No
m'agraden les activitats taurines que porten associades el patiments
dels animals, però sí tota la litúrgia que comporta l'activitat:
la cria dels braus, el desenvolupament d'una corrida, la vestimenta
dels toreros i la dels seus ajudants, els cartells que no apareixen
tacats amb sang humana o animal, la música a ritme de pasdoble i
tota la història de la tauromàquia que va lligada a uns costums i
tradicions. Altrament, una de les activitats que em crida més
l'atenció era la denominada sort de don Tancredo, una acció que es
basava, i vet ací la contradicció, en la falta d'activitat.
D'acord
amb la informació que disposo, la figura del don Tancredo fou molt
popular al llarg de la primera meitat del segle XX. Es tractava de
que un home es situés al mig de la plaça de braus, a sobre d'un
pedestal. Vestia de forma acolorida, però amb la cara i les mans les
portava pintades de blanc, per tal d'imitar el color del marbre. La
faena consistia en quedar-se quiet des del moment que el toro sortia
a la plaça i fins que desapareixia, amb el convenciment que l'animal
no l'emvestiria per considerar-lo una cosa inanimada. Malauradament,
la major part de tancredos patien l'acció de les banyes dels
animals, fins que la sort fou prohibida. Algunes fonts asseguren que
la pràctica l'inventà un torero de nom Tancredo López, el qual, a
la vista del poc èxit que tenia com a matador, muntà aquesta mena
de funció per tal de sobreviure, i també estaven prou desesperades
les persones que es prestaven a representar el paper a canvi d'uns
diners.
A
partir d'aquesta referència taurina, a Espanya s'associa
metafòricament el paper de don Tancredo amb aquelles persones que,
quan es troben al davant d'un problema, opten per deixar passar el
temps, abans que enfrontar-se al cas i buscar-hi una solució.
Darrerament
es compara al president Rajoy amb un don Tancredo prou qualificat,
quan es queda immòbil al davant d'alguns problemes que han aparegut
al país, sense emprendre cap tipus d'acció, mentre espera -tal com
ell mateix ha afirmat- que el temps arregli la situació.
Un
dels problemes més urgents que el president Rajoy té al davant és
la voluntat manifesta d'una gran part del poble català
d'expressar-se a través de les urnes, en una votació que hauria de
dictaminar si Catalunya vol esdevenir o no un estat propi, associat o
no a Espanya. Davant aquest cas que a Catalunya es coneix com la
qüestió catalana i a la resta de l'Estat com el desafiament català,
des de les posicions espanyoles més nacionalistes i radicals se li
demana que passi a l'acció, amb un seguit de propostes destinades a
aixafar literalment el moviment, en tant que en amplis sectors de
Catalunya i d'Espanya es voldria apostar pel diàleg, a la recerca
d'un acord que resolgués el problema a satisfacció de la majoria,
que no de tothom.
A
desgrat de la inactivitat del president, des de l'Estat s'han iniciat
un seguit d'accions propagandístiques que intenten deslegitimar el
projecte català, amb una barreja d'amenaces que procuren dissuadir
els catalans de les seves ànsies de llibertat, les quals, unides a
les prediccions més catastrofistes, auguren tots els mals del món a
una Catalunya independent. I el diàleg?
El
diàleg, que és la conversa pausada entre dues o més persones que
tenen la voluntat manifesta de parlar i escoltar, amb la finalitat
d'entendre's, sembla que no formi part de les activitats del Govern,
probablement perquè té al voltant persones que formen part d'un
grup que ancestralment han imposat les seves idees a partir de la
força, més que de la raó. En aquest punt, cal reconèixer que el
model de govern basat en la imposició dels uns per sobre dels altres
ja té uns segles de rodatge, sense que per això tingui la
legitimitat imprescindible per a ser assumit pels qui en pateixen les
seves nefastes conseqüències.
Per
tot plegat, aniria bé que des de l'Espanya més nacionalista es
deixés de pensar en la imposició i es busqués el diàleg. Estaria
dintre del camí de la responsabilitat deixar de proclamar la
impossibilitat d'un estat català i es pensés en la viabilitat d'una
Espanya sense Catalunya i, per sobre de tot i per a tranquil·litat
de tots plegats, ja fora la perfecció deixar de parlar del xoc de
trens que només anuncien els qui el desitgen.
Josep
Gironès
Escriptor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario