EL VI: DE MODA

Des d'uns anys ençà el consum de vi està de moda. Enrere han quedat d'aquells temps en els quals la beguda s'associava al consum dels pagesos, dels traginers i dels borratxos; a les festes que els joves organitzaven als cellers o als sumptuosos i desbocats àpats de les classes benestants. Ara, a través del seu consum de forma moderada es cerquen els sabors, els colors i les flaires dels vins, en una barreja d'activitats lúdiques, culturals i gastronòmiques que omplen els sentits.

Gaudir del vi ens ha de fer pensar en com aquest preuat líquid ha arribar al nostre temps, i és per això que repassarem alguns trets històrics fonamentals i ben documentats sobre aquest producte.

Més de quatre mil anys enrere, els fenicis foren els que iniciaren la humanitat en l’art del conreu de la vinya i de la producció de vi. Van ser els mateixos fenicis els que portaren el conreu de la vinya al territori de la Catalunya actual, alhora que iniciaren els ibers autòctons en el consum de vi i, en conseqüència, en el conreu de la vinya. Com a prova d'aquest fet, per un equip d’arqueòlegs de la Universitat de Barcelona i de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica hem sabut darrerament que al poblat ibèric del Coll del Moro, situat al terme de Gandesa, ha aparegut un cub que es considera el trull més antic de Catalunya, datat al segle tercer abans del nostre temps. De la relació entre el consum de vi i els ibers també n’ha quedat constància en algunes monedes iberes, que tenen els raïms com a protagonistes.

Una de les primeres constatacions documentals sobre la vinya es troba en el Deuteronomi bíblic, on es descriuen les fèrtils terres vinateres de Canà, un territori que formava part de la terra promesa als hebreus. En aquest paratge és ben conegut el moment en el qual apareixen els dos exploradors enviats per Moisès, que es representen carregats amb un sarment farcit de raïms.

Així mateix, a la Bíblia es descriu les intrigues d’Acab per aconseguir la vinya de Nabot, mentre que en un altre paratge es parla de la transformació d’aigua en vi al casament de Canà.

A la ciutat d’Ugarit, una de les primeres urbs del món en merèixer el qualificatiu de ciutat, el vi fenici estava considerat una beguda pròpia de déus, i més quan només el consumien els sacerdots i les classes dominants.

En temps de la XIIa dinastia egípcia, el literat Sinuhé lloava la qualitat dels vins fenicis, alguns dels quals ja disposaven d’elements aromàtics i gustatius afegits.

En l’aspecte mitològic, la deessa semítica Istar, —que els grecs van conèixer com Astarté—, es representava envoltada de fruits, de raïms, més que res.

Dionís, el déu grec del vi i de la vinya, es representava coronat amb pàmpols de vinya i amb fulles d’heura. I fou aquest déu, amb el nom canviat a Bacus, el que els romans tingueren com a patró del vi.

Amb els romans, els cultius de les nostres terres gaudiren d’una forma embranzida, amb una vinya de la qual en resultaven els vins que feien cap a la capital Roma transportats en estilitzades àmfores.

El temps de domini àrab significà una important aturada en l’evolució dels cultius, ja que ells només el consumien com a fruita. Fou un temps en el qual els conreus de vinya de la zona cristiana s'hagueren de plantar en zones de muntanya situades a més de mil metres d'alçada.

Amb la conquesta cristiana hi hagueren grans canvis que beneficiaren la vinya i el vi. Els templers –que coneixien les tècniques emprades al Proper Orient, a les costes fenícies- van introduir els cultius abancalats suportats per marges de pedra seca. Així s’incrementà una producció que es destinava al consum propi, però també a l’exportació.

Amb el pas del temps, els conreus de la vinya han evolucionat, de la mateixa forma que ho ha fet l’elaboració de vins. Ara per ara, l’art de la transformació del fruit de la vinya en vi és una feina reconeguda arreu, cosa que va en benefici de moltes persones, des dels productors fins als consumidors.

Pel que hem vist, la vinya i el vi provenen de l'antiguitat, però actualment formen part dels conreus més selectes d'una pagesia que s'ha tecnificat de valent, i també de la nostra cultura gastronòmica.

EUFEMISMES TRIOMFANTS

En tant que els nostres polítics troben la fórmula magistral que els permeti formar govern a l’Estat, i les persones de base ens esforcem en sobreviure, proposo analitzar una part de les expressions que utilitzen al moment de comunicar-se amb els administrats.

La importància del llenguatge, ja sigui transmès de forma oral, escrita o mitjançant imatges, és ben important per a la comunicació entre les persones. Això ho saben els diversos grups de poder i els polítics principalment, ja que amb totes les arts imaginables intenten transmetre variats missatges per convèncer la ciutadania de les seves virtuts com a governants. Així doncs, aconseguir captivar la ciutadania amb discursos convincents és una de les principals activitats dels polítics, malgrat que massa sovint utilitzen expressions que són de caire persuasiu més que de contingut real. Entre els recursos lligats al llenguatge emprats pels nostres polítics destaca la gran proliferació d’eufemismes, uns discursos amb els quals intenten disfressar la realitat i fer-la més assumible per a la ciutadania que els vota i manté.

En els darrers anys i enmig de diverses situacions de crisi ens hem trobat amb curiosos eufemismes amb els quals els nostres polítics han intentat camuflar les seves accions polítiques, les quals, explicades amb totes les lletres, haurien resultat prou impopulars.

A tal d’exemple i sense que calgui nomenar ningú, podem recordar algunes expressions que han situat l'eufemisme com a principal recurs davant de greus situacions de crisis econòmiques o socials. Qui no recorda aquells famosos "Filets de plastilina"? Era una definició popularitzada pel novembre de l'any 2002 amb la qual es volia evitar pronunciar la impopular Marea negra que deixà tacats del "chapapote" procedent del Prestige molts espais costaners de l'oest peninsular.

També va fer fortuna "Hi ha dues línies d'investigació", frase pronunciada al març de 2004 per distreure l'atenció del ciutadà en vespres d'eleccions, quan ja se sabia que el greu atemptat de Madrid era fruit d'elements islamistes.

A Catalunya també es mareja la perdiu quan es parla de "Sobiranisme" per tal d'evitar utilitzar el terme independència, o del "Dret a decidir" per mostrar la voluntat de poder tenir un referèndum d'independència.

En qüestions de política laboral també s'ha volgut utilitzar un llenguatge ben florit, amb frases com: “Ajustaments econòmics” o la "Reducció de complements salarials", que evitaven fer referència a les retallades salarials; o els "Ajustaments de plantilla" o els "Plans de sanejament" que anunciaven acomiadaments de personal. En aquest apartat la palma de l'èxit se l'emportà  aquesta frase: "Devaluació competitiva dels salaris", que era el preludi d'importants baixades de sous que afectaren preferentment la classe treballadora de base. I ja no cal dir gran cosa de la "Reforma laboral" que es va traduir en fortes disminucions dels drets dels treballadors. En aquest apartat que lesionava greument els drets dels treballadors tampoc s'escapaven il·lesos els funcionaris, als que una anunciada "Unificació de plusos" es concretà en una greu minoració del sou de milers de treballadors del sector públic.

Quan no hi va haver més remei que parlar de la crisi econòmica se l'anomenava "Període de desacceleració", "Etapa de dificultat econòmica seriosa", "Desacceleració accelerada", o de "Període de dificultats objectives". I quan ja s'entrà en la temuda fase de recessió s'emprà el cum laude expressiu de "Creixement negatiu".

Arribat el moment d'enfrontar-se a un rescat per part de les institucions europees aquí es va inventar la "La línia de crèdit en condicions favorables”. Més a nivell popular, si calia evitar que el pacient i desesperat contribuent entengués que se li tornaven a apujar els impostos es recorria a una altra expressió d'èxit: "No apujarem els impostos; canviarem la seva ponderació".

Quan s'entrava de ple en els copagament sanitari, des de l'àmbit polític es feia referència al "Tiquet moderador".

