que des dels sectors més anticatalans radicats a Catalunya s’intentarà que el nostre país continuï lligat a l’Espanya que ens ofega. Sortosament, aquest problema ja el tenim diagnosticat.

Un altre problema afegit poden significar aquells grups i persones que, còmodament instal·lats en càrrecs polítics i econòmics de diversa magnitud, es desentenguin del moviment majoritari, o que fins i tot aportin més fum que llum a la causa nacional. A totes aquestes persones caldria fer-les-hi entendre que Catalunya ha de ser una causa comuna que va més enllà dels seus interessos personals, corporatius o partidistes, més quan difícilment res no tindrà futur si Catalunya no pot caminar pel seu propi peu. En base a aquest argument, demano a tothom que faci costat a una causa que s’ho val i, si donat el cas algú nota que li tremolen les cames, que es faci a banda i deixi el seu lloc a altres persones més determinades.

Josep Gironès

Escriptor

EXCUSES

La consulta sobiranista plantejada a Catalunya des de la Generalitat genera tota mena de tensions a l'Estat Espanyol. Entre les conseqüències que aquest plantejament ha determinat destaca que el govern del Partit Popular s'hagi erigit en el suposat garant de la unitat d'Espanya, cosa que li permet deixar en segon terme tots els presumptes escàndols en els quals estan immersos diversos membres del Govern i del partit. En aquesta lluita per "evitar el trencament d'Espanya", el PP està ben contrafortat per un PSOE que li fa d'escolà per defugir ser titllat de mal espanyol. Els socialistes, igualment de concepció centralista, han procurat fer costat al PP, més encara quan han de controlar els elements díscols del PSC més catalanista i, alhora, proposar una nova concepció de l'Estat en clau federalista que ben pocs es creuen.

La denominada qüestió catalana és determinant pel futur d'una Catalunya que aspira a disposar d'estructures d'estat, des de les quals poder parlar de tu a tu amb un Estat Espanyol que ara li imposa aspectes econòmics i culturals que amenacen la seva supervivència. Sí, resulta important per a Catalunya, que s'hi juga el ser o el no ser, però també per una Espanya que s'endevina del tot inviable sense les forçades aportacions econòmiques que surten de Catalunya. Per tot això, el Govern de l'Estat ha iniciat diverses accions internes encaminades a sembrar dubtes entre la població catalana sobre la viabilitat del projecte, al mateix temps que ha ordenat que els diversos ministeris accentuïn la seva visibilitat a Catalunya. A nivell exterior també s'intenta actuar amb fermesa, amb l'aportació d'arguments del tot contraris a la secessió de Catalunya. En relació amb aquest apartat, des del Ministeri d'Afers Exteriors s'ha tramès a les ambaixades un memorandum de més de dos-cents folis amb el qual s'intenta instruir al cos diplomàtic sobre la tan delicada qüestió catalana.

L'argumentari tramès exposa un seguit d'idees que cal exhibir a nivell internacional per intentar contrarestar la creixent projecció de Catalunya al món, uns motius que, de moment, han estat rebuts amb voluntat de no ingerència, però també amb una certa desconfiança. D'una banda existeix malfiança de cara a un Govern que massa sovint ha actuat de forma contrària a com ho havia promès quan estava a l'oposició. D'altra banda, ha demostrat una gran capacitat per jugar amb el sentit de les paraules, com quan per parlar d'un PIB en caiguda s'afirmava que hi havia "Un creixement econòmic negatiu"; que quan es va haver de rescatar la banca espanyola es deia que "S'ha aconseguit un préstec molt favorable"; que quan promulgà una amnistia fiscal encarada a molt poques persones es justificava com "Mesures excepcionals per a incentivar la tributació de rendes no declarades", o que quan apujà l'IVA es justificà amb l'eufemisme d'un "Gravàmen addicional". I ja no cal ni parlar de la negativa a presentar les balances fiscal, que és una mostra més de tenebrisme polític. Per un altre costat, a Europa i al món no ningú es vol pronunciar sobre el que es denomina "afers interns", encara que costen molt d'assumir els missatges de grups i persones que han protagonitzat escàndols econòmics i polítics de molt gruix.

El que sí que li cal reconèixer al Govern de l'Estat és que amb el memorandum ha ofert molta més visibilitat a Catalunya, una projecció que s'ha de sumar a l'aconseguida amb les darreres grans manifestacions, sobre tot amb la Via Catalana que arribà a formar una cadena humana certificada en dos milions cent mil persones. Alhora, quan s'ha intentat contradir els arguments catalans no s'ha fet altra cosa que reforçar-los, perquè ja se sap que, tal com afirma el refranyer popular: "Qui s'excusa s'acusa".

