martes, 29 de septiembre de 2015
CRÒNICA ELECTORAL ASSOSSEGADA
Com de costum, després de cada procés
electoral es presenten les diferents anàlisi dels resultats, uns
exàmens que, també per tradició, responen als interessos dels
partits participants i a les emocions pròpies dels minuts posteriors
als escrutinis. Per això, caldria realitzar els estudis des de
perspectives no partidistes i, sobre tot, des d'àmbits més
assossegats.
A les darreres eleccions al Parlament
de Catalunya, el vot majoritari s'ha decantat per l'opció Junts pel
sí, una coalició de partits i entitats sobiranistes que proposen la
independència de Catalunya en referència a l'Estat Espanyol. En
conseqüència, la formació guanyadora és la que ha aconseguit els
seixanta-dos parlamentaris que la situen com a primera força.
Més enllà dels guanyadors, cal
considerar la puixança de Ciutadans, el relatiu manteniment a la
baixa del PSC, la menor incidència del que estava previst de
Catalunya sí que es pot, la davallada del PPC, l'augment de la CUP i
la desaparició d'Unió de l'arc parlamentari català.
Aquesta és una anàlisi objectiva,
que es centra en el repartiment de parlamentaris com a referent de la
voluntat popular. De la mateixa forma que en una cursa atlètica o
amb vehicles qui arriba primer és qui guanya, en aquest cas qui ho
ha fet és l'opció que ha obtingut el major nombre de diputats al
Parlament.
A partir d'aquesta lectura es poden
elaborar interpretacions més o menys interessades, com les que ja
hem vist i llegit, les quals tenen tendència a minimitzar els èxits
del contrari i a lloar les pròpies consecucions, uns fets que alhora
intenten associar-se a les propostes electorals amb les quals es
concorria als comicis.
Una de les primeres interpretacions
interessades ha estat la dels partits i persones unionistes, que
interpreten que els vots aconseguits per les formacions
independentistes Junts pel sí i la CUP, inferiors al 50%, serveixen
per establir que el sentiment independentista català és minoritari.
Gran error! Si es vol saber quin és el percentatge exacte de vots
independentistes i de vots unionistes no hi ha altra opció que
convocar un referèndum, cosa que fins ara no s'ha permès de forma
oficial.
També és un error interessat
associar els resultats de Junts pel sí exclusivament a la figura del
president Artur Mas, a qui des de l'unionisme s'ha dimonitzat i
intentat destruir políticament, amb el pensament tan nostrat de
"Morta la cuca mort el verí".
El cert és que el mateix to agre que
ha tingut la campanya electoral es veu reflectit als exàmens dels
resultats Cal recordar que durant la campanya per a les eleccions al
Parlament hi van haver grans aportacions d'opinions, totes
respectables, malgrat que algunes eren més que discutibles pel fet
de pronunciar-se des d'àmbits que haguessin hagut de mantenir una
certa equidistància entre les diferents propostes electorals. D'una
banda, institucions de l'Estat, amb tot el seu instrumental,
juntament amb les grans empreses, els bancs, destacats membres de
l'Església i diferents institucions internacionals es decantaren per
l'unionisme. Paral·lelament, els mitjans de comunicació d'àmbit
estatal: cadenes de televisió, ràdio, premsa i diverses xarxes
socials s'abocaren a una campanya extremadament punyent i molt
allunyada de la mínima objectivitat exigible en democràcia.
Contra aquest seguici de
pronunciaments interessats, quan s'ha volgut disposar d'informació
fidedigna ha calgut acudir a la premsa i als mitjans de comunicació
internacionals, que han interpretat els diferents posicionaments
polítics i els resultats sense segones lectures. Per això,
majoritàriament s'ha destacat la victòria electoral de
l'independentisme i la figura d'Artur Mas, alhora que es deixava en
evidència la falta d'acció política del president del Govern,
Mariano Rajoy, i del partit de govern estatal per resoldre la relació
entre Catalunya i Espanya.
Definitivament i ens ho expliquin de
l'indret o a l'inrevés, els resultats de les eleccions al Parlament
són els que s'han produït, els mateixos que els nostres polítics
de tots els colors caldrà que administrin el millor possible i, si
pot ser, en benefici de la comunitat que representen.
PENSAMENTS EN ZONA DE CONFORT
Hi
ha persones que intentem viure de forma evolutiva, amb els cinc
sentits posats en els moviments socials i polítics de la societat de
la qual formem part, sense descurar les múltiples formes de cultura
que tenim a l’abast. A mesura de les pròpies possibilitats, fem un
esforç permanent per seguir el decurs de la nostra civilització,
però sense perdre el fil d’una història que, massa sovint, se’ns
ha volgut i se’ns vol inculcar de forma perniciosament interessada.
A
desgrat d’aquest plantejament vital, són moltes les persones que,
per ignorància, per deixadesa o per simple comoditat viuen abstretes
de tot. Es limiten a viure o a sobreviure materialment tant bé com
poden, mentre deixen de banda qüestions bàsiques que, de forma
conscient o inconscient, sembla que tinguin delegades a les persones
que ens governen, quan no a la divina providència.
Entre
mig d’aquests dos plantejaments n’hi ha un altre que és el
majoritari, el d’aquelles persones que atenen l’actualitat i la
història sempre i quan no els trenqui uns esquemes mentals que tenen
adquirits, ja siguin aquests reals o falsos. Aquestes persones viuen
amb el pensament situat en una zona de confort emocional propi que
difícilment sobrepassen, un fet que qüestiona la seva capacitat per
copsar la realitat. A tal d’exemple, resulta molt feixuc que
aquestes persones entenguin, gairebé vuitanta anys després!, que el
cop d’estat feixista del juliol de 1936 va ser precisament això,
un acte de violència contra un Govern sortit de les urnes i contra
la voluntat del poble espanyol. N’hi ha que encara es fan un
garbuix mental entre els colpistes, autodenominats nacionals, i els
republicans, situats interessadament pels feixistes al mateix sac
dels rojos que encabia anarquistes, comunistes, socialistes i altres
col·lectius.
Ara
per ara i en referència al procés que es viu a Catalunya, són
multitud les persones que han fet seus uns quants tòpics impulsats
des del centralisme, per tal d’evitar interessar-se per la situació
real que es viu al Principat. El primer missatge que han captat és
que tot es obra dels pèrfid
Artur Mas, a qui, en absència del rebregat Carod Rovira, se li
carreguen totes les culpes. I, quan ja tenen el culpable definit, li
pengen el seguit de llufes: messianisme, corrupció, nazisme,...
dissenyades de forma ben barroera pels impulsors dels missatges
únics. En aquest punt, s’ho valdria que les persones que es miren
la direcció del dit acusador també veiessin on assenyalen els
altres quatre dits de la mà inquisidora.
També
s’ha fet córrer la brama que a Catalunya estem els uns contra els
altres, gairebé en plena guerra civil, quan la realitat és que el
país és un model de convivència a tots els nivells, un model que
precisament intenten trencar els acusadors. Així mateix s’ha
pretès que s’imposa un idioma per sobre de l’altre, quan català
i castellà conviuen en perfecta harmonia, a desgrat dels insidiosos.
Les
persones que només segueixen informacions parcials estaria bé que
s’interessessin per la realitat. En referència a la darrera Diada
i sense que cap veu en of els ho expliqui, haurien de poder entendre
que centenars de milers de catalans vam manifestar-nos de forma
pacífica a la Meridiana, sense que ningú ens hi portés de la mà o
a empentes. I ja fora tot un triomf per a elles si també
s’informessin per l’autèntic abast del moviment sobiranista.
Només
a base d’interès, la majoria de la societat entendrà que
Catalunya ha iniciat el camí per a desempallegar-se d’una Espanya
que els dirigents dels dos partits polítics fins ara hegemònics no
han sabut cohesionar; d’una forma de govern que, amb polítiques
més pròpies de pinxos que de governants savis, porta el país camí
un dèficit econòmic galopant ben proper a la fallida. És menester
posar-hi interès per saber qui us enganya.
És
possible que la realitat us trenqui els pensament que teniu en la
vostra zona de confort emocional, la mateixa que han ajudat a crear
els descendents del franquisme de totes les tendències, els polítics
demòcrates de baixa volada, els sindicalistes de sou fàcil o els
comunicadors de baixa estofa. La veritat us sorprendrà!
A
Catalunya ja fa mesos que el poble ha iniciat una mena de revolució
pacífica que no es fondrà com aquella del 15 de maig de 2011, que
tantes il·lusions aplegava a tota Espanya. La gent sap el que vol i
com aconseguir-ho. Ja s’ha perdut la por als que amenacen amb tots
els mals del món o amb les majors catàstrofes internacionals. Es
vol la llibertat i, contra això, no s’hi pot lluitar en contra.
No
deixeu que ningú us ho mal expliqui. Investigue-ho.
martes, 22 de septiembre de 2015
ELS UNS I ELS ALTRES
L'horitzó electoral del proper 27 de
setembre marca de valent les agendes polítiques dels distints
governs i partits polítics, alhora que forma part substancial de la
informació emesa pels mitjans de comunicació, i ho fa amb tal
pressió que el tema pot arribar a fer-se pesat. Com suposo que els
passa a un bon nombre de catalans, he suportat estoicament els
encontres, els desencontres i les estratègies particularistes dels
nostres representants polítics; les activitats de diverses entitats
que, més que postular i raonar, pontifiquen amb tota mena
d'arguments que creuen infal·libles; he escoltat, quan no he tingut
altre remei que fer-ho, les informacions que transmeten professionals
de la mentida i de la difamació que estan a sou de qui els paga; i,
sobre tot, m’he empatxat amb les prediccions catastrofistes emeses
pels que, precisament, gestionen ben malament les seves àrees de
responsabilitat. Per això, aquest estiu m'he proposat no deixar-me
influir per l'ambient que ens envolta, per l'allau de notícies que
es transmeten com si s'acabés el món, i ho he fet per tal de viure
apartat del neguit que ens volen transmetre els uns i els altres amb
tota mena de prediccions, anàlisis i vaticinis.
A desgrat de les meves ganes
d’abstreure’m, encara he hagut de veure com s’ha entrat de ple
en la desqualificació de les eleccions al Parlament, com si es
volgués negar la importància que tenen. Curiosament, són els
mateixos sectors que les vituperen els que fan pronòstics
catastrofistes si l'independentisme s'imposa a l'unionisme. Posats a
observar, també m’impressiona que algunes institucions emprin
recursos de manual per desacreditar el procés, a força d’atacar
institucions i diverses persones amb prestigi i, fins i tot, a la
munió de gent que des de les més diverses formes han manifestat els
seus desigs de llibertat.
De cara a les properes eleccions hi ha
dues tendències majoritàries: una és la que postula que Catalunya
continuï formant part de l'Estat espanyol i l'altra la que veu en la
independència de Catalunya l'únic futur. Aquestes dues propostes i
altres d'alternatives se les han fet seves els partits polítics, els
quals, de forma individual o col·lectiva, es presenten a demanar el
vot dels electors.
Si ens ho mirem objectivament i deixem
de banda les tendències polítiques de cadascú, haurem de
reconèixer que el tracte que a Catalunya i als catalans ens ha ofert
l’Estat espanyol en els darrers tres segles és, senzillament,
pèssim, ben similar al que rebien les colònies d'ultramar de part
de les metròpolis europees. Per concretar les queixes, només cal
esmentar dos apartats: el seguici de lleis disposades per distribuir
de forma poc equitativa els diners que, sent de tots, haurien
d’arribar a tots de forma equànime, i també les mesures
destinades a anorrear la nostra cultura, en lloc de protegir-la i
promoure-la.
Com que això de formar part d'una
Espanya que es mou en clau centralista ja sabem com funciona i
coneixem les múltiples formes que ens perjudica, m’he informat de
com podrien ser les coses en una Catalunya independent. Ja sé que
tot es pot qüestionar, però resulta que els números són tossuts.
Per això, es pot afirmar que es podrien pagar les pensions als
jubilats i que aquestes podrien ser més elevades que les actuals, de
la mateixa forma que les persones dependents i les socialment
excloses tindrien més recursos i atencions. Les matemàtiques també
demostren que el nostre sistema sanitari tornaria a ser capdavanter,
amb més equipaments tècnics i científics que complementarien la
bona feina de la majoria de professionals del ram. El preu dels
serveis energètics, com l'electricitat i els carburants també es
reduiria, al disposar d'un pla propi no viciat. En referència a les
infrastructures, deixaríem de ser la comunitat autònoma que disposa
de més autopistes de pagament, per tenir autovies lliures de peatge
similars a les existents a la resta d'Espanya. També l'aeroport del
Prat milloraria la seva oferta a nivell internacional, de la mateixa
manera que els ports marítims de Barcelona, Tarragona i altres
obtindrien noves prestacions en benefici del comerç, el turisme i la
indústria. Idèntica sort tindrien el corredor del Mediterrani que
ara se'ns nega, les rodalies ferroviàries que cada cop estan més
obsoletes i altres mitjans de transport. També cal considerar que
podríem escometre amb garanties la neteja de la corrupció que tan
debilita les institucions i, per sobre de tot, que deixarem d’estar
maltractats a ben diversos nivells.
De forma més particular i com tothom
ha de mirar per la pròpia bossa, cal saber que tindríem una de les
rendes per càpita més elevades d’Europa, alhora que el país es
convertiria en un pol d'atracció per a moltes empreses.
A hores d'ara ja han tingut la seva
resposta totes les qüestions que buscaven difamar el procés, com
els costos derivats de la independència. També se sap que Catalunya
continuaria formant part de l'euro i de la Unió Europea, i que a ben
curt termini entraria a formar part del selecte grup de nacions de
volum mitjà més riques. Si es vol veure, tot està prou clar, i
sinó només cal que s'observi qui està en contra del procés.
Ara per ara, som moltes les persones
que creuen en una causa que és possible, per bé que respecten les
opinions dels que hi estan en contra i fins i tot dels indiferents.
Només esperen poder comptar els vots dels uns i els dels altres per
conèixer les opcions democràtiques dels catalans.
Potser que molts catalans encara
estiguin pensant si aniran a votar i en el sentit del seu vot. És el
seu dret!, però no cal acudir als arts endevinatius per pronosticar
que, si guanyen les opcions sobiranistes i Catalunya aconsegueix la
independència, s'obrirà un nou horitzó que podrà portar el país
a una forma de fer les coses diferents a com fins ara s'han
realitzat. Si els resultats es mostren equilibrats es veurà com
l'Estat completa amb una certa calma un incipient procés
recentralitzador. Amb tot, si els resultats es decanten cap a
l'unionisme, es notarà com Catalunya i les seves essències es
dissoldran irremissiblement. I aquí sí que rebrem tots,
independentment del que haguem votat.
Josep Gironès
jueves, 27 de agosto de 2015
LA PROSTITUCIÓ: DEBAT ETERN
Fa unes setmanes estigué d'actualitat
l'etern dilema sobre si cal o no legalitzar la pràctica de la
prostitució. El debat es reinicià a partir d'una sentència emesa
per un jutge de Barcelona que plantejava que la prostitució pogués
arribar a considerar-se una activitat laboral més. I fou a partir
d'aquest plantejament que s'obrí la caixa dels trons!
Més recentment, l'organització Amnistia Internacional s'ha definit
a favor de la despenalització de la prostitució. En conseqüència,
el secretari general d'Amnistia Internacional, Salil Shetty afirmà
que l'entitat es posarà a treballar “per preparar el terreny per
adoptar una política per a la protecció dels drets humans de les
persones que la practiquen”. I ja hem tornat a entrar en
el terreny del fariseisme argumental!
Més enllà de plantejar si les
persones -homes i dones- que es prostitueixen, poden cotitzar a la
Seguretat Social, tenir un contracte de treball i dret a l'atur,
s'entrà en el terreny demagògic de deixar de banda l'adequació
laboral d'una activitat per argumentar filosòficament sobre drets
humans i sobre l'abolició d'una activitat d'arrel ben popular.
La realitat més primària és que els
homes i les dones tenim unes apetències sexuals diferents en quan a
periodicitat. La majoria dels homes gairebé sempre estem a punt,
mentre que una gran part de les dones només estan plenament actives
en determinats dies, d'acord amb els cicles que determina el seu
propi organisme. Així les coses, resulta fàcil d'entendre que hi ha
una mena de demanda que supera l'oferta, cosa que des de sempre ha
generat que hi hagi persones que es dediquin a satisfer aquestes
necessitats. I és a partir de la demanda de serveis sexuals que es
genera un gran volum de negoci.
