PENSAMENTS EN ZONA DE CONFORT

Hi ha persones que intentem viure de forma evolutiva, amb els cinc sentits posats en els moviments socials i polítics de la societat de la qual formem part, sense descurar les múltiples formes de cultura que tenim a l’abast. A mesura de les pròpies possibilitats, fem un esforç permanent per seguir el decurs de la nostra civilització, però sense perdre el fil d’una història que, massa sovint, se’ns ha volgut i se’ns vol inculcar de forma perniciosament interessada.

A desgrat d’aquest plantejament vital, són moltes les persones que, per ignorància, per deixadesa o per simple comoditat viuen abstretes de tot. Es limiten a viure o a sobreviure materialment tant bé com poden, mentre deixen de banda qüestions bàsiques que, de forma conscient o inconscient, sembla que tinguin delegades a les persones que ens governen, quan no a la divina providència.

Entre mig d’aquests dos plantejaments n’hi ha un altre que és el majoritari, el d’aquelles persones que atenen l’actualitat i la història sempre i quan no els trenqui uns esquemes mentals que tenen adquirits, ja siguin aquests reals o falsos. Aquestes persones viuen amb el pensament situat en una zona de confort emocional propi que difícilment sobrepassen, un fet que qüestiona la seva capacitat per copsar la realitat. A tal d’exemple, resulta molt feixuc que aquestes persones entenguin, gairebé vuitanta anys després!, que el cop d’estat feixista del juliol de 1936 va ser precisament això, un acte de violència contra un Govern sortit de les urnes i contra la voluntat del poble espanyol. N’hi ha que encara es fan un garbuix mental entre els colpistes, autodenominats nacionals, i els republicans, situats interessadament pels feixistes al mateix sac dels rojos que encabia anarquistes, comunistes, socialistes i altres col·lectius.

Ara per ara i en referència al procés que es viu a Catalunya, són multitud les persones que han fet seus uns quants tòpics impulsats des del centralisme, per tal d’evitar interessar-se per la situació real que es viu al Principat. El primer missatge que han captat és que tot es obra dels pèrfid Artur Mas, a qui, en absència del rebregat Carod Rovira, se li carreguen totes les culpes. I, quan ja tenen el culpable definit, li pengen el seguit de llufes: messianisme, corrupció, nazisme,... dissenyades de forma ben barroera pels impulsors dels missatges únics. En aquest punt, s’ho valdria que les persones que es miren la direcció del dit acusador també veiessin on assenyalen els altres quatre dits de la mà inquisidora.

També s’ha fet córrer la brama que a Catalunya estem els uns contra els altres, gairebé en plena guerra civil, quan la realitat és que el país és un model de convivència a tots els nivells, un model que precisament intenten trencar els acusadors. Així mateix s’ha pretès que s’imposa un idioma per sobre de l’altre, quan català i castellà conviuen en perfecta harmonia, a desgrat dels insidiosos.

Les persones que només segueixen informacions parcials estaria bé que s’interessessin per la realitat. En referència a la darrera Diada i sense que cap veu en of els ho expliqui, haurien de poder entendre que centenars de milers de catalans vam manifestar-nos de forma pacífica a la Meridiana, sense que ningú ens hi portés de la mà o a empentes. I ja fora tot un triomf per a elles si també s’informessin per l’autèntic abast del moviment sobiranista.

Només a base d’interès, la majoria de la societat entendrà que Catalunya ha iniciat el camí per a desempallegar-se d’una Espanya que els dirigents dels dos partits polítics fins ara hegemònics no han sabut cohesionar; d’una forma de govern que, amb polítiques més pròpies de pinxos que de governants savis, porta el país camí un dèficit econòmic galopant ben proper a la fallida. És menester posar-hi interès per saber qui us enganya.

És possible que la realitat us trenqui els pensament que teniu en la vostra zona de confort emocional, la mateixa que han ajudat a crear els descendents del franquisme de totes les tendències, els polítics demòcrates de baixa volada, els sindicalistes de sou fàcil o els comunicadors de baixa estofa. La veritat us sorprendrà!

A Catalunya ja fa mesos que el poble ha iniciat una mena de revolució pacífica que no es fondrà com aquella del 15 de maig de 2011, que tantes il·lusions aplegava a tota Espanya. La gent sap el que vol i com aconseguir-ho. Ja s’ha perdut la por als que amenacen amb tots els mals del món o amb les majors catàstrofes internacionals. Es vol la llibertat i, contra això, no s’hi pot lluitar en contra.

No deixeu que ningú us ho mal expliqui. Investigue-ho.