Ja resulta ben paradoxal que li hagi tocat al ministre García Margallo instruir un argumentari que intenta posar traves a la projecció internacional de les aspiracions sobiranistes catalanes, quan fou precisament aquest ministre un dels pocs polítics que va reconèixer públicament l'èxit de la Via Catalana, i el mateix que ha plantejat un nou encaix polític i econòmic de Catalunya amb Espanya.

Per desgràcia, no abunden els polítics que tinguin la suficient visió de país ni la valentia política per a prendre aquelles determinacions que són necessàries, imprescindibles per una solució de consens. Ara per ara, la majoria centralista es decanta cap a les posicions immobilistes, quan no de força, just perquè s'han quedat ancorats en temps pretèrits i presoners dels missatges anticatalans que ells mateixos han projectat sobre la societat, i que aquesta ha assumit.

He deixat per al final la carta tramesa pel president de la Generalitat a alguns líders mundials, una missiva que informa amb claredat sobre les aspiracions catalanes, amb un to tan formal i constructiu que deixa en evidència altres formats que no fan altra cosa que intentar menystenir arguments que, ara per ara, resulten irrebatibles només a base de desqualificacions.

Josep Gironès

Escriptor

ENTERRAR (I HONORAR) ELS MORTS

La Bíblia narra que Caïm va matar el seu germà Abel i que, després d’assassinar-lo, es quedà mirant el cos, sense saber què fer-ne. Aleshores, observà com un corb que havia matat un altre corb cavava un petit clot, un forat en el qual posteriorment hi amagava l’ocell mort. Aquest detall −explicat anteriorment i de forma similar a la mitologia mesopotàmica−, li donà la idea a Caïm de sepultar el seu germà, cosa que significà l’inici del costum d’enterrar els morts, una pràctica que encara avui és comú a la civilització occidental.

Amb el pas del temps, diverses cultures i civilitzacions afegiren als enterraments els seus particulars ritus i cerimònies, més complets quan, a més de sepultar, volien enaltir els seus morts. A tall d’exemple, els egipcis idearen complicats cerimonials per intentar glorificar els faraons, en tant que els nostres ibers enterraven en urnes funeràries les restes cremades dels seus homònims, al costat de les quals hi deixaven les armes o les joies utilitzades en vida pels difunts.

L’hàbit d’enterrar i honorar els morts té poques excepcions. Si anem a Normandia, podrem veure un seguit de cementiris que acullen de forma molt ordenada els morts de cada bàndol contendent -vencedors i vençuts- a la Segona Guerra Mundial. Són uns espais que en el seu moment van rebre els cossos dels morts i, aquests, els honors que els corresponen.

Al nostre país, curiosament, portem molts anys organitzant tota mena d’actes en record de les persones -majoritàriament de dretes- assassinades en els primers compassos de la guerra de l’any 1936, el darrer dels quals tingué lloc a Tarragona. Per contra, un seguit de lleis eviten que alguns dels morts del bàndol republicà tinguin el lloc de descans que mereixen i que els seus familiars voldrien. També tenim el cas d'altres persones assassinades que no disposen dels mínims honors exigibles per la seva condició política, humana i social, com el president Lluís Companys, a qui se li nega fins i tot la justícia. Així de trist!

Més singular resulta el cas de la Fatarella, on encara avui no s’ha organitzat cap acte públic civil, polític ni religiós en honor de les víctimes dels Fets de gener de 1937, cosa difícil d'explicar. En diverses ocasions, membres de la societat civil hem tractat de coordinar algun acte que recordi aquell esdeveniment històric, però la falta de valentia d’alguns representants polítics, la ignorància d’altres i la mala fe d’uns pocs més no ho han fet possible.

A hores d’ara, tothom que tingui interès pot conèixer de forma fefaent com es desenvoluparen els Fets de la Fatarella, un seguit de desafortunades accions que acabaren amb la vida de trenta-quatre persones del poble, a més de dos patrullers de control provinents de les rodalies de Barcelona. Pocs dies després dels Fets, els patrullers, el dia del seu enterrament, rebien a Barcelona tots els honors, en tant que els cadàvers dels nostres morts compartien tres fosses comunes sense cap mena de distintiu.

En aquell moment de gran convulsió, es pot entendre que les coses anessin d’aquesta forma, però al cap dels anys caldria entendre que sepultar persones ha de ser alguna cosa més que colgar-les de terra, i més donades les circumstàncies històriques i humanes que envoltaren els Fets.

A la Fatarella encara són moltes les persones que eviten parlar dels Fets, com si amb el silenci i des de la negació volguessin ignorar el major drama viscut al poble. Altres es limiten a desentendre’s del tema, possiblement per falta de coneixements o per simple comoditat. També hi ha un grup de persones que s'entesten en negar als pagesos assassinats els honors que es mereixen, com si condemnant-los a la invisibilitats poguessin canviar la història o modificar els papers històrics dels morts o dels seus assassins. A desgrat dels uns i dels altres, diversos historiadors, polítics, periodistes i moltes persones hem demanat i demanem que es tanqui aquest tema de forma honorable pels pagesos assassinats, per les seves famílies i per la dignitat del poble.

En tot cas, les víctimes dels Fets de la Fatarella són mereixedores d'alguna cosa més que l'oblit que oficialment se les té; si més no se'ls podria oferir l'enterrament digne de qualsevol persona i l’honor que mereixen per ser víctimes involuntàries del capítol històric més important de la Fatarella.

LA NOVEL·LA HISTÒRICA

Aquest dies de festa m’han servit, en part, per poder llegir una mica més. Entre les meves preferències literàries destaca la novel·la històrica, un gènere que es pot definir com una narració emmarcada en un període històric concret. En realitat no és un tractat històric, però sí d'un relat respectuós amb la història i els personatges històrics, per bé que el que més es valora de l’obra és la qualitat del teixit narratiu.

La novel·la història requereix rigor i documentació, per tal d’oferir una descripció dels personatges i de quedin ben integrats al temps en el qual es desenvolupen els fets descrits. Aquest tipus narratiu permet explicar la història real i, alhora, els costums i els sentiments de les persones que la protagonitzaren, amb una possible barreja de personatges de ficció i reals.

En la trama, cal mantenir el màxim respecte a la història tal com s’entén i està escrita, a no ser que es compti amb documents o fonts orals que la modifiquin, un fet que afegirà un gran valor al relat.

A partir del segle XIX, que fou quan es començà a escriure sobre els herois, la novel·la històrica ha esdevingut molt popular. Ara per ara, són moltes les novel·les històriques que ens ajuden a endinsar-nos amb èxit en determinades etapes que ha viscut la humanitat. En els darrers anys han aparegut novel·les històriques que han aconseguit una gran projecció mediàtica i un considerable reconeixement per part del públic. Autors famosos com Jaume Cabré, Dan Brown, Umberto Eco, Albert Sánchez Piñol i molts altres han retratat de forma excel·lent capítols cabdals de la nostra història. Paral·lelament, altres autors menys coneguts han aconseguit obres ben travades que descriuen paratges històrics singulars, i ho han fet de forma magistral A tall d’exemple, Miquel López Crespi, a la seva darrera novel·la: “Caterina Tarongí”, aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. A partir de les seves lletres transporta el lector a l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les malvestats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions realitzades contra els jueus illencs del final del segle disset.

Una altra obra a considerar és “Un pessic a l’ànima”. Aquí, Alfons Cama Saballs ens fa reviure les vicissituds de dues nissagues, una dedicada al negoci dels taps de suro i una altra depenent econòmicament de l’anterior que, després de tres generacions i a causa de les diverses alternatives viscudes, tindran posteriorment lligams diferents. Amb profusió de detalls, el relat descriu amb èxit la complexitat dels personatges, les seves ocupacions i el temps que els toca viure, sobre tot quan la postguerra té sumit el país en una aclaparadora foscúria moral, sense que tot plegat pugui aturar les transformacions econòmiques i socials que tenen lloc al país.

Una altra novel·la històrica notable és "Els cims invencibles", de Carme Meix Fuster. Quina obra! Per començar, l'autora tracta amb rigor la història, a la qual s'endinsa per amples camins i diversos viaranys literaris que ajuden al lector a entendre les situacions humanes que es plantejaren abans i durant la guerra. Alhora, dibuixa un ampli ventall de personatges de diverses tendències, cadascun amb les seves particularitats, il·lusions, problemes, creences i neguits, en una excel·lent pràctica literària que informa i entreté. Alhora. Cal afegir en els mèrits de l’autora que faci parlar tots els personatges i que descrigui les diverses situacions històriques sense prendre partit en el fil literari, cosa que resulta difícil quan es coneixen les arrels del problema que portaren la guerra al país i el dolor a moltes persones.

Definitivament, la novel·la històrica resulta una bona eina per divertir els lectors, sobre tot als que també busquen adquirir coneixements històrics a través d’una entretinguda lectura.

A LES FOSQUES!

Són moltes les persones que a través de diverses institucions i entitats es dediquen a explicar a la ciutadania la complexitat de la factura corresponent a l’electricitat que rebem a les llars. És una activitat lloable, però allò que realment resulta dificultós és aclarir el per què d’alguns conceptes i, sobre tot, la magnitud de les xifres que en resulten.