Si mostrem números, veurem que el món
de la prostitució a Espanya mou, a nivell oficial i amb dades que
s'han tractat com a producte interior brut, una quantitat propera als
quatre milions d'euros anuals, en tant que les persones que es
dediquen a aquesta tasca superen de llarg el mig milió. Alhora, hi
ha un seguit d'edificis i locals dedicats a acollir activitats
relacionades amb la prostitució, tot i deixar de banda la que
s'ofereix a determinats carrers o carreteres i altres espais
marginals.
Davant d'aquests dades reals potser
aniria bé realitzar plantejaments igual d'autèntics, però sobretot
pràctics, que ajudessin a posar en el lloc laboral i econòmic
aquesta activitat tan arrelada a l'àmbit social. Malauradament, quan
es llegeixen les declaracions d'una destacada sindicalista, en les
que afirmava que la prostitució no és un ofici sinó una forma de
guanyar-se la vida, combinada amb altres pronunciament polítics del
mateix to, ja s'albira que aquest tema difícilment trobarà encaix
polític a l'hora de legislar. Res no hi fa que una minoria de
partits polítics, com Izquierda Unida o Esquerra Republicana de
Catalunya, demanin en seu parlamentària la regularització de la
prostitució, com a millor fórmula per protegir les persones que de
forma voluntària es dediquen a atendre les necessitats sexuals
d'altres persones a canvi de diners, una regulació que igualment
ajudaria a combatre les màfies i proxenetes que exploten
preferentment les treballadores sexuals. Si no canvia la mentalitat
puritana d'una part dels nostres representants polítics, tot quedarà
tal com està.
En conseqüència, a desgrat d'un
debat que prompte s'esvairà, la situació sembla indicar que la
societat continuarà mirant-se la prostitució com no existís. D'ara
en endavant i com de costum es consentiran les pràctiques sexuals de
pagament qualificant-les d'oci adult o amb altres eufemismes, amb la
qual cosa es continuarà deixant de banda una activitat que
continuarà en mans de grups il·legals i mafiosos.
Si la situació de la prostitució es
manté tal com està les persones que treballen en aquest àmbit
continuaran amb la seva existència precària, majoritàriament en
règim d'esclavatge i sense els mínim drets humans. I de res positiu
serviran normes que intentin coartar una activitat que ha sobreviscut
a tota mena de contrarietats.
Ja fa massa anys que les pràctiques
farisaiques estan instal·lades en la nostra societat, amb usos i
costum que prediquen un seguit de conductes moralment correctes
mentre se'n practiquen altres de ben diferents. Són molts segles de
persones i estaments que es mostren contraris a la prostitució,
mentre que utilitzen els serveis que ofereixen homes i dones, sempre
amb gran discreció. Capítol a part mereixerien els col·lectius que
sobre el paper i la pràctica menystenen les dones, a les quals
assignen papers servils en referència als homes, i que massa sovint
canalitzen els seus impulsos sexuals per camins altament aberrants.
Després d'aquesta breu exposició, la pregunta que ens ve al
pensament és: tant costaria regular una activitat que forma part
consubstancial de la societat?
En qualsevol cas, si com de costum es
deixen darrere les propostes de persones i de grups que demanen la
regulació d'una activitat que ajudaria aflorar una economia fins ara
submergida, i que alhora atorgaria drets a persones que no en tenen,
continuarem com sempre i sense que ningú s'escandalitzi per les
dobles conductes tan a mida del país.
AFERS MORTÍFERS
Aviat
farà deu anys del huracà Katrina, un cicló tropical que entre els
dies 23 i 30 d'agost de 2005 es convertí en un dels més mortífers
de la història, amb més de 1.800 víctimes confirmades, unes 700
persones desaparegudes i uns danys materials calculats en uns 85,000
milions de dòlars. Aquest huracà, que el dia 28 d'agost assolí la
categoria 5 d'intensitat en l'escala Saffir-Simpson, fou especialment
perniciós per les seves característiques, malgrat que en paral·lel
hi hagueren un seguit de circumstàncies que ajudaren a engrandir les
pèrdues humanes i materials. Efectivament, la fallida dels dics de
contenció, construïts pel cos d'Enginyers de l'Armada, i la
deficient resposta a la crisi protagonitzada pels governs estatal,
federals i locals no ajudaren a apaivagar els efectes del cicló. A
més, la falta d'un transport públic eficient, que amb l'ajut de
trens i autobusos ajudés a evacuar les persones que estaven a
l'abast del Katrina, influí de forma notable en l'increment del
nombre de víctimes i desapareguts. Es aquest apartat, s'ha de
recordar que la crisi havia obligat moltes famílies a desprendre's
dels seus vehicles a motor, una decisió que els deixava en mans
d'unes companyies de transport sempre pendents dels resultats
econòmics. I ja no cal ni fer esment del particular sistema sanitari
que impera als Estats Units. A hores d'ara, les seqüeles del Katrina
es noten encara en una bona part dels territoris urbans afectats i el
medi natural, però encara més entre la major part de persones que
no s'han pogut refer d'aquell mal tràngol.
