martes, 29 de septiembre de 2015

CRÒNICA ELECTORAL ASSOSSEGADA


Com de costum, després de cada procés electoral es presenten les diferents anàlisi dels resultats, uns exàmens que, també per tradició, responen als interessos dels partits participants i a les emocions pròpies dels minuts posteriors als escrutinis. Per això, caldria realitzar els estudis des de perspectives no partidistes i, sobre tot, des d'àmbits més assossegats.
A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, el vot majoritari s'ha decantat per l'opció Junts pel sí, una coalició de partits i entitats sobiranistes que proposen la independència de Catalunya en referència a l'Estat Espanyol. En conseqüència, la formació guanyadora és la que ha aconseguit els seixanta-dos parlamentaris que la situen com a primera força.
Més enllà dels guanyadors, cal considerar la puixança de Ciutadans, el relatiu manteniment a la baixa del PSC, la menor incidència del que estava previst de Catalunya sí que es pot, la davallada del PPC, l'augment de la CUP i la desaparició d'Unió de l'arc parlamentari català.
Aquesta és una anàlisi objectiva, que es centra en el repartiment de parlamentaris com a referent de la voluntat popular. De la mateixa forma que en una cursa atlètica o amb vehicles qui arriba primer és qui guanya, en aquest cas qui ho ha fet és l'opció que ha obtingut el major nombre de diputats al Parlament.
A partir d'aquesta lectura es poden elaborar interpretacions més o menys interessades, com les que ja hem vist i llegit, les quals tenen tendència a minimitzar els èxits del contrari i a lloar les pròpies consecucions, uns fets que alhora intenten associar-se a les propostes electorals amb les quals es concorria als comicis.
Una de les primeres interpretacions interessades ha estat la dels partits i persones unionistes, que interpreten que els vots aconseguits per les formacions independentistes Junts pel sí i la CUP, inferiors al 50%, serveixen per establir que el sentiment independentista català és minoritari. Gran error! Si es vol saber quin és el percentatge exacte de vots independentistes i de vots unionistes no hi ha altra opció que convocar un referèndum, cosa que fins ara no s'ha permès de forma oficial.
També és un error interessat associar els resultats de Junts pel sí exclusivament a la figura del president Artur Mas, a qui des de l'unionisme s'ha dimonitzat i intentat destruir políticament, amb el pensament tan nostrat de "Morta la cuca mort el verí".
El cert és que el mateix to agre que ha tingut la campanya electoral es veu reflectit als exàmens dels resultats Cal recordar que durant la campanya per a les eleccions al Parlament hi van haver grans aportacions d'opinions, totes respectables, malgrat que algunes eren més que discutibles pel fet de pronunciar-se des d'àmbits que haguessin hagut de mantenir una certa equidistància entre les diferents propostes electorals. D'una banda, institucions de l'Estat, amb tot el seu instrumental, juntament amb les grans empreses, els bancs, destacats membres de l'Església i diferents institucions internacionals es decantaren per l'unionisme. Paral·lelament, els mitjans de comunicació d'àmbit estatal: cadenes de televisió, ràdio, premsa i diverses xarxes socials s'abocaren a una campanya extremadament punyent i molt allunyada de la mínima objectivitat exigible en democràcia.
Contra aquest seguici de pronunciaments interessats, quan s'ha volgut disposar d'informació fidedigna ha calgut acudir a la premsa i als mitjans de comunicació internacionals, que han interpretat els diferents posicionaments polítics i els resultats sense segones lectures. Per això, majoritàriament s'ha destacat la victòria electoral de l'independentisme i la figura d'Artur Mas, alhora que es deixava en evidència la falta d'acció política del president del Govern, Mariano Rajoy, i del partit de govern estatal per resoldre la relació entre Catalunya i Espanya.
Definitivament i ens ho expliquin de l'indret o a l'inrevés, els resultats de les eleccions al Parlament són els que s'han produït, els mateixos que els nostres polítics de tots els colors caldrà que administrin el millor possible i, si pot ser, en benefici de la comunitat que representen.

PENSAMENTS EN ZONA DE CONFORT


Hi ha persones que intentem viure de forma evolutiva, amb els cinc sentits posats en els moviments socials i polítics de la societat de la qual formem part, sense descurar les múltiples formes de cultura que tenim a l’abast. A mesura de les pròpies possibilitats, fem un esforç permanent per seguir el decurs de la nostra civilització, però sense perdre el fil d’una història que, massa sovint, se’ns ha volgut i se’ns vol inculcar de forma perniciosament interessada.
A desgrat d’aquest plantejament vital, són moltes les persones que, per ignorància, per deixadesa o per simple comoditat viuen abstretes de tot. Es limiten a viure o a sobreviure materialment tant bé com poden, mentre deixen de banda qüestions bàsiques que, de forma conscient o inconscient, sembla que tinguin delegades a les persones que ens governen, quan no a la divina providència.
Entre mig d’aquests dos plantejaments n’hi ha un altre que és el majoritari, el d’aquelles persones que atenen l’actualitat i la història sempre i quan no els trenqui uns esquemes mentals que tenen adquirits, ja siguin aquests reals o falsos. Aquestes persones viuen amb el pensament situat en una zona de confort emocional propi que difícilment sobrepassen, un fet que qüestiona la seva capacitat per copsar la realitat. A tal d’exemple, resulta molt feixuc que aquestes persones entenguin, gairebé vuitanta anys després!, que el cop d’estat feixista del juliol de 1936 va ser precisament això, un acte de violència contra un Govern sortit de les urnes i contra la voluntat del poble espanyol. N’hi ha que encara es fan un garbuix mental entre els colpistes, autodenominats nacionals, i els republicans, situats interessadament pels feixistes al mateix sac dels rojos que encabia anarquistes, comunistes, socialistes i altres col·lectius.
Ara per ara i en referència al procés que es viu a Catalunya, són multitud les persones que han fet seus uns quants tòpics impulsats des del centralisme, per tal d’evitar interessar-se per la situació real que es viu al Principat. El primer missatge que han captat és que tot es obra dels pèrfid Artur Mas, a qui, en absència del rebregat Carod Rovira, se li carreguen totes les culpes. I, quan ja tenen el culpable definit, li pengen el seguit de llufes: messianisme, corrupció, nazisme,... dissenyades de forma ben barroera pels impulsors dels missatges únics. En aquest punt, s’ho valdria que les persones que es miren la direcció del dit acusador també veiessin on assenyalen els altres quatre dits de la mà inquisidora.
També s’ha fet córrer la brama que a Catalunya estem els uns contra els altres, gairebé en plena guerra civil, quan la realitat és que el país és un model de convivència a tots els nivells, un model que precisament intenten trencar els acusadors. Així mateix s’ha pretès que s’imposa un idioma per sobre de l’altre, quan català i castellà conviuen en perfecta harmonia, a desgrat dels insidiosos.
Les persones que només segueixen informacions parcials estaria bé que s’interessessin per la realitat. En referència a la darrera Diada i sense que cap veu en of els ho expliqui, haurien de poder entendre que centenars de milers de catalans vam manifestar-nos de forma pacífica a la Meridiana, sense que ningú ens hi portés de la mà o a empentes. I ja fora tot un triomf per a elles si també s’informessin per l’autèntic abast del moviment sobiranista.
Només a base d’interès, la majoria de la societat entendrà que Catalunya ha iniciat el camí per a desempallegar-se d’una Espanya que els dirigents dels dos partits polítics fins ara hegemònics no han sabut cohesionar; d’una forma de govern que, amb polítiques més pròpies de pinxos que de governants savis, porta el país camí un dèficit econòmic galopant ben proper a la fallida. És menester posar-hi interès per saber qui us enganya.
És possible que la realitat us trenqui els pensament que teniu en la vostra zona de confort emocional, la mateixa que han ajudat a crear els descendents del franquisme de totes les tendències, els polítics demòcrates de baixa volada, els sindicalistes de sou fàcil o els comunicadors de baixa estofa. La veritat us sorprendrà!
A Catalunya ja fa mesos que el poble ha iniciat una mena de revolució pacífica que no es fondrà com aquella del 15 de maig de 2011, que tantes il·lusions aplegava a tota Espanya. La gent sap el que vol i com aconseguir-ho. Ja s’ha perdut la por als que amenacen amb tots els mals del món o amb les majors catàstrofes internacionals. Es vol la llibertat i, contra això, no s’hi pot lluitar en contra.
No deixeu que ningú us ho mal expliqui. Investigue-ho.

martes, 22 de septiembre de 2015

ELS UNS I ELS ALTRES


L'horitzó electoral del proper 27 de setembre marca de valent les agendes polítiques dels distints governs i partits polítics, alhora que forma part substancial de la informació emesa pels mitjans de comunicació, i ho fa amb tal pressió que el tema pot arribar a fer-se pesat. Com suposo que els passa a un bon nombre de catalans, he suportat estoicament els encontres, els desencontres i les estratègies particularistes dels nostres representants polítics; les activitats de diverses entitats que, més que postular i raonar, pontifiquen amb tota mena d'arguments que creuen infal·libles; he escoltat, quan no he tingut altre remei que fer-ho, les informacions que transmeten professionals de la mentida i de la difamació que estan a sou de qui els paga; i, sobre tot, m’he empatxat amb les prediccions catastrofistes emeses pels que, precisament, gestionen ben malament les seves àrees de responsabilitat. Per això, aquest estiu m'he proposat no deixar-me influir per l'ambient que ens envolta, per l'allau de notícies que es transmeten com si s'acabés el món, i ho he fet per tal de viure apartat del neguit que ens volen transmetre els uns i els altres amb tota mena de prediccions, anàlisis i vaticinis.
A desgrat de les meves ganes d’abstreure’m, encara he hagut de veure com s’ha entrat de ple en la desqualificació de les eleccions al Parlament, com si es volgués negar la importància que tenen. Curiosament, són els mateixos sectors que les vituperen els que fan pronòstics catastrofistes si l'independentisme s'imposa a l'unionisme. Posats a observar, també m’impressiona que algunes institucions emprin recursos de manual per desacreditar el procés, a força d’atacar institucions i diverses persones amb prestigi i, fins i tot, a la munió de gent que des de les més diverses formes han manifestat els seus desigs de llibertat.
De cara a les properes eleccions hi ha dues tendències majoritàries: una és la que postula que Catalunya continuï formant part de l'Estat espanyol i l'altra la que veu en la independència de Catalunya l'únic futur. Aquestes dues propostes i altres d'alternatives se les han fet seves els partits polítics, els quals, de forma individual o col·lectiva, es presenten a demanar el vot dels electors.
Si ens ho mirem objectivament i deixem de banda les tendències polítiques de cadascú, haurem de reconèixer que el tracte que a Catalunya i als catalans ens ha ofert l’Estat espanyol en els darrers tres segles és, senzillament, pèssim, ben similar al que rebien les colònies d'ultramar de part de les metròpolis europees. Per concretar les queixes, només cal esmentar dos apartats: el seguici de lleis disposades per distribuir de forma poc equitativa els diners que, sent de tots, haurien d’arribar a tots de forma equànime, i també les mesures destinades a anorrear la nostra cultura, en lloc de protegir-la i promoure-la.
