A LES FOSQUES!

Són moltes les persones que a través de diverses institucions i entitats es dediquen a explicar a la ciutadania la complexitat de la factura corresponent a l’electricitat que rebem a les llars. És una activitat lloable, però allò que realment resulta dificultós és aclarir el per què d’alguns conceptes i, sobre tot, la magnitud de les xifres que en resulten.

Al primer cop d’ull, tothom veu que la seva factura elèctrica és alta. Alhora, l’esgarrifança és general quan se sap que els resultat final del rebut ha pujat un 83 % des de l’any 2003, unes xifres que van de bracet amb els guanys de les grans empreses elèctriques, xifrats en molts milions d’euros. Tanmateix, resulta inexplicable que les mateixes empreses manifestin tenir uns deutes igualment milionaris amb el govern de l’Estat en base a l’anomenat dèficit tarifari, un presumpte descobert generat a partir de l’any 1997, en el moment que el ministre Rodrigo Rato ­-el gran especialista en afers econòmics d’alta volada- decretà que les pujades dels rebuts de l’electricitat no podien superar l’IPC.

A partir d’aquí ja sabem que les empreses productores d’electricitat, malgrat els grans augments que han aplicat als rebuts de l’electricitat, manifesten tenir un dèficit colossal, el qual, de carregar-se directament al consumidor, ens costaria uns 500 euros per contracte. També sabem que els consumidors domèstics i les petites i mitjanes empreses paguem l’electricitat més cara d’Europa, un fet singular quan la demanda baixa contínuament i la producció sobra per falta de consum. I, mentrestant, els diversos governs de l’Estat es limiten a contemporitzar amb el problema, sense voler tenir en consideració que l’empobriment general de la població galopa descontroladament, ni que la competitivitat empresarial naufraga davant Europa.

Certament, el problema és greu, però més sorprenent resulta encara que no s’acabi amb un assumpte que amenaça en anar a més i a pitjor. Si tornem a la factura que paguem els que encara podem fer-ho, haurem d’entendre que un seixanta per cent de la mateixa correspon als impostos que fixa el govern de l’Estat i als costos de la distribució de l’electricitat des dels llocs de producció fins els espais de consum. La resta correspon al cost per kilowatt de l’energia consumida i al preu de la potència contractada. Amb tot, en lloc no s’explica de forma intel·ligible per a la majoria altres costos que, de forma directa o indirecta, igualment pengen dels rebuts que paguem. Sense que personalment en conegui la magnitud de cadascun, se sap que les centrals nuclears i les centrals hidroelèctriques rebem uns ajuts que diverses fonts consideren excessius en 2.000 milions anuals des de l’any 2006. Així mateix, les centrals de cicle combinat que funcionen amb gas natural rebem importants subvencions, unes plantes que només produeixen electricitat segons demanda existent, la qual només es genera quan bufa poc vent o quan algunes centrals nuclears estan aturades, tot plegat per aportar a la xarxa poc més del 15 % de la producció total del país. De la mateixa forma, els consumidors d’electricitat ens fem càrrec via rebut de part dels costos de l’electricitat que es consumeix a les illes i en altres llocs espanyols situats més enllà de la península, i encara ajudem a pagar el sector del carbó, un dels més contaminants. A desgrat de tot el que s’han exposat, resulta curiós que s’hagin limitat les primes al sector productiu de les energies renovables, els camps solars i eòlics que produeixen energia elèctrica de forma neta. És cert que les energies renovables han rebut a prop de vint-i-set mil milions d’euros entre els anys 2005 i 2012, però no és menys veritat que les seves aportacions han estalviat més de trenta-dos mil milions d’euros, quan han reduït les importacions de combustibles fòssils i han fet baixar considerablement les emissions contaminats.

Definitivament, les famílies que consumim energia elèctrica a les llars i que paguem per ella un cost excessiu tenim un problema que es desestabilitza el pressupost familiar. Igualment, les petites i mitjanes empreses, que han vist que des de l’any 2008 el cost de l’electricitat els ha pujat més del triple que a França o al Regne Unit, tenen un greu obstacle que amenaça la seva supervivència. Els uns i els altres demanem que es posi solució al greuge que signifiquen els preus excessius que es paguen per un producte de primera necessitat, i exigim al Govern i a les empreses productores que trobin un acord que estigui a l’alçada de les persones, de les empreses i del país. Sabem que no serà fàcil i que les mesures a aplicar resultaran complexes. En aquest cas totes les aportacions en forma d’idees poden ser bones. Posats a proposar, podem suggerir que desapareguin dels consells d’administració de les grans empreses productores d’electricitat tots els polítics en funcions o ja retirats, la major part dels quals cobren sous molt alts, gairebé d’escàndol en la situació actual del país. Soc conscient que això no resoldria el problema, però estèticament quedaria molt bé. Al cap i a la fi, resulta urgent emprendre qualsevol acció que resolgui el problema existent, ja que contràriament aviat ens haurem de quedar a les fosques.