Al primer cop d’ull, tothom veu que la seva factura elèctrica és alta. Alhora, l’esgarrifança és general quan se sap que els resultat final del rebut ha pujat un 83 % des de l’any 2003, unes xifres que van de bracet amb els guanys de les grans empreses elèctriques, xifrats en molts milions d’euros. Tanmateix, resulta inexplicable que les mateixes empreses manifestin tenir uns deutes igualment milionaris amb el govern de l’Estat en base a l’anomenat dèficit tarifari, un presumpte descobert generat a partir de l’any 1997, en el moment que el ministre Rodrigo Rato ­-el gran especialista en afers econòmics d’alta volada- decretà que les pujades dels rebuts de l’electricitat no podien superar l’IPC.

A partir d’aquí ja sabem que les empreses productores d’electricitat, malgrat els grans augments que han aplicat als rebuts de l’electricitat, manifesten tenir un dèficit colossal, el qual, de carregar-se directament al consumidor, ens costaria uns 500 euros per contracte. També sabem que els consumidors domèstics i les petites i mitjanes empreses paguem l’electricitat més cara d’Europa, un fet singular quan la demanda baixa contínuament i la producció sobra per falta de consum. I, mentrestant, els diversos governs de l’Estat es limiten a contemporitzar amb el problema, sense voler tenir en consideració que l’empobriment general de la població galopa descontroladament, ni que la competitivitat empresarial naufraga davant Europa.

Certament, el problema és greu, però més sorprenent resulta encara que no s’acabi amb un assumpte que amenaça en anar a més i a pitjor. Si tornem a la factura que paguem els que encara podem fer-ho, haurem d’entendre que un seixanta per cent de la mateixa correspon als impostos que fixa el govern de l’Estat i als costos de la distribució de l’electricitat des dels llocs de producció fins els espais de consum. La resta correspon al cost per kilowatt de l’energia consumida i al preu de la potència contractada. Amb tot, en lloc no s’explica de forma intel·ligible per a la majoria altres costos que, de forma directa o indirecta, igualment pengen dels rebuts que paguem. Sense que personalment en conegui la magnitud de cadascun, se sap que les centrals nuclears i les centrals hidroelèctriques rebem uns ajuts que diverses fonts consideren excessius en 2.000 milions anuals des de l’any 2006. Així mateix, les centrals de cicle combinat que funcionen amb gas natural rebem importants subvencions, unes plantes que només produeixen electricitat segons demanda existent, la qual només es genera quan bufa poc vent o quan algunes centrals nuclears estan aturades, tot plegat per aportar a la xarxa poc més del 15 % de la producció total del país. De la mateixa forma, els consumidors d’electricitat ens fem càrrec via rebut de part dels costos de l’electricitat que es consumeix a les illes i en altres llocs espanyols situats més enllà de la península, i encara ajudem a pagar el sector del carbó, un dels més contaminants. A desgrat de tot el que s’han exposat, resulta curiós que s’hagin limitat les primes al sector productiu de les energies renovables, els camps solars i eòlics que produeixen energia elèctrica de forma neta. És cert que les energies renovables han rebut a prop de vint-i-set mil milions d’euros entre els anys 2005 i 2012, però no és menys veritat que les seves aportacions han estalviat més de trenta-dos mil milions d’euros, quan han reduït les importacions de combustibles fòssils i han fet baixar considerablement les emissions contaminats.

Definitivament, les famílies que consumim energia elèctrica a les llars i que paguem per ella un cost excessiu tenim un problema que es desestabilitza el pressupost familiar. Igualment, les petites i mitjanes empreses, que han vist que des de l’any 2008 el cost de l’electricitat els ha pujat més del triple que a França o al Regne Unit, tenen un greu obstacle que amenaça la seva supervivència. Els uns i els altres demanem que es posi solució al greuge que signifiquen els preus excessius que es paguen per un producte de primera necessitat, i exigim al Govern i a les empreses productores que trobin un acord que estigui a l’alçada de les persones, de les empreses i del país. Sabem que no serà fàcil i que les mesures a aplicar resultaran complexes. En aquest cas totes les aportacions en forma d’idees poden ser bones. Posats a proposar, podem suggerir que desapareguin dels consells d’administració de les grans empreses productores d’electricitat tots els polítics en funcions o ja retirats, la major part dels quals cobren sous molt alts, gairebé d’escàndol en la situació actual del país. Soc conscient que això no resoldria el problema, però estèticament quedaria molt bé. Al cap i a la fi, resulta urgent emprendre qualsevol acció que resolgui el problema existent, ja que contràriament aviat ens haurem de quedar a les fosques.