Com que això de formar part d'una Espanya que es mou en clau centralista ja sabem com funciona i coneixem les múltiples formes que ens perjudica, m’he informat de com podrien ser les coses en una Catalunya independent. Ja sé que tot es pot qüestionar, però resulta que els números són tossuts. Per això, es pot afirmar que es podrien pagar les pensions als jubilats i que aquestes podrien ser més elevades que les actuals, de la mateixa forma que les persones dependents i les socialment excloses tindrien més recursos i atencions. Les matemàtiques també demostren que el nostre sistema sanitari tornaria a ser capdavanter, amb més equipaments tècnics i científics que complementarien la bona feina de la majoria de professionals del ram. El preu dels serveis energètics, com l'electricitat i els carburants també es reduiria, al disposar d'un pla propi no viciat. En referència a les infrastructures, deixaríem de ser la comunitat autònoma que disposa de més autopistes de pagament, per tenir autovies lliures de peatge similars a les existents a la resta d'Espanya. També l'aeroport del Prat milloraria la seva oferta a nivell internacional, de la mateixa manera que els ports marítims de Barcelona, Tarragona i altres obtindrien noves prestacions en benefici del comerç, el turisme i la indústria. Idèntica sort tindrien el corredor del Mediterrani que ara se'ns nega, les rodalies ferroviàries que cada cop estan més obsoletes i altres mitjans de transport. També cal considerar que podríem escometre amb garanties la neteja de la corrupció que tan debilita les institucions i, per sobre de tot, que deixarem d’estar maltractats a ben diversos nivells.
De forma més particular i com tothom ha de mirar per la pròpia bossa, cal saber que tindríem una de les rendes per càpita més elevades d’Europa, alhora que el país es convertiria en un pol d'atracció per a moltes empreses.
A hores d'ara ja han tingut la seva resposta totes les qüestions que buscaven difamar el procés, com els costos derivats de la independència. També se sap que Catalunya continuaria formant part de l'euro i de la Unió Europea, i que a ben curt termini entraria a formar part del selecte grup de nacions de volum mitjà més riques. Si es vol veure, tot està prou clar, i sinó només cal que s'observi qui està en contra del procés.
Ara per ara, som moltes les persones que creuen en una causa que és possible, per bé que respecten les opinions dels que hi estan en contra i fins i tot dels indiferents. Només esperen poder comptar els vots dels uns i els dels altres per conèixer les opcions democràtiques dels catalans.
Potser que molts catalans encara estiguin pensant si aniran a votar i en el sentit del seu vot. És el seu dret!, però no cal acudir als arts endevinatius per pronosticar que, si guanyen les opcions sobiranistes i Catalunya aconsegueix la independència, s'obrirà un nou horitzó que podrà portar el país a una forma de fer les coses diferents a com fins ara s'han realitzat. Si els resultats es mostren equilibrats es veurà com l'Estat completa amb una certa calma un incipient procés recentralitzador. Amb tot, si els resultats es decanten cap a l'unionisme, es notarà com Catalunya i les seves essències es dissoldran irremissiblement. I aquí sí que rebrem tots, independentment del que haguem votat.

Josep Gironès

jueves, 27 de agosto de 2015

LA PROSTITUCIÓ: DEBAT ETERN


Fa unes setmanes estigué d'actualitat l'etern dilema sobre si cal o no legalitzar la pràctica de la prostitució. El debat es reinicià a partir d'una sentència emesa per un jutge de Barcelona que plantejava que la prostitució pogués arribar a considerar-se una activitat laboral més. I fou a partir d'aquest plantejament que s'obrí la caixa dels trons! Més recentment, l'organització Amnistia Internacional s'ha definit a favor de la despenalització de la prostitució. En conseqüència, el secretari general d'Amnistia Internacional, Salil Shetty afirmà que l'entitat es posarà a treballar “per preparar el terreny per adoptar una política per a la protecció dels drets humans de les persones que la practiquen”. I ja hem tornat a entrar en el terreny del fariseisme argumental!
Més enllà de plantejar si les persones -homes i dones- que es prostitueixen, poden cotitzar a la Seguretat Social, tenir un contracte de treball i dret a l'atur, s'entrà en el terreny demagògic de deixar de banda l'adequació laboral d'una activitat per argumentar filosòficament sobre drets humans i sobre l'abolició d'una activitat d'arrel ben popular.
La realitat més primària és que els homes i les dones tenim unes apetències sexuals diferents en quan a periodicitat. La majoria dels homes gairebé sempre estem a punt, mentre que una gran part de les dones només estan plenament actives en determinats dies, d'acord amb els cicles que determina el seu propi organisme. Així les coses, resulta fàcil d'entendre que hi ha una mena de demanda que supera l'oferta, cosa que des de sempre ha generat que hi hagi persones que es dediquin a satisfer aquestes necessitats. I és a partir de la demanda de serveis sexuals que es genera un gran volum de negoci.
Si mostrem números, veurem que el món de la prostitució a Espanya mou, a nivell oficial i amb dades que s'han tractat com a producte interior brut, una quantitat propera als quatre milions d'euros anuals, en tant que les persones que es dediquen a aquesta tasca superen de llarg el mig milió. Alhora, hi ha un seguit d'edificis i locals dedicats a acollir activitats relacionades amb la prostitució, tot i deixar de banda la que s'ofereix a determinats carrers o carreteres i altres espais marginals.
Davant d'aquests dades reals potser aniria bé realitzar plantejaments igual d'autèntics, però sobretot pràctics, que ajudessin a posar en el lloc laboral i econòmic aquesta activitat tan arrelada a l'àmbit social. Malauradament, quan es llegeixen les declaracions d'una destacada sindicalista, en les que afirmava que la prostitució no és un ofici sinó una forma de guanyar-se la vida, combinada amb altres pronunciament polítics del mateix to, ja s'albira que aquest tema difícilment trobarà encaix polític a l'hora de legislar. Res no hi fa que una minoria de partits polítics, com Izquierda Unida o Esquerra Republicana de Catalunya, demanin en seu parlamentària la regularització de la prostitució, com a millor fórmula per protegir les persones que de forma voluntària es dediquen a atendre les necessitats sexuals d'altres persones a canvi de diners, una regulació que igualment ajudaria a combatre les màfies i proxenetes que exploten preferentment les treballadores sexuals. Si no canvia la mentalitat puritana d'una part dels nostres representants polítics, tot quedarà tal com està.
En conseqüència, a desgrat d'un debat que prompte s'esvairà, la situació sembla indicar que la societat continuarà mirant-se la prostitució com no existís. D'ara en endavant i com de costum es consentiran les pràctiques sexuals de pagament qualificant-les d'oci adult o amb altres eufemismes, amb la qual cosa es continuarà deixant de banda una activitat que continuarà en mans de grups il·legals i mafiosos.
Si la situació de la prostitució es manté tal com està les persones que treballen en aquest àmbit continuaran amb la seva existència precària, majoritàriament en règim d'esclavatge i sense els mínim drets humans. I de res positiu serviran normes que intentin coartar una activitat que ha sobreviscut a tota mena de contrarietats.
Ja fa massa anys que les pràctiques farisaiques estan instal·lades en la nostra societat, amb usos i costum que prediquen un seguit de conductes moralment correctes mentre se'n practiquen altres de ben diferents. Són molts segles de persones i estaments que es mostren contraris a la prostitució, mentre que utilitzen els serveis que ofereixen homes i dones, sempre amb gran discreció. Capítol a part mereixerien els col·lectius que sobre el paper i la pràctica menystenen les dones, a les quals assignen papers servils en referència als homes, i que massa sovint canalitzen els seus impulsos sexuals per camins altament aberrants. Després d'aquesta breu exposició, la pregunta que ens ve al pensament és: tant costaria regular una activitat que forma part consubstancial de la societat?
En qualsevol cas, si com de costum es deixen darrere les propostes de persones i de grups que demanen la regulació d'una activitat que ajudaria aflorar una economia fins ara submergida, i que alhora atorgaria drets a persones que no en tenen, continuarem com sempre i sense que ningú s'escandalitzi per les dobles conductes tan a mida del país.

AFERS MORTÍFERS


Aviat farà deu anys del huracà Katrina, un cicló tropical que entre els dies 23 i 30 d'agost de 2005 es convertí en un dels més mortífers de la història, amb més de 1.800 víctimes confirmades, unes 700 persones desaparegudes i uns danys materials calculats en uns 85,000 milions de dòlars. Aquest huracà, que el dia 28 d'agost assolí la categoria 5 d'intensitat en l'escala Saffir-Simpson, fou especialment perniciós per les seves característiques, malgrat que en paral·lel hi hagueren un seguit de circumstàncies que ajudaren a engrandir les pèrdues humanes i materials. Efectivament, la fallida dels dics de contenció, construïts pel cos d'Enginyers de l'Armada, i la deficient resposta a la crisi protagonitzada pels governs estatal, federals i locals no ajudaren a apaivagar els efectes del cicló. A més, la falta d'un transport públic eficient, que amb l'ajut de trens i autobusos ajudés a evacuar les persones que estaven a l'abast del Katrina, influí de forma notable en l'increment del nombre de víctimes i desapareguts. Es aquest apartat, s'ha de recordar que la crisi havia obligat moltes famílies a desprendre's dels seus vehicles a motor, una decisió que els deixava en mans d'unes companyies de transport sempre pendents dels resultats econòmics. I ja no cal ni fer esment del particular sistema sanitari que impera als Estats Units. A hores d'ara, les seqüeles del Katrina es noten encara en una bona part dels territoris urbans afectats i el medi natural, però encara més entre la major part de persones que no s'han pogut refer d'aquell mal tràngol.
Aquí a Espanya no patim huracans, malgrat que la particular crisi que es va muntar a partir de les males gestions financeres també ens ha portat canvis profunds que ens afecten de valent. La crisi, que des dels alts llocs de decisió s'ha volgut plantejar com global, no ha estat altra cosa que una brillant operació especulativa d'unes classes dominats que, alhora que buidaven les arques públiques i algunes empreses privades, socialitzaven les pèrdues i els deutes. I això ho hem pagat, ho paguem i ho pagarem, i ben car! D'una banda, l'anomenada societat del benestar –basada en els bons serveis sanitaris, educatius i de previsió social que es projectava des de l'Estat i algunes autonomies– han entrat en crisi, en tant que es promouen alternatives de caire privat, molt més cares pels usuaris. Aquest fet provoca que només les classes benestants tinguin accés a l'ensenyament i a un sistema sanitari qualificats, alhora que aboca una àmplia base social a una depauperació que arribarà al seu punt de no retorn en el darrer tram de la seva existència, quan difícilment percebran diners a partir de la seva jubilació.
A Espanya, aquesta forma de fer les coses –que es vol guarnir amb el qualificatiu de lliberal–, també es nota en la construcció de infraestructures. A partir de decisions més polítiques que tècniques s'afavoreixen les gran inversions, com la construcció d'una faraònica xarxa de ferrocarrils d'alta velocitat, aeroports gegantins o autovies que tenen com a particularitat la seva confluència a la capital de l'Estat, un fet que va en detriment d'altres sistemes de transport més populars, com la xarxa de rodalies ferroviària, els aeroports que han quedat supeditats al centralista aeroport de Barajas, les autopistes de pagament o les carreteres que pateixen greus problemes de conservació.
On també es nota l'acció de govern és a la cultura, la qual es vol presentar a la societat com una qüestió del tot prescindible. La cultura, que engloba diverses arts: teatre, música, literatura, la pintura, el cinema, l'escultura i altres aspectes creatius, són elements que ajuden a formar les persones dintre d'uns valors que amplien el nostre pensament. Curiosament i per contra, es continua afavorint xerinoles populars i altres expressions amb baix nivell artístic i cultural, principalment emeses per cadenes de televisió especialitzades, suposo que amb la intenció d'entretenir una societat a la qual es vol abstreure de les principals qüestions que l'afecten. Per a més taca d'oli, tots aquests moviments són silenciats per uns mitjans de comunicació sotmesos als poders econòmics, sense que la majoria social en tingui la més mínima percepció.
Tot plegat és mortífer per les persones, que a partir dels canvis que se'ns imposen ens trobem amb l'afebliment dels serveis socials més bàsics i la desaparició de la cultura, cosa que ens portarà a una existència precària faltada de contingut econòmic, il·lustració i, en conseqüència, progrés.





