AFERS MORTÍFERS

Aviat farà deu anys del huracà Katrina, un cicló tropical que entre els dies 23 i 30 d'agost de 2005 es convertí en un dels més mortífers de la història, amb més de 1.800 víctimes confirmades, unes 700 persones desaparegudes i uns danys materials calculats en uns 85,000 milions de dòlars. Aquest huracà, que el dia 28 d'agost assolí la categoria 5 d'intensitat en l'escala Saffir-Simpson, fou especialment perniciós per les seves característiques, malgrat que en paral·lel hi hagueren un seguit de circumstàncies que ajudaren a engrandir les pèrdues humanes i materials. Efectivament, la fallida dels dics de contenció, construïts pel cos d'Enginyers de l'Armada, i la deficient resposta a la crisi protagonitzada pels governs estatal, federals i locals no ajudaren a apaivagar els efectes del cicló. A més, la falta d'un transport públic eficient, que amb l'ajut de trens i autobusos ajudés a evacuar les persones que estaven a l'abast del Katrina, influí de forma notable en l'increment del nombre de víctimes i desapareguts. Es aquest apartat, s'ha de recordar que la crisi havia obligat moltes famílies a desprendre's dels seus vehicles a motor, una decisió que els deixava en mans d'unes companyies de transport sempre pendents dels resultats econòmics. I ja no cal ni fer esment del particular sistema sanitari que impera als Estats Units. A hores d'ara, les seqüeles del Katrina es noten encara en una bona part dels territoris urbans afectats i el medi natural, però encara més entre la major part de persones que no s'han pogut refer d'aquell mal tràngol.

Aquí a Espanya no patim huracans, malgrat que la particular crisi que es va muntar a partir de les males gestions financeres també ens ha portat canvis profunds que ens afecten de valent. La crisi, que des dels alts llocs de decisió s'ha volgut plantejar com global, no ha estat altra cosa que una brillant operació especulativa d'unes classes dominats que, alhora que buidaven les arques públiques i algunes empreses privades, socialitzaven les pèrdues i els deutes. I això ho hem pagat, ho paguem i ho pagarem, i ben car! D'una banda, l'anomenada societat del benestar –basada en els bons serveis sanitaris, educatius i de previsió social que es projectava des de l'Estat i algunes autonomies– han entrat en crisi, en tant que es promouen alternatives de caire privat, molt més cares pels usuaris. Aquest fet provoca que només les classes benestants tinguin accés a l'ensenyament i a un sistema sanitari qualificats, alhora que aboca una àmplia base social a una depauperació que arribarà al seu punt de no retorn en el darrer tram de la seva existència, quan difícilment percebran diners a partir de la seva jubilació.

A Espanya, aquesta forma de fer les coses –que es vol guarnir amb el qualificatiu de lliberal–, també es nota en la construcció de infraestructures. A partir de decisions més polítiques que tècniques s'afavoreixen les gran inversions, com la construcció d'una faraònica xarxa de ferrocarrils d'alta velocitat, aeroports gegantins o autovies que tenen com a particularitat la seva confluència a la capital de l'Estat, un fet que va en detriment d'altres sistemes de transport més populars, com la xarxa de rodalies ferroviària, els aeroports que han quedat supeditats al centralista aeroport de Barajas, les autopistes de pagament o les carreteres que pateixen greus problemes de conservació.

On també es nota l'acció de govern és a la cultura, la qual es vol presentar a la societat com una qüestió del tot prescindible. La cultura, que engloba diverses arts: teatre, música, literatura, la pintura, el cinema, l'escultura i altres aspectes creatius, són elements que ajuden a formar les persones dintre d'uns valors que amplien el nostre pensament. Curiosament i per contra, es continua afavorint xerinoles populars i altres expressions amb baix nivell artístic i cultural, principalment emeses per cadenes de televisió especialitzades, suposo que amb la intenció d'entretenir una societat a la qual es vol abstreure de les principals qüestions que l'afecten. Per a més taca d'oli, tots aquests moviments són silenciats per uns mitjans de comunicació sotmesos als poders econòmics, sense que la majoria social en tingui la més mínima percepció.

Tot plegat és mortífer per les persones, que a partir dels canvis que se'ns imposen ens trobem amb l'afebliment dels serveis socials més bàsics i la desaparició de la cultura, cosa que ens portarà a una existència precària faltada de contingut econòmic, il·lustració i, en conseqüència, progrés.