FIGUERES I FIGUES

Les figueres, plantades de forma individual o en formacions poc nombroses, situades en bancals, en feixes o en llocs alternatius, formen part del paisatge agrari més nostrat. Gairebé sempre les podem veure envoltades d'altres cultius, com ametllers, avellaners o oliveres; tanmateix, darrerament se n'han plantat en grans extensions i en cultius ben organitzats, per tal d'oferir una bona resposta al creixent consum.

L'aspecte de les figueres respon al d'un arbre de fulla caduca que a l'hivern es queda despullat, però que a partir de la primavera es vesteix amb un dens fullam que projecta una espessa ombra que s'agraeix a l'estiu per dormir-hi una bona migdiada.

La figuera és el clàssic fruiter que pot viure a ran de mar i fins alçades que corresponen a la muntanya mitjana. Aguanta bé les secades i el clima propi de la Mediterrània i, a base d'un brancam fluix i retorçat, arriba a aconseguir alçades de més de cinc metres què es configuren en capçades amples i esponeroses.

A Catalunya, a partir de la conquesta àrab la figuera fou un dels conreus de secà predilectes de la pagesia, juntament amb les moreres, les oliveres, els ametllers i els garrofers, i també formava part de les hortes impulsades per l'extensa cultura agrícola de regadiu provinent del Nord d'Àfrica.

Abans que la figuera es popularitzés en temps dels àrabs, Homer ja la mencionava a l'Odissea, i era consagrada al déu Junus com a protectora dels enllaços matrimonials. Més endavant, els romans relacionaren les figues i les figueres amb la fecunditat i, quan creaven una nova població, hi plantaven una figuera amb l'esperança que la ciutat creixés al ritme de l'arbre. A la cultura d'arrel cristiana se la considera un arbre maleït, per ser a una figuera on es penjà Judes Iscariot; a desgrat d'això, la major part de persones tenen el fruit en gran consideració, pel seu sabor i propietats.

Les figues, que són el fruit de les figueres, tenen la forma aproximada d'una pera, amb unes mides que van des dels quatre als vuit centímetres de diàmetre. El color extern pot anar des d'un verd molt suau a un verd intens, o tenir diversos graus de morat. Tanmateix, l'interior és de color vermell, el qual és més intens a mida que el fruit madura, fins esdevenir marronós quan la figa ja esta seca. Gairebé totes les figueres ofereixen dues collites repartides entre el final de juny i els acabaments de setembre. A partir de Sant Joan apareixen les figues flor, els figots frescos que constitueixen una de les fruites més delicioses de l'entorn que ens és propi.

Entre les varietats de figues més conegudes destaquen la figa blanca, la qual és ideal per a ser assecada i conservada, igual que la rojal i la verdal. Les figues de coll de dama –ja siguin blanques o negres- són apreciades per consumir fresques, però juntament amb la resta de varietats conegudes poden ser assecades i conservades. De totes les figues, les denominades de bacó o gorrineres són poc preuades i, al ser de poca qualitat, anaven destinades a l'alimentació de porcs, equins i aviram. Altrament, les figues d'acre són molsudes i saboroses, per bé que la varietat farta belitre o afartapobres la supera en volum, que no en sabor.

El fruit de les figueres és un dels més agraïts des de fa molts anys. És cert que fins fa poc temps les classes socials més privilegiades consideraven les figues com a fruita de pobres, però darrerament el seu consum com a fruita de taula ha arribat a totes les capes socials.

Fins fa cinquanta anys, les figues assecades a sobre de canyissos i a l'interior de les cabanes, catxamans i perxes també s'utilitzaven per a complementar l'alimentació d'animals d'ungla, ja fossin rucs o someres, mules o matxos, cavalls o eugues, ovelles o cabres. Seques també formen part consubstancials d'alguns postres, especialment del de músic, en una menja deliciosa quan al seu interior s'hi posa una ametlla o una avellana.

Les paraules figa i figuera també formen part de la nostra parla més genuïna. Picardiosament, la figa s'associa amb l'òrgan extern femení, per la seva forma i color. Altrament, el refranyer popular conté expressions com: Ser més fals que la fusta de figuera, que descriu persones amb poca consistència moral; o Fer figa, que fa referència al fet de defallir. També és molt descriptiu el refrany: Any de figues, no te'n rigues, que avisa que un any en el qual hi hagi una bona collita de figues serà fluix en la resta de conreus, però això ja Son figues d'un altre paner.