Aquí
a Espanya no patim huracans, malgrat que la particular crisi que es
va muntar a partir de les males gestions financeres també ens ha
portat canvis profunds que ens afecten de valent. La crisi, que des
dels alts llocs de decisió s'ha volgut plantejar com global, no ha
estat altra cosa que una brillant operació especulativa d'unes
classes dominats que, alhora que buidaven les arques públiques i
algunes empreses privades, socialitzaven les pèrdues i els deutes. I
això ho hem pagat, ho paguem i ho pagarem, i ben car! D'una banda,
l'anomenada societat del benestar –basada en els bons serveis
sanitaris, educatius i de previsió social que es projectava des de
l'Estat i algunes autonomies– han entrat en crisi, en tant que es
promouen alternatives de caire privat, molt més cares pels usuaris.
Aquest fet provoca que només les classes benestants tinguin accés a
l'ensenyament i a un sistema sanitari qualificats, alhora que aboca
una àmplia base social a una depauperació que arribarà al seu punt
de no retorn en el darrer tram de la seva existència, quan
difícilment percebran diners a partir de la seva jubilació.
A
Espanya, aquesta forma de fer les coses –que es vol guarnir amb el
qualificatiu de lliberal–, també es nota en la construcció de
infraestructures. A partir de decisions més polítiques que
tècniques s'afavoreixen les gran inversions, com la construcció
d'una faraònica xarxa de ferrocarrils d'alta velocitat, aeroports
gegantins o autovies que tenen com a particularitat la seva
confluència a la capital de l'Estat, un fet que va en detriment
d'altres sistemes de transport més populars, com la xarxa de
rodalies ferroviària, els aeroports que han quedat supeditats al
centralista aeroport de Barajas, les autopistes de pagament o les
carreteres que pateixen greus problemes de conservació.
On
també es nota l'acció de govern és a la cultura, la qual es vol
presentar a la societat com una qüestió del tot prescindible. La
cultura, que engloba diverses arts: teatre, música, literatura, la
pintura, el cinema, l'escultura i altres aspectes creatius, són
elements que ajuden a formar les persones dintre d'uns valors que
amplien el nostre pensament. Curiosament i per contra, es continua
afavorint xerinoles populars i altres expressions amb baix nivell
artístic i cultural, principalment emeses per cadenes de televisió
especialitzades, suposo que amb la intenció d'entretenir una
societat a la qual es vol abstreure de les principals qüestions que
l'afecten. Per a més taca d'oli, tots aquests moviments són
silenciats per uns mitjans de comunicació sotmesos als poders
econòmics, sense que la majoria social en tingui la més mínima
percepció.
Tot
plegat és mortífer per les persones, que a partir dels canvis que
se'ns imposen ens trobem amb l'afebliment dels serveis socials més
bàsics i la desaparició de la cultura, cosa que ens portarà a una
existència precària faltada de contingut econòmic, il·lustració
i, en conseqüència, progrés.
lunes, 3 de agosto de 2015
SER O NO SER BONS ESPANYOLS
D'un
temps ençà, un determinat sector polític sembla haver-se apropiat
de conceptes i de paraules que haurien de ser patrimoni de tots, com
Pàtria, llibertat, Espanya, democràcia i altres, els quals utilitza
de forma maniquea per determinar les persones i els grups que estimen
el país i els que -al seu parer-, volen destruir-lo. A partir d'aquí
i en conseqüència, fan la distinció entre els bons espanyols i
-també segons ells-, els qui no ho són.