En el mateix capítol d'impostos ha estat evident que s'han aplicat preferentment a la que fins ara es podia entendre com a classe mitjana. Per això, l'anunci de "Desplaçar la fiscalitat des del treball als consums amb més externalitats negatives”, tot i ser un circumloqui incomprensible, era d'entendre que ens abocava a sobre una altra pujada dels impostos especials dels que s'escapen preferentment les grans fortunes.

L'enginy emprat pels nostres polítics per tal de disfressar la trista realitat va tenir i té capítols sagnants, com quan es parlava de la "Mobilitat exterior dels joves" que no era res més que l'emigració forçada de molts joves cap a l’estranger, forçats per les inexistents possibilitats de trobar feina al nostre país.

Per sort, aquesta forma de parlar dels polítics ha fet possible que una bona part de la societat estigui més atenta a les seves frases recargolades, les quals entenen cada cop millor i en poden preveure les conseqüències.

EL VI VERMELL

Quan sembla que l'actualitat política d’esdevenir incert, els casos de corrupció o els daltabaixos econòmics ens hagin d'aclaparar, resulta saludable atendre altres activitats en les quals persones i empreses hi aboquen tota la seva expertesa.

Tinc entre els millors records sensorials un vi vermell anomenat Roigenc, de color i sabor potents elaborat pel celler Capafons-Ossó, amb Denominació d’origen qualificada Priorat. Així mateix, gaudeixo amb el vi El Templari, que el celler Bàrbara Forès, de Gandesa -que elabora vins emparats per la Denominació d'origen Terra Alta-, qualifica com a vi vermell. Quan els productors van treure al mercat El Templari volien definir l'autèntic color del vi esmentat, alhora que recuperaven l'antiga tradició catalana d'anomenar els vins segons el seu color: blanc, blanquet, roig o vermell, fumat, negret, negral o altres.

Amb el pas del temps a Catalunya han aparegut altres vins vermells, com és el cas del  Vermell de Peguera, amb Denominació d'origen Conca de Barberà. La collita de l’any 2013 d’aquest vi del celler Clos de Peguera va rebre el premi Gran Vinari d’Or, cosa que el destacà com el millor vi català dels Premis Vinari 2015.

A poc a poc, a Catalunya tornem a emprar la qualificació vi vermell, malgrat que els denominats negres encara són majoria. Si algun dia els vins vermells s'imposen als negres es recuperarà el nom bàsic català, el qual fou substituït  a partir de "los vinos tintos" amb els que més enllà de Catalunya es denominaven uns vins de color fosc, els quals necessitaven diverses artificiositats per tal d'agafar un color anegrit que els fessin atractius pels consumidors.

La tradició catalana del vi vermell té pòsits medievals. Tal com s'exposa a l'obra “Vins i vinyes: mil anys d'història”, coordinada per Emili Giralt, al segle XI es recollien expressions com: "Et alias duos modios vino vermiculo" o "Vinum rubellum", paraules llatines que representaven el popular vi vermell. Per aquell temps, a Itàlia tenien el seu vino rosso i a França el rouge, en tant que a Castella ja qualificaven els seus vins negres de tinto.

Altrament, el Prior M. Agustí, que visqué al segle XVII, deia: "Lo vi vermell el coneixereu quan serà fet, quan veureu que la tina no bull i lo vi està desota la brisa, i aleshores colareu lo vostro vi vermell".

A mitjans del segle XVIII ja es notava la pressió uniformitzadora del Decret de Nova Planta, amb unes imposicions que sembla que també s'estengueren al nom dels vins. Per això, al llarg del segle XIX el vi vermell es denominava arreu de Catalunya negre o tinto.

Per a més documentació, al llarg del segle XV el cultiu de la vinya a les comarques catalanes i al municipi de Tarragona representava una gran part dels conreus agrícoles, cosa que massa sovint generava una guerra de preus entre productes no igualment qualificats. A Tarragona, aleshores i per tal d’evitar que vins procedents d’altres contrades fessin la competència als vins locals, el Consell Municipal va prohibir l’entrada de vins forans a la ciutat. D’aquesta forma, amb la “Inhibició del vi” s’aconseguia acabar amb les existències de vins locals. La prohibició durava entre el 15 d’octubre i el 15 d’agost, o fins acabar de vendre els vins elaborats a Tarragona. Malgrat la prohibició, l’arquebisbat interpretava que ells n’estaven exempts, per tractar-se d’un estament que estava sota la senyoria jurisdiccional de l’arquebisbe. En conseqüència, entraven grans quantitats de vi a la ciutat i el posaven en el mercat, un fet que anava en contra dels interessos de la resta de productors. Amb tot, finalment es produí una concòrdia entre l’arquebisbat i el municipi, que fou signada el 13 de desembre de 1414. En un dels punts de l’acord es deia: “L’arquebisbe es compromet a no entrar vi blanc ni vermell de cap classe per a vendre o per a contractar...”. Aquests acords en poden trobar en les Actes municipals 1358-1360, pàgines 128-135.

Molt més enllà de Catalunya, el poeta, matemàtic, filòsof i astrònom persa d’Omar Khayyam, que va nàixer a mitjans del segle XI, deia: “No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga, un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa. I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra… Serà molt millor això que l'imperi d'un soldà”.

La tradició del vi vermell, àmpliament documentada, no podrà restaurar-se a Catalunya sense la implicació dels productors, de bodegues i cellers, de enòlegs i sommeliers que, de la mateixa forma que saben cercar els orígens de les diverses varietats de vinya existents al país, també reinstaurin les antigues denominacions i singularitats pròpies de Catalunya. Els nostres vins, que són el fruit de l'expertesa actual aplicada a les tradicions d'abans, també mereixen que reflecteixin les denominacions més nostrades.

      

ELS SALVAPÀTRIES I ELS ENEMICS OFICIALS

A Espanya, la figura del salvapàtries és tota una institució. També ho és la imatge imposada dels enemics oficials, aquelles persones o estaments que són senyalats per les classes dominants com a causants de tots els mals esdevinguts i per arribar.

Si ens remuntem a la Guerra del Francès -que a la resta d'Espanya es denominà Guerra de la Independencia-, hi trobem els militars que, influïts per una Església que tenia por de perdre els seus nombrosos privilegis, s'aixecaren en armes contra l'invasor i enemic oficial. Amb tot, va ser gràcies a l'acció popular que els francesos hagueren de tornar cap a casa seva amb la cua entre les cames.

Quan l'absolutisme de Ferran VIIè prengué el poder, els enemics oficials del règim totalitari van ser els afrancesats, a més de tota persona que plantegés les reformes polítiques que eren imprescindibles per treure el país de l'Edat Mitjana.

Més endavant, la Constitució de Cadis de 1812 que posava la nació per sobre de l'autoritat del rei i plantejava la separació de poders entre els diversos estament, també passà a formar part dels enemics d'una forma de govern totalitària, fins que el país tornà a l'absolutisme.

La Constitució de 1837, del temps de la reina Maria Cristina, va ser el fruit de la bona voluntat dels polítics més conciliadors per acabar amb els enfrontaments entre moderats i progressistes, per bé que mantenia el poder reial a tots els efectes, alhora que proposava mantenir el culte catòlic a càrrec del regne. Aquella Carta Magna deixà pas a la Constitució de 1845, que mantenia el poder reial i la confessionalitat catòlica a l'estat. I no cal dir que qualsevol persona que s'apartés del credo propiciat per la societat més radical conservadora passava a formar part dels enemic oficials de la pàtria.

El Bienni Progressista no fou altra cosa que un seguit de bones intencions manifestades en una Carta Magna que ni tant sols arribà a promulgar-se. Després, la flamant Revolució de 1868 va deixar pas al curt regnat d'Amadeu de Savoia, un personatge carregat de bones idees que molt aviat va entendre que el nostre país estava governat per sabres i sotanes. La mateixa sort va tenir la Primera República, que va haver de ser "salvada" del desastre per militars experts com Martínez-Campos, Pavia i Serrano. Entre ells i altres com ells, portaren Espanya a la Restauració Borbònica, un període caracteritzat per l'alternança en el poder entre els partits conservador i lliberal, malgrat que el sistema comportés sovint tota mena de manegots electorals i caciquismes sectorials.

