Des del fatídic 1714, quan Catalunya quedà
subjugada per la força de les armes a una Espanya de clau castellana
radical i absolutista, el nostre país ha viscut tota mena
d’opressions polítiques, econòmiques i culturals, sense que tot
això ens hagin fet perdre els nostres referents nacionals. A desgrat
de tant despotisme, al llarg de tots aquests anys diversos
personatges catalans de la qualitat del militar Joan Prim, o dels
polítics Estanislau Figueras, Francesc Cambó o Miquel Roca han
intentat sense aconseguir-ho que Catalunya formés part -amb
totes les seves riques particularitats- d’una Espanya plural.
Després
de tres-cents anys de patir malifetes de tota mena, en els darrers
temps s’ha accentuat la pressió fiscal que pateix Catalunya a mans
de l’Estat central, una sagnia que ara es practica sota d’eufemisme
de solidaritat interterritorial, i que no té altres efectes que
empobrir el país i les persones que l’habitem. De la mateixa
forma, s’ha intensificat la lluita per anorrear la nostra cultura,
especialment la llengua catalana, a base de lleis i normes que ja han
tingut efectes desastrosos en altres comunitats veïnes.
Per
tot plegat, la majoria d’habitants de Catalunya, tant els que tenim
un clar sentiment catalanista com els que simplement estan farts de
tants maltractaments, tenim gola avall que no se’ns estima en un
país que és tot un referent mundial en malversació econòmica, amb
una gestió que s’encara, una vegada més, cap el desastre financer
total.
En
clau econòmica, Catalunya pateix els efectes d’un centralisme
desmembrador que, a tall d’exemple, es manifesta en unes vies de
comunicació pensades des de Madrid i per lligar la resta de l’Estat
amb la capital, amb autopistes i autovies que es gaudeixen de forma
gratuïtat només més enllà de Catalunya, i amb línies fèrries
d’alta velocitat que són un referent mundial en extensió i poca
efectivitat. Altrament, a nivell cultural hem de veure com des de
l’Estat es fa bandera exclusiva del castellà per sobre de les
altres llengües que igualment haurien d’estar protegides i
fomentades; de les corrides de toros banyades amb sang i sangria; de
l’entorpidora enye que s’ha defensat a capa i espasa; del flamenc
i de les castanyoles com a referent folklòric espanyol, i de tot un
seguit de casticismes que resulten empobridors i excloents.
Decididament,
per tots els greuges patits sembla que la gent de Catalunya vol
deslligar-se d’una Espanya que mai no s’ha esforçat en
entendre’ns, sinó que ha encarat tots els esforços per aconseguir
la nostra dissolució. A hores d’ara i en un moviment que té una
àmplia i activa base social, ens encaminem cap un procés
sobiranista que, si no hi ha una mínima entesa amb l’Estat, pot
generar una Catalunya independent.
És
evident que el camí no és ni serà fàcil, per tot el que hi ha en
joc, especialment a nivell econòmic, més quan els recursos
provinents de Catalunya s’utilitzen per anivellar uns pressupostos
estatals clarament desequilibrants, i no serà un camí de roses
perquè els grans estaments de l’Estat coneixen la poca viabilitat
d’una Espanya que no compti amb les forçades aportacions
econòmiques catalanes. Per això, des de l’Estat es farà tot el
possible per impedir el procés sobiranista, alhora que des dels
sectors més anticatalans radicats a Catalunya s’intentarà que el
nostre país continuï lligat a l’Espanya que ens ofega.
Sortosament, aquest problema ja el tenim diagnosticat.
Un
altre problema afegit poden significar aquells grups i persones que,
còmodament instal·lats en càrrecs polítics i econòmics de
diversa magnitud, es desentenguin del moviment majoritari, o que fins
i tot aportin més fum que llum a la causa nacional. A totes aquestes
persones caldria fer-les-hi entendre que Catalunya ha de ser una
causa comuna que va més enllà dels seus interessos personals,
corporatius o partidistes, més quan difícilment res no tindrà
futur si Catalunya no pot caminar pel seu propi peu. En base a aquest
argument, demano a tothom que faci costat a una causa que s’ho val
i, si donat el cas algú nota que li tremolen les cames, que es faci
a banda i deixi el seu lloc a altres persones més determinades.
Josep
Gironès
Escriptor
No hay comentarios:
Publicar un comentario