PARE TIMBALER, FILL TABALER

Els refranys són conjunts de paraules d’origen antic, transmesos per tradició oral, unes oracions que expressen idees i conclusions, amb una mena d’ensenyament final que tot sovint resulta alliçonador. N’hi ha que exposen normes de conducta i altres que estan relacionats amb el temps meteorològic, les feines, les fetes i un ampli ventall de circumstàncies. La seva utilització, normalment en forma de rima, de vegades estalvia una més àmplia exposició argumental, i la majoria tenen plena vigència, malgrat que cada cop s’utilitzen menys per una simple qüestió de desconeixement.

El tema dels refranys, un en concret: Pare tabaler, fill timbaler, m’ha vingut al cap a rel de l’assassinat de nou persones comès pel jove Dylann Roof a l’església de Charleston, a partir del moment que s’ha sabut que el noi tenia afecció a les armes de foc, igual que el seu pare.

En temps pretèrits i quan la societat estava estructurada de forma tant estricta que gairebé forçava a que els fills tinguessin el mateix ofici que els pares, el refrany abans descrit era prou significat. Actualment podríem associar-lo, més que als oficis, a les aficions com: conduir motocicletes, jugar amb enginys electrònics, anar a buscar bolets, llegir llibres i altres que els fills prenen com exemple dels seus progenitors. I vet ací que aquest Dylann Roof sembla que hagi heretat de son pare les ganes de tenir armes i, alhora, l’odi cap a la comunitat negra.

El rerefons dels crims, comesos a la Església Episcopal Metodista Africana Emanuel, és clarament racista, ja que totes les víctimes eren de pell negra, entre altres el reverend Clementa Pinckney, pastor de l'església que alhora exercia de senador demòcrata al Legislatiu de Carolina del Sud. Per a més taca d’oli, l’església on tingueren lloc els fets és carregada de simbolisme, ja que fou enlairada en el temps de l’esclavitud per afavorir la plena integració dels antics esclaus afroamericans a la societat fins aleshores dominada pels homes de pell blanca.

Ara per ara, que entre la societat dels Estats Units d’Amèrica hi hagi lloc legal per a les persones que manifesten el seu odi cap a altres persones que tenen un color de pell diferent al seu resulta difícil d’entendre, però no és altra cosa que el resultat d’una conducta que té continuïtat en alguns estats des del final de la Guerra de Successió esdevinguda entre els anys 1861 i 1865. I, el més greu de tot, és que Dylann Roof no és sol. Efectivament, no caldria fer cap al tenebrós Ku Klux Klan per trobar dèries racistes, ja que són moltes les persones que, aixoplugades amb la bandera de la derrotada Confederació, mostren unes formes que haurien de ser considerades il·legals, quan no directament criminals. Malauradament, la bandera de la confederació oneja permissivament en espais emblemàtics de diverses ciutats d’alguns estats del sud, les mateixes que tenen i mantenen monuments a persones que es distingiren en vida per la seva lluita contra la igualtat entre tots els ciutadans, independentment de quin sigui el color de la seva pell. Així les coses, no se’ns ha de fer estrany que, de lluny a lluny, aquestes actituds es transformin en violència, i més quan les autoritats mantenen una tolerància espaordidora de cara a símbols i actutuds.

Aquests esdeveniments que sembla que només puguin passar a països prou allunyats geogràficament del nostre, tenen la seva correspondència aquí, on encara hi ha una alta permissivitat quan es mostren banderes del període previ a la proclamació de l’actual Constitució, o quan algunes ciutats mantenen monuments al feixisme i carrers i places dedicades a personatges d’infausta memòria per a la democràcia i les llibertats. I, tant si ho volem recordar com sinó, algunes de les persones relacionades amb els símbols d’altres temps són les que han protagonitzat capítols violents que ens haurien de fer avergonyir com a país.