ENTERRAR (I HONORAR) ELS MORTS

La Bíblia narra que Caïm va matar el seu germà Abel i que, després d’assassinar-lo, es quedà mirant el cos, sense saber què fer-ne. Aleshores, observà com un corb que havia matat un altre corb cavava un petit clot, un forat en el qual posteriorment hi amagava l’ocell mort. Aquest detall −explicat anteriorment i de forma similar a la mitologia mesopotàmica−, li donà la idea a Caïm de sepultar el seu germà, cosa que significà l’inici del costum d’enterrar els morts, una pràctica que encara avui és comú a la civilització occidental.

Amb el pas del temps, diverses cultures i civilitzacions afegiren als enterraments els seus particulars ritus i cerimònies, més complets quan, a més de sepultar, volien enaltir els seus morts. A tall d’exemple, els egipcis idearen complicats cerimonials per intentar glorificar els faraons, en tant que els nostres ibers enterraven en urnes funeràries les restes cremades dels seus homònims, al costat de les quals hi deixaven les armes o les joies utilitzades en vida pels difunts.

L’hàbit d’enterrar i honorar els morts té poques excepcions. Si anem a Normandia, podrem veure un seguit de cementiris que acullen de forma molt ordenada els morts de cada bàndol contendent -vencedors i vençuts- a la Segona Guerra Mundial. Són uns espais que en el seu moment van rebre els cossos dels morts i, aquests, els honors que els corresponen.

Al nostre país, curiosament, portem molts anys organitzant tota mena d’actes en record de les persones -majoritàriament de dretes- assassinades en els primers compassos de la guerra de l’any 1936, el darrer dels quals tingué lloc a Tarragona. Per contra, un seguit de lleis eviten que alguns dels morts del bàndol republicà tinguin el lloc de descans que mereixen i que els seus familiars voldrien. També tenim el cas d'altres persones assassinades que no disposen dels mínims honors exigibles per la seva condició política, humana i social, com el president Lluís Companys, a qui se li nega fins i tot la justícia. Així de trist!

Més singular resulta el cas de la Fatarella, on encara avui no s’ha organitzat cap acte públic civil, polític ni religiós en honor de les víctimes dels Fets de gener de 1937, cosa difícil d'explicar. En diverses ocasions, membres de la societat civil hem tractat de coordinar algun acte que recordi aquell esdeveniment històric, però la falta de valentia d’alguns representants polítics, la ignorància d’altres i la mala fe d’uns pocs més no ho han fet possible.

A hores d’ara, tothom que tingui interès pot conèixer de forma fefaent com es desenvoluparen els Fets de la Fatarella, un seguit de desafortunades accions que acabaren amb la vida de trenta-quatre persones del poble, a més de dos patrullers de control provinents de les rodalies de Barcelona. Pocs dies després dels Fets, els patrullers, el dia del seu enterrament, rebien a Barcelona tots els honors, en tant que els cadàvers dels nostres morts compartien tres fosses comunes sense cap mena de distintiu.

En aquell moment de gran convulsió, es pot entendre que les coses anessin d’aquesta forma, però al cap dels anys caldria entendre que sepultar persones ha de ser alguna cosa més que colgar-les de terra, i més donades les circumstàncies històriques i humanes que envoltaren els Fets.

A la Fatarella encara són moltes les persones que eviten parlar dels Fets, com si amb el silenci i des de la negació volguessin ignorar el major drama viscut al poble. Altres es limiten a desentendre’s del tema, possiblement per falta de coneixements o per simple comoditat. També hi ha un grup de persones que s'entesten en negar als pagesos assassinats els honors que es mereixen, com si condemnant-los a la invisibilitats poguessin canviar la història o modificar els papers històrics dels morts o dels seus assassins. A desgrat dels uns i dels altres, diversos historiadors, polítics, periodistes i moltes persones hem demanat i demanem que es tanqui aquest tema de forma honorable pels pagesos assassinats, per les seves famílies i per la dignitat del poble.

En tot cas, les víctimes dels Fets de la Fatarella són mereixedores d'alguna cosa més que l'oblit que oficialment se les té; si més no se'ls podria oferir l'enterrament digne de qualsevol persona i l’honor que mereixen per ser víctimes involuntàries del capítol històric més important de la Fatarella.