Al
moment de desenvolupar el seu ideari polític, el grup es val dels
òrgans de govern que presideix, amb disposicions que van
acompanyades per un gran desplegament de mitjans de comunicació -els
propis i els ideològicament propers-, que no escatimen en formes al
moment d'escampar missatges. En base a aquest plantejament es procura
posicionar socialment la doctrina més favorable als interessos
d'aquest grup, malgrat que la política que practica no sigui, ni de
bon tros!, la més favorable als interessos generals de l'Estat ni
als de la majoria de la població. Aquesta pràctica, ben esbiaixada,
va acompanyada d'algunes males pràctiques que tenen la seva
catalogació a nivell judicial i moral, unes definicions contra les
quals es defensen a base d'acusar a altres grups i persones del que
ells mateixos practiquen. Tot plegat porta cap a una fictícia
divisió entre espanyols bons i dolents, els que són favorables a
una política practicada en nom de la Pàtria i els que s'hi oposen.
Aquesta
forma de fer les coses no és nova. Ja en temps dels anomenats Reis
Catòlics s'establí la divisió entre els que, des de les més altes
instàncies de govern, es consideraven bons espanyols, en base a
conceptes tan clars com Pàtria i religió. Per aquell temps els bons
espanyols havien de tenir puresa de sang, sense rastres de parentiu
amb jueus o moros, i practicar la religió cristiana. Contra aquest
plantejament res no hi tingueren a fer moros ni jueus, malgrat que
molts es convertissin a la fe cristiana, ja que foren expulsats del
país després d'haver-los maltractat econòmicament i social durant
unes quantes dècades.
L'expulsió
dels moriscos esdevinguda al començament del segle XVII es planificà
en base a l'esmentada divisió entre espanyols bons i dolents, amb
l'afegit que els teòricament bons s'afanyaren a buidar les bosses
del que havien d'abandonar el país. Com a castic, la crisi que
esdevingué al país quan faltà la soferta mà d'obra morisca fou de
consideració.
A
partir de la invasió napoleònica i la conseqüent reacció del
poble espanyol -que actuà de forma més valenta que l'exèrcit i el
rei-, el regnat absolutista de Ferran VII tornà a utilitzar la
divisió entre bons i dolents per marginar, empresonar o executar les
persones i els grups que aspiraven a que Espanya avancés pel terreny
democràtic i que deixés d'estar sotmesa a unes lleis que sorgien
dels criteris força partidistes de la reialesa, de la noblesa i de
l'estament religiós. Per desgràcia, el segle XIX acabà de la
mateixa forma que havia començat, amb la marginació de les persones
de tarannà progressista, les quals patiren tota mena de pressions
econòmiques, religioses, socials i polítiques perquè tornessin al
grup de bons espanyols establert oficialment, malgrat que tot sovint
feien cap als presidis construïts a les poques possessions
d'ultramar que encara li quedaven al fallit i pretensiós imperi
espanyol.
Més
endavant, quan la Segona República intentava portar Espanya al segle
XX, una conxorxa formada per l'oligarquia, l'Església, l'exèrcit i
una part de la societat de tarannà feixista acabà amb les ànsies
democràtiques i de progrés de moltes persones. De resultes, el
franquisme establí per enèsima vegada una divisió entre espanyols
bons i dolents. El bons havien de ser catòlics i feixistes, amb
l'afegit de parlar castellà i bandejar la resta de llengües que es
parlen a la península Ibèrica. Per contra, els dolents eren els
rojos, una definició que agrupava republicanes, comunistes,
socialistes, regionalistes i altres tendències polítiques, a les
que s'hi va sumar els maçons i els jueus, els dropos i els
malfactors.
A
partir de l'esdeveniment de la democràcia, amb l'assumpció de la
tan qüestionada com ben planificada Transició, semblava que tots
havíem de formar part del mateix projecte patriòtic. Per desgràcia,
la política practicada des del centralisme ha tornat a fomentar la
divisió entre espanyols. Els bons són ara els que es denominen
demòcrates, patriotes, antiterroristes i grans benefactors de
l'economia, mentre que a l'altra banda s'hi ha posat els antisistema,
els radicals i els extremistes, uns qualificatius que tot sovint
s'apliquen als grups que no segueixen fil per randa els postulats
dels teòricament bons espanyols. Aquest plantejament es fa extensiu
a les comunitats autònomes que manifesten sentir-se agredides per la
forma com es fan les coses, les quals reben com a resposta els
qualificatius ja esmentats, amb l'afegit de nacionalistes
insolidaris, excloents, radicals i extremistes que els situa ben
lluny del camp de joc dels teòricament bons.
