EUFEMISMES TRIOMFANTS

En tant que els nostres polítics troben la fórmula magistral que els permeti formar govern a l’Estat, i les persones de base ens esforcem en sobreviure, proposo analitzar una part de les expressions que utilitzen al moment de comunicar-se amb els administrats.

La importància del llenguatge, ja sigui transmès de forma oral, escrita o mitjançant imatges, és ben important per a la comunicació entre les persones. Això ho saben els diversos grups de poder i els polítics principalment, ja que amb totes les arts imaginables intenten transmetre variats missatges per convèncer la ciutadania de les seves virtuts com a governants. Així doncs, aconseguir captivar la ciutadania amb discursos convincents és una de les principals activitats dels polítics, malgrat que massa sovint utilitzen expressions que són de caire persuasiu més que de contingut real. Entre els recursos lligats al llenguatge emprats pels nostres polítics destaca la gran proliferació d’eufemismes, uns discursos amb els quals intenten disfressar la realitat i fer-la més assumible per a la ciutadania que els vota i manté.

En els darrers anys i enmig de diverses situacions de crisi ens hem trobat amb curiosos eufemismes amb els quals els nostres polítics han intentat camuflar les seves accions polítiques, les quals, explicades amb totes les lletres, haurien resultat prou impopulars.

A tal d’exemple i sense que calgui nomenar ningú, podem recordar algunes expressions que han situat l'eufemisme com a principal recurs davant de greus situacions de crisis econòmiques o socials. Qui no recorda aquells famosos "Filets de plastilina"? Era una definició popularitzada pel novembre de l'any 2002 amb la qual es volia evitar pronunciar la impopular Marea negra que deixà tacats del "chapapote" procedent del Prestige molts espais costaners de l'oest peninsular.

També va fer fortuna "Hi ha dues línies d'investigació", frase pronunciada al març de 2004 per distreure l'atenció del ciutadà en vespres d'eleccions, quan ja se sabia que el greu atemptat de Madrid era fruit d'elements islamistes.

A Catalunya també es mareja la perdiu quan es parla de "Sobiranisme" per tal d'evitar utilitzar el terme independència, o del "Dret a decidir" per mostrar la voluntat de poder tenir un referèndum d'independència.

En qüestions de política laboral també s'ha volgut utilitzar un llenguatge ben florit, amb frases com: “Ajustaments econòmics” o la "Reducció de complements salarials", que evitaven fer referència a les retallades salarials; o els "Ajustaments de plantilla" o els "Plans de sanejament" que anunciaven acomiadaments de personal. En aquest apartat la palma de l'èxit se l'emportà  aquesta frase: "Devaluació competitiva dels salaris", que era el preludi d'importants baixades de sous que afectaren preferentment la classe treballadora de base. I ja no cal dir gran cosa de la "Reforma laboral" que es va traduir en fortes disminucions dels drets dels treballadors. En aquest apartat que lesionava greument els drets dels treballadors tampoc s'escapaven il·lesos els funcionaris, als que una anunciada "Unificació de plusos" es concretà en una greu minoració del sou de milers de treballadors del sector públic.

Quan no hi va haver més remei que parlar de la crisi econòmica se l'anomenava "Període de desacceleració", "Etapa de dificultat econòmica seriosa", "Desacceleració accelerada", o de "Període de dificultats objectives". I quan ja s'entrà en la temuda fase de recessió s'emprà el cum laude expressiu de "Creixement negatiu".

Arribat el moment d'enfrontar-se a un rescat per part de les institucions europees aquí es va inventar la "La línia de crèdit en condicions favorables”. Més a nivell popular, si calia evitar que el pacient i desesperat contribuent entengués que se li tornaven a apujar els impostos es recorria a una altra expressió d'èxit: "No apujarem els impostos; canviarem la seva ponderació".

Quan s'entrava de ple en els copagament sanitari, des de l'àmbit polític es feia referència al "Tiquet moderador".

En el mateix capítol d'impostos ha estat evident que s'han aplicat preferentment a la que fins ara es podia entendre com a classe mitjana. Per això, l'anunci de "Desplaçar la fiscalitat des del treball als consums amb més externalitats negatives”, tot i ser un circumloqui incomprensible, era d'entendre que ens abocava a sobre una altra pujada dels impostos especials dels que s'escapen preferentment les grans fortunes.

L'enginy emprat pels nostres polítics per tal de disfressar la trista realitat va tenir i té capítols sagnants, com quan es parlava de la "Mobilitat exterior dels joves" que no era res més que l'emigració forçada de molts joves cap a l’estranger, forçats per les inexistents possibilitats de trobar feina al nostre país.

Per sort, aquesta forma de parlar dels polítics ha fet possible que una bona part de la societat estigui més atenta a les seves frases recargolades, les quals entenen cada cop millor i en poden preveure les conseqüències.