Els successius desgoverns de l'estat configuraren una societat desequilibrada. Al capdamunt de la societat hi havia la reialesa i la noblesa, l'Església i els militars, tots grans consumidors de recursos econòmics a càrrec de l'erari públic, i ja començaven a despuntar empreses i entitats que també passaren a disposar de diners provinents de l'estat. Per contra, al capdavall hi havia la pagesia que vivia al límit de la subsistència, de la mateixa forma que ho feien altres professionals com els ramaders, els pescadors o els miners. I, entre mig, treien el cap uns industrials que lluitaven per poder tirar endavant les seves empreses entre el desgavell general.

No cal detallar gaires capítols més de la nostra història fins arribar al cop d'estat de 1936, quan uns altres presumptes salvadors de la Pàtria van portar Espanya a la ruïna econòmica, a la destrucció al país i la mort a moltes persones, tot per instaurar un altre cop un règim totalitari, el qual també tenia els seus enemics oficials ben clars i definits.

La cruenta dictadura franquista es va poder mantenir en el poder per una mena de terrorisme d'estat que determinats partits polítics actuals encara no han volgut reconèixer, fins que va dur a terme un canvi cap a una democràcia que algunes persones denominaren tutelada, amb l'aplicació una transició qualificada de modèlica que es produí en mig de grans tensions i la violència que dimanava de l'antic règim. En tot aquell procés, els presumptes salvadors de la pàtria eren els descendents dels franquistes, en tant que els moviments progressistes eren assenyalats com els enemics del país.

A hores d'ara, la perversió del llenguatge polític ajuda a mantenir el mateix joc, quan els estaments que estan més ben aposentats aprofiten tots els mitjans al seu abans per erigir-se com a salvadors d'un país al qual ells mateixos han ajudat a enfonsar a base de males pràctiques. A desgrat de d'això, encara es permeten qualificar els moviments polítics que lluiten per evolucionar el país i eradicar la corrupció com a radicals. Són així de barruts!

Pel que sembla, des del conservadorisme la moderació s'associa a les formes que fins ara s'han practicat, per tal de mantenir un seguici d'elits que viuen a partir dels recursos que es generen a Espanya. A partir d'aquest punt de vista esbiaixat, potser haurem de fixar-nos en les propostes dels partits que ara són qualificats de radicals, ja que és ben poblable que els denominats enemics de la pàtria tinguin millors propostes que els que fins ara s'han cregut els salvadors.

ELS FETS DE LA FATARELLA, ANY DE CONCÒRDIA

Com cada any per aquest temps em proposo recordar els Fets de la Fatarella esdevinguts entre els dies 24 i 27 de gener de 1937. Aquesta reiteració és fruit de l'interès de moltes persones que voldríem veure reconegudes les víctimes dels Fets, unes persones que en el seu moment van morir en defensa de les seves terres, i que foren enterrades en unes fosses comunes sense cap mena de distintiu que les identifiqués. A banda, també ens agradaria que els Fets deixessin de considerar-se un esdeveniment a oblidar, i més quan constitueixen la pàgina més important i punyent de la nostra història local, la qual, de retruc, significà el primer pas perquè la Generalitat de Catalunya plantés cara als grups violents anarquistes que fins aleshores havien sembrat el pànic a la rereguarda, lluny del front de guerra. Es vulgui reconèixer o no, els Fets de la Fatarella formen part de la història local, però també de la universal.

A qualsevol persona que llegeixi aquest escrit li pot sobtar que un poble com la Fatarella, tan dinàmic en molts camps, hagi mantingut en l’oblit les víctimes dels Fets, com si mai no haguessin existit. Tot té la seva explicació.

Tothom pot entendre que després del múltiple assassinat protagonitzat per elements anarquistes la societat fatarellenca quedés col·lapsada, alhora que moltes famílies quedaven desestructurades. Després dels Fets i encara en un ambient de violència, els homes que portaven els afers municipals organitzaren la recollida dels cadàvers i el seu enterrament en fosses comunes. Aleshores no hi va haver ni una simple anotació en el llibre de defuncions del Registre Civil ni un distintiu al cementiri vell, com si amb aquelles mesures es volgués tapar la malifeta.