Josep Gironès

Escriptor

FUTBOL: PREVISIBLE SORPRESA

A moltes persones els ha sorprès la ràpida eliminació de la Selecció Nacional de la Federació Espanyola de Futbol, en la seva defensa a Brasil del títol mundial aconseguit a Sud-àfrica fa quatre anys. Si es fa cas a l'opinió general, que atorgava a aquesta selecció de jugadors de futbol la condició de favorita, per força hauríem de creure que s'ha tractat d'una eliminació sorprenent, però per poc que analitzem la situació esdevinguda en els darrers deu anys haurem de reconèixer que el resultat no haurà estat casual.

Es vulgui reconèixer o no, la Selecció de la Federació Espanyola de Futbol ha emprat el mateix patró de joc que el F C Barcelona, tan quan l'entrenava Luís Aragonés com ara que ho fa Vicente del Bosque. Amb l'equip format majoritàriament per jugadors provinents del F C Barcelona, tots dos entrenadors van aconseguir situar la Selecció al capdamunt de les seleccions nacionals de tot el món, amb el triomf al Campionat Mundial de Seleccions Nacionals disputat a Sud-àfrica i amb dos títols a nivell continental europeu. Uns grans èxits esportius!

Si la base dels èxits de la selecció ha estat l'equip del F C Barcelona i la seva filosofia de joc, també hauríem de pensar que la selecció ha seguit un camí paral·lel a aquest equip. Certament, la selecció ha pujat quan el Barça ho ha fet i s'ha estavellat quan el F C Barcelona ha entrat en crisi. Per això, aniria bé intentar esbrinar els motius pels quals el Barça ha perdut l'excel·lència que tenia com equip.

Hi ha una certa unanimitat al moment de definir el F C Barcelona com el millor equip del món dels darrers deu anys. El joc basat en el control de la pilota, una concepció de la pràctica del futbol sense violència i la bona cohesió del grup possibilità un alt grau de creativitat futbolística que portà el club a aconseguir grans èxits esportius: tres Champions, sis lligues, dues supercopes d'Europa, sis supercopes d'Espanya, dos mundials de clubs... fins l'extrem de guanyar en una sola temporada tots els títols disputats.

Com és fàcil d'entendre, les victòries del F C Barcelona han coincidit amb els èxits limitats d'altres clubs, alguns dels quals han fet mans i mànigues per acabar amb el cicle guanyador del Barça. Quan diem "mans i mànigues" ens referim a campanyes de descrèdit que han situat el F C Barcelona, als seus directius i als jugadors en terrenys pantanosos, camí del delicte. Alhora, des de diversos estaments s'ha procurat limitar els triomfs blaugranes amb l'aplicació de la força del que mana. Sense anar més lluny, queda en el record recent el gol aconseguit en fora de joc pel Reial Madrid en la darrera final de la Copa del Rei, al que es pot sumar el gol legal anul·lat a Messi en el darrer partit de Lliga que hagués pogut suposar el triomf del Barça en aquesta competició. Dues accions protagonitzades pel mateix àrbitre, el qual, potser casualment, era el favorit de José Mouriño quan entrenava al Reial Madrid. A més, la permissivitat arbitral al moment de deixar que els rivals colpegessin les cames dels jugadors del Barça ha ocasionat que els futbolistes acabessin en una situació física deplorable, en una pràctica que portava aparellada l'esbroncada dels infractors, que acusaven les víctimes de fer teatre. Si recordeu l'expulsió de Pepe en el partit entre les seleccions de Portugal i Alemanya podreu entendre les pràctiques que aquí no es sancionaven i que al campionat mundial han suposat targeta vermella.