lunes, 3 de agosto de 2015

SER O NO SER BONS ESPANYOLS


D'un temps ençà, un determinat sector polític sembla haver-se apropiat de conceptes i de paraules que haurien de ser patrimoni de tots, com Pàtria, llibertat, Espanya, democràcia i altres, els quals utilitza de forma maniquea per determinar les persones i els grups que estimen el país i els que -al seu parer-, volen destruir-lo. A partir d'aquí i en conseqüència, fan la distinció entre els bons espanyols i -també segons ells-, els qui no ho són.
Al moment de desenvolupar el seu ideari polític, el grup es val dels òrgans de govern que presideix, amb disposicions que van acompanyades per un gran desplegament de mitjans de comunicació -els propis i els ideològicament propers-, que no escatimen en formes al moment d'escampar missatges. En base a aquest plantejament es procura posicionar socialment la doctrina més favorable als interessos d'aquest grup, malgrat que la política que practica no sigui, ni de bon tros!, la més favorable als interessos generals de l'Estat ni als de la majoria de la població. Aquesta pràctica, ben esbiaixada, va acompanyada d'algunes males pràctiques que tenen la seva catalogació a nivell judicial i moral, unes definicions contra les quals es defensen a base d'acusar a altres grups i persones del que ells mateixos practiquen. Tot plegat porta cap a una fictícia divisió entre espanyols bons i dolents, els que són favorables a una política practicada en nom de la Pàtria i els que s'hi oposen.
Aquesta forma de fer les coses no és nova. Ja en temps dels anomenats Reis Catòlics s'establí la divisió entre els que, des de les més altes instàncies de govern, es consideraven bons espanyols, en base a conceptes tan clars com Pàtria i religió. Per aquell temps els bons espanyols havien de tenir puresa de sang, sense rastres de parentiu amb jueus o moros, i practicar la religió cristiana. Contra aquest plantejament res no hi tingueren a fer moros ni jueus, malgrat que molts es convertissin a la fe cristiana, ja que foren expulsats del país després d'haver-los maltractat econòmicament i social durant unes quantes dècades.
L'expulsió dels moriscos esdevinguda al començament del segle XVII es planificà en base a l'esmentada divisió entre espanyols bons i dolents, amb l'afegit que els teòricament bons s'afanyaren a buidar les bosses del que havien d'abandonar el país. Com a castic, la crisi que esdevingué al país quan faltà la soferta mà d'obra morisca fou de consideració.
A partir de la invasió napoleònica i la conseqüent reacció del poble espanyol -que actuà de forma més valenta que l'exèrcit i el rei-, el regnat absolutista de Ferran VII tornà a utilitzar la divisió entre bons i dolents per marginar, empresonar o executar les persones i els grups que aspiraven a que Espanya avancés pel terreny democràtic i que deixés d'estar sotmesa a unes lleis que sorgien dels criteris força partidistes de la reialesa, de la noblesa i de l'estament religiós. Per desgràcia, el segle XIX acabà de la mateixa forma que havia començat, amb la marginació de les persones de tarannà progressista, les quals patiren tota mena de pressions econòmiques, religioses, socials i polítiques perquè tornessin al grup de bons espanyols establert oficialment, malgrat que tot sovint feien cap als presidis construïts a les poques possessions d'ultramar que encara li quedaven al fallit i pretensiós imperi espanyol.
Més endavant, quan la Segona República intentava portar Espanya al segle XX, una conxorxa formada per l'oligarquia, l'Església, l'exèrcit i una part de la societat de tarannà feixista acabà amb les ànsies democràtiques i de progrés de moltes persones. De resultes, el franquisme establí per enèsima vegada una divisió entre espanyols bons i dolents. El bons havien de ser catòlics i feixistes, amb l'afegit de parlar castellà i bandejar la resta de llengües que es parlen a la península Ibèrica. Per contra, els dolents eren els rojos, una definició que agrupava republicanes, comunistes, socialistes, regionalistes i altres tendències polítiques, a les que s'hi va sumar els maçons i els jueus, els dropos i els malfactors.
A partir de l'esdeveniment de la democràcia, amb l'assumpció de la tan qüestionada com ben planificada Transició, semblava que tots havíem de formar part del mateix projecte patriòtic. Per desgràcia, la política practicada des del centralisme ha tornat a fomentar la divisió entre espanyols. Els bons són ara els que es denominen demòcrates, patriotes, antiterroristes i grans benefactors de l'economia, mentre que a l'altra banda s'hi ha posat els antisistema, els radicals i els extremistes, uns qualificatius que tot sovint s'apliquen als grups que no segueixen fil per randa els postulats dels teòricament bons espanyols. Aquest plantejament es fa extensiu a les comunitats autònomes que manifesten sentir-se agredides per la forma com es fan les coses, les quals reben com a resposta els qualificatius ja esmentats, amb l'afegit de nacionalistes insolidaris, excloents, radicals i extremistes que els situa ben lluny del camp de joc dels teòricament bons.
Tot plegat té conseqüències a Catalunya, quan moltes persones creuen que no volen participar en aquest joc i que s'estimen més ser, simplement, catalans, i de ple dret.