Al llarg de la fosca dictadura franquista, quan el règim es dedicà a omplir el Valle de los Caídos amb els cadàvers procedents de la guerra, també ignorà els morts dels Fets. Amb tot, va ser el dia 25 de gener de 1951 quan el rector d'aleshores, mossèn Lluís, celebrà un funeral solemne a la Capella en memòria de les víctimes, alhora que demanava a tothom perdó i reconciliació.

A hores d’ara, la reconciliació a la Fatarella ja fa anys que s’ha produït i els descendents de les persones que d’una forma o altra van intervenir en els Fets mantenim relacions ben cordials, tal com ha de ser, però en cap cas no oblidarem la història ni als nostres morts.

En els darrers anys, diverses persones hem demanat públicament que es considerin els Fets de la Fatarella com l’esdeveniment històric que són, al mateix temps que volem que es situï les víctimes en el lloc d’honor que els correspon. També hem organitzat actes testimonials coincidint amb l’aniversari dels Fets, quan hem dipositat flors a sobre de la tomba comuna que sepulta els nostres avantpassats.

Després de tants anys d’oblit, sembla que l’actual consistori fatarellenc està disposat a fer un pas endavant. Conscient de que la història s'ha d'assumir i que només és des del coneixement que els pobles poden tirar endavant, participarà en l’acte que tindrà lloc el dia 24 de gener, a les dotze del migdia a l’antic cementiri municipal.

Aquesta determinació ens ha omplert de joia. A base de recordar els Fets i les seves víctimes, la Fatarella aconseguirà passar pàgina d’un capítol que pesa com una llosa en la major part de la ciutadania, cosa que permetrà encarar el futur amb dignitat. Alhora i com no es tracta de responsabilitzar ningú sobre el passat, s’aconseguirà encara més bona convivència i concòrdia entre tots els fatarellencs.

L’any vinent i amb motiu del vuitantè aniversari dels Fets caldria organitzar un acte ben reeixit. Per un costat, caldria preparar unes jornades tècniques en les quals historiadors qualificats expliquessin la realitat dels Fets. D’altra banda, es podria enlairar un monument que recordés aquell dramàtic esdeveniment, cosa que atorgaria a les víctimes un distintiu de dignitat al seu lloc d'enterrament.

En la meva doble condició de nét d'un pagès assassinat i familiar d'un faista, he tingut i mantingut contactes amb moltes persones, la majoria de les quals es mostren favorables a l'organització d'un acte públic en el qual tothom s'hi trobés a gust. Aquestes persones fa anys que esperen en silenci, però sembla que finalment ja ha arribat el moment de que la Fatarella assumeixi la seva història. En majúscules i en plena concòrdia!

SONS I SOROLLS

Al llarg de la vida d'una persona, aquesta pot captar un seguit de sons i sorolls, a no ser que hi hagi algun impediment sensorial pel mig. Ja abans de nàixer, la veu de la mare és familiar per al futur nadó. També ho poden ser altres sons, com la música, per poc que la mare tingui l'hàbit d'escoltar-la, sobre tot si es tracta de música clàssica o de peces i autors recomanats per aquest menester.

A partir del naixement, les criatures aviat s'habituen als sons que els resulten més familiars, com la veu dels pares, la dels germans i les de la resta de família, a través de les quals s'estableix una certa comunicació. Els nadons també escolten a gust els sorolls que emeten els animals domèstics i els d'alguns electrodomèstics, malgrat que mostren rebuig al soroll produït pel cop d'una porta que es taca de cop o altres sotracs de consideració.

Les persones de la meva generació, criades a l'àmbit rural, quan ens movíem pel camp estàvem familiaritzades amb el refilets dels ocells, el belar de les ovelles, el renills dels cavalls, l’escatainar de les perdius o el brunzir de les abelles. Alhora, no ens venien de nou els xiulets dels pastors amb els quals menaven els seus ramats. També formaven part del nostre nucli de sons els crits que els pagesos adreçaven a les mules i altres equins: arri, sooo, ollà, osque, a poc a poc..., amb els quals els indicaven que havien d’emprendre la marxa o aturar-se, girar a la dreta o a l’esquerra, o alleugerir el pas. Amb tot, eren els xans —uns crits aguts amb els quals ens comunicàvem quan no era possible entendre'ns verbalment en la distància—, els que més ens agradaven, amb els quals algú avisava de la seva presència o es convocava un grup, a dinar, si era el cas. A tots aquests sons cal sumar-hi els cants amb els quals la pagesia d'aleshores alegrava algunes feines, unes cançons que de vegades fomentaven la competència entre cantaires situats a poca distància els uns dels altres.