Ens podríem estendre més al comentar que la davallada del F C Barcelona ha estar fomentada i propiciada per unes males arts, a les que caldria sumar-hi un calendari oficial exhaustiu i altres partits destinats de fer calaix que han carregat els músculs d'uns esportistes que finalment han entrat en crisi. També hi ha influït el pas natural del temps pels jugadors i que els equips rivals hagin après a neutralitzar el seu joc. Ho deixarem aquí. Amb tot, aprofitaré per establir un paral·lelisme amb la relació que s'ha viscut entre el F C Barcelona i la Selecció Nacional per comparar-la amb la que es viu entre Espanya i Catalunya. A hores d'ara, a ningú que sigui objectiu no se li escapa que Catalunya pateix les accions del Govern Central que tracta d'anorrear el país culturalment i econòmicament. Ja fa massa anys que les coses van en aquesta direcció i no cal aprofundir en una relació de greuges que resultaria exhaustiva. Només cal advertir que l'enfonsament forçat de Catalunya pot portar la definitiva ruïna a una Espanya que no para d'acumular deute extern, sense permetre a Catalunya que es dinamitzi i, alhora, actuï com a motor de l'Estat.

Josep Gironès

LA DESAPARICIÓ DE LES CARRERADES

Les carrerades -també denominades lligallos-, són camins ramaders que a Catalunya poden tenir entre sis mil i vuit mil anys d'història. Per sobre seu han vist transitar milers de caps de bestiar i centenars de pastors, en una activitat que fins fa cinquanta anys va ser cabdal per la subsistència de les persones i bàsica per l'economia del país. Malauradament, per cada any que passa es perden més trossos de camí, sense que cap administració pública hi acabi de posar remei.

Els senders i els camins primigenis que donaren lloc a les carrerades els van configurar de forma natural els animals salvatges, quan transitaven a la recerca d'aliments per menjar i d'aigua per a beure. L’instint de supervivència els portava a seguir els passos més segurs a través de les carenes muntanyoses o els espais oberts, per tal de protegir-se dels seus predadors, alhora que buscaven la comoditat dels camins més planers.

A l'inici del Període Neolític, els éssers humans van decantar-se cap a l’agricultura i la ramaderia com a fonts de subsistència. Aleshores capturaren animals que mantenien lligats fins el moment de matar-los per a menjar-se'ls. Més endavant, aquells incipients ramaders van seleccionar les espècies que millor podien sobreviure fora del seu hàbitat natural, fins que trobaren espècies que podien procrear i alletar en captivitat. Aquella transició portà a valorar els espais de pastura on s'alimentaven els ramats, i també els camins ramaders que servien per a desplaçar els animals a la recerca d'aigua i de menjar, d'acord amb el ritme que marquen les estacions.

Al territori que ara denominem Catalunya, a partir del segle IV abans del nostre temps, els ibers, una civilització de pastors, establiren els primers camins que enllaçaven els poblats més importants, sempre sobre la base dels antics camins de bestiar. Més endavant, els romans, els gots, els àrabs i els cristians van utilitzar les mateixes carrerades, donant-les-hi una cobertura legal que les convertia en preferents.

Per la seva importància, la ramaderia fou protegida pels governants. A tall d'exemple, Ramon Berenguer IV cedia a la ciutadania els drets d'herbatge, beuratge i carnatge, uns privilegis que es reflectirien als Costums de Tortosa promulgats l'any 1242. Al llarg dels segles XIV i XV es consolidà la ramaderia, amb grans moviments de ramats transhumants que buscaven les millors pastures al llarg de tot l'any, amb la finalitat d'obtenir carn pel consum humà i la llana que es demandava des dels mercats italians.

A l'edat Mitjana es constituïren les primeres agrupacions de ramaders catalans que s'encarregaven de gestionar els seus interessos, com la conservació de les carrerades, la gestió i la protecció dels herbatges i els abeuradors, el control i eliminació dels llops i altres animals que delmaven el bestiar, la recollida dels caps de bestiar perduts i els preus de compra i venda dels animals. Era el temps de grans moviments de bestiar cap les pastures d'estiu, amb rutes que anaven als Pirineus o al Maestrat, o les planes fluvials i litorals més pròpies de l'hivern, amb punts de pas tan significats com Prades, Santa Coloma de Queralt o la Fatarella.

Malauradament, el final del segle XVIII marcà l'inici de la decadència de la transhumància i, per extensió, de les grans carrerades. Les causes foren l'enfonsament del mercat de la llana, la derogació dels privilegis als ramaders i el foment de l'agricultura. Més endavant, les amortitzacions de Mendizàbal i de Madoz, que privatitzaren els bens comunals, possibilitaren la conversió en espais de conreu dels antics herbatges i deveses. A partir d'aquí, l'estabulació del bestiar, la intenacionalització del preu de la carn i el menysteniment de l'ofici de pastor han portat al límit l'activitat ramadera i, en paral·lel, les vies pecuàries per les quals transitaven bestiar, pastors i gossos.

Amb la pèrdua de l'activitat ramadera s'inicià desballestament del patrimoni que hi anava aparellat: basses, abeuradors, deveses, ferraginars i, sobre tot, de les carrerades i altres vies de pas de bestiar.

Ara per ara, les carrerades, de vegades anorreades per interessos particulars i altres per incompetències de les administracions, perden terreny a poc a poc i, amb elles, una part de la nostra història. En algunes zones rurals encara se'n podrien recuperar alguns trams, cosa que repercutiria en el sector turístic, però per sobre de tot hauríem de pensar en no perdre una part tan important del nostre patrimoni?

Josep Gironès Descarrega

LES OLIVERES MONUMENTALS

Massa sovint, el brogit de la política ens impedeix parar compte d'altres activitats, com la pagesia, que lluiten aferrissadament per sobreviure, alhora que aporten aliments a la resta de la comunitat. Per això mateix és necessari que observem què fan els productors agraris per poder tirar endavant.

Una part del paisatge agrari de les Terres de l’Ebre el formen els cultius d’oliveres, uns arbres que, tot sovint, comparteixen espai amb marges i trones, cabanes i barraques, uns elements de suport als conreus i a la pagesia bastits amb la tradicional labor de pedra posada en sec. Algunes d’aquests oliveres són ben antigues, uns arbres als quals se’ls atorga una edat situada entre els cinc-cents i els dos mil anys. La seva imatge, tan familiar com agradable, s’associa a una activitat que es remunta a temps pretèrits, la qual ha assortit d’olives i oli moltes generacions. A les nostres contrades, fins fa pocs anys l’olivera vella estava poc valorada, i s'arribava a l’extrem que alguns exemplars van ser arrencats del seu espai vital i venuts a canvi de ben pocs diners. Sortosament, en els darrers anys la societat i l’administració pública han pres consciència del valor històric, biològic i paisatgístic de les oliveres antigues, cosa que ha portat a procurar evitar el seu espoli o malbaratament.

A la comarca del Montsià, pels voltants Ulldecona s’hi poden trobar plantacions d’oliveres d’aquesta mena, les denominades d'oliveres mil·lenàries que formen part d’una àrea singular que s’ha volgut preservar i exposar al públic. Efectivament, des fa uns anys s’ha habilitat una zona visitable a la partida de l’Airon, un espai que acull unes dues-centes oliveres, una de les quals, la Farga de l'Arion, catalogada com a arbre monumental per la Generalitat de Catalunya, disposa d’un perímetre al voltant del tronc que amida vuit metres. Paral·lelament, s’ha començat a comercialitzar l’oli procedent d’aquests arbrells tan antics. Aquest producte compta amb un gran valor afegit que li permet oferir al mercat mig litre d’oli verge extra a un cost deu vegades superior a altres olis d’oliva verge extra amb denominació d’origen. Tot plegat resulta un petit luxe per a uns productors que han sabut oferir el bo i millor del seu treball lligat a les característiques úniques dels vells arbres.

Fa unes setmanes, en el decurs de la passada Festa de l’Oli de la Fatarella, la senyora Antònia Ninot, de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, informà que a la comarca de la Terra Alta s’havien sensat unes cent vuitanta-cinc oliveres monumentals. Aquesta recerca d’oliveres monumentals, fomentada des del Consell Comarcal de la Terra Alta, compta amb l’ajut del SOC i dels Fons Europeu, i té com objectius complementar les ja molt belles imatges de la comarca i, alhora, ajudar a comercialitzar l’oli de la zona que es posa al mercat sota la Denominació Protegida Oli de la Terra Alta.

Ja se sap que el preu de venda de l’oli altament qualificat de les nostres terres està molt condicionat per l’oferta d’altres olis procedents de diversos espais geogràfics forans, els quals, malgrat tenir unes característiques organolèptiques sensiblement diferents, incideixen negativament en la sortida comercial de l'oli de la nostra zona. Per això, s’espera que la posada en escena de les oliveres monumentals tingui una incidència positiva en el desenvolupament agrari, que ajudi a augmentar la quantitat de diners que els productors reben pel seu treball i que complementi el treball promocional de les institucions.

Les oliveres monumentals recentment catalogades també han de significar un al·licient turístic afegit per a la comarca, tal com fins ara ho fa lo Parot, la magnífica olivera monumental situada als afores d'Horta de Sant Joan, que té una alçada de més de vuit metres i un perímetre de soca de quinze, a més d'una imatge espectacular. També té el seu atractiu l'olivera de la varietat empeltre situada a la Vall de la Jepa, al Prat de Comte, amb un perímetre de dotze metres format per dues branques que creixen separades des d'una gran soca.

És probable que les oliveres monumentals que ara es volen posar en valor provinguin de l'Edat de Ferro, quan aquest cultiu va ser introduït a les nostres terres procedent de les costes fenícies. Des d’aleshores, l'olivera és un dels típics arbres de la Mediterrània, la quan, juntament amb la vinya i els cereals, forma part indestriable de la nostra cultura agrària i, a partir d'ara, també de les nostres millors imatges promocionals.

Josep Gironès

Escriptor

EL MODEL DE PAÍS

Les vicissituds per les quals es mou el projecte BCN World, amb una peregrinació entre viaranys administratius i polítics que s'allarga durant mesos, em porten a la memòria els embolics que es generaren al final dels anys vuitanta del segle passat, quan s'intentava implantar el centre recreatiu i turístic que ara coneixem com Port Aventura. La situació econòmica i social d'aleshores era més o menys com l'actual, en un context de crisi laboral, política, social i empresarial que necessitava algun impuls que ajudés a trencar una inèrcia que apuntava al desastre.

En aquells moments, igual com ara, hi havia un alt índex d'atur, una munió de persones a la recerca de treball que el sistema productiu era incapaç d'assimilar. L'economia de la zona en aquells moments penjava bàsicament d'un sector químic necessitat d'evolució, de la construcció que ja feia mesos mostrava senyals de fatiga, del turisme que ho fiava tot al sol i a la platja, i una pagesia en franca regressió, tot plegat uns models que mostraven signes de crisi. Sorprenentment i a desgrat d'una oferta que tenia determinades grans virtuts i alguns perjudicis, cal recordar que el centre recreatiu i turístic aviat comptà amb un petit sector d'oposició més o menys organitzada. Com ara BCN World.

Ha calgut que passessin alguns anys perquè una gran part de la societat s'adonés dels grans beneficis que Port Aventura ha aportat a les contrades. El ram del turisme n'ha estat el gran beneficiat, ja que la conclusió del projecte significà una oferta qualificada de lleure que, de pas, revitalitzà el sector serveis, amb la modernització d'antics equipaments i la construcció de noves i més qualificades ofertes. Les vies de comunicació, amb la construcció dels accessos al centre i altres vies complementàries també van millorar ostensiblement. Així mateix, l'urbanisme dels municipis turístics gaudí d'una gran transformació, ja que alguns espais passaren de ser abocadors il·legals a zones urbanitzades. I no cal dir que es crearen llocs de treball de diverses qualitats.

Amb aquesta experiència prèvia n'hagués hagut d'haver prou per evitar que BCN World passés el mateix calvari que Port Aventura, però ja se sap que la humanitat té una certa tendència a ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. Per sort, sembla el seny s'hagi imposat als moviments estratègics dels partits polítics i ara pareix que el projecte té el camí més obert per arribar a la seva implantació.

Com en la majoria d'aspectes relacionats amb l'economia, és probable que moltes persones qüestionin la bondat de BCN World. Hi ha qui s'hi oposa a partir de la denominació, que té com a referent Barcelona, quan consideren que Tarragona, Reus, Salou, Vila-seca o la Costa Daurada tenen força de marca suficient. Altres persones asseguren que la implantació d'un espai destinat al joc fomentarà la ludopatia, sense tenir en compte l'abast total de l'actuació. I encara existeix un més ampli sector que postula que tot plegat no és altra cosa que una simple especulació urbanística. Arribats a aquest punt, és bo recordar les diferències existents entre inversors i especuladors: els primers aporten diners a un projecte, mentre que els segons esperen aconseguir lucrar-se a partir d'iniciatives d'altres. I sempre són els especuladors els que acusen els inversors d'especular!

Si ens mirem amb atenció l'actual situació econòmica, aviat notarem que difícilment trobarem a l'horitzó immediat un catalitzador com BCN World, un projecte que ajudi a dinamitzar l'ocupació del sector serveis i de l'economia en general. No existeix, perquè al llarg de les dues dècades precedents han desaparegut moltes petites industries que en els seus millors temps acollien un cert nombre de treballadors, i no s'endevinen altres grans propostes a l'entorn més immediat. El sector pagès continua al seu ritme, més quan la mecanització i l'especialització en els cultius han aconseguit grans produccions que requereixen poca mà d'obra. La gran indústria que ha escomès la seva modernització també té una oferta de llocs de treball limitada, en tant que la construcció encara ha de purgar uns quants anys més els excessos viscuts, ja fossin fomentats o permesos.

Per sort, els partits polítics que han propiciat un acord per afavorir BCN Word han decidit pensar en clau econòmica i en benefici de la ciutadania. Aquest fet és d'agrair en l'actual context, quan la majoria de persones creuen que la crisi és molt profunda, a desgrat dels missatges interessats que dimanen dels partits polítics més optimistes, quan ens volen vendre un futur esplendent que només va vestit amb clau electoralista.

Estic d'acord que la implantació de Port Aventura i de BCN World no té perquè constituir un model de país que s'estengui per tota la geografia, però ara per ara a les comarques del sud de Catalunya hi ha ben poques alternatives. És el preu d'haver posat la majoria dels ous en una mateixa cistella.

Josep Gironès

Escriptor

TRES TERRITORIS, UNA MATEIXA TERRA

Hi ha projectes que cauen bé des d'un bon començament, i més encara quan hi ha hagut l'encert de definir-los amb un bon títol. Aquest és el cas de la iniciativa “Tres territoris, una mateixa terra”, que fou presentada oficialment a Morella el passat 24 de març, en un acte carregat de transcendència que comptà amb la presència del president del Consell Comarcal de la Terra Alta, del president de la comarca aragonesa del Matarranya i de l'alcalde de Morella.

Amb aquesta iniciativa els organitzadors volen exposar a la ciutadania autòctona -i també potenciar de cara a l'exterior- tots els vincles històrics i culturals existents entre els diversos pobles que formen part d'aquests territoris, per tal d'aconseguir dinamitzar l'economia i el turisme, així com la relació social existent des de fa molts segles.

Efectivament, al llarg de molts anys els territoris −que fins fa poc temps en l'aspecte religiós depenien de la Diòcesi de Tortosa− estaven agermanats per uns costums i vincles que es manifestaven amb usos quotidians semblants, per no dir idèntics. Així mateix, les creences religioses −primer musulmanes i després cristianes− també van generar un patrimoni arquitectònic amb trets pareguts, de la mateixa forma que la pertinença a un mateix estat feia possible una arquitectura senyorial, militar i popular de similar aspecte.

A desgrat de les ancestrals vies de comunicació deficients existents en èpoques pretèrites, el comerç seguia unes rutes establertes que facilitaven els intercanvis de productes entre les diferents comunitats. Aleshores, era fàcil que les mantes i les cotilles morellanes arribessin al Baix Aragó i a la Catalunya meridional, de la mateixa forma que els cereals aragonesos arribaven fins el port dels Alfacs, camí de Tarragona i de Barcelona. Així mateix, els olis i els vins de la zona de l'Ebre participaven d'una dinàmica que els permetia el seu consum molt més enllà del seu àmbit de producció. Altrament, les diverses fires agropecuàries eren punts de trobada on es compraven, es venien o es barataven els productes derivats de l'agricultura, de la ramaderia i de l'artesania. En aquestes fires també s'hi organitzaven tot un seguici d'activitats lúdiques que igualment seguien un patró d'arrel popular, entre les quals destacava una gastronomia lligada als productes de la terra i a la ramaderia porcina, ovina i cabruna, sense oblidar la rebosteria que té l'origen en el domini sarraí. Ah!, i tot s'acabava festivament amb els cants populars de taverna i el conegut ball de la jota.

A banda de la unitat del teixit social, al llarg de bona part del segle XIX existiren institucions polítiques que tenien incidència a l'àmbit de referència, com la Comandància del Maestrat, que tenia encarregada la protecció de les comarques situades al nord de Castelló i les terres catalanes de la dreta de l'Ebre. També la comandància Marítima de Tortosa inclogué en el seu domini les comarques castellonenques del Ports i el Baix Maestrat.

Amb el pas dels anys, l'esperit unitari del poble va patir la divisió territorial impulsada amb l'aparició de les províncies, a més de les ànsies disgregadores dels separadors espanyols, que van imposar els desmembrament dels territoris pertanyents al bisbat de Tortosa. També hi jugà en contra la mala planificació de carreteres, la curta vida de la línia fèrria de la Val de Zafan, la inviabilitat del canal entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita, l'enfonsament de la navegació fluvial i, encara avui, la falta d'una línia fèrria desdoblada entre Tarragona i Castelló. Per sort, ara per ara, la ciutat de Morella i les comarques del Matarranya i de la Terra Alta encara comparteixen un idioma, aspectes culturals i formes de vida molt semblants. A l'agricultura es continua amb el conreu de l'olivera, l'ametller i la vinya; els productes derivats del porc i dels ramats de cabres i ovelles tenen signe d'identitat qualificat, igual com els derivats de la farina. A banda, el paisatge que agombola el territori continua amb l'esplendor de sempre, al mateix temps que la ciutadania segueix amb plena consciència de formar part d'un territori que no entén de divisions artificials polítiques, religioses o administratives.

Ara per ara, fa de bon veure que Gandesa i la comarca formin part d'aquesta iniciativa. La ciutat, situada en un important encreuament de camins a cavall entre Catalunya, Aragó i València, ha estat cabdal en diverses fases de la història. Així ho testimonien els rastres arquitectònics ibers, romans i àrabs, per bé que fou en el temps del Cavallers de l'Orde del Temple quan es constituí en el centre administratiu més important dels templers de l'Ebre ençà. I també cal esmentar la importància que tingué durant la Batalla de l'Ebre, quan el bàndol nacional es parapetà a Gandesa per evitar l'avanç de l'exèrcit de la República.

Per tot plegat, esperem que la iniciativa de recordar que tots formem part d'un mateix àmbit ajudi a refermar la proposta d'una mateixa terra que es viu amb harmonia per les diverses comunitats.

Josep Gironès

FELIÇ ANIVERSARI!

Posats a commemorar centenaris ―el de l'inici de la Primera Guerra Mundial, el del final de la Guerra de Successió...―, no ens hauria de passar per alt el de la creació de la Mancomunitat de Catalunya, una institució que es constituí el dia 6 d'abril de 1914.

Al llarg del segle XIX Espanya havia patit la sagnia que havien representat les Guerres Carlines i la progressiva pèrdua de imperi colonial espanyol; tanmateix, al final del segle es visqué a Catalunya una certa puixança econòmica, una riquesa que s'alià amb la Renaixença i el Modernisme, uns moviments que van ajudar a formar una consciència catalana que tenia fe en les pròpies forces, alhora que començava a mirar Europa com a referent. A poc a poc, el sentiment catalanista fomentat des dels ateneus, els centres excursionistes, les escoles i les edicions de llibres i revistes en català impregnà la societat, un fet que s'aprofità políticament per a demanar a l'Estat la cessió de més competències. Amb aquest esperit, les Bases de Manresa aprovades l'any 1882 ja proposaven la unitat administrativa de les quatre províncies catalanes i, abans que acabés el segle XIX, ja es demanava a la reina Maria Cristina la constitució d'una sola diputació a Catalunya, dotada amb un concert econòmic.