lunes, 29 de junio de 2015

PARE TIMBALER, FILL TABALER

Els refranys són conjunts de paraules d’origen antic, transmesos per tradició oral, unes oracions que expressen idees i conclusions, amb una mena d’ensenyament final que tot sovint resulta alliçonador. N’hi ha que exposen normes de conducta i altres que estan relacionats amb el temps meteorològic, les feines, les fetes i un ampli ventall de circumstàncies. La seva utilització, normalment en forma de rima, de vegades estalvia una més àmplia exposició argumental, i la majoria tenen plena vigència, malgrat que cada cop s’utilitzen menys per una simple qüestió de desconeixement.
El tema dels refranys, un en concret: Pare tabaler, fill timbaler, m’ha vingut al cap a rel de l’assassinat de nou persones comès pel jove Dylann Roof a l’església de Charleston, a partir del moment que s’ha sabut que el noi tenia afecció a les armes de foc, igual que el seu pare.
En temps pretèrits i quan la societat estava estructurada de forma tant estricta que gairebé forçava a que els fills tinguessin el mateix ofici que els pares, el refrany abans descrit era prou significat. Actualment podríem associar-lo, més que als oficis, a les aficions com: conduir motocicletes, jugar amb enginys electrònics, anar a buscar bolets, llegir llibres i altres que els fills prenen com exemple dels seus progenitors. I vet ací que aquest Dylann Roof sembla que hagi heretat de son pare les ganes de tenir armes i, alhora, l’odi cap a la comunitat negra.
El rerefons dels crims, comesos a la Església Episcopal Metodista Africana Emanuel, és clarament racista, ja que totes les víctimes eren de pell negra, entre altres el reverend Clementa Pinckney, pastor de l'església que alhora exercia de senador demòcrata al Legislatiu de Carolina del Sud. Per a més taca d’oli, l’església on tingueren lloc els fets és carregada de simbolisme, ja que fou enlairada en el temps de l’esclavitud per afavorir la plena integració dels antics esclaus afroamericans a la societat fins aleshores dominada pels homes de pell blanca.
Ara per ara, que entre la societat dels Estats Units d’Amèrica hi hagi lloc legal per a les persones que manifesten el seu odi cap a altres persones que tenen un color de pell diferent al seu resulta difícil d’entendre, però no és altra cosa que el resultat d’una conducta que té continuïtat en alguns estats des del final de la Guerra de Successió esdevinguda entre els anys 1861 i 1865. I, el més greu de tot, és que Dylann Roof no és sol. Efectivament, no caldria fer cap al tenebrós Ku Klux Klan per trobar dèries racistes, ja que són moltes les persones que, aixoplugades amb la bandera de la derrotada Confederació, mostren unes formes que haurien de ser considerades il·legals, quan no directament criminals. Malauradament, la bandera de la confederació oneja permissivament en espais emblemàtics de diverses ciutats d’alguns estats del sud, les mateixes que tenen i mantenen monuments a persones que es distingiren en vida per la seva lluita contra la igualtat entre tots els ciutadans, independentment de quin sigui el color de la seva pell. Així les coses, no se’ns ha de fer estrany que, de lluny a lluny, aquestes actituds es transformin en violència, i més quan les autoritats mantenen una tolerància espaordidora de cara a símbols i actutuds.
Aquests esdeveniments que sembla que només puguin passar a països prou allunyats geogràficament del nostre, tenen la seva correspondència aquí, on encara hi ha una alta permissivitat quan es mostren banderes del període previ a la proclamació de l’actual Constitució, o quan algunes ciutats mantenen monuments al feixisme i carrers i places dedicades a personatges d’infausta memòria per a la democràcia i les llibertats. I, tant si ho volem recordar com sinó, algunes de les persones relacionades amb els símbols d’altres temps són les que han protagonitzat capítols violents que ens haurien de fer avergonyir com a país.