Als pobles, a la majoria de cases es podien escoltar els grunyits dels porcs, el cloqueig de les gallines, el miolar dels gats, el parrupejar dels coloms o el lladrar dels gossos, i també els cants d'algunes mestresses mentre feinejaven. Als carrers, de tant en tant s'escoltaven els tocs de campanes, malgrat que ja aleshores feien poca cosa més que avisar dels diversos serveis religiosos, més o menys com l'agutzil, que després de fer sonar la seva gaita pregonava missatges relacionats amb el petit comerç, els bans de l'alcaldia o la prestació de serveis de diversos professionals. Altres sons ben corrents eren els de les dones que es trobaven a punts determinats del poble, on entre rotllanes enllestien feines aleshores prou comunes, com cosir o brodar, sargir o apedassar, alhora que mantenien festives xerrades, més o menys les mateixes que protagonitzaven els homes quan es trobaven a la plaça o al cafè. Fet i debatut, eren sons molt familiars i gens agressius que ajudaven a la comunicació.

A l'actualitat han desaparegut la major part dels sons que ens acompanyaren durant la infantesa, però n'han aparegut altres que més aviat hauríem de qualificar de sorolls. Perquè sorolls són els que produeixen el vehicles a motor, les sirenes d'alguns serveis públics i determinades activitats industrials. Amb tot, els sorolls que més poden molestar són els que emeten —amb el permís dels seus posseïdors— tot el reguitzell d'aparells electrònics portàtils, especialment els telèfons mòbils, uns enginys amb capacitat per reproduir un ampli ventall sons com el cant d'un gall, l'engolir d'un animal, una sirena o el timbre dels telèfons antics.

Ara per ara, si algú es mou en àmbits en els quals hi hagi diverses persones es pot trobar amb que, en intervals de temps ben reduïts, apareguin variats sons electrònics que es van alternant segons responguin a una trucada telefònica, a un missatge o al tan actual whatsapp. Sense anar més lluny, en el curs d'un acte literari celebrat a l'Auditori de la Diputació recentment, en poc més d'una hora van haver-se d'escoltar més d'una dotzena d'avisos d'entrades de missatges, a més de diverses trucades que es respongueren allí mateix. Tot un despropòsit!

Definitivament, la quantitat de sorolls emesos pot arribar a neguitejar els amants del silenci controlat, i més quan tot sovint aporten ben poca cosa a la comunicació real entre les persones. Per sort, en el temps de lleure ens queda l'opció de moure'ns per àmbits rurals, on ens retrobem amb els sons genuïns i gens agressius del camp.

LA SITUACIÓ

De tant en tant, els directius d’alguns centres públics o privats em conviden a participar en actes literaris o a explicar la meva obra. Dimecres passat vaig ser a la Biblioteca Pública de Torreforta, a una trobada que tenia com a destinataris els membres del Centre de Formació d’Adults de Tarragona i del club de lectura Volem Llegir.

El tema central de la xerrada era la novel·la històrica “Viure sense el meu fill”, una obra que explica el robatori sistemàtic de nadons protagonitzat pel règim franquista, i també altres malvestats pròpies del feixisme. Després de comentar el contingut del llibre i les diferents qüestions que es suscitaren, una dona em pregunta: Com veu la economia, en general?, i tot seguit s’interessà per conèixer la meva opinió en referència a la relació actual entre Catalunya i Espanya.