El segle XX començà amb el protagonisme polític de la Lliga Regionalista i de Solidaritat Catalana, dues formacions catalanistes que portaren Enric Prat de la Riba a presidir la Diputació de Barcelona. A partir del mes de maig de 1911 es rellançà la idea d'una sola diputació, cosa que fructificà en la redacció d'un projecte que fou presentat al lliberal José Canalejas, president del govern d'Espanya, qui va permetre que la proposta arribés a les Corts, on es trobà amb l'oposició dels grups conservadors i anticatalans. A aquesta oposició li seguiren diverses vicissituds polítiques que acabaren amb la dissolució de les Corts, un buit de poder durant el qual a Catalunya s'organitzaren actes reivindicatius que ajudaren a que el dia 18 de desembre de 1913 s'aprovés el reial decret que permetia la mancomunació de províncies, una llei que només s'aprofità a Catalunya.

El 26 de març de 1914 veia la llum l'estatut de la Mancomunitat de Catalunya, una institució que quedava formalment constituïda el 6 d'abril de 2014. Per molt que l'Estat procurés limitar l'acció política de la Mancomunitat "Para fines exclusivamente administrativos que sean de la competencia de las provincias", la realitat fou que la institució representava les il·lusions catalanes per encarar el futur, a desgrat de la incompetència manifesta d'un Estat tan centralista com inoperant.

Malgrat les limitacions imposades des de Madrid, la Mancomunitat aviat destacà per la seva voluntat de modernitzar la societat i, per sobre de tot, per intentar millorar les condicions de vida dels catalans amb un segui d'accions de caire polític, econòmic, social i cultural . En el capítol d'infraestructures es fomentà la creació de camins i carreteres que comuniquessin els nuclis aïllats amb les vies principals, al mateix temps que s'aconseguia que el telèfon arribés a tots els municipis. Alhora, es creà l’Escola de Treball, per a formar tècnics competents en la indústria, i amb la fundació de l’Escola d’Administració Local es formaven funcionaris catalans que no tenien els vicis dels castellans. Així mateix, amb l’Escola d’Alts Estudis Comercials s'intentava obrir les portes d'Europa a través del comerç; amb l’Escola d’Infermeria es formaven bones professionals per a la salut, de la mateixa forma que l'Escola de Mestres formava bons pedagogs; amb l’Escola del gènere de Punt es cercaven noves tecnologies per a la fabricació tèxtil... Molta feina en poc temps!

Mai Catalunya havia vist el dinamisme que es projectava des del govern de la Mancomunitat. En els apartats del coneixement i de la ciència es crearen el Servei Geogràfic i el Servei Geològic, institucions que realitzaren labors de mèrit, entre altres l'edició d'un mapa de Catalunya a escala 1:100.000. I també adquirí protagonisme el Servei Meteorològic de Catalunya, creat l'any 1921. Mitjançant l'Institut d'Estudis Catalans es continuà la labor de personatges com en Pompeu Fabra, per tal d'aconseguir dotar el català d'una ortografia normalitzada i projectar l'idioma a nivell científic i internacional. En aquest apartat, la Unió Acadèmica Internacional avalà la feina de l'IEC, quan fou admès com a membre de ple dret a l'organització.

L'Assistència Social també fou un camp abonat per la Mancomunitat, amb la destacada creació d'un programa sanitari que popularitzava l'assistència sanitària, fomentava la construcció de la Casa de la Maternitat a Barcelona o la Casa de la Misericòrdia a Girona, i tot això sense descuidar l'acció a nivell més local, on s'implantaven rentadors públics i s'escampaven xarxes d'aigua i de clavegueram.

La Mancomunitat de Catalunya tingué una vida prolífica, però curta. Després del cop d'estat de setembre de 1923, el dictador Primo de Rivera anorreà la institució amb l'excusa de: "Acabar con el exclusivismo malsano de que se vive en Cataluña". Amb tot, vist amb una certa perspectiva històrica cal reconèixer que la creació de la Mancomunitat de Catalunya constituí un reeixit intent per dotar el país amb estructures d'estat, en un temps que serví per consolidar la cultura, les tradicions i l'idioma, i que posaria les bases per a la futura Generalitat de la República, l'actual autonomia i qui sap si pel retorn a una Catalunya independent.