Tot
plegat té conseqüències a Catalunya, quan moltes persones creuen
que no volen participar en aquest joc i que s'estimen més ser,
simplement, catalans, i de ple dret.
lunes, 29 de junio de 2015
PARE TIMBALER, FILL TABALER
Els
refranys són conjunts de paraules d’origen antic, transmesos per
tradició oral, unes oracions que expressen idees i conclusions, amb
una mena d’ensenyament final que tot sovint resulta alliçonador.
N’hi ha que exposen normes de conducta i altres que estan
relacionats amb el temps meteorològic, les feines, les fetes i un
ampli ventall de circumstàncies. La seva utilització, normalment en
forma de rima, de vegades estalvia una més àmplia exposició
argumental, i la majoria tenen plena vigència, malgrat que cada cop
s’utilitzen menys per una simple qüestió de desconeixement.
El
tema dels refranys, un en concret: Pare tabaler, fill timbaler, m’ha
vingut al cap a rel de l’assassinat de nou persones comès pel jove
Dylann Roof a l’església de Charleston, a partir del moment que
s’ha sabut que el noi tenia afecció a les armes de foc, igual que
el seu pare.
En
temps pretèrits i quan la societat estava estructurada de forma tant
estricta que gairebé forçava a que els fills tinguessin el mateix
ofici que els pares, el refrany abans descrit era prou significat.
Actualment podríem associar-lo, més que als oficis, a les aficions
com: conduir motocicletes, jugar amb enginys electrònics, anar a
buscar bolets, llegir llibres i altres que els fills prenen com
exemple dels seus progenitors. I vet ací que aquest Dylann Roof
sembla que hagi heretat de son pare les ganes de tenir armes i,
alhora, l’odi cap a la comunitat negra.
El
rerefons dels crims, comesos a la Església Episcopal Metodista
Africana Emanuel, és clarament racista, ja que totes les víctimes
eren de pell negra, entre altres el reverend Clementa Pinckney,
pastor de l'església que alhora exercia de senador demòcrata al
Legislatiu de Carolina del Sud. Per a més taca d’oli, l’església
on tingueren lloc els fets és carregada de simbolisme, ja que fou
enlairada en el temps de l’esclavitud per afavorir la plena
integració dels antics esclaus afroamericans a la societat fins
aleshores dominada pels homes de pell blanca.
Ara
per ara, que entre la societat dels Estats Units d’Amèrica hi hagi
lloc legal per a les persones que manifesten el seu odi cap a altres
persones que tenen un color de pell diferent al seu resulta difícil
d’entendre, però no és altra cosa que el resultat d’una
conducta que té continuïtat en alguns estats des del final de la
Guerra de Successió esdevinguda entre els anys 1861 i 1865. I, el
més greu de tot, és que Dylann Roof no és sol. Efectivament, no
caldria fer cap al tenebrós Ku Klux Klan per trobar dèries
racistes, ja que són moltes les persones que, aixoplugades amb la
bandera de la derrotada Confederació, mostren unes formes que
haurien de ser considerades il·legals, quan no directament
criminals. Malauradament, la bandera de la confederació oneja
permissivament en espais emblemàtics de diverses ciutats d’alguns
estats del sud, les mateixes que tenen i mantenen monuments a
persones que es distingiren en vida per la seva lluita contra la
igualtat entre tots els ciutadans, independentment de quin sigui el
color de la seva pell. Així les coses, no se’ns ha de fer estrany
que, de lluny a lluny, aquestes actituds es transformin en violència,
i més quan les autoritats mantenen una tolerància espaordidora de
cara a símbols i actutuds.
Aquests
esdeveniments que sembla que només puguin passar a països prou
allunyats geogràficament del nostre, tenen la seva correspondència
aquí, on encara hi ha una alta permissivitat quan es mostren
banderes del període previ a la proclamació de l’actual
Constitució, o quan algunes ciutats mantenen monuments al feixisme i
carrers i places dedicades a personatges d’infausta memòria per a
la democràcia i les llibertats. I, tant si ho volem recordar com
sinó, algunes de les persones relacionades amb els símbols d’altres
temps són les que han protagonitzat capítols violents que ens
haurien de fer avergonyir com a país.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)