Davant d’aquelles dues preguntes tan directes, vaig voler agrair la seva confiança amb la millor resposta que vaig ser capaç d’oferir. De primer li vaig dir que és del tot insostenible que l’u per cent de la població tingui la major part de la riquesa mundial. En referència a la Unió Europea, crec que només s’aguanta a base d’abocar-hi diners per evitar que es trenqui. Pel que fa a Espanya, és un estat en fallida tècnica, amb un deute exterior teòric molt proper al 100 % del Producte Interior Brut, un desfasament que necessita uns 300.000 milions d’euros per refinançar-se anualment. Fet i debatut, penso que a partir del moment que el Banc Central Europeu deixi de comprar el deute del Tresor d’Espanya tot se’ns podria espatllar. A banda, la majoria d’empreses i famílies també estan endeutades, una altra dada a tenir en compte quan l’atur continua tan alt.

En referència a la situació entre Catalunya i el Govern d’Espanya, per començar, vaig voler aclarir que les relacions socials entre catalans i espanyols són ben cordials, amb comptades excepcions; amb tot, el problema polític és considerable, de tal magnitud que pot esclatar i derivar en conseqüències devastadores pels uns i pels altres. Sense voler entrar a referir la relació de greuges que a Catalunya s’han acumulat al llarg de més de tres-cents anys, vaig limitar-me a manifestar les ànsies homogeneïtzadores protagonitzades pels diferents governs de l’actual democràcia. A aquesta agressió de tipus cultural cal afegir-hi l’econòmica, amb un ofegament continuat de les finances catalanes que repercuteix en el benestar de les persones que habitem Catalunya, de totes! en la nostra formació educativa i en la salut.

-I no s’hi pot posar una mica de seny, per les dues bandes enfrontades, per tal de solucionar el problema? Em tornà a preguntar.

La resposta és ben senzilla: cada iniciativa que ha sortit de Catalunya en els darrers cent cinquanta anys per intentar modernitzar Espanya, per variar un sistema de repartiment econòmic que afavoreix extraordinàriament determinades institucions i les elits del país, cada proposta destinada a buscar un encaix de Catalunya que faci menys carregosa als catalans la pertinença a l’Estat, s’ha trobat amb el rebuig. Les desestimacions s’han manifestat de formes ben diverses, algunes fins i tot humiliants, com la retallada de l’Estatut proposat des de Catalunya que havia estat aprovat per la majoria del Parlament i dels catalans.

A més de les accions polítiques, les grans manifestacions que comptaren amb xifres estratosfèriques de participants, la consulta oficiosa del 9N o els resultats de les eleccions que han atorgat la majoria a les propostes independentistes tampoc han servit per a res, ans al contrari.

Ara per ara, el Govern de l’Estat, amb la col·laboració de tots els mitjans al seu abast, ha intentat dimonitzar el procés independentista i l’actual president de la Generalitat. A base de molt insistir-hi i amb el llenguatge pervertit de costum, una acció que per un bon nombre de catalans busca la llibertat a través de la democràcia, la convivència i els somriures s’ha presentat com el “desafío separatista que quiere romper España y la Constitución”. En lloc de cercar acords amb la Generalitat, s’ha buscat el suport d’una bona part de l’arc parlamentari espanyol, per tal de visualitzar una certa unanimitat d’acció. Alhora, s’han invocat diverses formes d’intervenció per neutralitzar el problema, però no per donar-li cap solució raonada i raonable.

Per acabar, vaig manifestar que l’Estat, amb el seu gran desplegament a la recerca de la victòria abassegadora podrà sortir guanyador momentani, per bé que no farà altra cosa que ajornar el problema per uns anys, un temps en el qual a Catalunya continuarem amb els problemes que ens crea el centralisme. Si, per contra, fos Catalunya la que aconseguís la independència, Espanya entraria en una espiral destructiva. Així les coses, no es pot intentar altra cosa que el tot o el res?

Al sortir de la biblioteca, va venir-me a trobar un xicot cubà, qui em digué: “Estoy de acuerdo con lo que has dicho, pero déjame añadir que el orgullo enfermizo del centralismo que se envuelve más con la bandera que con razones, no es nuevo. Nosotros lo sufrimos en Cuba. Los distintos gobiernos nos maltrataban y humillaban, sin atender nuestras humildes demandas; por ello, cuando se dieron cuenta que la ansias de libertad no las puede parar nadie, ya era demasiado tarde”.