Posats a commemorar
centenaris ―el
de
l'inici de la Primera Guerra Mundial, el del final de la Guerra de
Successió...―,
no ens hauria de passar per alt el de la creació de la Mancomunitat
de Catalunya, una institució que es constituí el dia 6 d'abril de
1914.
Al llarg del segle
XIX Espanya havia patit la sagnia que havien representat les Guerres
Carlines i la progressiva pèrdua de imperi colonial espanyol;
tanmateix, al final del segle es visqué a Catalunya una certa
puixança econòmica, una riquesa que s'alià amb la Renaixença i el
Modernisme, uns moviments que van ajudar a formar una consciència
catalana que tenia fe en les pròpies forces, alhora que començava a
mirar Europa com a referent. A poc a poc, el sentiment catalanista
fomentat des dels ateneus, els centres excursionistes, les escoles i
les edicions de llibres i revistes en català impregnà la societat,
un fet que s'aprofità políticament per a demanar a l'Estat la
cessió de més competències. Amb aquest esperit, les Bases de
Manresa aprovades l'any 1882 ja proposaven la unitat administrativa
de les quatre províncies catalanes i, abans que acabés el segle
XIX, ja es demanava a la reina Maria Cristina la constitució d'una
sola diputació a Catalunya, dotada amb un concert econòmic.
El segle XX començà
amb el protagonisme polític de la Lliga Regionalista i de
Solidaritat Catalana, dues formacions catalanistes que portaren Enric
Prat de la Riba a presidir la Diputació de Barcelona. A partir del
mes de maig de 1911 es rellançà la idea d'una sola diputació, cosa
que fructificà en la redacció d'un projecte que fou presentat al
lliberal José Canalejas, president del govern d'Espanya, qui va
permetre que la proposta arribés a les Corts, on es trobà amb
l'oposició dels grups conservadors i anticatalans. A aquesta
oposició li seguiren diverses vicissituds polítiques que acabaren
amb la dissolució de les Corts, un buit de poder durant el qual a
Catalunya s'organitzaren actes reivindicatius que ajudaren a que el
dia 18 de desembre de 1913 s'aprovés el reial decret que permetia la
mancomunació de províncies, una llei que només s'aprofità a
Catalunya.
El 26 de març de
1914 veia la llum l'estatut de la Mancomunitat de Catalunya, una
institució que quedava formalment constituïda el 6 d'abril de 2014.
Per molt que l'Estat procurés limitar l'acció política de la
Mancomunitat "Para
fines exclusivamente administrativos que sean de la competencia de
las provincias", la
realitat fou que la institució representava les il·lusions
catalanes per encarar el futur, a desgrat de la incompetència
manifesta d'un Estat tan centralista com inoperant.
Malgrat les limitacions imposades des
de Madrid, la Mancomunitat aviat destacà per la seva voluntat de
modernitzar la societat i, per sobre de tot, per intentar millorar
les condicions de vida dels catalans amb un segui d'accions de caire
polític, econòmic, social i cultural . En el capítol
d'infraestructures es fomentà la creació de camins i carreteres que
comuniquessin els nuclis aïllats amb les vies principals, al mateix
temps que s'aconseguia que el telèfon arribés a tots els municipis.
Alhora, es creà l’Escola de Treball, per a formar tècnics
competents en la indústria, i amb la fundació de l’Escola
d’Administració Local es formaven funcionaris catalans que no
tenien els vicis dels castellans. Així mateix, amb l’Escola d’Alts
Estudis Comercials s'intentava obrir les portes d'Europa a través
del comerç; amb l’Escola d’Infermeria es formaven bones
professionals per a la salut, de la mateixa forma que l'Escola de
Mestres formava bons pedagogs; amb l’Escola del gènere de Punt es
cercaven noves tecnologies per a la fabricació tèxtil... Molta
feina en poc temps!
Mai
Catalunya havia vist el dinamisme que es projectava des del govern de
la Mancomunitat. En els apartats del coneixement i de la ciència es
crearen el Servei Geogràfic i el Servei Geològic, institucions que
realitzaren labors de mèrit, entre altres l'edició d'un mapa de
Catalunya a escala 1:100.000. I també adquirí protagonisme el
Servei Meteorològic de Catalunya, creat l'any 1921. Mitjançant
l'Institut d'Estudis Catalans es continuà la labor de personatges
com en Pompeu Fabra, per tal d'aconseguir dotar el català d'una
ortografia normalitzada i projectar l'idioma a nivell científic i
internacional. En aquest apartat, la Unió Acadèmica Internacional
avalà la feina de l'IEC, quan fou admès com a membre de ple dret a
l'organització.
L'Assistència Social també fou un
camp abonat per la Mancomunitat, amb la destacada creació d'un
programa sanitari que popularitzava l'assistència sanitària,
fomentava la construcció de la Casa de la Maternitat a Barcelona o
la Casa de la Misericòrdia a Girona, i tot això sense descuidar
l'acció a nivell més local, on s'implantaven rentadors públics i
s'escampaven xarxes d'aigua i de clavegueram.
La
Mancomunitat de Catalunya tingué una vida prolífica, però curta.
Després del cop d'estat de setembre de 1923, el dictador Primo de
Rivera anorreà la institució amb l'excusa de: "Acabar
con el exclusivismo malsano de que se vive en Cataluña".
Amb tot, vist amb una certa perspectiva històrica cal reconèixer
que la
creació de la Mancomunitat de Catalunya constituí un reeixit intent
per dotar el país amb estructures d'estat,
en un temps que serví per consolidar la cultura, les tradicions i
l'idioma, i que posaria les bases per a la futura Generalitat de la
República, l'actual autonomia i qui sap si pel retorn a una
Catalunya independent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario